I
doncs? Què se n’ha fet d’aquell eslògan tan bonic de Nokia, que deia que
connectaven gent?
És
una bona paradoxa que en l’era de la comunicació i de la connexió estiguem tots
tan desconnectats, però també és un fet que els excessos sempre acaben produint
l’efecte contrari al desitjat. Des que estem tan connectats: WathSapp,
Telegram, Twitter, Facebook, Instagram, Tik-Tok... -Correu electrònic? No, per
Déu! Massa lent, resposta no immediata, no possibilitat de likes...- patim d’estrès
com no ens havia passat mai. I tot això, gràcies als mòbils, aquests aparells tan
petits que podem encabir en qualsevol lloc i que ens permeten viure al minut,
al segon, a la dècima de segon. I pobres de nosaltres que les respostes es
facin esperar, perquè l’estrès s’intensifica.
No
presumiré de sostreure’m d’aquesta voràgine, però sí que a vegades poso
distància, observo el panorama -com si diguéssim, poso mirada de novel·lista- i
em quedo una mica estupefacta. Al cinema, i mentre no comença la pel·lícula, tothom
mira el mòbil, i no és que estiguin sols, no, sinó que tenen una persona de
carn i ossos al costat. Igualment al teatre, als concerts; desolador, seure a l’amfiteatre
i mirar cap a platea: tothom mira el mòbil, pocs parlen entre ells. També pel
carrer, caminant o aturats, en colla asseguts en un bar, en l’espera de torn a
la botiga, al CAP, esperant que els nens surtin de col·le. El mòbil ha envaït
les nostres vides, la nostra persona. Ja és com un apèndix de la nostra
anatomia; la prova està en què si ens el deixem a casa o en algun lloc, oh,
desgràcia! ens falta quelcom essencial per seguir vivint. O aquesta és la sensació,
no?
Torno
a la desconnexió, no pas de la comunicació, sinó a la que ens desconnecta de
les persones, ens aïlla i -crec que no exagero- ens exilia. No és estrany que
desconnexió sigui una paraula que sentim arreu: Vols desconnectar?, Un viatge
per desconnectar!, Desconnecta ballant!, Vine a desconnectar amb nosaltres!, Camina
per desconnectar!, Fes... (el que sigui) i així desconnectes!
L’altre
paisatge urbà que em fa pensar tot això és el que composen tots aquests joves,
i no tant joves, que van pel carrer amb els auriculars, aliens a tot el que els
envolta. No tinc clar si aquests estan connectats o estan desconnectant. El que
tinc clar és que la imatge em fa molta pena. I que consti que no és perquè jo
no hagi aconseguit mai que se m’aguantin els auriculars a les meves orelles de
pitiminí! És perquè tinc la impressió que, després d’estar connectats tot el
dia en la intimitat i no, a través del mòbil i només del mòbil, potser sortir
al carrer i mirar la gent a la cara els provoca alguna mena de rebuig, sinó
pànic.
Ja
sé que la meva visió deu ser anacrònica i plena de perjudicis, però em temo que
estem perdent les habilitats socials i la capacitat de relacionar-nos de tu a
tu. Algú s’imagina una societat sense cap conversa que no sigui a través de la
pantalla? Converses entre pares i fills, germans, amics, companys de feina, a
les botigues, a les empreses de serveis, a l’administració, a l’escola... Trist,
oi? Doncs tant de bo m’equivoqui, però tots el senyals em porten cap aquí.
I
és que la pantalla no és el món real. No som nosaltres mateixos darrere la
pantalla. Escrivim, gravem vídeos, ho ensenyem als que hi ha a l’altra banda,
però en realitat amb les paraules i les imatges no projectem allò que som, sinó
allò que volem que vegin de nosaltres. Potser allò que voldríem ser?
O
sigui, estimats lectors, com que jo també em puc incloure en aquest grup tan
majoritari que es mostra en un aparador, tingueu clar que jo no soc el que
llegiu, sinó el que vull que veieu i sapigueu de mi. Però -i ara ho arreglaré-,
puc dir a favor meu que mai no publico res que no pensi. I afegiré que
compartir-ho amb vosaltres és el millor de tot el procés.