Tot
i que la meva amiga bloguera Helena Bonals em diu que no cal que promocioni “La
llum de l’impostor” perquè és un caramel que ja es promociona sol, publico amb
el seu permís el darrer tastet informatiu-promocional-difusiu de la novel·la.
Que no sigui dit que no faig tot el que puc perquè arribi a tots els racons de
tot el món mundial.
Tinc
un amic que sempre diu que els llibres per ser bons han de tenir les dues esses,
sang i sexe, i jo sempre miro de fer-li cas. Així que aquí teniu dos fragments
i el pròleg. No cal que expliqui quin és cada un, oi? Tinc uns lectors tan
intel·ligents que no fa cap falta. Sé que puc posar el llistó alt, per això afegiré
que un dels fragments conté el desllorigador d’aquesta història.
Doncs
aquí va el primer:
Perquè avui el Quim està d’allò més
seductor i no deixa de mirar-se-la i li brillen com mai aquells ulls tristos
que té, que potser les coses van bé per la comissaria i tots els casos i
problemes se solucionen amb facilitat. I tot flueix, i la vida és meravellosa i
val la pena viure-la. I mentre el Quim és de cara a la pica fregant els plats,
ella el troba tan sexi amb aquell davantal amb la imatge de la Llesta en
serigrafia, que li treu amb intenció de tornar-li a posar quan li hagi
desbotonat la camisa i li hagi descordat el cinturó i pugui veure aquells
calçotets amb roselles que li va regalar ella, amb què el Quim està imponent, i
que segur que avui s’ha posat.
Però
el davantal ja no li podrà tornar a posar perquè el Quim ja ha deixat els plats
i la pica i les bombolles de Fairy i ja es troba ell mateix dins d’una bombolla
que el transporta a un altre món. Corpulent com és, la pren en braços cap el
llit i amb els pantalons descordats que li van caient, gairebé s’entrebanca,
però són tan a prop del llit que hi cauen tots dos i riuen nerviosos, talment
dues criatures a punt de jugar al seu joc preferit. Avui ella porta un vestit
vermell botonat al darrere de dalt a baix amb traus de bagueta i el Quim s’hi
haurà d’entretenir. Una brusa sempre és més fàcil de treure, però res no el
priva de gaudir uns instants més de preludi, que allarguen el plaer que ara
mateix encén el seu cos. Ella no pot veure la cara del Quim perquè li ha de
donar l’esquena, però nota la tremolor dels seus dits en desbotonar-li cada
botó i sent els seus petons baixant-li esquena avall, cada cop més nua, cada
cop més lliure. Ja no pot més i s’ha de girar. El cos del Quim ja no és jove,
però no hi troba a faltar res. No és la vigoria ni la fermesa del seu cos el
que la té embriagada. És l’expressió del seu rostre que reflecteix l’amor, la
devoció, el desig que sent per ella. I no ho pot veure ara mateix, però el cos
del Quim, més avall, li indica que està en perfecta consonància amb la seva
passió. En acabar, s’adormen abraçats, el llum de la cuina encès, la pica plena
d’aigua, els plats per esbandir.
El segon:
Van treure
vuit presoners d’una gàbia i vam caminar mitja hora més, conduint-los
encadenats fins allà on anàvem. Primer vaig pensar que ens dirigíem a gravar un
vídeo amb presoners autèntics, per això quan ens van repartir els ganivets vaig
somriure. El meu company em va mirar amb estranyesa i llavors vaig ser jo qui
es va començar a estranyar. Tot el que va passar a partir d’aquell moment va
ser com si ho veiés a càmera lenta. Vaig sentir una veu «Al·là és gran, demà us
començarà a obrir les portes del paradís». «Demà? Com que demà?» em sento preguntar.
Algú em respon: «Sí, avui nosaltres fem una execució i demà Al·là ens obrirà
les portes del paradís». Mentre rumio perquè demà i no avui, em trobo darrere
d’un dels presoners; està agenollat i al
seu davant hi ha una fosa. Miro a banda i banda meva i
tots els companys estan en la mateixa
posició que jo, amb un ganivet a les mans i un presoner agenollat al seu
davant. Em xiulen les orelles, potser uns instants, a mi em sembla que són
hores, fins que al crit d’Al·là és gran, rodolen els caps, tots menys el que he
de tallar jo. No sé si tothom calla o és cosa meva, però enmig del silenci veig
desfilar pel meu davant la vida que he tingut fins fa poc i, així i tot, tan
allunyada.
.../...
Però les
mirades incrèdules, complagudes, atònites diuen alguna cosa més amenaçadora,
diuen que jo he d’acabar la feina, que aquí, dels que duen la granota taronja
no n’ha de quedar ni un amb el cap sobre les espatlles. Riuen, suposo, de la
meva mirada suplicant, i m’envolten bramant, algú crida una frase
d’encoratjament, començo a sentir el nom d’Al·là i crits i consignes animant-me
a tallar el coll del fill de puta ianqui i, amb les cames tremolant i traient
forces de flaquesa, em dic que si no faig el que em diuen, Al·là m’obrirà avui
mateix les portes del paradís, no em caldrà esperar a demà. Tanco els ulls...
I el
tercer:
Els dos nens
juguen al pati de casa. Ja fa estona que s’entretenen amb un pot de llauna
buit. És el pot que encabia la pintura amb què el pare va pintar la seva
habitació abans de néixer, ara fa tres anys. Fins ahir l’empraven per guardar
les quatre joguines que tenen i avui han vist que la seva pròpia imatge es
reflectia en el cul del pot. Ja fa temps que es van descobrir en el mirall del
lavabo, però poder-ne tenir un a les mans i atansar-lo i allunyar-lo, fent
cares i ganyotes, mirant-s’hi ara un, ara l’altre, ara tots dos alhora, és un
privilegi que encara no s’havien pogut permetre i que, com tots els
descobriments de la infantesa, troben meravellós.
Tots dos s’entenen bé i no es barallen
mai. Ni pel pot, ni per res. Saben que s’hi miri un, s’hi miri l’altre, el cul
del pot sempre reflectirà la mateixa imatge. És la imatge que poden veure quan
s’encaren tots dos i que, sense ells ser-ne conscients, els atorga identitat i
els dona calma i seguretat.
La mare els va vigilant des de la finestra
de la cuina, complaguda per aquesta bona avinença que ja fa temps ha observat i
que la rescabala dels pocs capricis que els pot oferir. Aviat alçaran el primer
vol. El curs proper començaran a anar a l’escola. Ja sap per les dues filles
grans que quan això passa, l’envaeix una tristesa compacta que l’enfonsa. No és
el sentit de possessió el que la domina; són els perills que li consta que els
sotjaran i que ella els voldria estalviar.
I ja no us dono més la tabarra. Si no
us han vingut ganes de llegir “La llum de l’impostor”, ja no us en vindran.
Si no és que us enlluerni