Dijous
em vaig passar el dia literalment enganxada al telèfon. Era el meu Sant i entre
les amigues, conegudes, parentes que es diuen Teresa i els que en tenen alguna
a prop —que no saben la sort que tenen— i se'n recorden, les felicitacions no van parar.
Entraven al mòbil, sortien del mòbil, el mòbil cremava, la bateria s’acabava.
I
Déu n’hi do la de Tereses que conec! Sumant els contactes del mòbil i les
xarxes, comptant les Tereses, Treses, Teresines, Tesses, Teres i Maites en vaig
comptar trenta set, començant per la meva mare, una tieta, una cosina i una
altra tieta que ja no hi és. I no hi compto ni la Teresa de Calcuta, ni Santa
Teresa de Jesús, ni les Teresines, ni la Teresa Rampell perquè a aquestes no
les tinc entre els meus contactes. Això sí, totes elles són més grans de
cinquanta anys. En les trenta set no n’hi ha cap que baixi dels cinquanta.
 |
| De 50 o més, però genials! |
Teresa
és un dels noms que s’acostumaven a posar abans i ja no es posen. Com Carme,
Àngels, Rosa, Magda, Mercè, Lluïsa... Hi ha alguns noms que s’han salvat de la
crema, que es posaven abans i es posen ara, com ara Anna, com ara Maria, però
diria que són els únics que es mantenen. La gent vol innovar —i ho trobo molt
bé— i posar noms nous i poc coneguts, el més bonic dels quals, no cal que ho
digui, és Elna. Elna significa “llum” i “victòria” i diuen que prové d’Helena,
que és el nom que va posar l’emperador Constantí al poble d’Elna, en honor a la
seva mare.
Algunes
de les meves amigues de la infància no en tenen prou amb dir-se un nom dels que
he dit, que totes porten, portem, al davant el nom de Mª, escrit així: Mª
Carme, Anna Mª, Mª Rosa, Mª Magdalena, Mª Teresa... I no és suficient amb això
que, a més a més, ens posaven, al batejar-nos, dos noms més. Jo em dic Mª
Teresa, Mª Dolors i Mª dels Torrents. El primer el posava la padrina, el segon
el padrí i el tercer el mossèn. Totes les nenes batejades en tots els anys que
hi va haver el mateix mossèn al poble es diuen de tercer nom, Mª dels Torrents,
en honor de la Mare de Déu dels Torrents, la patrona del poble. Una obsessió
com una altra, més inofensiva que altres. Totes menys una que es diu Mª dels
Torrents de primer nom i suposo que el mossèn n’hi devia posar un altre de
tercer. No és estrany que, arrossegant un nom tan llarg, amb el temps, totes
haguem anat perdent el Mª i el segon i el tercer nom, que potser algunes ja ni
recorden.
Jo,
si pogués manar, posaria el meu nom a alguna nena. Li posaria Tresa, que és com
ho diem a la meva terra, a les comarques de Lleida i... no sé a on més perquè el
nom de Tresa no ho coneix ni la Viquipèdia, ni el Registre, ni les webs
d’onomàstica, ni ningú. Ningú no dona raó d’aquest nom, almenys jo no he trobat
la informació. Amb això de la llengua normativa hem guanyat unificació de la
llengua escrita, però trobo que també hem perdut riquesa lingüística.
Si
jo manés potser em canviaria el Sant de dia perquè sempre el 15 d’octubre he de sentir a dos quarts de set
del matí les campanades que commemoren l’assassinat del president Companys i
des de fa uns anys em recorden que la persecució fa molt que va començar i que
qui ens persegueix mai, mai no deixarà
de fer-ho; i no és una bona manera de començar el dia del Sant, caram! I l’any
passat el 15 d’octubre va ser l’endemà de la sentència a la nostra gent. I
aquest any, l’endemà del 15 d’octubre començava altre cop l’enclaustrament, per
no dir-li confinament. I potser canviaria el mes i tot perquè fa tres anys, el
15 d’octubre encara ens sentíem tots de les bastonades que molts van rebre
l’1-O.
Ai,
si jo manés, si jo manés..., però, com sap tothom, jo no mano. Només escric les
meves fabulacions aquí i a tot arreu on em deixen. Una obsessió com una altra,
també inofensiva, crec, perquè no la imposo a ningú.
