divendres, 8 de juny de 2018

ELS GERMANS DEL NORD


                                       
Darrerament millor no programar res ni massa llarg, ni massa lluny. No se sap mai quan el país et pot necessitar. Una amiga meva tenia programat un viatge al Perú, des de feia temps, per a primers d’octubre. Després de l’estomacada de l’1-O se’n va anar a l’altra banda del món i va deixar el cor aquí.

Il·lustració de la xarxa. Autor: JoAn TuRu


Jo no m’he programat cap viatge des del setembre passat, que ja sap tothom que tinc la bona feina de veure créixer la meva neta Elna, però va sorgir una sortida de tres dies, divendres, dissabte i diumenge, al Rosselló i el vaig reservar fa un parell de mesos. Algú s’imagina quan va ser aquest viatge? Doncs sí! El cap de setmana de la moció de censura! No era exactament un moment pel nostre país, però sí que era un moment especial que m’hauria agradat viure més de prop. Si el dijous ja va ser una xalada veure al Congrés del Diputats l’evolució de les cares dels uns i dels altres del matí al vespre, el divendres m’ho vaig perdre. És clar que quan el govern del PP va caure i algú ho va anunciar, les seixanta vuit persones que viatjàvem juntes vam fer un clam unànime.  El Canigó allà al fons va tremolar i fins em va sembla veure que la neu dels cims s’anava fonent. A partir d’aquí les consultes al mòbil i els intercanvis de whatsaps no van parar. 

Vaig pensar que el meu també seria un viatge amb el cor a Catalunya, però no va caldre: érem a Catalunya. Tenim una història comuna amb la Catalunya Nord que ja poden anar dient el que vulguin els que no saben qui som els catalans. 



La història parla per si sola. Des del segle XIII, amb Pere el Catòlic,  vam caminar plegats, fins que el segle XVII, a Felip IV —no em feu dir ara si era dels Àustries o dels Borbons, que no hi ha pas massa diferència— no se li va ocórrer res més que regalar el Rosselló i part de la Cerdanya a Lluís XIV de França. Ah! I ho va amagar a les Corts de Barcelona durant gairebé cinquanta anys. Ai, els interessos i els secrets dels governants! Se’ls en refoten els pobles i les persones. En aquests quatre segles parlàvem una mateixa llengua que al principi no era el català, sinó l’occità, del qual prové. Voleu llengua més bonica que la llengua dels trobadors?
Però encara vam trobar més signes d’agermanament que no són justificats per la història i la llengua comunes. Arreu on vam estar vam trobar solidaritat amb els nostres presos polítics: llaços grocs i pancartes demanant-ne l’alliberament ens van acompanyar al llarg del recorregut. A Perpinyà, a la tomba de Machado i a altres punts de Cotlliure, a Port-vendres, a Banyuls de la Marende, a  la carretera, als arbres. 

La flama del Canigó que cada any per Sant Joan arriba a casa nostra

A Perpinyà

La tomba d'Antonio Machado



I també a Argelers, en l’únic monument, si se’n pot dir així, que recorda que aquella platja va rebre els refugiats republicans espanyols, albergant-los en pitjors condicions que si haguessin estat presoners de guerra. Es veu que França -millor seria dir els dirigents francesos; els pobles del Rosselló fa anys que reclament memòria històrica- vol tapar aquest episodi vergonyant de la seva història, tot ben amagadet amb els apartaments de costa que han construït al llarg dels tres kilòmetres de platja per la qual hi van desfilar durant dos anys quatre-centes seixanta cinc mil persones. Poc que costaria una disculpa, no? Crims més grans s’han comès i s’ha demanat perdó, però ai! La grandeur de la France republicana no demana perdó i menys als republicans espanyols.

