Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris empatia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris empatia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 de juliol del 2024

L'EMPATIA TAMBÉ CURA

 

                                     

Aviso que avui no em trobareu tan optimista ni tan positiva ni de tan bon humor com de costum. Tot i així, vull compartir la meva experiència perquè estic convençuda que el meu no és un cas únic.

En la meva darrera entrada vaig parlar d’aprendre a viure sense la mà esquerra, no per caprici sinó perquè la realitat s’imposava. Era un aprenentatge de portes endins, o sigui com solucionava problemes quotidians amb què em trobava emprant només la mà dreta.

En aquests quaranta dies he après que quan t’enguixen un membre del cos, no és el guix qui s’adapta al membre, sinó a l’inrevés. El guix ho aixafa tot: pèls, pell, ossos, músculs i tendons. I ho fa no només de la part fracturada, sinó de tota la superfície enguixada, que és proporcionalment molt més gran que la fractura. Ho he descobert gràcies a les quatre vegades que m’han enguixat el canell, perquè cada vegada al principi el dolor és insuportable, però al cap d’uns dies afluixa. Conclusió? Si pots passar amb una sola enguixada, molt millor. És clar que això no ho decideixes tu, sinó els professionals que t’atenen. No sé per quin motiu jo he patit quatre enguixades -m’imagino que no és així en tothom-, però ho puc endevinar.

Crec que el tractament que han donat a la meva fractura podria ser molt millorable, però també penso que en cada moment s’ha fet el que s’ha cregut més oportú per arribar a un bon punt final de la fractura. No em posaré en això, sinó en les minses respostes i escarransides explicacions rebudes al llarg d’aquest període. Per no parlar dels mocs i exhibicions de suficiència per part dels professionals, que m’han deixat el cor més aixafat que si me l’haguessin enguixat. A la setmana em van dir que si estava angoixada, la mà no es curaria. A la segona setmana, oh miracle! vaig trobar una doctora que em va donar moltes explicacions i que només amb això va fer que el dolor minvés. La quarta setmana em va atendre un traumatòleg que només em va mirar a la cara una vegada; això sí, va manar que em tornessin a enguixar el braç. Aquell mateix dia la infermera, mentre em posava un guix tan estret com si em volgués reduir el braç a la mínima expressió, em va dir que segurament la mà esquerra em quedaria  torta com m’havia quedat la mà dreta perquè això era una cosa que acostumava a passar quan hi havia dolor constant; ah sí! I que era el mateix pacient qui ho provocava.  Com és fàcil d’imaginar, això -i allò- em va provocar més dolor i després de plorar tota la nit -una ja no sabia si plorava de dolor o de desesperació- vaig tornar a l’hospital. La doctora, aquest cop repetida -molt bona, em van dir-, en un perfecte exercici de manca d’empatia, no em va voler atendre perquè allò era feina de la infermera. La infermera va dir que el guix estava perfecte i que no hi podien fer res.

          -Però és que em fa molt mal... -em vaig queixar jo.

          -Doncs més calmants, t’has de prendre més calmants!

          -Més encara? Si porto un mes amb calmants...

I llavors em va donar la gran solució: entre calmant i calmant, et pots prendre un antiinflamatori. Ja no vaig dir res perquè això era el que havia estat fent des del primer dia i me’n vaig anar cap a casa. Cap a casa, Teresa! Resignada a aguantar quinze dies més i resant perquè aquell dolor no fos l’auguri nefast que la mà no em quedaria bé. Acabava d’assumir que per malament que estiguis, a l’hospital no cal anar-hi, a demanar ajuda, perquè no la trobaràs. L’ajuda te la donen els amics i familiars, sort d’ells! preocupant-se, interessant-se, oferint-se, i tot sense demanar-la. Però com és possible que no la trobis en el lloc on, previsiblement, més l’hauries de trobar?


A casa vaig posar el braç sobre el coixí, aliat fidel en aquesta batalla, amb l’esperança que ell no m’engegaria i em vaig començar a fer preguntes transcendentals: Per què la majoria del personal sanitari amb qui m’havia trobat en aquest episodi tenia tan poca empatia amb el pacient? Era cosa de la Unitat de Traumatologia o passava en totes les especialitats? El tracte era el mateix a tot arreu o era cosa de Tarragona? Aquell cretí, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, que va dir “Les hemos destrozado el sistema sanitario” ho deia seriosament o aquesta destrossa ens l’hem fet nosaltres solets? Perquè jo he tingut la sort de no haver de córrer gaire als hospitals, i que consti que sempre que ho he fet hi he tingut topades, però diria que tantes, tantes com aquesta vegada, mai.  

Avui m’han tret el guix, el canell necessita rehabilitació, però sembla que recuperaré bé la mobilitat. 

Em fan anar pels extrems: del blanc al negre.

I ara què? “Bien està lo que bien acaba”? Doncs, no, senyor! No oblidaré mai que aquest camí de la creu es podia haver evitat si tots els professionals amb qui he tractat, s’haguessin posat per un moment en el meu lloc. No puc acceptar el qualificatiu de “molt bon professional” si el metge no té un mínim d’empatia pel pacient perquè, si és així, per mi no serà mai un bon professional complet. Potser és que jo hauria d’aprendre a endurir-me la pell i no ser tan sentida, però és que precisament és quan no ens trobem bé que ens sentim més vulnerables i tots aquests detalls -o manca de detalls- ens fan més mal que mai.

