DESCONNECTATS

 

                                               

I doncs? Què se n’ha fet d’aquell eslògan tan bonic de Nokia, que deia que connectaven gent?

És una bona paradoxa que en l’era de la comunicació i de la connexió estiguem tots tan desconnectats, però també és un fet que els excessos sempre acaben produint l’efecte contrari al desitjat. Des que estem tan connectats: WathSapp, Telegram, Twitter, Facebook, Instagram, Tik-Tok... -Correu electrònic? No, per Déu! Massa lent, resposta no immediata, no possibilitat de likes...- patim d’estrès com no ens havia passat mai. I tot això, gràcies als mòbils, aquests aparells tan petits que podem encabir en qualsevol lloc i que ens permeten viure al minut, al segon, a la dècima de segon. I pobres de nosaltres que les respostes es facin esperar, perquè l’estrès s’intensifica.  

No presumiré de sostreure’m d’aquesta voràgine, però sí que a vegades poso distància, observo el panorama -com si diguéssim, poso mirada de novel·lista- i em quedo una mica estupefacta. Al cinema, i mentre no comença la pel·lícula, tothom mira el mòbil, i no és que estiguin sols, no, sinó que tenen una persona de carn i ossos al costat. Igualment al teatre, als concerts; desolador, seure a l’amfiteatre i mirar cap a platea: tothom mira el mòbil, pocs parlen entre ells. També pel carrer, caminant o aturats, en colla asseguts en un bar, en l’espera de torn a la botiga, al CAP, esperant que els nens surtin de col·le. El mòbil ha envaït les nostres vides, la nostra persona. Ja és com un apèndix de la nostra anatomia; la prova està en què si ens el deixem a casa o en algun lloc, oh, desgràcia! ens falta quelcom essencial per seguir vivint. O aquesta és la sensació, no?

Torno a la desconnexió, no pas de la comunicació, sinó a la que ens desconnecta de les persones, ens aïlla i -crec que no exagero- ens exilia. No és estrany que desconnexió sigui una paraula que sentim arreu: Vols desconnectar?, Un viatge per desconnectar!, Desconnecta ballant!, Vine a desconnectar amb nosaltres!, Camina per desconnectar!, Fes... (el que sigui) i així desconnectes!

L’altre paisatge urbà que em fa pensar tot això és el que composen tots aquests joves, i no tant joves, que van pel carrer amb els auriculars, aliens a tot el que els envolta. No tinc clar si aquests estan connectats o estan desconnectant. El que tinc clar és que la imatge em fa molta pena. I que consti que no és perquè jo no hagi aconseguit mai que se m’aguantin els auriculars a les meves orelles de pitiminí! És perquè tinc la impressió que, després d’estar connectats tot el dia en la intimitat i no, a través del mòbil i només del mòbil, potser sortir al carrer i mirar la gent a la cara els provoca alguna mena de rebuig, sinó pànic.

Ja sé que la meva visió deu ser anacrònica i plena de perjudicis, però em temo que estem perdent les habilitats socials i la capacitat de relacionar-nos de tu a tu. Algú s’imagina una societat sense cap conversa que no sigui a través de la pantalla? Converses entre pares i fills, germans, amics, companys de feina, a les botigues, a les empreses de serveis, a l’administració, a l’escola... Trist, oi? Doncs tant de bo m’equivoqui, però tots el senyals em porten cap aquí.

I és que la pantalla no és el món real. No som nosaltres mateixos darrere la pantalla. Escrivim, gravem vídeos, ho ensenyem als que hi ha a l’altra banda, però en realitat amb les paraules i les imatges no projectem allò que som, sinó allò que volem que vegin de nosaltres. Potser allò que voldríem ser?

O sigui, estimats lectors, com que jo també em puc incloure en aquest grup tan majoritari que es mostra en un aparador, tingueu clar que jo no soc el que llegiu, sinó el que vull que veieu i sapigueu de mi. Però -i ara ho arreglaré-, puc dir a favor meu que mai no publico res que no pensi. I afegiré que compartir-ho amb vosaltres és el millor de tot el procés.