divendres, 3 d’agost de 2018

LA DESCOBERTA


                                                   
Encara que sembli mentida ja ha passat un any des que vaig començar a tenir l’Elna amb mi cada matí. Allò que primer em va sembla que seria una càrrega, que em prendria llibertat i bla bla bla bla —àvia desnaturalitzada— ha resultat ser una xalada, que diem aquí.
Veure-la evolucionar dia a dia, tant físicament com cognitivament, és emocionant. D’aquell cosset que no s’aguantava dret, a un altre que llença les cames trontollants per fer els primers passos. De no atendre a raons amb uns plors que desvetllarien la bella dorment, només per gana, son o mal de panxa, a saber que ella es diu Elna i que la pesada que l’omple de petons cada matí és la iaia, per a ella la baba —perquè es veu que les consonants labials: b, p, m, f, v són les més fàcils—. També diu “alça!” i “així”, que no és per res, però ara m’he adonat que són paraules que jo repeteixo sovint. A més a més diu frases senceres que, de moment, ningú no entén, però que a costa d’insistir, segur, les arribarem a entendre.
Ara ben bé podria escriure un llibre sobre les gràcies i encants de l’Elna, però aquest no és el lloc i també entenc que els sentiments i les sensacions d’una iaia cofoia no tenen perquè interessar a qui no ho és, i potser tampoc a qui ho és. Si un defecte tenim els avis és el de considerar els nostres nets els millors del món. Així doncs, que jo cantés les excel·lències de la meva neta només provocaria que qualsevol avi digués, o pensés: el meu, la meva és millor.
Sí que si intento extreure allò més important d’aquest temps de convivència n’he de destacar la descoberta. La seva descoberta dels propis cabells, de les orelles, de les mans, dels peus. La descoberta d’una capsa que es pot obrir i tancar i, si té alguna cosa a dintre molt millor. La descoberta dels sons: una cullera picant en un plat, un xiulet fet amb els llavis, el timbre o el telèfon —quin esverament, al principi!—, la música. La descoberta de la textura de les coses: del menjar, d’un paper, d’un peluix, d’una tela, d’un pètal de flor, d’una pilota de goma. I és que la descoberta no consisteix en descobrir-ho un dia i prou; la descoberta és examinar i investigar allò que s’acaba de descobrir, una vegada i una altra, un dia rere l’altre, fins que es coneix tant  que perd l’al·licient del misteri.
Descobrir-se al mirall i trobar-se guapa també ha estat sensacional —per a mi—. Que ella no ho après tota sola? Potser no, però n’hi ha hagut prou amb un parell de vegades de dir-li “Mira que guapa que vas!” perquè ara es miri complaguda davant del mirall. Soc sexista? Segurament, i encara m’hi trobareu més si explico que amb una tovalloleta humida va resseguint totes les gotes, taques, brosses que hi pugui haver al terra i les neteja totes. Qui li ha ensenyat això? En el seu entorn pot haver vist escombrar i fregar, però dubto que a genollons i punt per punt. Vull dir, amb aquests dos exemples, que la genètica també compta i no només l’educació. Ara ve quan algun biòleg em pica al cap amb una maça.
Concentració màxima


Totes les descobertes que he anomenat fins ara han tingut lloc asseguda a la trona o bé a terra, immòbil. Però crec que les seves grans descobertes han estat dues. Una, l’aigua que raja per l’aixeta. Encara que l’aigua l’ha vist i l’ha tocat cada dia des que va néixer, la seva cara en obrir-li un rajolí l’aixeta del bidet i veure com s’escorre, amb la seva maneta mirant d’agafar-la per totes bandes, sense sortir-se’n i fent mil experiments inimaginables, de veritat que és un poema —d’amor. 



L’altra descoberta ha tingut dues etapes: la primera, de gateig (paraula inventada per una servidora que no ha trobat com substantivar el verb gatejar), que ben bé s’ha allargat tres mesos, la segona meitat combinada amb el caminar, però sempre agafada de la mà o dels mobles. Gatejar ja dona llibertat de moviments; l’Elna em seguia arreu on anava i acudia a tots els llocs on l’alçada asseguda li permetia —ui, perill!—. Ja començàvem a patir tots perquè a veure si aquesta nena no caminarà mai sola. I fa només vint dies es va llençar. Amb música de fons, cosa que indica, de ben segur, que també porta el ritme al cos com la seva baba. Dos dies més de gateig, com per acomiadar-se’n i ara ja és un no parar. D’aquí cap allà, d’allà cap aquí, ja no se li resisteix res: calaixos, armaris, objectes a l’abast de la seva alçada, fent puntetes i amb els braços aixecats. Sí, sí, ara ella ja camina i als que estem al seu voltant, el moviment dels ulls se’ns multiplica i ja gairebé tenim visió rotatòria de tres-cents seixanta graus. Tres-cents vint, va, no exagerem! Sigui com sigui, el perill s’ha intensificat. Perill de caure, de picar en algun lloc, d’enganxar-se els dits.

                                No és el primer dia, però també hi ha 
                                                una vella coneguda d'aquest blog.


