CARTA ALS REIS MAGS

 

                                                      

Sento a parlar tant de la Intel·ligència Artificial que m’he sentit obligada a preguntar-me si servirà per millorar el món. A simple vista jo diria que no, però ho he volgut preguntar a Google i he trobat paraules com aquestes: mercat, capitals, frau, automatització, robots, algoritmes, xarxa, evitar tasques rutinàries, fomentar tasques creatives, dependència, costos, agilització... i bla, bla, bla. No he volgut posar totes aquestes paraules al ChatGPT perquè m’ha fet por que m’explotés el PC.

No hi he trobat res de pobresa, desigualtats, guerres, injustícia, solitud... Em sembla que la I.A. no té resposta a cap d’aquests problemes de la humanitat. Potser és perquè té l’origen en la intel·ligència humana. Potser.

Digueu-me retrògrada per estar en contra d’un avenç “tan important”. Ja ho sé que en alguns àmbits deu aportar solucions, però pertanyent a l’espècie humana com pertanyo i amb els anys d’experiència que porto, permeteu-me que dubti de l’honestedat de l’espècie per a fer un bon ús de l’invent. I no és pas un perjudici. Però és que, amics, si bé diuen que som els més evolucionats de l’espècie animal, no hauríem de perdre de vista que només som una baula més de la cadena i que estem molt lluny de la perfecció. Segur que podem millorar, però no crec que sigui a través de la I.A. i, francament, pensar que uns éssers com nosaltres tenim la pretensió de crear-ne uns altres que han de ser gairebé perfectes, em faria riure, si no fos per la gravetat de les conseqüències.

He de dir en defensa pròpia que el meu pessimisme té una base real perquè dels grans invents de la humanitat no n’hem sabut veure la part negativa fins que ha sigut massa tard. Penso en l’energia nuclear, un bon invent per la medicina i altres usos, però definitiu per la destrucció dels pobles en la guerra i per l’amenaça que representa. Penso en els mòbils, tan útils, tan complets ells, i tan perjudicials per als joves, no prou preparats, ni neurològicament ni emocionalment ni sociològicament, per tenir-los a les mans. I penso en el carallot del reportatge sobre la I.A. que es vantava que d’aquí a pocs anys ja no distingiríem si parlàvem amb una persona humana o amb un producte de la I.A. I de què punyeta ens servirà això, pregunto? Que no! Que invents sense avenç social ni millora no són progrés, són retrocés.

Aquest ha de ser l’objectiu únic, o bé prioritari, la millora del món i dels éssers que l’habiten. De tots, sense excepció. Perquè no ens confonguem: la millora d’uns pocs sempre anirà en detriment dels altres, que no és res més que el que està passant actualment.  

Aquest any els he escrit una carta, als Reis. Per començar l’hem escrit a mà i en paper amb ratlles, res d’I.A. Parlo en plural perquè li he demanat a la meva neta Elna que me l’escrigui ella. No fos cas que els Reis, veient-me tan ganàpia, diguessin que a mi ja m’ha passat el temps d’escriure’ls cartes. Als Reis Mags els demanarem que facin màgia i que ens facin avançar ni que sigui mitja baula més. Que estovin els cors més durs. Vegis Netanyahu, Putin i tots els caps de trons dels cinquanta nou països en guerra que hi ha actualment, que no han trobat cap altra solució que massacrar els seus veïns i, conseqüentment, també el seu propi poble. Ah sí, i tots aquells que ajuden a què les guerres s’eternitzin. Doncs això, que estovin els cors durs, que arranquin l’ambició de terres i riqueses de l’ànima humana i, en fi, que si hi ha algú que en el lloc del cor hi té una pedra, que n’hi portin un de ben bla i innocent. Es quedaran parats del benestar que els envaeix de sobte.

I ja sé que és molt demanar, però estic convençuda que si els Reis Mags no ho fan, la I.A. encara menys.

 

                    

ARA TOCA DESVELAR EL SECRET

 

                    

Quan només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint, el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.

Ho vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!, quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat gaire de la realitat.

A “El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.

A “La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu, sense importar-li morir en l’intent?

Finalment a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari, tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.

Totes quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia (El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies a les seves empatia i intuïció,  ja ha adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.

I tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.

Sempre he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.

Bé, doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.

L'AVENTURA D'ESCRIURE UN LLIBRE

                                  

Escriure un llibre, contràriament al que podria semblar -concentració, solitud, silenci- és una gran aventura. Ho dic ara que el setè és a punt de veure la llum i que ja hi tinc una certa experiència.

La cosa comença amb el tema i, en el meu cas, el tema de fons, que acostuma a ser independent de la trama. Segueix amb allò que els escriptors en diem “la frase de Déu”, aquella frase inspirada i inspiradora de deu o dotze paraules que ens permet descabdellar -i desbarrar- fins a obtenir-ne... 83492 per exemple, que són les que té aquest. Suposo que el nom li ve perquè a partir de la frase pots crear tot un món.

L’aventura s’acaba quan el llibre passa a les mans del lector. I com que si hi ha sort, aquest pas es manté en el temps, l’aventura no s’acaba d’acabar mai.

Entre el primer pas i aquest últim, el procés no està exempt de riscos i d’aquí que jo li’n dic “aventura”. En un principi, per mi que treballo sense esquema, totes les idees em bullen dins del cap i s’interfereixen entre elles, amb perill que alguna sigui xuclada per una altra. Per això de tant en tant s’ha d’anar rellegint tot allò escrit per comprovar que respon a la idea inicial i és que si no, corres el risc d’escriure un llibre diferent d’aquell que tenies intenció d’escriure.  En tot el procés d’escriptura el llibre m’acompanya sempre perquè hi penso constantment. Una vegada una escriptora més gran quan jo començava a escriure em va dir: “Si escrius, mai més no estaràs sola”. I penso que és veritat. Dono gràcies a Déu perquè gairebé sempre em sento acompanyada per la meva gent, però la companyia de l’escriptura és incondicional i hi és sempre.

