dimarts, 10 de juliol del 2018

MOSQUITS, MALS ESPERITS!


                    
N’estic dels insectes fins al capdamunt. Aquest estiu han envaït la meva vida i es pensen que em manen ells. Parlo dels insectes amb boca xucladora, àvids de sang dolça com la meva. Diguem-los mosquits tigres o domèstics, és igual, mosques, cuïcs, tabals, vespes o abelles. Amb potes llargues, curtes, amb ales més transparents o menys, a ratlles o llisos. Encara que a tots els anomenem mosquits, cadascun té els seus gustos de paràsit.



He arribat a no sortir a la terrassa al vespre per evitar les seves picades. A dins de casa hi he posat tota mena de repel·lents: elèctrics, esprais, espelmes... M’he empastifat de citronella, primer en gotes, després en pasta. Si la citronella fos un arbre, jo en seria una representació.  Quasi m’ofego amb tanta olor! No hi ha res a fer. Res no els dissuadeix d’atacar-me. Mosquits, mals esperits! Ja només em falta provar la pala de la senyora d’Iniesta que es veu que és infal·lible per matar les mosques i els mosquits de Fuenteabilla. Si convé, puc anar-hi a viure també.
Durant tres nits  vaig tenir una bestiota d’aquestes a l’habitació, que només atacava amb els llums tancats.  Em va picar cada nit. Jo ben untada de citronella, l’elèctric brandant a tot drap i el Fogo espraiant com un esperitat. Sí? Doncs el malparit no en tenia prou de picar-me que quan havia acabat feia una mena de vibració, prrrrrrrrrrr, un crit de victòria.
       T’he picat! Per si no te n’has adonat, tonta del bote! Ja pots fer el que vulguis.
I així cada nit. Fins que un dia al matí el vaig enxampar. S’estava arraulit, com un mosquitet mort, en un lateral de l’armari a l’espera que arribés la mitjanit per començar a xuclar-me la sang. Criminal! El primer instint va ser d’esclafar-lo amb el coixí sense pietat talment un assassí de novel·la negra. 

El que jo dic: una bestiota.


Però tenia l’Elna amb mi que observava la meva excitació sense entendre res i el segon instint em va fer pensar que fins i tot l’enemic té sentiments. I si li oferia diàleg? Va guanyar el primer instint. No va fer falta donar-li cap explicació a la meva neta perquè ella el mosquit ni el va veure i el meu gest d’estampar el coixí contra l’armari la va fer riure a cor que vols. Encara va riure més  amb la vibració que vaig dedicar al mosquit, a manera d’absoltes. És fàcil fer riure un nen. Més que matar un mosquit.

Aquests mateixos!


La setmana passada
feien castell de focs 
davant de casa. 







Com que no em resignava a mirar-me’ls des de darrera el vidre, vaig comprar un parell de torretes, mida natural per a geranis, plenes de cera amb citronella i en vaig posar una a cada banda de la terrassa. Oli en un llum! Ni un mosquit durant dues hores. Ara bé, quan les vaig apagar no vaig ser a temps de posar les proteccions ni de tancar la porta de la terrassa. Amb vint segons vaig rebre quatre picades. Segur que estaven parapetats en algun racó i quan vaig apagar la citronella van dir:
       A por ella!!!
Això és una guerra oberta entre els mosquits i jo? Són tots a casa meva? O algú més els està patint més que altres anys, aquest estiu?
La darrera batalla va començar dissabte. És la del mosquit que se m’ha posat davant de l’ull esquerre. Estic segura que és d’aquells tan minúsculs invisibles, en diuen i que el tinc entre la parpella i les pestanyes. Si moc el cap, ell també es mou, però a vegades va per lliure i també es mou encara que jo estigui quieta. I quan dic moure vull dir moure, eh? No d’una peça, sinó articuladament. Mai no n’havia vist cap de tant a prop. Li veig les ales, els ulls i tot el detall de la seva anatomia. Va anunciar el seu adveniment una estona abans, amb una espècie de llampec intermitent i platejat que em passava pel davant. Després va arribar ell.
Què faig? Vaig a l’oculista o a l’entomòleg? Igual és un exemplar rar el mosquit de l’ull, li dirien, o potser el mosquitalull i als especialistes els interessa estudiar-lo. Segur que és una espècie invasora. Els mosquits autòctons no són tan agressius, per Déu! Són més... com nosaltres. No fa pas tant temps que vivíem en harmonia, caram!

18 comentaris:

  1. Ja no sé si parles de mosquits reals o metafòrics!!
    D'aquells que ens xuclen una mica de sang, o d'aquells altres que ens la xuclen tota des de fa 300 anys. D'aquells que estan emparats per la constitució.
    Al Decathlon (uns 10€ crec recordar) venen unes polseres que diu que els foragita. No l'he comprada perquè a Sants no tenim aquest problema (el dels insectes, l'altre el tenim com a tot Catalunya). Entre les orenetes i la pol·lució pràcticament no hi ha mosquits.
    Per allunyar els metafòrics, ens gastem 16 mil milions l'any... i ni així!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et confesso que mentre ho escrivia pensava que podia tenir un doble sentit, però la veritat és que parlava només de mosquits. Igual em va traïr el subconscient. Ho tenim tan present...
      Això de la polsera no ho havia pensat. Demà hi aniré i a veure si funciona. Gràcies, Xavier!

