dimecres, 17 de juliol del 2024

L'EMPATIA TAMBÉ CURA

 

                                     

Aviso que avui no em trobareu tan optimista ni tan positiva ni de tan bon humor com de costum. Tot i així, vull compartir la meva experiència perquè estic convençuda que el meu no és un cas únic.

En la meva darrera entrada vaig parlar d’aprendre a viure sense la mà esquerra, no per caprici sinó perquè la realitat s’imposava. Era un aprenentatge de portes endins, o sigui com solucionava problemes quotidians amb què em trobava emprant només la mà dreta.

En aquests quaranta dies he après que quan t’enguixen un membre del cos, no és el guix qui s’adapta al membre, sinó a l’inrevés. El guix ho aixafa tot: pèls, pell, ossos, músculs i tendons. I ho fa no només de la part fracturada, sinó de tota la superfície enguixada, que és proporcionalment molt més gran que la fractura. Ho he descobert gràcies a les quatre vegades que m’han enguixat el canell, perquè cada vegada al principi el dolor és insuportable, però al cap d’uns dies afluixa. Conclusió? Si pots passar amb una sola enguixada, molt millor. És clar que això no ho decideixes tu, sinó els professionals que t’atenen. No sé per quin motiu jo he patit quatre enguixades -m’imagino que no és així en tothom-, però ho puc endevinar.

Crec que el tractament que han donat a la meva fractura podria ser molt millorable, però també penso que en cada moment s’ha fet el que s’ha cregut més oportú per arribar a un bon punt final de la fractura. No em posaré en això, sinó en les minses respostes i escarransides explicacions rebudes al llarg d’aquest període. Per no parlar dels mocs i exhibicions de suficiència per part dels professionals, que m’han deixat el cor més aixafat que si me l’haguessin enguixat. A la setmana em van dir que si estava angoixada, la mà no es curaria. A la segona setmana, oh miracle! vaig trobar una doctora que em va donar moltes explicacions i que només amb això va fer que el dolor minvés. La quarta setmana em va atendre un traumatòleg que només em va mirar a la cara una vegada; això sí, va manar que em tornessin a enguixar el braç. Aquell mateix dia la infermera, mentre em posava un guix tan estret com si em volgués reduir el braç a la mínima expressió, em va dir que segurament la mà esquerra em quedaria  torta com m’havia quedat la mà dreta perquè això era una cosa que acostumava a passar quan hi havia dolor constant; ah sí! I que era el mateix pacient qui ho provocava.  Com és fàcil d’imaginar, això -i allò- em va provocar més dolor i després de plorar tota la nit -una ja no sabia si plorava de dolor o de desesperació- vaig tornar a l’hospital. La doctora, aquest cop repetida -molt bona, em van dir-, en un perfecte exercici de manca d’empatia, no em va voler atendre perquè allò era feina de la infermera. La infermera va dir que el guix estava perfecte i que no hi podien fer res.

          -Però és que em fa molt mal... -em vaig queixar jo.

          -Doncs més calmants, t’has de prendre més calmants!

          -Més encara? Si porto un mes amb calmants...

I llavors em va donar la gran solució: entre calmant i calmant, et pots prendre un antiinflamatori. Ja no vaig dir res perquè això era el que havia estat fent des del primer dia i me’n vaig anar cap a casa. Cap a casa, Teresa! Resignada a aguantar quinze dies més i resant perquè aquell dolor no fos l’auguri nefast que la mà no em quedaria bé. Acabava d’assumir que per malament que estiguis, a l’hospital no cal anar-hi, a demanar ajuda, perquè no la trobaràs. L’ajuda te la donen els amics i familiars, sort d’ells! preocupant-se, interessant-se, oferint-se, i tot sense demanar-la. Però com és possible que no la trobis en el lloc on, previsiblement, més l’hauries de trobar?


A casa vaig posar el braç sobre el coixí, aliat fidel en aquesta batalla, amb l’esperança que ell no m’engegaria i em vaig començar a fer preguntes transcendentals: Per què la majoria del personal sanitari amb qui m’havia trobat en aquest episodi tenia tan poca empatia amb el pacient? Era cosa de la Unitat de Traumatologia o passava en totes les especialitats? El tracte era el mateix a tot arreu o era cosa de Tarragona? Aquell cretí, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, que va dir “Les hemos destrozado el sistema sanitario” ho deia seriosament o aquesta destrossa ens l’hem fet nosaltres solets? Perquè jo he tingut la sort de no haver de córrer gaire als hospitals, i que consti que sempre que ho he fet hi he tingut topades, però diria que tantes, tantes com aquesta vegada, mai.  

Avui m’han tret el guix, el canell necessita rehabilitació, però sembla que recuperaré bé la mobilitat. 

Em fan anar pels extrems: del blanc al negre.

I ara què? “Bien està lo que bien acaba”? Doncs, no, senyor! No oblidaré mai que aquest camí de la creu es podia haver evitat si tots els professionals amb qui he tractat, s’haguessin posat per un moment en el meu lloc. No puc acceptar el qualificatiu de “molt bon professional” si el metge no té un mínim d’empatia pel pacient perquè, si és així, per mi no serà mai un bon professional complet. Potser és que jo hauria d’aprendre a endurir-me la pell i no ser tan sentida, però és que precisament és quan no ens trobem bé que ens sentim més vulnerables i tots aquests detalls -o manca de detalls- ens fan més mal que mai.

 

 

10 comentaris:

  1. Desgraciadament, tot això que expliques, cada vegada és més corrent. No veure mai el mateix metge per un mateix mal, tot i essent evident que no es pot seguir el procés de la mateixa manera. Metges que no et miren ni a la cara, només l'ordinador. Que no pregunten i si t'expliques sense que et preguntin, ni t'escolten. I sobretot, el que tu dius, sense ni mica d'empatia.