Ara que ja s’ha acabat la meva dedicació diària a l’Elna, puc dir que tot això que per a ella ha estat una descoberta, per a mi ha estat un aprenentatge. Curiós que tinc dos fills que algun dia van tenir l’edat de l’Elna, però, com els passa a tots els pares, en aquell moment passava per l’aprenentatge d’estirar del carro, sense que s’aturés ni es desboqués, i també sense que es perdés res pel camí. Una bona llàstima! Almenys amb l'Elna he tingut l’oportunitat de gaudir d’un aprenentatge més plaent i relaxat.
I ara toca la segona carta a l’Elna. Algú es va pensar que les cartes s’acabaven amb El llibre en blanc de l'Elna I ara! Que poc em coneixeu!
Estimada Elna, t’ha tocat una baba que té l’afició d’escriure i potser no la perdrà mentre les mans i el cervell l’hi permetin. Com que no et lliuraràs de rebre una carta meva de tant en tant, només espero que t’agradi llegir. D’aquí a poc, al setembre, començaràs una nova etapa. Sortiràs de casa amb la motxilla a l’esquena. No pesarà gaire perquè només hi portaràs l’esmorzar. Quan tornis, la duràs plena de vivències, d’amiguets, de descobertes, de caigudes. Sí, caigudes. Pensa que cauràs moltes vegades perquè caminaràs pel món real, que aquest on has après a caminar també ho era de real, però estava encoixinat. Tu no t’espantis. Et faràs alguna rascada, algun blau, alguna ferida. El meu desig és que no passi d’aquí. Les fractures deixa-les per les iaies. N’hi ha que hi tenim experiència. Però si caus, aixeca’t! Només caient i aixecant-te aprendràs a caminar per la vida. Ara bé, si algun dia caus i et costa d’aixecar-te, ni et continguis ni et resignis. Plora i crida ben fort perquè els que t’estimem et puguem sentir i puguem córrer a ajudar-te!

Només puc dir gràcies


9 comentaris:

  1. benvinguda Elna , deu fer molta il.lusió viure totes aquestes descobertes, la capacitat d'aprenentatge dels nadons és brutal ...ai si la poguéssim mantenir!!! felices descobertes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hem de crèixer, no Elfree? És veritat, però hi ha unes quantes coses de les criatures que estaria bé de mantenir, entre elles aquesta capacitat de sorprendre'ns de tot.

      Elimina
  2. M'agrada molt la carta que li has dedicat. A mi em va costar molt d'acostumar-me a anar sola pel món, a caure i aixecar-me. Encara em costa. No voldria equivocar-me mai, per molt que serveixi per aprendre. Només em sento malament amb mi mateixa, i el mal regust de boca em dura molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que la teoria de caure per aprendre a aixecar-se és bona, però a la pràctica és dura i ningú voldria caure, Helena. Pensar que a tothom li passa el mateix, et pot ajudar a perdonar-te i a no sentir-te malament amb tu mateixa. Som humanes, no ho podem oblidar, i destinades a equivocar-nos.

      Elimina
  3. Estimada baba( de l'Elna)Teresa...Dius que podries escriure un llibre sobre les gràcies i els encants de la nena i jo em pregunto si t'has rellegit el què has escrit, perquè en bona part has fet això, segur que sense adonar-te'n...Ai aquestes àvies!
    Tens raó , el què més crida l'atenció en aquestes edats són les descobertes, que cada una que assoleixen, és un petit triomf que els motiva a continuar...
    Una carta encantadora que quan sàpiga llegir l'emocionarà i la guardarà amb molt de "carinyu"!
    Petonets per a tu i per l'Elna, ah i una moixaina a la gosseta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Això he fet? Mecatxis la mar! Quan començo a escriure no puc parar. Ja ho veus, Roser! Però bé, un llibre seria una "miqueta" més llarg, no?
      És meravellós veure'ls fer les descobertes. I fa reflexionar molt sobre això, sobre com canviem quan ens fem grans. I fa una mica de peneta. Per nosaltres, no per ella.
      Espero que sí, que li agradin les cartes. Tot i que si surt vergonyosa, que no m'ho sembla, igual li fa cosa que siguin públiques.
      Petonets, Roser.

      Elimina
  4. No et picaré enlloc amb res, però això de netejar amb un drap em costa creure que estigui relacionat amb els gens. Això ho ha vist fer no a terra, però d'altres maneres i ella ho fa de la manera que sap i on arriba. Pura imitació amb els recursos que té. I no és pas sexista que li diguis que es miri al mirall i vegi que guapa és. Tant de bo això l'ajudi a millorar la seva autoestima i acceptar-se tal com és, que és tasca molt difícil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps per què ho dic, XeXu? És que jo he tingut una filla i un fill i la filla sempre que podia agafava la baieta o algun estri d'aquests; el fill no ho feia mai, tot i que veia fer el mateix a la mare. I ara, al veure que l'Elna també ho fa, havia arribat a aquesta conclusió, però ja veus que no soc cap experta. Segurament hi hauria molt a dir en aquest tema.
      I el tema de l'autoestima també és complex. Que a casa et diguin que estàs guapa està molt bé, però en la trobada amb el món t'hi pots trobar de tot. Tant de bo aquella autoestima guanyada en un primer moment sigui tan forta com per no trontollar, però no acostuma a ser així, malauradament.

      Elimina
  5. Del teu escrit es dedueix que tota la vida farem aprenentatge, sinó d'àvies, de tot allò que es presenti. I que sigui molt i molt bo i ens acompanyi sempre.
    Una abraçada.

    ResponElimina