      Elimina
  2. Els mosquits reals, tigres o tradicionals, a nosaltres també ens piquen molt.... per més que lluitem contra ells, alguna picada o altra ens enduem. Avui en arribar a casa al vespre, he trobat una veïna i ens hem aturat a xerrar al carrer 15 o 20 minuts, doncs n,he sortir ben picada. A casa, mosquiteres per sobreviure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, ja he pensat amb el que vas dir que ara vivies al bosc, que probablement tu també els paties. Suposo que per l'any que ve hauré de posar mosquiteres també. Mentrestant a aguantar com sigui als xucopters aquests.

      Elimina
  3. He, he, l'altre dia, mentre estenia la roba, se'm va colar per la finestra no un mosquit sinó un moscardó, pegava colps a les parets, ací i enllà i el meu gatet es va tornar boig volent-lo caçar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És valent el teu gat, doncs. Si té èxit, digues-m'ho i em rumiaré de fer-me'n amb un. Per les teulades més baixes dels veins sempre n'hi roden. Potser sí que com a mínim els espanten i llavors venen cap a mi.

      Elimina
  4. Ostres noia, no es pot ser dolceta, que després ja veus què passa...Viure en un poble té moltes coses bones, però també moltes molèsties...Viure en llocs més urbans té poques coses bones, però no té aquestes molèsties voladores que intenten sobreviure acribillant el personal a tort i a dret...Abans deien que l'alfàbrega era un repelen molt ecològic! No sé si comparteixen el meu tros de món, però jo, ni una picada, només en recordo una d'un mosquit tigre fa dos o tres anys i no saps la tranquil·litat que dóna, es veu que jo els espanto i que duri. Els altres , suposo que m'afecten , com a tothom...
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
  5. Senyora meva, que jo visc a Tarragona, no al poble. I no sé si és el mar al davant, que ho dubto, o la zona comunitària dels veïns que està tan plena d'arbres que algun dia m'entraran a casa, però en tinc de tota mena. I que consti que al poble aquest any també m'han picat. En fi, a l'estiu tota cuca viu, en aquest cas a costa nostra.
    Petonets, guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vosté perdoni senyora de ciutat, no la volia ofendre, jo davant de casa tinc uns pins grandiosos, però res de res i no vull cridar el mal temps!!!
      Petonets.

      Elimina
    2. Res a perdonar, Roser! Em va estranyar però ja està. En aquest cas no deuen ser els pins els proveïdors de mosquits, doncs.

      Elimina
  6. Deu ser que els mosquits de ciutat són més finolis, ja que amb el Fogo posat a la nit evitem les picades indesitjades. Però picar-me sí que m'han picat algun cop, és clar, però el meu comptador de mosquits morts tampoc està a zero.

    I amb aquest mosquit que tens a l'ull... doncs no sé. Sense saber si és real o metafòric poc et podem ajudar, però sembla tot molt estrany.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per mi que hi ha una confluència de temperatura, humitat i vegetació que els fa multiplicar a marxes forçades. La qüestió és que començo a estar una mica paranoica amb tants atacs.
      Lo del mosquit a l'ull és veritat. No és que li tingui, és quejo el veig. Es veu que es cosa de l'edat de la retina. He d'anar a l'oculista encara però em va anar bé per lligar-ho amb els mosquits.

      Elimina
  7. Res millor q unes mosquiteres de porta correderes. Les plantes d'alfàbrega xd xd xd
    :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les plantes ja estan provades també, Àngel. Les mosquiteres encara no, però em sembla que serà el proper pas, tot i que els malparits es colen per tot arreu.

      Elimina
  8. Jo, com el Xavier, també pensava que anava amb doble sentit. Gairebé diria que té més gràcia que no pas el sentit real ;-) En tot cas t'he de confessar que, malgrat ser biòleg i conèixer la importància dels mosquits per a l'alimentació de molts animals, jo els tinc especial odi, també (als reals, vull dir, clar que als metafòrics...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Ignasi! Ja vaig parlar un dia a "nazis i coloms" dels coloms emprenyadors que es posen per la meva terrassa. Als mosquits que m'entren a casa també se'ls podria aplicar la metàfora. Però prometo solemnement que aquesta vegada no hi ha metàfora.
      Me n'alegro que siguis un biòleg equànim. Els mosquits són un turment malgrat la seva funció.

      Elimina
  9. Quan era adolescent, una vegada es van dedicar a picar-me per tota la cara.
    Jo tinc por del mosquit tigre. Aquest any no he tingut gaires picades, per sort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Helena! Et diria toca fusta, però no pateixis que em sembla que són tots a Tarragona, en concret al meu voltant. Ahir mateix vaig anar al super i només entrar, tres picades ja. No vaig veure ningú que es rasqués, per tant està clar que van a per mi.

      Elimina