 

 

divendres, 24 d’abril del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 41


                           
Ja sé que després de la crisi dels refugiats no m’hauria de sorprendre res de la Unió Europea, però trobo inaudita la calma amb què es prenen l’emergència econòmica.
Puc entendre que no es refiïn del govern d’Espanya, amb l’historial de corrupció, malversació i impunitat que té. També puc entendre que països que no han patit tant el COVID19, i conseqüentment els seus efectes, pensin que a ells no els toca pagar els plats que han trencat altres. Treure partit dels beneficis de pertànyer a una entitat poderosa i rentar-se’n les mans quan van maldades és un clàssic, i no només en la Unió Europea. Però la Unió Europea en particular ens ha donat mostres de sobres que la solidaritat no és la seva qualitat més reeixida i que el fet que un país hagi, més o menys, complert amb els objectius imposats al llarg del temps, no garanteix que en moments de crisi se li hagi de regalar res.
Entre regalar o prestar es mou la cosa, i la discrepància, pel que es veu. Els països més apurat, com Itàlia, Espanya i França, demanen que una part de la injecció de diners sigui a fons perdut, és a dir que no s’hagin de tornar; en canvi alguns països com Holanda i Alemanya es resisteixen a fer-ho i diuen que, en tot cas, s’hauria de fer amb condicions i vigilància, a fi que els diners vagin allà on han d’anar.
Em sembla fantàstic, sí, sí, jo també ho demano això, però... no es podrien espavilar una mica més? Si no m’he descomptat, la Comissió Europea s’ha reunit tres vegades, una cada quinze dies, des de l’inici de la crisi. De veritat que necessiten quinze dies per preparar propostes i presentar-les? És que els veig tan ben aposentats en les seves poltrones que em desesperen. Que no s’adonen de tota la gent que ja està patint les conseqüències de la crisi sanitària? Que es pensen que la gent s’alimenta de pedres o de llambordes? Ho saben que tenim tots els establiments no essencials tancats des de fa gairebé dos mesos i que cada dia que passa, no només s’arruïnen, sinó que s’endeuten més? Els ha arribat que de les víctimes dels ERTE, moltes no han cobrat res des que va començar la crisi? Ja sé que això també és culpa de la poca eficiència del govern espanyol, però la qüestió és que els errors dels uns i l’exasperant lentitud dels altres, les estan pagant molts. Coneixen l’efecte dominó, pel qual quan un sector cau en cauen molts més al seu darrere? És clar que ho saben! Si ho sé jo, com no ho han de saber ells? Seria molt demanar-los que tinguessin una mica, només una mica d’empatia?




Senyors que teniu el futur d’Europa a les vostres mans, poseu-vos les piles! El món dona moltes voltes i, encara que ara tingueu la paella pel mànec, en qualsevol moment us podeu  trobar dins la paella i saber què és estar-se cremant. És més, l’efecte dominó també us pot atrapar a vosaltres. Us agradarà trobar-vos aleshores amb una Unió Europea lenta, impertorbable i insensible al patiment com la que ara alguns hem de suportar?

Darreres dades publicades de COVID19 a Catalunya:



    
CONTAGIATS TOTALS   
 CONTAGIATS SANITARIS
GREUS
MORTS
ALTES
15-03-20
DIA 1
903


52
12
3
16-03-20         
DIA 2
1394


74
18
?
17-03-20
DIA 3
1866


65
41
?
18-03-20
DIA 4
2702


92
55
?
19-03-20
DIA 5
3270


98
82
82
20-03-20
DIA 6
4203
600
312
122
150
21-03-20
DIA 7
4700


479
191
180
22-03-20
DIA 8
5400


?
?
600
23-03-20
DIA 9
5925
?
551
245
?
24-03-20
DIA 10
7864
1346
?
339
?
25-03-20
DIA 11
9937
1524
781
516
1274
26-03-20
DIA 12
11500
1996
1021
672
1697
27-03-20
DIA 13
12940
2248
1187
880
2384
28-03-20
DIA 14
14263
?
?
1070
3106
29-03-20
DIA 15 
?
?
?
?
?
30-03-20
DIA 16
16157
?
1512
1410
4125
31-03-20
DIA 17
18773
?
?
1672
4966
01-04-20
DIA 18
19991
?
?
1841
5701
02-04-20
DIA 19
21804
?
?
2093
6917
03-04-20
DIA 20
23460
?
?
2335
7849
04-04-20
DIA 21
24734
?
?
2508
8635
05-04-20
DIA 22
?
?
?
?
?
06-04-20
DIA 23
26824
?
?
2760
9528
07-04-20
DIA 24
28323
?
2391
2908
10738
08-04-20
DIA 25
29647
4603
2442
3041
12250
09-04-20
DIA 26
31043
?
?
3148
13063
10-04-20
DIA 27
31727
?
?
3231
13513
11-04-20
DIA 28
32984
?
?
3331
14298
12-04-20
DIA 29
?
?
?
?
?
13-04-20
DIA 30
34726
?
?
3538
15602
14-04-20
DIA 31
35197
5504
?
3666
15967
15-04-20
DIA 32
36505
?
?
3756
16651
16-04-20
DIA 33
39375
5712
1307
7097
17297
17-04-20
DIA 34
39736
?
?
7576
18724
18-04-20
DIA 35
40988
?
?
7881
19088
19-04-20
DIA 36
?
?
?
?
?
20-04-20
DIA 37
42610
?
?
8273
20881
21-04-20
DIA 38
43695
?
?
8441
22417
22-04-20
DIA 39
44793
?
?
8845
23891
23-04-20
DIA 40
45875
?
?
9050
24787
24-04-20
DIA 41
46629
?
?
9186
25984