ALS LECTORS DE BALTASANA

 

                                     

Igual que després de les eleccions ve el recompte, després de publicar un llibre jo sempre en penjo les opinions. I ja sé que això sembla una auto-ensabonada perquè resulta que quasi totes són bones, que no és perquè el llibre no tingui defectes o no agradi, sinó perquè penso que qui els hi troba, ja no me’n dirà res. I és que potser s’ha de tenir molta confiança per fer-ho i tot i així, a vegades surt malament. Jo a vegades m’he llegit llibres de companys que comencen, el seu primer llibre, -com jo fa deu anys- perquè m’ho han demanat o per solidaritat de gremi. L’he llegit, a vegades fent un esforç, i quan els he donat la meva opinió per escrit -que evidentment no tot era bo ni tot era dolent- no m’han contestat mai més. També tinc algun cas d'haver fet algun suggeriment de forma oral a qui me'n ha demanat lectura i opinió i perdre-hi l’amistat. O sigui, que tothom vol una crítica, però ningú la vol negativa. Jo sí, eh? Si us plau, si la teniu, doneu-me-la. Sembla que hi faci conya, però a mi les crítiques negatives m’ajuden a millorar. Això sí, me les han de dir amb correcció, només això. I amb mesura: si em diuen que tot és dolent tampoc no m’ho creuré. Apali, que una mica de criteri i confiança en el que faig encara els tinc!

Som-hi, doncs!

La majoria de les crítiques no són completes. He agafat els fragments que deien alguna cosa diferent de les altres, però ja veureu que hi ha alguna consideració que es va repetint en quasi totes.

 

Per a mi, Baltasana és un llibre que està fet de moltes capes:

1. La història de la protagonista-narradora.

2. Els contes de la muntanya i els seus protagonistes.

3. La consciència ecològica.

4. Les reflexions sobre les idees i els valors.

5. L’herència-testament.

Tot embolcallat amb la poesia, les bones lletres i els dibuixos preciosos, tota una declaració d’amor a la Terra i a les generacions que l’habitaran en el futur. 

Per llegir i rellegir (i pot ser que encara aparegui alguna capa més…)

...

Gràcies per escriure tan bonic! He passat molt bona estona.

...

He acabat el teu últim llibre. És una història d’amor a la natura. I no solament m’agrada el text, sinó el canvi de lletra quan parla de la muntanya. El llegia a poc a poc perquè em sabia greu que s’acabés. He gaudit com mai. Gràcies.

...

M’encanta aquesta forma de començar amb aquesta mena de metàfora recuperar la vista ( “Fins que no em van operar de la vista...”), una advertència a la necessitat de tornar a veure el que no volem veure, el que ens entossudim a oblidar, a destruir...

M’encanta aquesta forma tan senzilla de descriure la vida en el poble. Potser sigui certa la tafaneria, però queda ben clar que aquesta no és altra cosa que solidaritat, respecte, compromís i interès pels altres... mentre que l’anonimat que t’ofereix la ciutat no és sinó una forma de fugir del compromís personal i social, de la solidaritat, del respecte, de l’interès pels altres.

M’encanta que hi hagi una farigola gegantina, perquè encara que em costi hi puc creure.

...

T’he de dir que estic disfrutant de Baltasana. És un dels pocs llibres que llegeixo pel plaer de llegir, en què el final m’és igual.

...

Quin canvi d’estil en el teu últim llibre! He de reconèixer que em va desconcertar fins que m’hi vaig endinsar. Vaig haver de treballar la lectura i això és bo. Però la ironia hi continua surant. És ben bé un llibre teu.

...

Estimada flor meva, he triat aquest cop una carta per a parlar-te de Baltasana. El primer que m'agradaria dir és que el llibre és com la muntanya, un paratge que no atén a un ordre preestablert. La muntanya és inhòspita, i és així com ha de ser. L'amor a la muntanya, als viaranys, als barrancs, tot i prepotents, a les fonts juganeres, als animalons que saltironen les branques, qui si no una servidora et parlaria amb tant d'amor assaborit en les pàgines d'aquest llibre. I sona de bell nou la cançó del Déu Pan que agafa rialler al gamarús i se'l fica a l'espatlla, i el transporta per cotes baixes, i l'oculta a l'Àguila que es més a prop d' altres Déus. Amiga Teresa, ets tu la noia que s'asseu al barranc de Baltasana, ets tu la noia que si mira des de dalt al Turó de la Pena pot abastar, els Pirineus, El Monastir de Poblet, o potser Prades? Al teu llibre he respirat aquest aires.

Potser un dia, el Déu li va bufar la inspiració i va pintar un tapis preciós magenta i groguenc d'Orchis Sambucina. De segur que aquell dia no es devia pentinar.

...

Ja he acabat de llegir el llibre. És deliciós. I tot i que hi ha coses molt dures sobre l’autodestrucció de l’home, no em resulta angoixant.

...

Ja he acabat Baltasana. Molt diferent a les novel·les de la Mimí (em declaro fan seva), però m’ha agradat molt. Una nova visió del bosc, de la muntanya i els seus habitants, animals i vegetals, des de dintre del seu hàbitat. Has posat veu a tot allò que veiem quan anem a la muntanya. Moltes vegades hi he vist una planta o un arbre arrelats fortament a un lloc determinat i he pensat com deu ser la seva vida, dia rere dia, ancorats en un mateix lloc. Amb el teu relat has donat veu a totes aquestes cavil·lacions meves. Felicitacions. Repeteixo, m’ha agradat molt i espero la teva nova novel·la amb impaciència.

...