Una altra fase de risc és la de quan s’acaba la novel·la i en comença la revisió. L’exercici de memòria és bastant bèstia a fi d’evitar cap incoherència entre el que vaig escriure en la primera pàgina i el que he anat escrivint al llarg de la novel·la. Jo soc reconsagrada amb les revisions; gairebé estic més temps revisant-la que escrivint-la. No sé si els passa a tots els escriptors, però en la meva opinió, si es volen fer les coses bé, les revisions són imprescindibles. És clar que tot té un límit perquè si no, una corre el risc de quedar-se revisant sempre. Amb raó Jaume Cabré va dir que una novel·la no s’acaba, s’abandona. Li dono tota la raó. Arriba un moment que has de dir: “Prou! Aquí et quedes!”

Quan envies la novel·la a l’editorial, l’aventura comença a ser compartida i com a conseqüència el control de l’aventura també. Tu fas unes previsions, uns terminis, programes en funció d’això i, tot i haver-t’hi tirat amb temps, el temps sempre se t’acaba tirant al damunt. Aquests dies, amb el disseny de la portada m’he sentit literalment com Indiana Jones perseguit per la gran pedra que rodolava al seu darrere a la pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda”. Ara que la portada està encarrilada, que no vol dir que ho estigui tot, he tingut ganes d’explicar i compartir l’aventura d’escriure amb vosaltres.

Ai, que no he dit el títol! Bé, aquí el teniu.
Encara que ho podria semblar, no és un llibre naturalista

Evidentment és un resum molt resumit d’aquesta gran aventura, però és que això és un blog i no un llibre. Potser d'aquí uns dies, publico un altre resum.

DESPROPORCIÓ

 

                                   

La major part de la gent a qui segueixo per xarxes està indignada, trencada, desfeta, malalta pel que Israel està fent amb els palestins. Jo també i potser per això avui repeteixo tema. Segurament si seguís altres perfils trobaria altres opinions contràries, perquè les raons de cadascú sempre són prou poderoses per mantenir-les.

Però per damunt de les raons hi ha una cosa que clama al cel i és la desproporció entre els dos bàndols. Recordo que quan Rússia va atacar Ucraïna, tots vam posar també el crit al cel, però Ucraïna va sorprendre el món, defensant-se i contraatacant. I Ucraïna encara que no tingui l’exèrcit de Putin, té el suport militar de bona part del món occidental. Però Palestina.. per Déu! Què té Palestina? Només comparant els coets que llença Hamas amb els míssils que llença Israel, ja ens podem fer una idea clara de la desproporció.

No és només això. Si no m’he descomptat, en les tres setmanes que dura la guerra, Israel ha pogut eliminar set-cents membre de Hamas, entre ells vull capitostos, i per fer-ho ha assassinat vuit mil palestins que, diu, tots eren de Hamas. Es veu que una criatura en néixer ja ho és, i les mares també. Es veu que les nenes i els nens i tots els joves també ho són. I els homes? Els homes igual, és clar que sí! I els homes, que tenen com a principal preocupació tirar endavant la família, i els que tenen un minúscul hortet per abastir-se mínimament, i els que pasturen quatre cabres, també. Tots porten una arma sota el braç perquè tots, tots els palestins són de Hamas i la llavor del diable s’ha d’extirpar d’arrel i quan dic d’arrel, vull dir deixant al descobert els fonaments de totes les cases de la Franja de Gaza. Em vaig equivocar quan vaig dir que Israel sempre tornava cent per u; havia d’haver dit mil per u.

Més desproporció. L’altre dia al TN mostraven uns civils israelians, molt indignats ells, en un self-service per a refugiats que els havia muntat l’estat; un altre dia ensenyaven un hotel on s’hostatjaven els israelians que s’havien hagut d’evacuar de la frontera amb el Líban; es queixaven, és clar, per les molèsties! I a continuació vèiem els palestins buscant entre les runes, portant els seus fills morts als braços, les dones plorant i cridant, els nens vius observant, desconcertats, la desfeta i el trasbals. La diferència entre unes víctimes i les altres era, és, tan obscena que vaig decidir no veure més imatges de la guerra en el TN, que és justament la meva hora de menjar. Inútilment, perquè les imatges són per tot arreu i a tothora. Però millor que hi segueixin essent, perquè el món sàpiga el que està passant.

Ni Israel ni EEUU ni la Unió Europea ni cap dels dirigents que donen suport a Israel en contra de Hamas no han entès res. Res de res! Si no hi ha justícia per Palestina, si no hi ha uns acords justos pel repartiment del territori, si els israelians no respecten els acords, ja poden delmar la població de Palestina, ja poden anar eliminant líders de Hamas, que molt aviat aquells nens desconcertats seran els nous líders de l’organització. Ho seran perquè la ràbia i la rancúnia els haurà fet un forat al cor per on se’ls escolarà tot rastre de compassió humana i, sense compassió, desplegaran la seva venjança a tort i a dret. I no serà només a Palestina, sinó a tot el món.

Fins fa poc em preguntava per què els líders polítics no entenien allò que entenem els que clamem per la pau. Que il·lusa que soc! És clar que ho entenen, però els seus interessos econòmics són tan bèsties que passen per damunt de qualsevol solució justa que es pugui adoptar.

Gran cop d’efecte el de Pedro Sánchez, demanant una cimera per la creació dels dos estats per d’aquí a sis mesos. D’aquí a sis mesos potser ja no en quedaran, de palestins. I d’aquí a sis anys o seixanta es parlarà del genocidi palestí. I què diran? Potser que va ser en defensa pròpia? Potser que va ser excessiu? Potser sí, però vaja! Com que de ben segur els que s’estan tacant les mans de sang ja no seguiran al seu lloc, doncs res, a seguir vivint de la política, representant els propis interessos i no pas els dels votants que, n’estic segura, si tinguessin poder de decisió ara mateix aturarien Israel i la seva venjança.

