A la pobreta mà esquerra
sempre se l’ha menystingut. No tinc clar si és perquè és mà o perquè és
esquerra, però la veritat és que des de sempre ha patit discriminació. I és que
entre dreta i esquerra sempre hi ha hagut pugna. En aparença -i només en aparença-, la dreta
ideològica és selecta, l’esquerra és lumpen. Els bons seuran a la dreta del
Pare -el seu Fill també- i els dolents a l’esquerra. Senyar-se amb la mà
esquerra és prendre la decisió incorrecta i aixecar-se amb el peu esquerre és
l’auguri d’un mal dia. Els esquerrans fins fa no gaire rebien més clatellots
que els dretans. Estic segura que quan parlen de tenir mà amb algú es
refereixen a la mà dreta i quan diuen d’algú que té la mà foradada, es tracta
de l’esquerra. Només em ve al cap un sol significat positiu de la mà esquerra,
que és, senzillament, tenir-ne. Cap més.
Doncs bé, avui jo
trencaré una llança a favor de la mà esquerra. I és que la trobo tant a faltar...!
Sí, ja ho sé, l’esquerra no és la dreta, però l’esquerra té la seva funció, que
si no la tingués, Déu o l’evolució no ens l’haurien donat. I quin joc tan
magnífic tenen els canells en bon estat! I que poc valor li donem a l’esquerre!.
Que sí, que quina sort que he tingut perquè no m’he trencat el dret. És
veritat, però heu provat de pelar una fruita sense fer servir la mà esquerra? O
de, simplement, estripar el paper higiènic? I de recollir les molles de la
taula o fer -desfer encara costa més- el nus d’una bossa? N’hi ha més:
apujar-se les calces, lligar-se els sostenidors, tallar-se les ungles, obrir un
pot de rosca, sucar una llesca amb tomàquet, tallar la carn al plat, plegar la
roba, rentar-se l’aixella dreta, escombrar, fregar... Segueixo? No cal, oi?
Us convido, sota la
vostra responsabilitat -que després no vull problemes- a provar-ho a casa.
Només recordar-vos que teniu alguna eina que podeu emprar per compensar la mà
esquerra: teniu les dents, les tisores, teniu raspalls de mànec llarg, teniu el
Roomba... i teniu les cames. Les cames??? Sí, els pots de rosca te’ls pots
aguantar amb les dues cames a l’alçada dels genolls i obrir-los amb la mà
dreta.
Com que tot en aquesta
vida és aprenentatge -si es vol, és clar- aprofito aquest contratemps
d’haver-me trencat la mà esquerra per fer experiments -molt serà que algun dia
l’experiment em surti malament i em caigui la mà dreta a trossos- i fer-me el
càrrec, durant quaranta dies, del que és tenir permanentment una discapacitat
com aquesta. Espero que la meva sigui temporal i que quan la mà esquerra em
torni a treballar amb normalitat, no m’oblidi d’agrair-l’hi la seva fidelitat.
De tota manera com que soc desmemoriada i no voldria ser també desagraïda, jo
ja li he escrit un poema. Apa-li!
Benvolguda mà esquerra,
sempre secundària
comparada,
menystinguda.
Per tot el
que hem compartit,
tu sempre
fidel als meus tràfics,
jo, indiferent
a la teva lleialtat,
avui t’he
escrit aquesta oda,
tot esperant que
Horaci
ja m’ho hagi perdonat,
i és que sento
que cal agrair-te
tants anys de generositat.
Benvolguda mà
esquerra,
quan ja
tornis a rutllar,
t’estimaré,
et mimaré
t’honoraré,
et besaré
i tothora et
defensaré
per mai no
haver-me fallat,
per sempre
haver-me fet costat.
i no haver-me’n adonat.
.png)