 

Com que la Teresa ja em coneix les manies, ella ja deu saber perfectament que és inevitable que, a l'hora de parlar de muntanyes, us parli de "La muntanya màgica". La relació no és casual. Molts ja coneixeu la trama, o més aviat, la manca de trama del novel·lot de Thomas Mann, una narració en principi breu, que havia de tenir les dimensions de "La mort a Venècia" i que se li va allargar fins a convertir-se en una autèntica mola. Al final, Mann aprofita l'estada en un balneari alpí per compondre una novel.la total, un tractat sobre la relativitat del temps i un compendi brillant d'ideologies. Doncs bé, bona part d'aquestes discussions estan escrites en forma de diàleg. Això és exactament el que trobem al final de Baltasana: uns diàlegs entre la narradora, ja des del més enllà, i una muntanya intemporal. També Baltasana resta i es complau a conversar amb l'autora, i amb algú altre, però no vull avançar esdeveniments.

La Teresa ha escrit un llibre on hi trobem poesia, novel.la, rondalla i diàlegs; no només això: ha decidit il·lustrar-lo amb dibuixos de la seva mare i el seu fill, com ella diu a la dedicatòria, l'ha guiat en qüestions de llengua. És doncs, també, un tribut entre generacions, i està escrit amb una prosa indubtablement rítmica, que fa que la lectura llisqui sense esforç ni entrebancs, de principi a final. Així doncs, l'autora s'ha ofert per complet a qui la vulgui llegir, sense defensa. Ara és hora que nosaltres li tornem el gest i ens endinsem amb ella en aquesta terra misteriosa. I si ens prenen per bojos, no hi fa res: al capdavall, tothom sap que dedicar-se a la literatura és una bogeria en si mateixa.

...

Vaig haver-la de llegir de pressa perquè volia saber el què. Ara me l’he de tornar a llegir per poder gaudir del com.

...

Hola, Teresa, ja m’he llegit Baltasana i he de dir-te que m’ha agradat molt. Has tingut una bona idea en plasmar relats fantasiosos referenciats el bosc de Poblet.

...

T’hi he trobat a tu, en la protagonista i en aquest personatge tan afable, irònic i idealista que apareix de tant en tant. (Gràcies!)

... 

Aquesta setmana he acabat de llegir Baltasana. M ha agradat el missatge i la originalitat de la narració.  Realment és molt diferent dels altres. Segurament el tornaré  llegir més endavant perquè crec que hi ha matisos que m'he perdut . Ets tan creativa inventant una història tant xula!!!! Et superes cada vegada més.  FELICITATS!!!

...

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

(Aquesta última crítica està penjada completa al blog de l'Helena Bonals, L'ECO SE SENT)

 

Gràcies, Carme, Montse, Maria Laura, Sònia, Berta, Ramon, Montse, Jacint, Marga, Maria, Manel, Helena, Adrià. Espero no deixar-me ningú dels que han tingut el detall bonic de dir-me la seva opinió. Sempre dic que la feina de l’escriptor no es completa fins que la seva història és llegida. Si a més a més, l’escriptor pot saber què en pensa el lector ja és un gran regal.

Gràcies també a la meva mare, a la Maite Martorell, al Manel Martínez, al Josep Maria Mestres i al Josep Mirada per les seves lectures del llibre abans de ser publicat. Allò que, per molt que ho rellegís, no veien els meus ulls,  ho van veure el seus i la seva mirada va fer el llibre millor del que era.

A tots ells i també als que em llegiu els dedico aquesta entrada d'avui.

 

 

 

 

 

                      

Brrr

TURISTES PER TARRAGONA

 

                              

Avui faré com la gent de Barcelona que es queixa de l’excés de turisme. Ja sé que Tarragona només és una ciutat del sud de Catalunya que, com tots els suds del món, no té tanta categoria com si fos al nord. Que per alguna cosa Déu-nostre-Senyor va situar el cel al nord i l’infern al sud.

Però bé, tot i al sud, tenim turisme massiu i, ja no me’n recordava, hi ha moments en què es fa difícil transitar per la ciutat a l’estiu. Si més no, per la Part Alta que és la zona que jo acostumo a freqüentar.

Aparco el cotxe a la Plaça de la Font i, ja a l’ascensor, turistes, de moment educats. Surto a la plaça i més turistes. Pel que veig els turistes fan majoritàriament dues coses: entrar a les botigues a mirar i fer fotos amb el mòbil. No és que entrin a botigues singulars mai vistes enlloc, no; entren a qualsevol botiga que estic segura que també tenen al seu país. Entren, s'hi passegen, miren i se’n van. Això sí, dient adeu i gràcies en la seva llengua.

A la plaça retraten la bastida de l’ajuntament en obres; deuen haver entrellucat la pancarta de “Llibertat presos polítics” que s’està descolorint per moments. La pancarta descolorint-se i els ideals desintegrant-se. Retraten la botiga Calvet, que fa anys que està tancada i sembla que també abandonada, però sí que té una façana bonica i malaguanyada. Retraten la plaça, la llamborda, el banc i el gos que passa remenant la cua. Rarament veig que es facin fotos els uns als altres.

Pujo per la Baixada Misericòrdia. Turistes fotògrafs a banda i banda del carrer. No sé per on passar per no espatllar-los la foto i m’espero. L’un té com a objectiu la botiga de fruita i verdura, l’altre la botiga d’instruments musicals; està tancada però s’hi sent algú que toca el piano i ja se sap que aquests mòbils fan fotos amb música i tot. He dit fotos perquè en cap cas, el turista està gravant vídeo. Al capdamunt del carrer, un més amunt i l’altre més avall, fotografiant la baixada del carrer. Em sembla que ara no m’escapo de sortir a la foto.

