ODA A LA MÀ ESQUERRA

 

                              

A la pobreta mà esquerra sempre se l’ha menystingut. No tinc clar si és perquè és mà o perquè és esquerra, però la veritat és que des de sempre ha patit discriminació. I és que entre dreta i esquerra sempre hi ha hagut pugna. En aparença -i només en aparença-, la dreta ideològica és selecta, l’esquerra és lumpen. Els bons seuran a la dreta del Pare -el seu Fill també- i els dolents a l’esquerra. Senyar-se amb la mà esquerra és prendre la decisió incorrecta i aixecar-se amb el peu esquerre és l’auguri d’un mal dia. Els esquerrans fins fa no gaire rebien més clatellots que els dretans. Estic segura que quan parlen de tenir mà amb algú es refereixen a la mà dreta i quan diuen d’algú que té la mà foradada, es tracta de l’esquerra. Només em ve al cap un sol significat positiu de la mà esquerra, que és, senzillament, tenir-ne. Cap més.

Doncs bé, avui jo trencaré una llança a favor de la mà esquerra. I és que la trobo tant a faltar...! Sí, ja ho sé, l’esquerra no és la dreta, però l’esquerra té la seva funció, que si no la tingués, Déu o l’evolució no ens l’haurien donat. I quin joc tan magnífic tenen els canells en bon estat! I que poc valor li donem a l’esquerre!. Que sí, que quina sort que he tingut perquè no m’he trencat el dret. És veritat, però heu provat de pelar una fruita sense fer servir la mà esquerra? O de, simplement, estripar el paper higiènic? I de recollir les molles de la taula o fer -desfer encara costa més- el nus d’una bossa? N’hi ha més: apujar-se les calces, lligar-se els sostenidors, tallar-se les ungles, obrir un pot de rosca, sucar una llesca amb tomàquet, tallar la carn al plat, plegar la roba, rentar-se l’aixella dreta, escombrar, fregar... Segueixo? No cal, oi?

Us convido, sota la vostra responsabilitat -que després no vull problemes- a provar-ho a casa. Només recordar-vos que teniu alguna eina que podeu emprar per compensar la mà esquerra: teniu les dents, les tisores, teniu raspalls de mànec llarg, teniu el Roomba... i teniu les cames. Les cames??? Sí, els pots de rosca te’ls pots aguantar amb les dues cames a l’alçada dels genolls i obrir-los amb la mà dreta.

Com que tot en aquesta vida és aprenentatge -si es vol, és clar- aprofito aquest contratemps d’haver-me trencat la mà esquerra per fer experiments -molt serà que algun dia l’experiment em surti malament i em caigui la mà dreta a trossos- i fer-me el càrrec, durant quaranta dies, del que és tenir permanentment una discapacitat com aquesta. Espero que la meva sigui temporal i que quan la mà esquerra em torni a treballar amb normalitat, no m’oblidi d’agrair-l’hi la seva fidelitat. De tota manera com que soc desmemoriada i no voldria ser també desagraïda, jo ja li he escrit un poema. Apa-li!

                            Benvolguda mà esquerra,

sempre secundària

comparada, menystinguda.

Per tot el que hem compartit,

tu sempre fidel als meus tràfics,

jo, indiferent a la teva lleialtat,

avui t’he escrit aquesta oda,

tot esperant que Horaci

 ja m’ho hagi perdonat,

i és que sento que cal agrair-te

 tants anys de generositat.

 

Benvolguda mà esquerra,

quan ja tornis a rutllar,

t’estimaré, et mimaré

t’honoraré, et besaré

i tothora et defensaré

per mai no haver-me fallat,

per sempre haver-me fet costat.

i no haver-me’n adonat.

                                             

LA DESCOBERTA

                                                   

Encara que sembli mentida ja ha passat un any des que vaig començar a tenir l’Elna amb mi cada matí. Allò que primer em va sembla que seria una càrrega, que em prendria llibertat i bla bla bla bla —àvia desnaturalitzada— ha resultat ser una xalada, que diem aquí.

Veure-la evolucionar dia a dia, tant físicament com cognitivament, és emocionant. D’aquell cosset que no s’aguantava dret, a un altre que llença les cames trontollants per fer els primers passos. De no atendre a raons amb uns plors que desvetllarien la bella dorment, només per gana, son o mal de panxa, a saber que ella es diu Elna i que la pesada que l’omple de petons cada matí és la iaia, per a ella la baba —perquè es veu que les consonants labials: b, p, m, f, v són les més fàcils—. També diu “alça!” i “així”, que no és per res, però ara m’he adonat que són paraules que jo repeteixo sovint. A més a més diu frases senceres que, de moment, ningú no entén, però que a costa d’insistir, segur, les arribarem a entendre.

Ara ben bé podria escriure un llibre sobre les gràcies i encants de l’Elna, però aquest no és el lloc i també entenc que els sentiments i les sensacions d’una iaia cofoia no tenen perquè interessar a qui no ho és, i potser tampoc a qui ho és. Si un defecte tenim els avis és el de considerar els nostres nets els millors del món. Així doncs, que jo cantés les excel·lències de la meva neta només provocaria que qualsevol avi digués, o pensés: el meu, la meva és millor.