    

Només puc dir: PAU, però ho diré tantes vegades com faci falta: 
PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU!

No penso dir-li res a Netanyahu perquè aquest home deu tenir morenes o penellons o llagues a la boca. No sé què té, però estic segura que per dintre el punxen. Que com va dir Gandhi: “la persona que no està en pau amb ella mateixa, serà una persona en guerra amb el món sencer” i la persona de Netanyahu, evidentment, no està en pau amb ella mateixa i al pas que va no ho estarà mai. Però bé, com que veig que darrerament Blogger em diu que em llegeixen des d’Israel, sí que vull dedicar, per si els hi arriben, unes paraules als israelians: a vosaltres que us anomeneu poble escollit de Déu, aquest Déu no us renya a través de la vostra consciència per donar suport a una matança sense fi? Quan sentireu sadollades les vostres ànsies de revenja? És que si no sentiu a Déu recriminar-vos-en, desconfieu-ne perquè segurament no serà Deu, sinó el diable.

 

 

DE VÍCTIMES A BOTXINS

 

Vagi per davant, abans de començar, que condemno qualsevol persona que es cregui amb el dret de disposar de la vida d’una altra i, per tant, voluntàriament ho faci.

Dit això, entenc Hamas, en tant que representants d’una bona part del poble palestí. Fa setanta cinc anys, des de l’any 1948, en què es va atorgar a Israel una part dels territoris on vivien els palestins,  que aquests han de veure com cada vegada els van restant terreny. Entre guerres, acords, atemptats, ocupacions i colons israelians, suposadament díscols, als palestins els ha quedat un estat minúscul partit en dos, un d’ells la Franja de Gaza, on malviuen més de dos milions de persones.

El món occidental, presumiblement civilitzat i regit per lleis, ha assistit impassible sense moure fitxa a aquest robatori, veient com Israel se saltava impunement les lleis. Em pregunto el perquè. És perquè l’exèrcit israelià és poderós i així EEUU té un aliat potent al Mediterrani -i Europa té així un aliat potent del seu aliat-? És perquè el món occidental se sent en deute amb els jueus per l’atrocitat que van patir a mans dels nazis? O potser és perquè els palestins són pobres, cridaners, potser incultes, desheretats, desdentegats, mal vestits... pàries en definitiva, i els israelians són rics, treballadors, ben vestits, cultes i ben organitzats?

Sigui quin sigui el perquè, per mi l’atac de Hamas és el resultat de la desesperació. Ocupats, reprimits, no protegits per les lleis que els haurien d’emparar, oblidats del món... agafen la sortida dels desesperats perquè si no tenen res, què hi poden perdre? I crec, és la meva opinió, que aquesta desesperació de setanta cinc anys també és la causa de la major part dels atemptats jihadistes que s’han succeït al món occidental des de fa un quart de segle i que fins que no se solucioni el conflicte d’una forma justa, aquesta seguirà essent la seva sortida.

He dit que entenc Hamas i també entenc el dolor d’Israel i que vulgui tornar el que ha rebut. Però ha de tornar sempre cent per u? Ja fa uns quants dies que dona ultimàtums perquè els palestins del nord de la franja se’n vagin cap al sud, abans que comenci l’ofensiva terrestre. I els prorroga! No els hi vol fer mal, diu. Mentrestant no s’està de bombardejar, destruir i matar, com si matar per aire no tingués les mateixes conseqüències que fer-ho per terra. A mi, digueu-me malpensada, però en vista dels antecedents i coneixent les seves ànsies de fer-se amb tot el territori, que consideren històricament seu, no m’estranyaria que aprofitessin l’ocasió per buidar de palestins el nord de la franja i un cop al sud, els que hagin sobreviscut, amb una empenteta ja seran fora. No seria pas la primera vegada que Israel provoca, ell mateix, un conflicte, per acabar esgarrapant un bocí més de territori. Algú pot entendre que un país tan ben defensat com el seu es deixi sorprendre amb un atac d’una magnitud tan bèstia com el que ha rebut?

He dit que entenc la desesperació de Hamas i el dolor d’Israel. Sabeu el que no entenc? No entenc ni entendré mai que els jueus, havent viscut el que han viscut, ara actuïn així. Que vulguin saber i poder-se defensar perquè mai més no els torni a passar el que els va passar em sembla legítim, però no s’adonen que en aquest procés han passat de víctimes a botxins?

Sempre clamo contra els polítics en general. Perquè no fan bé la seva feina, perquè són uns vividors, perquè no arreglen res. Ara bé, crec que amb un altre govern d’Israel no s’hauria arribat a aquest punt. El govern de Netanyahu, sostingut per l’extrema dreta del país té una gran responsabilitat en aquest conflicte perquè per comptes d’acostar posicions ha atiat els antagonismes. Netanyahu ha mantingut i augmentat la situació tan humiliant dels palestins, però ells no rebran cap tret. Tampoc no el rebran els dirigents d’EEUU i de la Unió Europea que, ben arrepapats a les seves confortables butaques, són a recer de bombes, trets, coets i destrucció. No com els pobres israelians que van perdre la vida en l’atemptat, no com els pobres palestins que estan morint que qui sap quina opinió en tenen, de Hamas, no com els pobres nens que també moren que quina culpa en tenen i no com els pobres soldats israelians que, per molta superioritat militar que tinguin, molts moriran en la invasió.

 

PÈLS DE PUNTA

 

                                       

Tot i que ja m’ho esperava, el primer capítol de “Generació porno”, dins del programa “Nits sense ficció”, em va deixar espantosament sorpresa. Podríem dir que literalment em va posar els pèls de punta. Esfereïdor és saber que als vuit anys els nens ja tenen accés al porno; esgarrifós, saber que no són ells qui ho busquen, sinó que és el porno qui els busca a ells; escruixidor saber que a més violència -contra les dones, és clar- més visualitzacions té el vídeo porno.