Ja soc al Carrer Major. Vaig pujant i vaig comptant: onze turistes fent fotos, onze fotos, o potser quaranta quatre, seixanta sis o cent onze. Mai les fotos s’havien vist tan malbaratades, menystingudes, maltractades com ara que pots fer les que vulguis i després esborrar les que no vols. Unes poques veuran la glòria de ser penjades a Instagram, Facebook, etcètera, etcètera, etcètera. Els vianants difícilment ens podem escapar de sortir a les fotos. Sí que em podria esperar, però ja m’he esperat abans i si em vaig esperant potser que no arribi al meu destí a l’hora, ni a l’hora  ni amb mitja hora de retard. El Carrer Major fa pujada i mentre puges veus les escales de la catedral i la mateixa catedral que es van atansant. 

És una foto preciosa que segurament molts turistes han fet. Però aquests, els meus d’avui, no. Ells prefereixen les botigues d’articles de pell, n’hi ha una davant de l’altra: bosses, motxilles, cinturons i carteres; la botiga d’antiguitats, la floristeria, la farmàcia, la pastisseria. No veig ningú que faci fotos al Carrer Cavallers, ni al Carrer de l’Abat; sí, a l’ensopit i ombrívol Carrer de la Nau. Però... no, no! No és al carrer que li fan foto, és a la botiga Ale-Hop, aquesta on hi ha de tot i que n’hi deu haver uns quants milers d’escampades pel món.

Ja soc a la Plaça de les Cols. Només les escales em separen del meu objectiu al Pla de la Seu, però ai! Ai, les escales! Els mòbils disparen en totes direccions. Altre cop no sé per on passar per no sortir a la foto. Tiro pel dret i passo pel mig. Ja hi soc, ja hi he arribat! La meva cita encara no. Potser és que al Carrer de les Coques, per on ha de venir, el núvol d’obsessos per la fotografia amb mòbil encara és més espès. Hi ha dos bars, un al costat de l’altre. M’assec en un i m’espero. Ara em sento més segura. Aquí els turistes fan fotos a la bastida de l’edifici, també en obres, de Ca l’Ardiaca

, al Carrer Major vist des de dalt, a la primera casa del Carrer Merceria, a la farmàcia des d'una altra perspectiva. Només un enfoca el mòbil al magnífic pòrtic de la catedral. He dit que em sentia segura, no? Doncs ara veig el turista que apreciava l’art de la catedral que es planta davant del bar del costat i comença a fotografiar-ne la façana des de tots els angles. Un altre que s’hi fixa fa el mateix. No sé si van junts però no hi fa res tenir les fotos repetides. L’art és únic, personal i intransferible. I... el que em temia: han vist que hi ha un altre bar per fotografiar, el meu! Ja veig que la meva imatge a partir d’avui es convertirà en internacional i no serà per les meves dots d’escriptora, no, serà una imatge anònima. Ningú no sabrà qui és aquesta dona que surt a les fotos de mig món. Doncs res, m’hi poso bé! Encara rai que quan vaig acabar de passar la Covid vaig anar a la perruqueria i em vaig tallar el cabell, em vaig fer el color, les metxes, les ungles, els pèls. Tot! Restauració integral! Ah, i avui, com si ho sabés, m’he maquillat com feia anys que no ho feia, m’he posat les meves arracades preferides, te has  colgado el bolso que él te regaló y aquel vestido que nunca estrenaste... Ai, Perales! Que bonica que era aquesta cançó quan encara érem romàntics!

Somric. Com una tonta que riu sola? No. Somric a la persona que estic esperant, que ja arriba. Si s’afanya una mica encara podrà sortir a la foto.

I se n'aniran sense fer-li cap foto

CONTAGI CORAL

     

                       

Poc m’imaginava que després de dos anys sense Concurs de Focs Artificials a Tarragona, aquest any els hauria de veure soleta des de la meva terrassa!

Des de feia una setmana tenia tots els dies programats, les visites dels amics, els menús, els horaris, la il·lusió. I de sobte... Test positiu i tot salta pels aires! Els focs, les quedades, el club de lectura, la perruqueria, l’anada al poble... Tot cancel·lat! I encara demanant al cel que no hagués contagiat la meva mare el cap de setmana, quan tenia símptomes de refredat i no se’m va ocórrer que pogués ser Covid.

Aquest ha estat un contagi doblement coral. Tinc clar que va ser en un sopar de la coral on canto. 

               Em sembla que s'hi hauria escaigut més "Viva la vida" de ColdPlay. La vida loca.

I com que no em vaig contagiar jo sola, hem tingut bon motiu de conversa en el grup de WS multi-contagiat. Coral en literatura també significa novel·la amb diversos protagonistes i aquest seria el segon motiu coral. Tot va ser comunicar que havíem de suspendre la visita a casa meva pels Focs perquè havia donat positiva i una a una, fins a quatre, es van anar adherint a la positivitat. Quatre del grup teníem COVID, les altres tres no perquè, suposo, ja l’havien passat. Una de les quatre tenia informació de primera mà i ens va explicar tots els símptomes possibles: aixafament, mal de gola, tos, febre, mocs, diarrea puntual, manca d’olfacte i dificultat en respirar. Els he tingut tots menys aquest últim i n’hi he d’afegir un altre de ben estrany: em punxen les dents. No és conya, eh?

Gràcies al grup i al contagi totes hem estat protagonistes d’aquesta història ꟷHeus aquí la novel·la coralꟷ. Hem xerrat, hem fet bromes, ens hem rigut dels símptomes, alguna també ho ha contagiat a la família, ens hem anat comunicant els progressos positius i les que ja havien passat per l’experiència ens l’explicaven i ens donaven ànims. Tot un episodi d’amistat i bon rotllo que m’ha portat a escriure aquesta entrada.

