EMPÀTICA O INGÈNUA

Durant trenta anys de la meva professió vaig desenvolupar la capacitat d’escoltar i d’interessar-me per aquells amb qui tractava que eren molts i regularment habituals. Alguns em deien, i encara m’ho diuen, que era una persona empàtica. Jo contestava: “potser sí” i m’ho anava creient, fins al punt que a vegades tenia la sensació de ser confessora sense haver estat ordenada, psicòloga sense titulació i telèfon de l’esperança, encara que el meu telèfon tingués moltes altres utilitats no tan gratificants. Així doncs, sense pretensions, jo, persona empàtica amb capacitat, segons el DIEC, de “comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què em relaciono”.

La setmana passada vaig anar a una copisteria de les poques que queden a la ciutat. Treballen bé, però el temps d’espera acostuma a ser llarg. 

Publicitat gratuïta

Per això vaig tenir temps de fixar-me en els meus pacients companys que també esperaven. Anava pel quart quan un d’ells va començar a parlar.

—L’FBI és a Tarragona —va dir.

I ho va repetir:

         —L’FBI és a Tarragona.

Tothom va fer com si sentís ploure, però exageradament, ratllant la mala educació. Una noia que tenia el senyor a un pam de distància fixava la vista, totalment immòbil, en un punt concret. Una senyora gran més endarrerida se’l mirava sense ni mica d’interès, com si no digués res. El xicot del seu darrere li mig somreia, tot i que amagat darrere una gorra amb visera. L’últim client que havia arribat mirava al sostre. He d’aclarir que l’espai era prou reduït com perquè ningú hagués pogut no sentir el que havia dit l’home. Els empleats, com si res, seguien amb la seva feina. Només jo, l’empàtica, vaig fer un pas endavant per preguntar-li.

         ―I vostè, com ho sap?

Però l’home repetia, sense mostrar cap empatia pel que li deia:

         —És a Tarragona.

I va afegir:

         ―Però a favor nostre, eh?

Jo deia que sí amb el cap perquè ja em vaig adonar ―i em va costar prou— que l’home anava a la seva bola i no responia a preguntes sobre seguretat nacional. Mentrestant, l’empleat va portar-li les còpies que havia demanat i com que eren una ampliació vaig poder llegir el que hi deia. En diferents mides havia fet ampliacions de la targeta que a continuació va penjar-se al coll. Hi havia una bandera americana i tres línies més.

Era això.

Toma!!! Em vaig començar a inquietar per la por a allò desconegut. Realment no sabia a què m’enfrontava. A algú amb poc seny? Segur! Però a més a més aquell subjecte a qui havia prestat atenció amb la meva gran empatia, estava protestant en contra d’allò que exhibia? Era una manifestació de suport? O és que a la ciutat hi estaven fent un congrés dels dos organismes més poderosos del món, suposo —i potser és molt suposar, donades les esquerdes que s’ha vist darrerament que tenen.

La inquietud autèntica em va venir quan, després de dir-li a l’empleat que li plastifiqués totes les ampliacions es va girar cap a mi ―cap a qui, sinó?― i em va dir dues vegades:

         —És que no som intel·ligents.

Jo assentia, encara amb interès, però es veu que no era el gest que ell esperava.

         ―És que no sou intel·ligents.

El matís era important. Ho va repetir dues vegades, amb to progressivament agressiu. Ja veia venir que al final ell passaria del plural al singular i jo passaria d’empàtica a idiota. Vaig provar de fixar la vista, també, en el mateix punt on la fixava la noia del principi ―ella sí que era intel·ligent!―. No tenia cap gorra per amagar-me i tampoc no em podia moure, més que res perquè les cames no em responien. Per sort va tornar el copista amb les plastificacions i l’home es va distreure. Curiosament tenia una conversa lògica amb l’empleat, cosa que semblava impossible quan s’endinsava en el tema que el tenia capficat: la intel·ligència. Va marxar sense dir-me res més, cosa que vaig agrair, tot i que jo ja havia aconseguit clavar la vista en el pòster de reclam que hi havia al fons de la copisteria, amb la ferma decisió que res ni ningú no em faria mirar cap a una altra banda fins que l’home hagués marxat.

Després he anat pensant. I si m’hagués estat parlant en clau, tant referir-se als organismes d’intel·ligència i repetir la paraula intel·ligent? I si la resta de clients eren agents infiltrats que, per molt conegut, ja no feien cas de la consigna de l’home? Finalment, i si es va  enganyar amb mi i va confondre la meva mirada empàtica amb una mirada intel·ligent? Segurament, segurament era això últim. Llàstima del meu desconcert i de no trobar la resposta adequada que li hauria demostrat que no s’havia equivocat. He perdut l’oportunitat d’encarrilar de nou la meva vida i perdre aquesta punyetera mania d’explicar tot el que em passa. Per cert, sempre me’n passen. No serà que a més d’empàtica hauria de ser menys ingènua?

Fins a certa edat la ingenuÏtat queda molt bé.