Si
l’altre dia amb el meu “M’EXPLICO, jo també” ja vaig fer enfadar a més d'un, espero
que avui els adoradors de Messi no se’m
mengin amb patates. Ho sento, eh? Però quan un tema em fa pensar, n’he de
parlar.
El
Barça és una cosa especial, no ho discutiré i ho veig lògic perquè un club de
futbol que ha arribat tan amunt desperta passions i esperances. I també, qui ho
pot dubtar? desencants i frustracions. Però és una exageració aquesta
dependència de Leo Messi, aquests mals auguris no expressats de “després de
Messi, la fi del món”. Per Déu! És clar que Messi ha donat molts motius
d’alegria als culés i jo no soc futbolera, però també me n’ha donat. Ara
bé, l’hecatombe que s’ha generat per la
seva possible fugida del Barça trobo que explica molt bé la superficialitat de
les prioritats dels culés, del periodisme esportiu, dels Telenotícies i del
periodisme en general.
Com
es pot rendir aquest culte malaltís a una persona que té l’únic mèrit de tocar
molt bé, estupendament bé, la pilota? Què menys que fer bé la seva feina, estant
tan ben pagada! I quin greuge per tants i tants bons professionals que també la
fan bé i ben just arriben a una mil·lèsima part del seu sou! Per no parlar
d’aquells que de bona gana l'hi farien i no en tenen i han de malviure amb una
deumil·lèsima part del que cobra ell.
Ja
fa molt temps vaig escriure un article per una revista on deia que Messi era un
nen a qui agradava tenir sempre la pilota i que aquesta era la seva motivació
més important per, a parer dels seus seguidors, donar-ho tot al camp. Per mi,
sempre per mi, continua essent un nen i “si no puc guanyar, me’n vaig, mira!” i
“si no em puc lluir, aquí us quedeu”. Que no podria ser que ja no la toqués tan
bé? Que no podria ser que se n’anés perquè ell també se sent responsable de
l’actual situació del Barça? Perquè si ell era responsable —gairebé l’únic
responsable; els altres jugadors no compten, oi?— de la bona marxa de l’equip,
qui és ara el responsable d’aquesta davallada?
La
qüestió és que si Messi se’n va, el món s’enfonsa: la resta de l’equip no val
res; el secretari tècnic, fulminat; l’entrenador que se’n torni amb les vaques,
que els seus acudits ja no fan gràcia; la directiva és nefasta i les mocions de
censura branden els seus ganivets esmolats sobre el cap de Bertomeu. I que bé
que els van les crisis a alguns, no? Una mica de sentit comú, si us plau!
Recordo
que quan Guardiola entrenava el Barça, si fallava algun crac, l’equip seguia
jugant perquè l’entrenador tenia confiança en tots els jugadors i el partit es
jugava sense que s’hi trobés a faltar ningú. I és veritat que Guardiola va
saber-se posar Messi a la butxaca —només faltaria!—, però mai no treia mèrit a
la resta, sempre que s’aixequessin ben d’hora i penquessin. Em pregunto què
hauria passat si aquesta situació s’hagués viscut amb Guardiola d’entrenador.
Tant que se l’estimen els culés i també l’haurien rebolcat pel fang, malgrat
tots els èxits anteriors? Un joc i els seus resultats no haurien de ser tan
importants com per provocar una depressió o un zenit col·lectiu, però, com ja
he dit, les prioritats i l’escala de valors d’una bona part de la societat deixen
molt a desitjar.
Bé,
Messi es queda. Diu que no vol anar als jutjats contra el club de la seva vida.
Però no s’està de qualificar Bertomeu de mentider. Ei, que jo no hi era en les
converses, però em sembla que no comença amb bon peu acusant públicament el
president del club de la seva vida. No serà que ha vist clar que aquest cop no
pot guanyar?
Desitjo
que recobris l’alegria al camp, Messi.
Desitjo
que tornin els bons moments i els bons resultats, Barça! I sobretot,
l’autoestima.
Desitjo,
benvolguts culés, que recupereu la felicitat, però si us plau, busqueu-vos
també altres motius per ser feliços i no depengueu només dels resultats d’un
joc en el qual ni mínimament hi podeu intervenir.