    No són pas tots afortunadament. Encara queden bons metges, però tenen tot el sistema en contra de els seves bones maneres de fer. I la sanitat (i no dic pública, sinó tota, pública i privada, al menys la de els mútues) va cada vegada a pitjor.

    Espero que malgrat tot, vagis millorant i la teva mà esquerra quedi ben fina, i que la puguis fer servir sempre que la necessitis.

    Una abraçada i molts ànims, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Carme! He de dir que a aquestes alçades i després d'haver-me visitat cinc traumatòlegs diferents, les dues persones més empàtiques que he trobat són dues doctores entre els 40 i els 50, diria, que m'han escoltat, s'han explicat i m'han atès correctament. I que no per això m'han dedicat més temps. Crec que el que arriba al pacient és l'actitud i aquí potser hi juga la veterania que sap lidiar millor amb totes aquestes normes rigoroses que els deuen imposat. L'altra dona era jove i arrogant i els altres dos eren homes. I no sé si això vol dir alguna cosa.
      La meva mà ja està a més del 50℅, gràcies al bon ofici del fisio que me la tracta, que, per cert, també escolta i explica.
      Una abraçada, Carme, i gràcies pels bon desitjos, que també ajuden!

      Elimina
  2. Et dono la raó en tot el que dius, Tresa. I també en el que diu la Carme, metges que miren més (o únicament) la pantalla, que la cara del pacient.
    Aquests darrers anys he hagut d'anar sovint a l'uròleg, i per fi me n'ha tocat un d'humà, que em tracta em delicadesa i m'escolta. Creuo els dits per a que no el canvïn.
    Fa 9 anys m'en va tocar un, després d'una operació molt important, que no tan sols em va renyar a mi. si no que també va contestar malament a la meva dona, per una pregunta que li va semblar sobrera. Per sort aquell energúmen, per l'edat que tenia ja deu estar jubilat i deu haver deixat de maltractar els pacients (clients, per a metges com ell).
    Molta sort en la recuperació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier! Ja n'havíem parlat. La veritat és que no puc explicar el meu cas sense que me n'expliquin uns quants del mateix estil. És una llàstima viure aquesta situació sanitària tan deficient. Amb els impostos que paguem, no entenc que TOTS els serveis públics siguin tan deficients. Sort que ara, amb el pacte d'ERC amb PSC ho podrem fer tot, tot i tot.
      Abraçada, Xavier, i que la sort ens acompanyi, especialment avui!

      Elimina
  3. Saturada de medicaments que a mi em fa l'efecte que no em fan res. Millor donar-li un medicament, a veure si no torna... això sembla que fan... Mentrestant no sé perquè se m'infla com una pilota de futbol, des de baix del genoll fins a mitja cama. Ningú sap que em passa o almenys ningú m'ho explica... Vols dir que són metges tota aquesta colla de...? Què t'he de dir de la sanitat?, doncs res bo.
    Espero i desitjo que et vaig molt bé, que la mà torni a recuperar la força i que et sentis com a nova, de tot cor.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que també tens per explicar, sa lluna! I més llarg i greu que jo! No s'acaba d'entendre tanta incompetència. Jo suposo que ara la gent es fa metge per altres motius que no s'ho feien abans, però massa sovint tenim la impressió que van donant pals de cec sobre nosaltres, els conillets d'índies. I sense ser conscient del patiment dels malalts. A mi em van donar hora per rehabilitació al cap de tres setmanes de treure'm el guix. Mà inflada, dolor constant, incapacitat per moure-la... I espavila com puguis! Me n'he anat a un fisio privat dd confiança, però em pregunto perquè he pagat 45 anys de Seguretat Social.
      En fi... Aferradetes, i tant de bo trobis solució al teu problema, sa lluna!

      Elimina
  4. Em sembla que això podria ser un nou cas per la estimada Mimí, que sembla que pensava en canviar de feina.... qui sap ! :)
    Bromes a part, tens raó !, hi ha metges que tindrien que ser malalts per una setmana, i així tastarien la seva pròpia medecina, però també ni han, pocs o molts no sé, que poden ser més empàtics amb les persones i això de l'empatia també té efecte curatiu, com bé dius.
    Espero que ja estiguis més recuperada i amb millor ànim , una abraçada ( amb delicadesa, per si de cas ! ).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Artur! Per sort, ja va passant tot. El fisio està fent una bona feina amb la meva pobra maneta. I sí, de rant en tant n'he trobat algun d'empàtic. Per desgràcia, són pocs. La Mimí? No ho sé, no l'hi veig amb el bon cor que té. 🤣🤣Abraçada, Artur!

      Elimina
  5. En grau molt menor, a mi em va passar una cosa semblant, amb la luxació del dit del mig de la mà dreta, que vaig tenir immobilitzat una setmana. Em van enviar a la feina, i em van dir que fes servir la mà esquerra. Em van embenar el dit, i quan vaig anar a tornar-me'l a embenar, ho van fer tan malament que no va durar gens. Vaig anar a demanar a la meva tieta que ho fes ella, perquè visc sola i ella viu a la porteria del costat, i m'ho va fer molt millor.

    Això que expliques és esperpèntic, kafkià, i horrorós. Però a mi tampoc em tracten gaire millor.

    ResponElimina
  6. Aquest és el problema, Helena! Su el meu fos un cas aïllat no seria tan preocupant, però malauradament són a tocar. Almenys crec que l'he encertat amb el fisio. Hj he anat quatre sessions i tinc un gran millora. És mes, escolta i explica, cosa qud com ja deia, també cura, o ajuda a curar.
    Una abraçada, Helena!

    ResponElimina