Hi va haver un detall que em va cridar especialment l’atenció, que és la innocència dels jovenets -entre tretze i divuit anys tenien- que donaven el seu testimoni. Des de la noia que no es pot avenir que als nois els posi calents que la noia pateixi, fins a la que explica als pares sense embuts que les seves amigues practiquen la fel·lació -mamada en diuen entre ells- amb la mateixa naturalitat que qui es pren un refresc o, donada l’edat, com qui es menja una piruleta. Però la ingenuïtat no s’acaba aquí. També hi ha el noi de disset anys que es va quedar molt decebut en la seva primera relació perquè no en va sortir amb una “mamada” i que ara mateix està traumatitzat perquè després d’unes quantes relacions més encara cap noia no n’hi ha fet cap. Com és possible -es preguntava el noi- si això és el normal en les relacions?

S’havia apuntat al porno com la principal causa de violacions en grup fetes per nois molt joves, però mirant el programa ho vaig veure tan clar... L’única formació/informació sobre el sexe que reben els més joves és aquesta, així doncs, aquest és l’únic món sexual del qual tenen referència.

Diu que les noies practiquen aquesta mena de sexe com a signe d’empoderament: jo faig el que vull amb el meu cos. I no s’adonen que no ho fan perquè volen, sinó per agradar a aquells a qui volen. És un fals empoderament claríssim. Per què, sinó, si es difon algun vídeo d’aquestes relacions, la noia s’ha d’amagar o a vegades acabar marxant, avergonyida, del seu ambient habitual. Doncs quin empoderament! És més, els nois a les més agosarades les titllen de putes. Vaja! Ha canviat alguna cosa en el concepte que els homes tenen de les dones al llarg de la història?

Quan m’assabento d’aquestes coses, i d’altres, penso que a les dones no se’ns anomena sexe dèbil per les nostres característiques físiques, sinó perquè sempre acabem accedint a allò que volen alguns homes de nosaltres. Per això som el sexe dèbil, per aquesta vulnerabilitat emocional que a vegades ens ennuvola la raó i fa que, per aconseguir o mantenir algú que ens fa gràcia, ens enganyem a nosaltres mateixes.

Ja sé que la meva opinió és molt parcial. Soc de l’antiga llei jo, educada en col·legi de monges, verge fins al casament i és difícil per mi, practicar el “Aquí te pillo, aquí te mato”, però no tinc cap inconvenient en reconèixer que la llibertat sexual que hi ha ara és millor que la repressió en què vivíem en la meva adolescència. Ara bé, la llibertat sexual no té res a veure amb aquesta porqueria. I molt menys ha de justificar aquest maltractament i aquesta humiliació a les noies. Jo ho tindria clar, a cada “mamada” un cunnilingus a canvi. Potser els nois no saben què és això. Segur que d’escenes on la noia gaudeix no n’hi ha en el porno, segur que no!

No descobreixo res si dic que són els joves les autèntiques víctimes d’aquest negoci que deu enriquir molt i a molts. Els criminals que en viuen enverinen les seves ments i la seva imaginació amb un món irreal que, a manca d’altres referents sobre el tema, és d’allò més convincent perquè promet plaer, poder i exhibició de virilitat. Què podria anar malament? I si els governs no legislen per posar-hi fre, tindrem, ja el tenim, un motiu més perquè aquest món se’n vagi a la merda.

Víctimes d’entrada ho són tots, noies i nois, però jo només em pregunto quan de temps passarà abans que el noi que està traumatitzat perquè encara no ha gaudit del seu dret de “mamada”, se senti tan frustrat i tan acomplexat que acabi buscant-la a la força. Només és un exemple per parlar d’un fet concret. Als videos hi ha escenes molt pitjors que una fel·lació.

He de felicitar la Marina Marroquí, educadora social especialitzada en violència de gènere, amb força protagonisme al programa, per tenir el valor d’enfocar aquest tema, assertivament i sense vergonya, entre els joves i per interpel·lar els pares i la societat en un tema, sobre el qual sembla que ens costa molt de debatre, però que és imprescindible que ho fem. Encara que ens torbi, encara que ens posem vermells, encara que sigui incòmode, cal fer-ho pels nostres fills, pel nostres nets i pels nostres joves!

 

EN EL MEU CAS, BOBA

 

                 

Vosaltres us heu penedit mai de fer una bona obra? Jo sí. Unes quantes vegades. Però mai com la darrera que vaig fer, que encara està per veure si socialment ho era. Per mi, no hi havia cap dubte, si més no quan vaig decidir fer-la.

A la primavera em vaig instal·lar una col·lecció de pinxos ─vull dir punxes, no pas una col·lecció d’homes que presumeixen de valents─. Ho vaig fer a les finestres i a la galeria, els llocs que, em va semblar, eren els preferits dels coloms.

Heus aquí l'arma de destrucció massiva 

Sempre que veig branquetes en alguna finestra m’afanyo a treure-les perquè és senyal que els coloms se n’han enamorat i no és qüestió de donar-los falses esperances. Però tinc un lavabo, que quan soc sola a casa no el fa servir ningú i vaig badar. Havia posat una filera de punxes a la represa de la finestra, que deu fer uns trenta centímetres de fons, més o menys a la meitat i paral·lela a la finestra. Doncs bé, quan me’n vaig adonar, ja hi havia un niu entre la filera de punxes i l’angle de la paret amb la finestra. I ja em disposava a desfer-lo quan em vaig adonar de dos bultets de color groc en el recó, no més grans que el puny de l’Elna. Els bultets bategaven molt a poc a poc, per mi que tenien poques hores de vida fora de l’ou.

El pensament va que vola i, en el temps d’estirar el braç per fer-los fora, el meu va anar del colom de la pau de Picasso als coloms d’un sol traç que dibuixava cada matí Palau Ferré, només llevar-se. 

