Crec
que si alguna cosa positiva se’n pot treure de les pluges i els aiguats que hem
patit i, pel que sembla, patirem és que ha fet aflorar la solidaritat que
batega dins les persones. De fet, els catalans ja ho som, de solidaris i
generosos, però fins ara, així en general, només ho havíem pogut demostrar
rascant-nos la butxaca sempre que havia calgut. Però avui parlo de la
solidaritat d’arromangar-se davant de la feina ingent que se’ns ha girat. A l’octubre
van ser els aiguats que van provocar la riuada i entre uns i altra, van negar
la Conca de Barberà. Va ser el lloc més afectat, tot i que alguns pobles del
Baix Camp, Déu n’hi do! I aquesta setmana, les poblacions de la costa han patit
l’embat de pluges, embassaments, rius i mar. I allò que a l’octubre
qualificàvem com un abús desmesurat de la natura, ara s’ha convertit en devastació
total.
Explicaven
alguna de les persones que a l’octubre van patir grans danys materials, o sigui
ho van perdre tot o gairebé, que el primer sentiment en veure-ho tot destruït,
va ser de solitud, però que va ser molt breu perquè immediatament veïns i no veïns
es van bolcar a ajudar-los. I ara, a només quaranta vuit hores d’haver passat el perill
en tots els llocs afectats, ja hem vist imatges de multitud de persones
organitzant-se a les platges i als pobles per netejar i recuperar allò que
humanament es pugui recuperar. Que orgullosa n’estic del meu poble!
Potser
una de les imatges que més hem vist en les dues llevantades que hem patit, a
banda de la pluja i els rius, és clar, ha estat la dels ponts: ponts que es
trencaven, ponts que perillaven, ponts que se’ls enduia l’aigua, ponts que quedaven
submergits. L’aigua no ha respectat ni l’antiguitat, ni la història, ni l’eficàcia,
ni la fidelitat dels ponts al territori. A l’octubre vaig tenir un disgust tan
bèstia quan vaig veure els tres ponts del meu poble que el riu Milans —abans d’arribar
al Francolí— s’havia endut que, durant uns dies, tenia la sensació que m’havien
arrencat alguna part del cos. Després t’adones que res és tan valuós com la
vida i que els que l’hi van perdre sí que ja no es podran recuperar, ni amb la
solidaritat ni amb res.
El
col·lectiu l’Escarritx Literari de Montblanc va voler plasmar en veu de
tothom que en tingués ganes, com havia viscut la riuada. Ho vam fer en un llibre
col·lectiu titulat «L’aiguat de Sant Marc» que estem presentant per tot arreu,
amb els beneficis destinats a pal·liar, en allò que modestament puguem, la
destrucció que va patir la Conca. Jo, com us podeu imaginar, estimats lectors
que em coneixeu i ja em veieu a venir, vaig escriure sobre un dels ponts. O
sigui:
EL PONT
El pare sempre mirava
al cel. No era per demanar empara o perdó, sinó per preveure quin temps faria i
així saber quina de les mil feines que tenia al tros podria fer. Quan plovia,
li agradava sortir a la finestra i cridar: «Aigua! Aigua!», rialler, eufòric i
sabedor que l’aigua era un regal per les plantes i la natura. Crec que si
aquell matí hagués mirat al cel hauria sabut que l’endemà no podria anar a
treballar perquè l’aigua que venia, més que un regal, seria una maledicció.
El pare m’ho ensenyava tot del cel, de la terra, dels
arbres, dels camins, dels boscos, dels conreus, de l’hort. I jo... jo aprenia
poc i malament. No em vaig adonar fins que es va morir que no havia sabut
aprofitar la seva saviesa i que aquell gavadal de coneixements ja ningú més me’ls
ensenyaria.
Del nostre riu, el Milans, tota la vida n’hem dit el riu del
Salt, perquè els trossos que l’envolten corresponen al veral que porta aquest
nom. El nom li ve pel salt d’aigua que queia majestuós, esplèndid, sobre la
font del Boyó, després de passar per sota el pont que, tot i haver-n’hi un
altre molt a prop, per mi sempre ha estat el pont del Salt. A casa teníem
avellaners a una banda del pont i hort i avellaners a l’altra. Sovint, amb els
pares, anàvem primer a un tros, després travessàvem el pont i anàvem a l’altre.
A vegades ens quedàvem uns minuts sobre el pont i miràvem a baix al riu. Amb
precaució, perquè el pont no tenia baranes. Una certa sensació de vertigen
m’envaïa des de la perspectiva de la meva poca estatura que, de segur, feia més
gran l’altura del pont sobre el riu. Tot i així, sempre hi tirava alguna pedra, només pel gust
de veure-la impactar a l’aigua. A vegades baixàvem al costat del riu i ens
assèiem damunt de les pedres, grans, inclinades en la seva direcció i polides
per l’efecte de l’aigua que en altre temps les devia haver cobert. Quan em vaig
fer més gran, hi anava amb la colla d’amigues. Preníem el sol i ens explicàvem
secrets, protegides per l’ombra del pont i sempre amb cura de no caure al riu que,
de fet, podíem traspassar tranquil·lament perquè l’aigua només ens arribava als
turmells. Però just a sota del pont hi havia el toll i, amb fonament o sense,
els grans explicaven que al fons del toll hi havia un xuclador, i que si algú
hi queia ja no en podia sortir. Em sembla que aquella simple paraula, amb el
seu immens contingut, ja ens aturava a l’hora de fer un pas, més enllà d’on
sabíem que el podíem fer. El pont era de pedra, havia vist passar unes quantes
guerres i havia vist caure més d’un aiguat. La natura i el pas dels anys
l’havien anat erosionant i li faltava alguna pedra, però parava fort i conservava
una aparença sòlida i indestructible.
El 22 d’octubre a migdia, el cel es va obrir de bat a bat i
va deixar anar l’aigua retinguda durant mesos i mesos de calor i sequera. Cap
al tard, el riu, engreixat i esperonat per la pluja i pels torrents i barrancs
que el nodreixen, es va endur tres ponts del poble, entre ells, el pont del
Salt. I amb el pont es va endur el paisatge, els arbres, els conreus, els
horts, els marges, el vertigen que ja no ho era tant, la font del Boyó tal com
la recordava, els peus a l’aigua, les pedres al toll i la innocència. El riu es
va emportar, amb el pont, part de la meva infantesa. Ara sé que la fressa que
sentíem enmig de la tempesta no era només per la pluja, els trons i el riu; era
també el crit desesperat d’auxili de tot un món que es resistia a desaparèixer.
Enmig de la tristesa, vaig alegrar-me que el pare s’hagués estalviat d’haver de
veure tanta desolació.
 |
| Adéu, pont estimat! |