Sí que si intento extreure allò més important d’aquest temps de convivència n’he de destacar la descoberta. La seva descoberta dels propis cabells, de les orelles, de les mans, dels peus. La descoberta d’una capsa que es pot obrir i tancar i, si té alguna cosa a dintre molt millor. La descoberta dels sons: una cullera picant en un plat, un xiulet fet amb els llavis, el timbre o el telèfon —quin esverament, al principi!—, la música. La descoberta de la textura de les coses: del menjar, d’un paper, d’un peluix, d’una tela, d’un pètal de flor, d’una pilota de goma. I és que la descoberta no consisteix en descobrir-ho un dia i prou; la descoberta és examinar i investigar allò que s’acaba de descobrir, una vegada i una altra, un dia rere l’altre, fins que es coneix tant  que perd l’al·licient del misteri.

Descobrir-se al mirall i trobar-se guapa també ha estat sensacional —per a mi—. Que ella no ho après tota sola? Potser no, però n’hi ha hagut prou amb un parell de vegades de dir-li “Mira que guapa que vas!” perquè ara es miri complaguda davant del mirall. Soc sexista? Segurament, i encara m’hi trobareu més si explico que amb una tovalloleta humida va resseguint totes les gotes, taques, brosses que hi pugui haver al terra i les neteja totes. Qui li ha ensenyat això? En el seu entorn pot haver vist escombrar i fregar, però dubto que a genollons i punt per punt. Vull dir, amb aquests dos exemples, que la genètica també compta i no només l’educació. Ara ve quan algun biòleg em pica al cap amb una maça.

Concentració màxima

Totes les descobertes que he anomenat fins ara han tingut lloc asseguda a la trona o bé a terra, immòbil. Però crec que les seves grans descobertes han estat dues. Una, l’aigua que raja per l’aixeta. Encara que l’aigua l’ha vist i l’ha tocat cada dia des que va néixer, la seva cara en obrir-li un rajolí l’aixeta del bidet i veure com s’escorre, amb la seva maneta mirant d’agafar-la per totes bandes, sense sortir-se’n i fent mil experiments inimaginables, de veritat que és un poema —d’amor. 

L’altra descoberta ha tingut dues etapes: la primera, de gateig (paraula inventada per una servidora que no ha trobat com substantivar el verb gatejar), que ben bé s’ha allargat tres mesos, la segona meitat combinada amb el caminar, però sempre agafada de la mà o dels mobles. Gatejar ja dona llibertat de moviments; l’Elna em seguia arreu on anava i acudia a tots els llocs on l’alçada asseguda li permetia —ui, perill!—. Ja començàvem a patir tots perquè a veure si aquesta nena no caminarà mai sola. I fa només vint dies es va llençar. Amb música de fons, cosa que indica, de ben segur, que també porta el ritme al cos com la seva baba. Dos dies més de gateig, com per acomiadar-se’n i ara ja és un no parar. D’aquí cap allà, d’allà cap aquí, ja no se li resisteix res: calaixos, armaris, objectes a l’abast de la seva alçada, fent puntetes i amb els braços aixecats. Sí, sí, ara ella ja camina i als que estem al seu voltant, el moviment dels ulls se’ns multiplica i ja gairebé tenim visió rotatòria de tres-cents seixanta graus. Tres-cents vint, va, no exagerem! Sigui com sigui, el perill s’ha intensificat. Perill de caure, de picar en algun lloc, d’enganxar-se els dits.

                                No és el primer dia, però també hi ha 

                                                una vella coneguda d'aquest blog.

Ara que ja s’ha acabat la meva dedicació diària a l’Elna, puc dir que tot això que per a ella ha estat una descoberta, per a mi ha estat un aprenentatge. Curiós que tinc dos fills que algun dia van tenir l’edat de l’Elna, però, com els passa a tots els pares, en aquell moment passava per l’aprenentatge d’estirar del carro, sense que s’aturés ni es desboqués, i també sense que es perdés res pel camí. Una bona llàstima! Almenys amb l'Elna he tingut l’oportunitat de gaudir d’un aprenentatge més plaent i relaxat.

I ara toca la segona carta a l’Elna. Algú es va pensar que les cartes s’acabaven amb El llibre en blanc de l'Elna I ara! Que poc em coneixeu!

Estimada Elna, t’ha tocat una baba que té l’afició d’escriure i potser no la perdrà mentre les mans i el cervell l’hi permetin. Com que no et lliuraràs de rebre una carta meva de tant en tant, només espero que t’agradi llegir. D’aquí a poc, al setembre, començaràs una nova etapa. Sortiràs de casa amb la motxilla a l’esquena. No pesarà gaire perquè només hi portaràs l’esmorzar. Quan tornis, la duràs plena de vivències, d’amiguets, de descobertes, de caigudes. Sí, caigudes. Pensa que cauràs moltes vegades perquè caminaràs pel món real, que aquest on has après a caminar també ho era de real, però estava encoixinat. Tu no t’espantis. Et faràs alguna rascada, algun blau, alguna ferida. El meu desig és que no passi d’aquí. Les fractures deixa-les per les iaies. N’hi ha que hi tenim experiència. Però si caus, aixeca’t! Només caient i aixecant-te aprendràs a caminar per la vida. Ara bé, si algun dia caus i et costa d’aixecar-te, ni et continguis ni et resignis. Plora i crida ben fort perquè els que t’estimem et puguem sentir i puguem córrer a ajudar-te!

Només puc dir gràcies