Per cert, meravellosa la biografia novel·lada que n’ha fet Marius Serra a “La dona més pintada” i entranyable, el personatge que ha dibuixat. 
Vaig recordar aquelles històries en què un humà perdona la vida a un animal i, tard o d’hora, l’animal salva la vida a l’humà; en realitat em costa imaginar-me un colom salvant-me la vida, però sí, ho vaig pensar. Què més, que més? Ah sí! Qui no ha llegit allò de: “si no pots amb el teu enemic, fes-t’hi amic” o alguna cosa semblant? Finalment, em va venir al cap el gran servei ─a les pàtries─ dels coloms missatgers i em vaig tornar a mirar els dos pollets de color groc i pèl suau, que l’única vida que mostraven era aquell batec delicat, i que poc tenien a veure amb els coloms fastigosos que m’assetjaven cada dia.

Total, que no vaig tenir cor d’agafar-los i llençar-los i allí els vaig deixar. Sense proposar-m’ho, cada dia els anava a veure, pel cap baix una vegada: si encara hi eren, si estaven bé, si progressaven... Una vegada vaig llegir, no recordo on, que quan salves la vida a algú et fas responsable de la seva vida per sempre. I es veu que això era el que em passava a mi.

Ja portaven quinze dies, ja anaven mudant el color i les plomes, ja em feien mal a la vista totes les cagarades que entre ells i sa mare anaven deixant a la meva finestra. Així que vaig mirar a veure quant de temps trigaven els coloms a deixar el niu. Trenta dies, vaig llegir. Ja n’havia passat la meitat i, encara no ho sabia, però els que quedaven serien molt llargs. El bany feia pudor de colomar, les plometes m’entraven per la finestra, les branquetes també i, amb aquestes, va arribar l’onada de calor i vaig començar a patir per si els pollets patien, per si es morien, i cada dia els mullava un parell de vegades amb el ruixador de les plantes. Fins i tot un dia els vaig posar un taper amb aigua per si volien beure.

Amb aquell gest ja vaig començar a pensar que m’havia equivocat de mig a mig amb la meva “bona acció”, perquè una bandada de coloms adults van abalançar-se sobre el taper. En cinc minuts se l’havien begut tota i els “meus coloms” ni l’havien tastat. Dos dies més, esperant que els acabessin de sortir les plomes de les ales i em vaig trobar un altre ou al niu. Aquí sí que em vaig enfadar per abús de confiança de la mare i l’ou va sortir disparat cap al carrer. No era la meva intenció, jo el volia llençar a la brossa orgànica, però la finestra és de difícil accés i maniobrant per agafar-lo em va caure façana avall. Quan vaig anar a la baixada comunitària a recollir-lo em vaig adonar del desastre: no hi havia només l’ou, sinó que tot el terra estava ple, però que molt ple, de caques de colom. Vaig mirar amunt cap a la finestra i vaig veure els dos coloms a la punta de la represa, sense acabar de decidir-se a volar. A la terrassa del damunt, la mare que, talment “l’amo de tot” controlava els seus fills, la finestra, la casa i, segurament també a mi, i tots els seus companys estratègicament ben situats a les terrasses de l’edifici. Un calfred em va recórrer l’esquena pensant en els ocells de Hitchcock i en qualsevol història de ciència-ficció on els coloms eren qui manava al món. Vaig escombrar-ho tot ràpid. Ja no patia per mi, sinó pels veïns que, tenint la mateixa lluita que tinc jo, que tenim tots, contra els coloms, si sabien de la meva “bona acció” igual em retiraven la paraula.

Divendres passat, els coloms per fi van volar i jo vaig córrer a treure el niu, a netejar-ho tot ─que tampoc mai tornarà a ser el que era─ i a posar un laberint de punxes a la finestra perquè mai més hi tinguin espai per fer un altre niu.

Em sap greu, però no tinc cap més opció

M’ha mosquejat bastant que el meu moment de debilitat hagi passat de ser una bona acció a ser un desgavell totalment incontrolable per part meva. I també que, arran d’aquest succés, i em sap greu, la meva tírria pels coloms hagi augmentat.

I he pensat dues coses, que segur que de tot se’n pot aprendre. Una, que potser l’ordre natural de les coses no entén de bones accions i que trencar l’equilibri és jugar-se-la una mica; o sigui, que les relacions entre els coloms i els humans han de seguir essent les que són: els coloms ho han de provar i els humans els n’hem de fer desistir i que fora d’això, potser correm el risc d’espatllar-ho tot.

L’altra, que a casa havia sentir molt la frase “Dues vegades bo, vol dir bobo”. En el meu cas, seria boba. Així, doncs, ja m’he cansat de ser doblement bona i a partir d’ara seré, aparteu les criatures, més dolenta que la tinya.

 

LA SORPRESA

 

                   

Jo no hi crec gaire en els talents innats, tot i que reconec que algun n'hi ha. Crec més en les deu mil hores de treball dedicades a alguna cosa que t’agradi. No sé si la meva mare n’hi ha dedicat tantes a pintar i dibuixar.

Quan jo era petita, un dia remenant a les golfes, vaig trobar uns quaderns de dibuix que havia fet ella de joveneta i, dins del meu escàs coneixement del tema, em van semblar poc menys que meravellosos.

La meva mare va aparcar la seva afició durant quaranta anys. Cap als anys vuitanta va agafar un pinzell i uns tubs de pintura i, sense que ningú n’hi hagués ensenyat, va començar a pintar. Ho va fer durant uns trenta anys, a estonetes curtes, quan estava sola a casa.

Quan la malaltia del meu pare va entrar per la porta, la inspiració va sortir per la finestra i es va emportar les ganes, el temps i la tranquil·litat d’esperit necessàris per a qualsevol tasca creativa. Va trigar uns quants anys a tornar a agafar un pinzell i quan ho va fer va dir que no li quedava bé i que ja no pintaria mai més. Dir-li que estava desentrenada i que només era qüestió d’insistir una mica, no va servir de res. La meva mare, a més de perseverant és tossuda, que diria que són virtut i defecte que acostumen a anar plegats.