Jo he estat de molta sort. Vaig estar amb l’Elna i una amiga el dia abans del primer símptoma, també al teatre i quan ja tenia símptomes, que jo creia de refredat, vaig estar amb la meva mare. No s’ha contagiat ningú i ho celebro sobretot per la meva mare que tenia molts números. Per l’edat i per dos dies que havíem passat juntes. Xamba? Asimptomàtica? O potser està més forta que jo, malgrat les aparences? Sigui quina sigui la causa del no contagi, ha estat un alleujament arribar fins avui , vuitè dia de símptomes, havent pogut descartar cada dia el seu contagi.

A banda, hi ha hagut altres aspectes positius: els amics que pensen en tu i no et deixen en aquests moments d’aïllament; els fills que a vegades sembla que no hi siguin, però hi són, hi són sempre i quan els necessites encara més. També amics del poble i la meva cosina, tots oferint-se a proveir la meva mare del que necessités. Els dono les gràcies per haver alleujat la situació.

El confinament, segons imperatiu del test, també m’ha servit, quan els símptomes han anat afluixant, per posar a caminar la meva nova novel·la, que no serà coral, sinó que tindrà una protagonista ja coneguda pels lectors i, pel que sé, molt estimada. Però, ei! No prometo res, que encara soc a les beceroles del projecte.

Estar confinat té altres avantatges. Estrès zero: no he quedat, no faig tard, no m’esperen. Menjar més lentament: no cal córrer, no tindré ocasió de tornar a fer anar les barres fins al proper àpat i no els incrementaré pas, ara, no? I l’ansietat: me n’havien quedat rastres d’ençà dels volts de Sant Jordi, quan havia de sortir “Baltasana” i no paraven de sorgir entrebancs; doncs res, ha desaparegut l’ansietat. Si torna a aparèixer ja sé què he de fer: deixar-me tornar a contagiar, confinament i oooommmm...

I ara ve quan els experts, i depenent de l’edat que tinguin, em diuen:

ꟷNena, tu ets idiota

O bé:

ꟷSenyora, vostè no sap res.

O potser:

ꟷVos teniu demència senil.

No, no, no, que va! Per lleu que sigui, recomano a tothom que l’eviti, a part que no se sap mai com pot reaccionar el teu cos a la Covid. I que tot no ha estat positiu, caram! Per exemple, la nevera està a les últimes: una poma, una taronja, mitja tomaca d’amanir, dues tomaques de sucar el pa, una pastanaga, un iogurt, tres tallets de pernil dolç i un cul de llet de civada. Podria demanar als meus fills que em portessin el que necessito, però tinc l’esperança que el resultat negatiu del test ja estigui a tocar, ja vingui de camí, ja arribi. Si us plau, que arribi ja! Quin plaer que serà anar a comprar!

Per cert! El meu reconeixement i agraïment als experts. No vull pensar on seríem sense les vacunes contra la Covid. No vull pensar en com hauria viscut aquest contagi sense haver-me vacunat.

MENTIDES, ENGANYIFES I BOLES NACIONALS

 

 

Feia temps que dinava sense tele perquè vaig notar que el dinar se’m posava malament. Ara ja fa uns quants dies que la torno a posar. No és pas que les males notícies vagin a la baixa, més aviat al contrari. Però a vegades el que són males notícies per uns, són bones pels altres. I en aquest cas, deixeu-me ser dolentota, veure la imatge de Villarejo, un espia al més pur estil ibèric,  en l’avanç del TN, ja em fa salivar perquè sé que algun altre mentider sortirà a la llum. No em direu que no sigui una xalada!

No sé si Déu quan va incloure el vuitè manament en el seu Decàleg ho va fer per omplir, per riure una estona o per fotre’ns perquè... a qui se li ocorre prohibir mentir si és una tendència implícita a l’espècie humana! Si una criatura, just comença a parlar i ja aprèn a dir mentides! Són petites enganyifes, mentides inofensives, bàsicament per defensar-se o per protegir-se, i en aquest cas, fàcilment descobertes, però no deixa de ser una iniciació en aquesta pràctica que després es va fent més i més sofisticada per deixar de ser inofensiva i convertir-se en corrosiva i destructiva.

Mentim a les mares, a l’amiga, a la parella; mentim a la feina, a la família; mentim sobre el que hem fet, sobre el que volem fer, sobre el que faríem i el que no faríem. Mentim, mentim, mentim. I no sé si ho fem pel gust de transgredir, de fer allò que en un temps remot ens van prohibir, pel benefici que ens reporta o perquè forma part de la nostra naturalesa.

Però el màster en mentir el tenen, ves quina novetat!, els polítics. Tots sense excepció amaguen les seves intencions i això quan no menteixen descaradament. I el màster amb matrícula d’honor és pel PP. Totes les filtracions que Villarejo va traient -Ah, que no és ell qui ho filtra?- a bombo i plateret, a mi més que indignació, perquè crec que el cupo d’indignació el tinc ple que se sobreïx, em provoca riure. Ric perquè m’agrada veure que allò que polítics, ex-governants i no, sempre han declarat amb tanta contundència, ara queda claríssim, gràcies a les gravacions, que mentien, mentien i mentien.  I si bé, nosaltres ja sabíem que mentien, està bé que ho sàpiga tothom. No és que tingui gaires esperances que s’arregli res, ni que es faci justícia, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. Sense anar més lluny, els resultats del PP a les eleccions andaluses. A més corrupció i més mentides, més vots. No ho sé, suposo que el PSOE ho devia fer molt malament a Andalusia perquè ara passi això.