L'únic record als republicans espanyols que van fugir a França

Em feia especial il·lusió conèixer la maternitat d’Elna. De les històries que se n’expliquen, algunes de les quals ja coneixia per l’excel·lent treball de recerca de l’Assumpta Montellà, és molt difícil oblidar-se’n. Des dels nadons amb el cos colgat a la sorra, escalfada pel sol —l’única font de calor d’aquell hivern de malson—, fins la mare que en acabar de parir a la maternitat no podia deixar de plorar per totes les criatures que havia vist morir a la platja i per les mares que no havien tingut tanta sort com ella.

S'entèn que la maternitat els pogués semblar un paradís, venint d'on venien


Sento explicar la història de l’Elisabet Eidenbenz, la infermera suïssa que amb vint-i-cinc anys va convertit un palauet abandonat d’Elna en una maternitat on acollir les dones de la platja d’Argelers que estaven a punt de tenir un fill i penso en com canviaria el món si cadascun de nosaltres tinguéssim ni que fos unes engrunes de la humanitat, la solidaritat i la valentia d’aquesta dona. La història dels refugiats és una història tan antiga i tan repetida que sembla mentida que encara no haguem après a afrontar-la amb dignitat. És clar que per començar ja no hi hauria d’haver guerres que obliguessin la gent a deixar casa seva i fugir. I aquí ja tornem a topar amb els governants. Governants amb poc cervell, gens de cor i massa ambició. N’hi ha massa d’aquests!



8 comentaris:

  1. Ens va passar una situació semblant Teresa. Els dies 20 i 21 de setembre, quan a Barcelona van detenir en J.M. Jové i hi va haver aquelles manifestacions tan imponents (i pacífiques) a la Rambla Catalunya, érem a Sardenya i l'Alguer, amb la nostra samarreta groga de l'1-O.
    Els episodis tan dolorosos que van passar a Argelers i els tan esperançadors d'Elna són per recordar-los sempre.

    ResponElimina
  2. A mi tampoc m'agrada fer plans a llarg termini, no saps mai què pot passar...
    Bé noia ens has donat tota una lliçó d'història dels nostres avantpassats, encara que veig que has fet uns quants salts, suposo perquè parlar de tot hauria estat molt farragós...
    Veig que vau fer un viatge visitant llocs molt entranyables, pels catalans/es!
    He vist com treus el caparró amb cara de satisfacció davant d'un senyor molt alt amb ulleres!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
  3. societat liquida en la que tot passa de manera vertiginosa .....magnific viatge sentimental ....recordar la nostra història i els germans i germanes del nord que tant ens van ajudar llavors i abans de l'1 octubre

    ResponElimina
  4. Sort que els nostres dirigents no semblen pas d'aquesta manera, en absolut!
    Saber que ens mou la raó em genera molta autoestima.

    ResponElimina
  5. No sé si soc jo que he comprés malament el que has dit però el català no prové de l'occità. Totes dues són llengües romàniques diferents.
    He, he, he hagut de llegir el comentari de M. Roser per trobar-te a la foto. En sou tants!

    ResponElimina
  6. Potser sí que el verb "provenir" no és el més correcte, Novesflors. Però sí que és veritat que la llengua dels trobadors va tenir molta influència sobre la cultura i la literatura catalanes. I que en principi l'occità i el català eren una mateixa llengua. Això és el que jo tinc entès però si en saps més sobre el tema, encantada que m'ho expliquis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que per les seues connexions i perquè els trobadors utilitzaven l'occità en les seues composicions poètiques, abans hom pensava que eren una mateixa llengua, però les posteriors investigacions filològiques van deduir que eren dues llengües diferents provinents totes dues del llatí. De fet, quan estudiàvem a la universitat les llengües romàniques, en diferenciàvem 10 (una d'elles ja desapareguda) entre les quals l'occità i el català. Això és el que jo tinc entés si no han canviat d'opinió per investigacions posteriors.

      Elimina
  7. Ui, a mi em sona això de programar vacances per després de l'1 d'octubre. En teoria la setmana següent jo me n'havia d'anar a Budapest, però tal i com estaven les coses, vam cancel·lar el viatge... Pel que fa a la moció de censura, no et vas perdre res. Total, pel que serveix...

    ResponElimina