Uns anys més i va recuperar l’antiga afició. No va venir sola. La meva filla li havia regalat un quadern de mandales i va pintar mandales durant força temps. Dic jo que alguna cosa es devia moure en el seu cervell mentre omplia de color aquells espais tan petits entre línies. Alguna cosa que s’hi havia quedat pendent feia molt de temps. Va començar a dibuixar. L’antiga passió la feia treballar dues o tres hores cada tarda amb tanta concentració que de tant en tant li havia de dir:

ꟷEi, mama, com va? Hola? Hola?

El resultat va ser més o menys un centenar de dibuixos, sense comptar els que va fer pel meu llibre “Baltasana”.

Ella me’ls anava ensenyant i jo ja feia temps que cada vegada que me’ls mirava em dolia que aquells dibuixos tinguessin una vida tan curta com la de ser creats i guardats en una carpeta.

Després de molt insistir i en un moment en què devia tenir la guàrdia baixa, es va deixar convèncer de muntar una exposició al poble. Crec que des que hi va accedir fins al dia de l’exposició se’n va penedir unes quantes vegades. I ho entenc perquè això d’exposar-se públicament a l’elogi, però també a la crítica,  requereix endurir-se la pell, que no és cosa fàcil. Jo li deia que ara ja no ens podíem tirar enrere i així vam arribar a la Festa Major, Sant Salvador, patró de Vimbodí i Poblet.

L'exposició era compartida amb un altre dibuixant, Benet Vilà,
 autor dels dibuixos que es veuen al darrere. Magnífics, per cert!

Per sort de la mare i, sobretot, meva ꟷmarededeu, marededeu, que almenys anés bé!ꟷ, l’exposició va ser un èxit. I que contenta que n’estic! La reacció general va ser de sorpresa:

      ꟷTeresina!!!

      ꟷI que bonics!

      ꟷPerò que callat t’ho portaves!

      ꟷTeresina!!!

      ꟷSón preciosos!

      ꟷTeresina!!!

      ꟷPerò com... quan ho has fet tot això?!

La resposta era “els darrers tres anys”. I no hi eren pas tots perquè només n’havíem seleccionat la meitat i mitja dotzena de pintures de l’altra època. No cal dir que la meva mare també en va quedar molt contenta. A qui no li agrada que li reconeguin la feina ben feta!

       L'altre comentari freqüent era: 

        ꟷSou una família d’artistes!

Ella se’n sortia com podia de tanta felicitació. I és que ningú no es podia imaginar que la meva mare, pagesa, botiguera, prudent, discreta i modesta pogués treure del seu interior l’habilitat de fer aquells dibuixos i, tot i així, haver-s’ho guardat per ella tant de temps. 

Família d’artistes... Potser sí, però torno a la meva teoria de dedicar moltes hores a la feina que t’agrada. El meu pare era pagès i s’estimava molt la terra; no cal dir que s’hi passava moltes hores i el resultat era que tenia els trossos com jardins. També aquesta, penso que és una forma d’art, però sobretot és el resultat d’una dedicació plena i incondicional.

I pel que fa a mi, doncs només explicaré el comentari que em va fer el meu amic Joan. Em va fer tanta gràcia ꟷla imatge és molt bonaꟷ que me’l quedo per la posteritat:

      ꟷÉs clar, la teva mare té un do i tu has heretat els gens de la teva mare. Vas veure que ella dibuixava molt bé i ho vas voler provar, però resulta que a tu només et van sortir lletres.

Vaig riure a cor que vols. Hi he d’avantposar “moltes”. Moltes lletres i moltes hores, també. I a més a més, m’agrada molt. Res de talent innat en el meu cas.

     

EL CATALÀ, LLENGUA ENEMIGA

 

                          

Sempre havia pensat que la tírria que molts espanyols tenen cap els catalans era per nosaltres, perquè tenim fama de gasius, porque los catalanes hacen cosas, perquè som rebels i de tant en tant els donem un ensurt, perquè som la pedra a la sabata d’España. Sempre ho havia pensat, però ara no ho tinc tan clar. Ara sembla que l’enemic públic número u de l’estat espanyol sigui la nostra llengua, la dels Països Catalans. La persecució del català, que el 2005 va començar Ciutadans a Catalunya, ara s’ha estès al País Valencià a les Illes i a la Catalunya Nord -le Grand France és encara més absolutista que la España Grande y Libre-. Ciutadans està agonitzant, però l’aversió a la llengua del país que va acollir els seus fundadors es manté.

                                                             Doncs, això, que som i serem!

Estic llegint un llibre d’Alfons Duran-Pich, titulat “Querido Pol”. En castellà sí, però per sort també l’entenc. I si entengués millor l’anglès també m’agradaria llegir Shakespeare, i Dante Alighieri si tingués prou coneixement de l’italià. Mai em passaria pel cap de menysprear cap llengua, ni majoritària ni minoritària. Torno al tema. El senyor Duran-Pich escriu regularment a la seva web alfdurancorner, que jo segueixo. Els seus escrits són racionals, desapassionats i afegiria que equànimes, sinó fos que – no us vull enganyar- té la mania de defensar Catalunya dels atacs d’España, però és que tampoc no té cap problema per criticar-la o criticar els catalans si no ho estem fent bé. Per això em vaig comprar el llibre i l’estic gaudint a base de bé. Igual que a la web, en el llibre expressa els seus pensaments sobre molts temes. Alguns són veritables perles per reflexionar i recordar. He pensat en ell ara al parlar de l’antipatia pels catalans i per tot el que hi té relació perquè té un paràgraf on explica què és un meme. Diu així: «Un meme és la unitat més petita d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre, d’una generació a la següent. O sigui, una idea que passa de l’un a l’altre com un virus». I diu que la catalanofòbia és un meme nascut a Castella a mitjans del segle XVI i alimentat des de llavors per tots els governs de l’estat espanyol i la seva parentela, que ha quedat fixat en el subconscient col·lectiu de tots els espanyols. Una cosa semblant a la judeofòbia o la russofòbia. I afegeix: «Jo sempre he cregut que aquests odis cervals no són res més que l’expressió d’un enorme complex d’inferioritat». Jo ho ampliaria dient que és símptoma d’ignorància tenir aquest sentiment de rancúnia contra els catalans i no haver-se preguntat mai d’on surt.