I si la mentida te la fas tu sol, només depèn de tu que se sàpiga. Però és que el PP... Això sí que és una organització criminal! Espionatge d’adversaris polítics, que riu-te’n del Watergate, amenaces, xantatge, corrupció, morts misterioses, encobriments, prevaricació, tràfic d’influències, informes policials falsos, sentències decidides abans de començar el judici, ensorrament de bancs i gairebé de governs. I tot i així, ingenus. No se’ls va ocórrer que un col·lectiu de corruptes no és de fiar i que un moment o altre, algun corrupte se n’aniria de la llengua i no seria sense voler? Quan hi ha tanta ambició pel mig, una petita espurna pot encendre un bosc. Que consti que jo pensava que qui ho faria seria Bàrcenas Se Fuerte, que tant gallejava d’estirar la manta. I encara no entenc com és que no ho va fer. Ves a saber què li van prometre a canvi!

En fi, a España PP i PSOE estan conxorxats per protegir-se mútuament i no cal que esperem justícia. Però... a veure si Andorra se’n surt!

Acabo amb les mentides i el vuitè manament perquè em ve al cap un dels quadres terrorífics que el pintor El Bosco va pintar sobre l’infern. Hi veig un racó destinat al PP, on tots els mentiders s’estan rostint i encara ho neguen. Ah, i  Villarejo amb la gravadora a la mà! Només faltaria!

                              "El carro del fenc" de El Bosco

Va, vinga! Com si es tractés de trobar el Wally, trobeu el PP a l'infern

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927

Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.

LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.

COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

BALTASANA, MON AMOUR

                                            

Tinc el privilegi de viure davant del mar. Ja fa més de trenta anys i, això no obstant, no hi ha dia que no em meravelli pel seu color canviant, pel seu estat agitat o reposat, per la seva immensitat que no deixa de recordar-me com en soc, de petita.

Dit això ara faré una declaració d’amor a Baltasana perquè Baltasana  és l’espai de la meva infantesa. Si el poble, la ciutat, el barri on vivim és el lloc on, en contacte amb altra gent, desenvolupem les nostres habilitats socials, penso que el paisatge que ens va veure créixer constitueix la part més important del nostre imaginari.

El meu paisatge, el que jo en dic Baltasana que, a banda de ser un tossal, és el topònim literari que apareix en alguns dels meus llibres, el formen les muntanyes del Bosc de Poblet. He vist aquestes muntanyes des que vaig néixer quan, segurament encara sense memòria, a l’estiu la mare em pujava al terrat per banyar-me en aquell cossi d’estany que encara roda per casa. Allí al davant hi veia unes muntanyes que a mi em semblaven blaves. Més endavant, anant amb els pares a plegar avellanes, a mesura que ens hi atansàvem m’adonava que de blaves, res de res. Totes les games imaginables de verd, sí; blaves, no. I ja més tard, a l’adolescència, vaig tenir la sort que el mossèn del poble, un sant baró, ens portés a tota la colla d’excursió pel terme i ens expliqués tot el que ell sabia de les plantes i les muntanyes, que era molt, molt més del que sabia jo i del que arribaré a saber mai. Sense que jo fos conscient de fantasiejar gens amb el que ens explicava, crec que d’allí parteix la meva idea d’un món fantàstic situat al Bosc de Poblet. No obstant, només de gran m’he adonat que  tot allò que sempre hem vist de la mateixa manera, i no només parlo del paisatge, també de les persones, de sobte canvia quan ens hi atansem i li dediquem una mirada nova.

No vull aixafar la guitarra al potencial lector, però sí que puc dir que Baltasana tracta d’una noia amb discapacitat visual que... Però millor que ho expliqui ella mateixa, no?

“Fins que no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu; d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat”.

 

Al mateix temps, Baltasana, la Muntanya, ràpidament s’adona que aquesta noia de mirada verge, oïda amatent i trepig respectuós és l’interlocutor vàlid que porta milions d’anys esperant.

Comença així una comunicació directa entre la noia i la Muntanya a través dels personatges que l’habiten: ocells, roques, arbres, fulles, flors... prenen la paraula i, cadascuna amb la seva veu i la seva dèria particular, li explica la seva història o la història d’altri, les seves aventures, accidents, pors, interessos i anhels. Entre tots ells, un personatge molt especial va apareixent de tant en tant per explicar la seva versió dels fets i la seva concepció d’un món ideal. I no, el personatge no es diu Teresa, però s’ho podria dir perquè rellegint-lo m’hi reconec força bastant.

No diré res més per no desvetllar més incògnites, que el llibre les té.

I qui m’ha llegit abans dirà: Però... què ha escrit la Teresa aquesta vegada? Doncs resulta que després de la tasca ingent de documentació que vaig haver de fer amb “La llum de l’impostor” em venia de gust escriure quelcom lúdic, lleuger, divertit. No ho ha estat tant com em pensava perquè la feina de documentar-se, almenys per a mi, és inevitable. No volia col·locar a Baltasana unes espècies que no li són pròpies, ni podia parlar de la Muntanya sense saber de quan data la seva formació, ni quins minerals la formen; no podia situar un arbre de ribera al capdamunt d’una muntanya, ni una àliga vivint en un matoll. Però crec que amb una barreja de prosa, poesia, reflexions i filosofia m’he sortit amb el meu objectiu de fer-ho lúdic, lleuger i divertit. El llibre té un color especial, i mai tan ben dit, perquè la meva mare n’ha fet les il·lustracions amb les quals s’amenitza la part fantàstica i s’alegra la part de ficció realista. 

