Si algú ha arribat fins aquí pensant
que parlaré de Viagra, sento decebre’l. No es tracta d’això.
A l’inici de la meva vida
professional vaig tenir un company que sortia bastant de nit. Li era igual
divendres que dissabte que dilluns. L’endemà se li tancaven els ulls i anava
zombi perdut. Per sortir de la confusió mental que l’engolia, el primer que
feia cada matí quan arribava a la feina era prendre’s un cafè i una Coca-Cola. La
combinació d’aquests dos excitants li devia funcionar prou bé per
dessonillar-se i aclarir-se les idees. Si més no, els ulls, ja de per si grans
-i bonics- se li obrien encara més. No sé si el meu company va vendre la seva
idea a la Coca-Cola o se’ls hi va ocórrer solets, però la qüestió és que ara ja comercialitzen
aquest combinat en llauna.
Hi he pensat aquests dies veient els
mítings de campanya dels polítics que aspiren a President de la Generalitat. Jo
diria que, pel cap baix, s’han pres tres combinats de cafè i Coca-Cola. Si en
feia de temps que no els veia tan espitosos, tan excitats, tan abrandats!
Potser des del 2017, ves!
Començant pel candidat que fa honor
al seu cognom -perquè tot i l’entorn jo el veig molt aïllat- i que,
malgrat el vernís, és gris, trist, llis, imprecís, postís, sense somnis i sense
matís, que diu que amb ell, guanyador indubtable de les eleccions, Catalunya
triomfant tornarà a ser rica i plena. I aniré fins al fill no desitjat, però algo
és algo, de l’Albert Rivera i la Inés Arrimadas, en guerra descansin; la
mateixa guerra amb què van aixecar en armes tots els castellanoparlants del meu
país, que fins aquell moment no s’havien adonat de la insuportable
discriminació que patien per part dels qui enraonem en català. Parlo, doncs,
del Carrizosa, que ve de carrizo, que -oh coincidència!- en català
significa canyís, que també rima amb gris i trist, però a qui adjudicaré altres
qualificatius que no rimen. Jo a aquest home el trobo lleig, inculte, amb
poques llums, sense do de paraula, sense ideologia pròpia, sinó la que li han
inculcat des que es va adonar que defensant el que defensa podria viure de la
política. Per això el seu abrandament no difereix en res del dels altres actors
de la campanya, que encara que les enquestes no li adjudiquin res, que el seu
partit estigui desaparegut a la major part de l’estat i que -parafrasejant una
companya seva, la inefable Anna Grau, ara
també fugint del vaixell que s’enfonsa, parlant de Puigdemont- el Canyís ja
sigui un cadàver polític, ell defensarà la seva cadira fins al final amb
l’esperança de la resurrecció.
I que bonic, que bonic..., que diuen
els Manel, que genteta tan buida com aquesta, que només ha vingut a emprenyar,
vagi desapareixent de la vida política i no els haguem d’aguantar més! Espero
que aquestes siguin les últimes paraules que li hagi de dedicar i que descansi
també en guerra com els seus pares i germans polítics. Amén.
Doncs això, que m’ha semblat apreciar
que aquesta vegada tots criden més, tots estan més enfadats, tots vociferen, tots
clamen pels nostres vots. Fins i tot la Jèssica, que no diu mai gaire res de
nou, però que ara ho diu cridant. I fins i tot aquell a qui jo votaré, que no
per escepticisme, desencís i manca d’esperança deixaré d’anar a votar. És clar
que abans m’hauré de prendre tres cafès i tres Coca-Coles perquè l’excitació em
faci oblidar que l’endemà de les eleccions el meu vot ja no tindrà cap
importància per cap polític. I quina llàstima que no segueixin amb el cafè i la
Coca-Cola per mantenir durant quatre anys la mateixa excitació que mostren
durant els quinze dies de campanya!