Només cal mirar, sense anar més lluny, la campanya de les properes eleccions: qui expressa més odi als catalans i al català, qui anuncia més repressió per Catalunya va guanyant. Catalunya i tot el que hi té relació s’ha convertit en l’objecte d’odi més eficaç per guanyar vots. Potser per això les enquestes no auguren bons resultats per al PSOE+SUMAR. En realitat, a aquests les pretensions de Catalunya els fan tanta ràbia com a la dreta, però com que no ho pregonen a cara descoberta, per això van perdent.

Per la via de l’enteniment no hi tenim res a fer amb España, governi qui governi. Tenen el meme fixat al magí i si després de cinc segles no se l’han tret ja no ho faran.

És clar que nosaltres, els catalans, hi devem tenir algun altre meme, al cap, si tantes vegades ens hem rebel·lat i les mateixes vegades ens hem deixat aixafar, si ens han castigat i humiliat, si ens han prohibit la llengua i la cultura i l’únic que hem sabut fer és abaixar el cap. Potser el nostre meme, el que ens anem transmetent de generació en generació, és no creure en nosaltres mateixos i en la nostra força i francament, si no som capaços de treure’ns-el, en qüestió de memes tampoc podem pretendre ser millors que ells.

EL MIRACLE DELS FOCS

 

                 

Els tarragonins vam estar dos anys, 2020 i 2021, sense poder gaudir del Concurs de Focs Artificials que fan a Tarragona durant quatre dies de la primera setmana de juliol.  Va ser perquè la COVID anava solta enganxant qualsevol desprevingut -i també previngut-, però és que a una servidora la va enganxar, a més, l’any 2022, precisament aquests dies del Concurs.

      Bé, de fet els Focs els vaig poder veure des de la terrassa, però la companyia de la COVID no és prou grata ni consistent, ni amigable per anar dient oohhh i oohhh tota sola com una mussola. I més quan ja tenia programades les visites dels amics cada dia. Per tant va ser una setmana descafeïnada i amb el cos aixafat -tampoc no gaire, ja anàvem guanyant la partida al virus.

      O sigui que aquest any, per la llarga espera, tenia moltes ganes de Focs. Però ai! Va sortir el Molina i va anunciar pluges per cada tarda-vespre tota la setmana. Ai, ai, que tornarem a tenir la festa aigualida, aquest cop amb aigua real. Jo anava controlant. Als matins, cada dia núvol, però amb una nebulositat poc seriosa: ara s’obre una clariana, ara el cel està tot tapat, ara surt el sol amb tanta força que ca!, no plourà pas. El dilluns a migdia ja va quedar clar que no hi havia fiat de res, perquè va fer un bon ruixat, curt però intens. Dimarts va aguantar sense ploure. I dimecres, primer dia dels Focs i de convidats, també ho semblava, però ai, las! A les set de la tarda tots els que creuen que el temps enganya i que en dia de Focs no pot ploure, van començar a baixar cap a la platja com formiguetes amb la casa a sobre: les taules, les cadires, les neveres, les bosses de viandes, les criatures, els gossets... Els veia baixar des de la terrassa pels diferents viaranys, escaletes i dreceres que duen a la platja i em deia que aquell entusiasme no el podia parar ningú i que la fe amb què caminaven, quasi quasi com pastorets cap el portal de Betlem, bé es mereixia una recompensa.

      Però ni entusiasme ni fe ni pessebre ni penosos carregaments a l’esquena van poder evitar que la pluja, insensible als deliciosos deliris humans, comencés a descarregar amb ganes cap a les vuit del vespre. També des de la terrassa vaig veure tornar les formiguetes xopes, trastejant aquest cop costa amunt totes les il·lusions amb què havien baixat feia una hora. A mi, sense tan esforç, també se’m feia costa amunt haver de desparar la taula que havia parat una estona abans, però és que la pluja amenaçava de deixar tot el que hi havia posat, estovat i immenjable. Em consolava dient que si no podíem veure els Focs, almenys soparíem a l’interior i passaríem una bona estona. Però no m’ho acabava de creure. Estava clar que no seria el mateix.

      Les convidades van arribar enmig d’un xàfec impressionant, mig mullades i força excitades per la poca oportunitat de la pluja. Vam sopar a dins perquè a fora encara hi plovia. Era la primera vegada que venien i a mesura que la pluja anava afluixant, n’hi havia una de molt preocupada.

      ꟷCom ho sabrem si fan els Focs? Com ho sabrem? ꟷpreguntava.

      ꟷNo pateixis, ho sabrem! ꟷli deia jo, que estava segura que ho sabríem.

      I sí, ho vam saber. A les 22.20 va sonar el primer petard d’avís. Ja no plovia. A les 22.25, el segon. A les 22.30, el tercer i van començar els Focs. Corrents, vam sortir a la terrassa. Potser no li havia dit mai a la meva amiga que els Focs els disparen des de la Punta del Miracle, just al davant de casa meva, i que la meva terrassa, juntament amb la trentena de terrasses dels veïns, aquests dies deu ser de les més cobejades de Tarragona.

Fotos: Marga Masdeu

      A mesura que els castells de Focs s’enlairaven vaig anar comprovant que la fe dels tarragonins és indestructible perquè altra vegada tots els baixants de la platja estaven plens de formiguetes, no sé si en primera anada o en segona. Els Focs van compensar en escreix, van ser magnífics. Així ho deien els ooohhs i els aplaudiments del públic, les cares de les meves amigues i la meva, que no me la veia, però suposo que també. Per fi, després de tres anys, els Focs tan enyorats!