Em sembla que ja en vaig ensenyar uns quants, pero fins arribar als quaranta que hi ha al llibre, encara queda.

 

No cal dir que el més important d’aquest llibre és poder fer el meu petit homenatge a les meves muntanyes, de bracet precisament amb una de les persones que més em van acompanyar en aquell camí de descoberta. 

                        

QUI ET CREURÀ A TU, VLADÍMIR PUTIN?

 

           

I és que dius que per acabar aquesta primera fase de la invasió d’Ucraïna, et centraràs en el Donbàs. També deies fa cinc setmanes que no pensaves envair el país veí —i jo et vaig creure, ingènua de mi!— i ho vas fer, a la nit i de traïdor. Tanmateix dius que ho fas per alliberar Ucraïna del nazisme i jo, pel que conec de la Història, tot el que ets i tot el que fas em remet a Hitler, a les seves idees nacionalsocialistes i a la seva política feixista que va suposar la mort de cinquanta milions de persones, inclosos els seus propis compatriotes. De la mateixa manera pactes corredors humanitaris i no els respectes i crides al vent que vols arribar a acords amb Ucraïna mentre segueixes bombardejant. Acords... I quan? Quan el país estigui completament destruït? Quan els morts ucraïnesos i russos es comptin per centenars de milers? Quan els supervivents arrosseguin de per vida les malalties i misèries de la guerra?

Perquè les teves paraules, Vladímir, van per una banda i els teus fets per una altra, perquè tu no dius mentides a la mama, o a l’esposa, o a l’amic, d’amagat i sense mirar als ulls. Tu dius mentides al món. Menteixes al món obertament i obertament mostres la teva mentida, sense cap rubor, amb indecència. Has traspassat els límits de la dignitat humana, Vladímir. I el pitjor de tot, si és que hi ha alguna cosa pitjor, és que has obert la porta a altres criminals desaprensius com tu, megalòmans nacionalistes com tu que, en nom del seu gran amor a la pàtria, et veuen com el capdavanter del “tot s’ho val”, sense res a qüestionar-se.

Però, sobretot, has trencat les regles del joc, Vladímir. Què et semblaria que els teus acòlits et mentissin? Com veuries que l’OTAN, després de declarar públicament que no traspassaria les seves fronteres, ataqués una nit les teves tropes en territori ucraïnès? T’agradaria que algun membre del teu govern et mentís prou com per trair-te i lliurar-te a l’enemic? I no em diguis que l’OTAN a tu també et va enganyar perquè l’excusa no em serveix. L’OTAN ho va fer molt malament, però res no justifica la invasió d’un país lliure i si tenies el dret a queixar-te i reclamar, per mi amb la teva acció, has perdut tota la legitimitat que et podria concedir. I et diré més: que potser tots aquests països de l’antiga URSS s’han adherit a l’OTAN per força? Que potser l’OTAN els ha posat una pistola al pit perquè ho fessin? Crec que mai has assumit que aquests països són sobirans i que poden prendre les seves decisions lliurement i això, Vladímir, et deixarà al teu pas per la Història, com un heroi irònic malenconiós i anacrònic que no va saber estar a l’altura del seu temps.

I, encara que això sembli una carta, Vladímir, no ho és. No vull estar temptada de posar-la en un sobre i enviar-te-la. No per res, eh? Sé que quan l’obriries i notessis als teus dits una mena de polsim gris argentat pensaries que és poloni, però no, ja et dic jo que no, te’n dono la meva paraula. Em creus, oi? No soc jo qui ha trencat les regles del joc.

           

CARTA A UN SOLDAT RUS

 

                           

Estimat germà,

Sí, no et sorprenguis perquè t’atorgui aquest tracte. Tu i jo tenim molt en comú. Tots dos tenim una mare, una família, un país que estimem, i tots dos hem estat enganyats. A mi m’han dit que Putin ha atacat Ucraïna i no m’han explicat cap dels tripijocs occidentals que han precedit aquest atac, ni que tota l’escalada prèvia a la invasió no va ser ni innocent ni gratuïta. A tu t’han dit que anaves a alliberar un país i t’has despertat destruint edificis, estratègics i no estratègics, i matant gent, militars i civils. On és l’alliberament? Estic segura que t’ho preguntes.

Pateixo per tu, germà. Pateixo quasi tant per tu com pels germans ucraïnesos que cauen sota les teves bombes. Recorda, fes memòria, no cal que vagis gaire lluny... No era ahir que jugaves a pilota a la plaça del teu poble, igual que jugava algú com tu a la plaça del seu? Igual que hi jugaven ben just fa deu dies els nens ucraïnesos? Els nens russos encara juguen, els ucraïnesos ploren i no entenen. Els uns amagats, els altres fugint, els pares de tots a la guerra. Maleïda guerra! Maleïdes guerres, sempre disposades per aquells que, darrere una taula, mai s’hi exposen, mai els veuràs al front.

Putin, el teu cap d’estat, ha engegat quelcom horrible, execrable, esborronador. A ell, en el millor dels casos li quedarà la glòria dins de Rússia i en el pitjor, el condemnarà la justícia i sobretot la història. Però què et quedarà a tu, germà? A tu et quedarà la consciència. Podràs mirar la teva mare als ulls i dir-li que no saps quanta gent ha caigut per la teva acció bèl·lica? Com portaràs de saber que el teu cosí segon va morir a Khàrkiv per l’explosió d’una bomba que potser vas llençar tu, enardit per la bogeria col·lectiva de saber-se en avantatge? Quan tot hagi acabat sabràs viure la resta de la teva vida amb el balanç de morts de “l’enemic” que fins fa no res era el teu amic, el teu germà? Et servirà de res que t’ho justifiquin en nom d’una guerra preventiva contra el país que aleshores representava, et deien, un perill imminent?

