Darrerament millor no programar res
ni massa llarg, ni massa lluny. No se sap mai quan el país et pot necessitar.
Una amiga meva tenia programat un viatge al Perú, des de feia temps, per a
primers d’octubre. Després de l’estomacada de l’1-O se’n va anar a l’altra
banda del món i va deixar el cor aquí.
 |
| Il·lustració de la xarxa. Autor: JoAn TuRu |
Jo no m’he programat cap viatge des
del setembre passat, que ja sap tothom que tinc la bona feina de veure créixer
la meva neta Elna, però va sorgir una sortida de tres dies, divendres, dissabte
i diumenge, al Rosselló i el vaig reservar fa un parell de mesos. Algú
s’imagina quan va ser aquest viatge? Doncs sí! El cap de setmana de la moció de
censura! No era exactament un moment pel nostre país, però sí que era un moment
especial que m’hauria agradat viure més de prop. Si el dijous ja va ser una
xalada veure al Congrés del Diputats l’evolució de les cares dels uns i dels
altres del matí al vespre, el divendres m’ho vaig perdre. És clar que quan el
govern del PP va caure i algú ho va anunciar, les seixanta vuit persones que
viatjàvem juntes vam fer un clam unànime. El Canigó allà al fons va tremolar i fins em
va sembla veure que la neu dels cims s’anava fonent. A partir d’aquí les
consultes al mòbil i els intercanvis de whatsaps no van parar.
Vaig pensar que el meu també seria un
viatge amb el cor a Catalunya, però no va caldre: érem a Catalunya. Tenim una
història comuna amb la Catalunya Nord que ja poden anar dient el que vulguin els
que no saben qui som els catalans.
La història parla per si sola. Des del segle
XIII, amb Pere el Catòlic, vam caminar
plegats, fins que el segle XVII, a Felip IV —no
em feu dir ara si era dels Àustries o dels Borbons, que no hi ha pas massa
diferència— no se li va ocórrer res més que regalar el Rosselló i part de la
Cerdanya a Lluís XIV de França. Ah! I ho va amagar a les Corts de Barcelona
durant gairebé cinquanta anys. Ai, els interessos i els secrets dels
governants! Se’ls en refoten els pobles i les persones. En aquests quatre
segles parlàvem una mateixa llengua que al principi no era el català, sinó
l’occità, del qual prové. Voleu llengua més bonica que la llengua dels
trobadors?
Però encara vam trobar més signes
d’agermanament que no són justificats per la història i la llengua comunes.
Arreu on vam estar vam trobar solidaritat amb els nostres presos polítics:
llaços grocs i pancartes demanant-ne l’alliberament ens van acompanyar al llarg
del recorregut. A Perpinyà, a la tomba de Machado i a altres punts de
Cotlliure, a Port-vendres, a Banyuls de la Marende, a la carretera, als arbres.
 |
| La flama del Canigó que cada any per Sant Joan arriba a casa nostra |
 |
| A Perpinyà |
 |
| La tomba d'Antonio Machado |
I també a Argelers,
en l’únic monument, si se’n pot dir així, que recorda que aquella platja va
rebre els refugiats republicans espanyols, albergant-los en pitjors condicions
que si haguessin estat presoners de guerra. Es veu que França -millor seria dir els dirigents francesos; els pobles del Rosselló fa anys que reclament memòria històrica- vol tapar aquest
episodi vergonyant de la seva història, tot ben amagadet amb els apartaments de
costa que han construït al llarg dels tres kilòmetres de platja per la qual hi
van desfilar durant dos anys quatre-centes seixanta cinc mil persones. Poc que
costaria una disculpa, no? Crims més grans s’han comès i s’ha demanat perdó, però
ai! La grandeur de la France
republicana no demana perdó i menys als republicans espanyols.
 |
| L'únic record als republicans espanyols que van fugir a França |
Em feia especial il·lusió conèixer la
maternitat d’Elna. De les històries que se n’expliquen, algunes de les quals ja
coneixia per l’excel·lent treball de recerca de l’Assumpta Montellà, és molt
difícil oblidar-se’n. Des dels nadons amb el cos colgat a la sorra, escalfada
pel sol —l’única font de calor d’aquell hivern
de malson—, fins la mare que en acabar de parir a la maternitat no podia deixar
de plorar per totes les criatures que havia vist morir a la platja i per les
mares que no havien tingut tanta sort com ella.
 |
| S'entèn que la maternitat els pogués semblar un paradís, venint d'on venien |
Sento explicar la història de
l’Elisabet Eidenbenz, la infermera suïssa que amb vint-i-cinc anys va convertit
un palauet abandonat d’Elna en una maternitat on acollir les dones de la platja
d’Argelers que estaven a punt de tenir un fill i penso en com canviaria el món
si cadascun de nosaltres tinguéssim ni que fos unes engrunes de la humanitat, la solidaritat i la valentia d’aquesta dona. La història dels refugiats és una història tan
antiga i tan repetida que sembla mentida que encara no haguem après a
afrontar-la amb dignitat. És clar que per començar ja no hi hauria d’haver
guerres que obliguessin la gent a deixar casa seva i fugir. I aquí ja tornem a
topar amb els governants. Governants amb poc cervell, gens de cor i massa
ambició. N’hi ha massa d’aquests!