      El que sembla increïble és que just quan es van acabar va començar a ploure una altra vegada. No hi crec pas en els miracles, però quin nom se li pot donar a aquesta sincronització Pluja-Focs?

Fem o no fem cara d'haver vist un miracle?

      Ah! La resta de dies no va ploure, ni al matí ni a la tarda ni al vespre. Al temps també li deuen agradar les emocions fortes, devia pensar -amb aquell cervell pensador que té el temps- que el cop d’efecte de dimecres era difícilment superable i ja ni s’hi va posar.

PACTES DESCONCERTANTS

 

Després de veure com han anat les darreres eleccions penso que, qui més qui menys, s’hi deu haver quedat força, de desconcertat: resultats de les eleccions, formació d’ajuntaments i formació de governs autonòmics a Espanya. Tot plegat, desconcert i despropòsit, per no parlar del desencís que ja fa temps que arrosseguem.

Per una banda, el cop baix de Collboni a darrera hora per agenciar-se el suport del PP, sense temps que els dos vellets “independentistes” tinguessin marge per contraatacar. 

MARAGALL: La ciutadania no perdonarà aquest espectacle

TRIAS: No s'atreveixen ni a mirar-me a la cara

I, malgrat l’enrabiada, les aliances de Junts amb el PSC a les diputacions, que a mi no em suggereixen res més que “Quin goig que fa el poder, sigui quina sigui la manera d’aconseguir-lo!”.

L’ànsia de poder també ha fet acte de presència a Ripoll i, en la meva opinió, no pas en la persona de Sílvia Orriols d’Aliança Catalana, sinó en la resta de partits, a punt de fer-li un cordó sanitari. Encara no entenc com és que no se n’han sortit. Potser les exigències de la cap de llista de Junts eren desmesurades, no ho sé. Que com la veig jo, la Sílvia Orriols? Doncs veig una dona que vol recuperar la identitat del seu poble i, a la vista de la gent que l’ha votat, no és l’única. L’oposició de Ripoll i la que té a kilòmetres de distància, a la Ciutat on es decideix tot, tot i tot el que s’ha de fer a Catalunya, l’acusen de populista, xenòfoba i extrema dreta. Particularment, posant-me al lloc dels ripollesos, penso que quan t’han enganyat amb tant de cinisme, deu ser complicat no malfiar-se de tothom. I si a damunt estàs veient que la teva llengua, la teva forma de vida i els teus signes d’identitat se n’estan anant a la merda, per culpa d’una altra llengua, d’una altra forma de vida i d’uns altres signes d’identitat, i ara em mullaré, em sembla lícit intentar recuperar-los i la veritat tinc ganes de veure com ho fa; si mostra totes aquestes “qualitats” que li adjudiquen, ja rectificaré la meva opinió. De moment en els discursos i en les poques entrevistes que li han fet -el cordó sanitari és llarg i té molts fils-, la veig més coherent que molts altres que s’autoanomenen progressistes i que no aborden un problema que tots sabem que tenim. 

Pilar Rahola entrevista Sílvia Orriols a Elfaxde8tv

Voleu més xenofòbia que deixar que els migrants morin ofegats, que els bastonegin a la tanca de Melilla o que, cas concret, vergonyós i indigne, la Gendarmeria del Marroc, amb el suport de la Guàrdia Civil espanyola i la Policia Nacional, no faci res per evitar la mort de quaranta subsaharians, víctimes d’una allau humana? Regular la immigració és el primer que s’hauria de fer si es vol evitar tot això i tot allò.

Crec que el partit que ha guanyat a Ripoll no té res a veure amb VOX ni amb els bocs de VOX que s’estan infiltrant en els governs del PP d’unes quantes autonomies espanyoles i m’imagino que també d’uns quants ajuntaments espanyols. Quina greu irresponsabilitat la del PP, de fer pactes amb VOX! Només s’explica, és clar, per l’afany d’aconseguir el poder. No ho deuen saber -Què han de saber si uns i altres són uns ignorants i un exemple d’incultura!- que estan seguint l’estela de Hitler amb aquests pactes! Així va entrar ell al govern d’Alemanya i quan se’n van adonar ja havia fet fora tots els que no eren nacionalsocialistes  i havia abolit la democràcia. Ara bé, entre els capitostos nazis n’hi havia algun d’intel·ligent -Sí, en la intel·ligència també hi té cabuda la maldat, quan l’objectiu és diabòlic- però amb aquest devessall d’intel·ligència, talent i discerniment que exhibeixen PP i VOX, jo ja tinc ganes de veure el torero valència, exercint de Conseller de Cultura. Com en el cas de Sílvia Orriols, serà qüestió d’asseure’s a veure com ho fan.

Que, per cert, encara no sé si m’he de quedar asseguda a casa el 23J o he d’anar a votar. A Twitter i a altres xarxes veig que es crida als catalans a l’abstenció, però ningú no explica què passarà si la representació de Junts o ERC al Congrés és molt baixa o nul·la. Pedro Sánchez és un triler que només promet i no dona, que té molt bones paraules i mai no compleix, que porta la falsedat a la cara i que no es mereix res, però Pedro Sánchez governa Espanya gràcies al suport d’ERC, perquè sense els seus vots no hauria estat investit president del govern el 2019. Què passarà doncs si a les properes eleccions ERC no l’hi pot donar? No vull anomenar el llop que vindrà, però algú em pot explicar si tenim alguna alternativa a les conseqüències d’abstenir-nos de votar? Si l’alternativa és proclamar la independència, d’acord, m’hi apunto ipso facto, però si hem de seguir dins d’una Espanya governada per PP i VOX potser que ens ho rumiem això de l’abstenció.