Estimat germà, et diria que sortissis del tanc, que baixessis del camió, que aterressis l’avió, que llencessis les armes i abracessis el teu germà, que el salvessis a ell i, salvant-lo a ell, et salvessis tu. T’ho diria i t’ho dic. T’ho dic jo que m’ho miro des de casa meva, a resguard de tot el que a tu t’envolta i, només per això sento que no hi tinc cap dret. Però t’ho he de dir, germà, perquè t’he vist plorar i sé perquè plores. Plores perquè has caigut en un parany i ja no pots tornar enrere. Putin i els seus sequaços no t’ho permetran i, només de pensar-ho, la paraula “traïdor” ja retruny a les teves orelles amb un bram eixordador. Sé que no tens capacitat de decisió, però si en tinguessis, digues, què decidiries: ser traïdor a la pàtria o ser traïdor a tu mateix?

 

                                                         Teresa Duch Dolcet

                                                          5 de març de 2022

ESPIES

 

A mi el tema de l’espionatge sempre m’ha semblat interessant. Recordo les primeres pel·lícules que vaig veure, que no hi plegava res. Si m’hi afegien contraespionatge per a mi ja era un laberint. Em passava dies donant-hi voltes, mirant de treure’n l’entrellat, sense èxit.

Amb tot, quan escolto paraules relacionades amb la matèria sempre alço les orelles. A  “La llum de l’impostor” faig que la meva heroïna, que és una mica jo, es decideixi a acceptar un encàrrec quan s’il·lumina i descobreix que el que li estan demanant és que faci d’espia. Perquè cap lector no tingui els mateixos problemes que tenia jo amb les pel·lícules, en la novel·la intento explicar amb pèls i senyals tots els seus moviments. Segurament del meu muntatge en va sortir un espionatge massa domèstic, però també abastable per l’enteniment de qualsevol lector, cosa que ja era el meu objectiu.

M’ha vingut aquest pensament sobre els espies gràcies al vaticini dels americans sobre l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, que seria amb l’aviació i dimecres passat, segons converses captades per satèl·lit. Em puc imaginar la CIA interceptant missatges dels russos -deu ser la mateixa CIA de les armes de destrucció massiva d’Iraq- i em puc imaginar Putin trencant-se de riure perquè els fa ballar tots al seu so. No m’agrada gens, gens aquest home però crec que els dona mil tombs, a l’OTAN, als EEUU i a la UE junts. També penso que no envairà Ucraïna a la brava, pim-pam. No pot envair un altre país davant de tot el món i quedar-se tan fresc. Enverinaments, assassinats de sota mà, empresonament d’opositors i eleccions arranjades, sí; invasió pura i dura, no ho crec. Però això tampoc li suposarà cap impediment per fer el que es proposa. De fet, ja ho ha començat a fer: suposats atacs d’Ucraïna a les zones rebels pro-russes, escampar la brama que Ucraïna es proposa fer-hi un genocidi, evacuació, crida, acolliment, suport, regal de deu mil rubles als refugiats... Llàstima de cervell privilegiat, no poder-lo aprofitar per una bona causa! Privilegiat,  malèvol, despietat i criminal. Que s’hi posi ell al davant del primer soldat rus que ataqui! I que bé que s’hi està en un despatx, organitzant la destrucció del món!

                             Millor posem-hi humor!

Bé, jo recomano a la CIA que parli amb el PP espanyol per això de l’espionatge, que en tenen un màster, i no dels que dona la Juan Carlos I, no. Estic segura que tot ho han après sobre el terreny, però caram! L’experiència és un grau. Ves-los a darrere! El gerro de la Camarga, l’operació Catalunya, la Kitchen, la disfressa de capellà, el Villarejo, la crema de la Cifuentes... I ara no sé quin embolic es porten amb l’espionatge al germà de la Díaz Ayuso. És clar que encara els deu faltar algun crèdit per tenir el màster sencer perquè sempre els acaben enxampant i dic jo que això deu ser un desprestigi pels aspirants a bons espies, no?

ELS TITELLES

                                                

                                       

Dic jo que Zelenski, el jove i guapo president d’Ucraïna potser cada nit quan es fica al llit es pregunta qui li manava a ell de posar-se a polític per dirigir el seu país. Ves si no n’estava, de tranquil, escrivint guions, actuant i dirigint damunt dels escenaris! Allí tot era de mentida per molt bé que actués i qualsevol drama s’acabava quan s’abaixava el teló. Ara en canvi li toca de caminar sobre la corda fluixa, que deu ser una de les poques arts escèniques que encara no havia provat. Una corda fluixa que ara tiba Putin, ara tiba Biden.

Quin parell! Que no té prou feina Biden amb la Minnie Mouse i els seus pantalons, nous de trinca? Que no va fer sortir corrents els seus soldats d’Afganistan perquè la seva vocació de guardià de les essències —democràtiques, és clar!— estava en caiguda lliure? A què ve ara tornar-se a emmerdar en nom de la llibertat d’Ucraïna? Ho sap aquest bon home que si hi ha un conflicte obert, encara que sigui no bèl·lic, la major part d’Europa es quedarà sense gas? I això per no parlar d’altres dèficits que patim i que Rússia aprofitarà. És més, estic segura que si se’ls pregunta als ucraïnesos si volen pertànyer a la OTAN o a Putin, diran majoritàriament que per damunt de tot volen viure en pau, exceptuant, naturalment, alguns descerebrats que tota la vida han volgut tenir una arma a les mans i ara han vist l’ocasió de fer-ho. Qüestiono Biden perquè és qui va d’abanderat del benestar i l’harmonia d’Occident, quan el que fa és jugar-se benestar i harmonia d’un Occident que queda lluny del seu. I què se’n pot dir de Putin? Què es pot esperar d’un home que reprimeix, enverina, empresona i fa el que més li convé —en nom del manteniment de la preponderància del seu país, només faltaria!— sense cap escrúpol ni decor per guardar les aparences? Aquest home es pensa que quan es mori s’emportarà totes les ex-repúbliques soviètiques agafades amb una sola mà.

Nosaltres només som titelles —i amb això ja tenim el lot complet del món de la faràndula— a mans dels polítics, no només dels que dirigeixen el món, sinó també dels que ens governen més de prop, i guiats pels seus fils ens anem movent, ara ens entrebanquem, ara caiem, ara ens aixequem. Si són persones cabals i preparades per tan àrdua empresa, no ho sabem, encara que prou mostres donen que no és així. Els interessos que els mouen, si saben el que tenen entre mans, si són conscients del que s’hi juguen i de l’abast de les seves decisions és cosa que se’ns escapa. Com titelles que som, els nostres passos, crits, pors, plors, rialles i escarafalls a l’escenari, i per molt lliures que a vegades ens creguem, només són esclaus del moviment de les seves mans que obeeix el seu cervell suposadament privilegiat i, en realitat, clarament mediocre.

                                              Imatge d'Internet de ROCAMORA TEATRE

JO, ASSESSORA A L'OMBRA

 

                              

I com m’ha agradat de saber que si jo manés, tothom, tothom, em deixaria manar de bona gana! Des que ho sé, no he tingut res més que bones idees. Però ho vull aclarir: jo no vull manar directament. Jo vull ser assessora a l’ombra i que manin els altres. Que manin el que jo hagi suggerit, és clar! Per no ser ambiciosa no vull ni que em tinguin en nòmina. Si em paguen en sobres, ja em conformo, que si són uns bons sobres ja donaran per un bon pla de pensions. Ara bé, si hi ha algun problema amb els meus suggeriments, sens dubte mal interpretats pels manaires, el marró per a ells, eh? Per a ells, que són els de la foto, els que brillen amb llum pròpia, i no com jo, que em mantindria a l’ombra, sense cap ànsia de reconeixement.

I després d’aquest aclariment-animalada que acabo de fer, passo a exposar alguna de les meves bones idees.

Ara que de seguida, de seguida, tindrem una vacuna Covid catalana -Hipra em sembla que es diu la farmacèutica, molt bé!- jo voldria demanar un banc català. Sí, allò que es va parlar com de passada en la darrera campanya electoral a Catalunya i ja mai més se n’ha sentit a dir res. Seria un banc on tots els que volem estat propi hi portaríem els diners. La política del banc seria -a banda de guanyar diners, imprescindible per un banc i per qualsevol negoci, és clar!- tractar bé el client. No com un número, no només com una font de beneficis, no fent-lo esperar hores a la cua si no té cita prèvia -aquest no és un privilegi a l’abast de tothom-, no carregant-lo amb qualsevol producte quan el client no ha anat a comprar-lo, no parlant-li en castellà sigui quina sigui la seva llengua -també sigui quina sigui la llengua de l’empleat-. A vegades tinc un déjà vu: hem tornat a aquell moment en que parlar català feia provincià i pagerol??? També hauria de fer promesa de lleialtat i no anar-se’n quan van maldades. Bé, doncs, si el banc compleix aquests requisits i a més a més té una bona xarxa de caixers, jo poso la mà al foc que no només ens en faríem clients els que volem l’estat propi. La millor publicitat és la bona feina, sempre ho he dit, i si la bona feina facilita la vida a les persones, tot i amb idees diferents, encara més.

Una altra idea que he tingut a l’ombra dels darrers rebuts de la llum i el gas: ens manca una companyia energètica pròpia. D’energia neta i verda, però neta i verda de veritat. M’ha semblat escoltar darrerament que l’energia nuclear és neta. No sé si se li hauria d’afegir algun altre requisit a la nostra energètica. Potser que no fos una arma letal. Com que no he aprofundit gaire no m’estendré per no espifiar-la, però crec que amb la solar i l’eòlica per començar ja estaria bé. La iniciativa podria ser privada, però d’alguna manera s’haurien de poder regular els preus perquè no ens passi mai més el que està passant ara, o sigui, un grapat de lladres pocavergonyes, a qui se’ls sobreïxen els beneficis per les orelles, i moltíssima gent que es mor de fred perquè li han tallat el subministrament o perquè tenen més por de la factura que de les gèlides temperatures a dins de casa.

I la darrera! Aquesta ja fa temps que em ronda. Per ser exactes més de quatre anys. S’ha de crear una escola de jutges a Catalunya. Com és que no hi ha, o hi ha tants pocs, jutges catalans? És per manca d’al·licient o per manca de facilitats en la preparació per ser-ho? A veure, no vull dir que si alguns jutges -del 13, del Suprem, del TSJC- haguessin estat catalans, als represaliats els haguessin donat un premi, però no ho sé, tinc la intuïció que les coses haurien anat d’una altra manera. No crec que els catalans que estudien Dret tinguin res en contra de arribar a la judicatura, per tant només puc pensar que el fet que no s’hi posin només és perquè no tenen facilitats per formar-se en aquest càrrec-rang. I més ara que ja s’ha vist qui mana aquí! Que no soc precisament jo, per molt que gallegi des del meu blog a l’ombra.