Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris primavera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris primavera. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 6


                            
Benvolguda Primavera, arribes puntual com sempre. Aquest any, tan silenciosament que la majoria ni ens n'hem adonat. No et puc veure, però sé que hi ets. Des que te’n vas anar, fa nou mesos, el món ha canviat, ja ho hauràs observat. Si t’haguessis avançat, hauries pogut veure com corríem, només els privilegiats, a tancar-nos a casa, temorosos d’un mal vent d’hivern que amenaçava, encara amenaça, d’escombrar-nos a tots. Aïllats i emparats per la nostra vanitat pensem que tu tampoc no hauràs viscut mai res semblant. Però tens una llarga història, de milions d’anys, i si poguessis parlar segurament ens diries que tu n’has vist de pitjors, que a vegades has arribat enmig de la desolació, de les bombes, les runes, els morts i ningú no se n’ha adonat, i de la mateixa manera que has arribat te n’has anat, i així durant tres, quatre cinc, a vegades cent anys. Ens diries que, igual que has arribat aquí enguany, a vegades has arribat a altres llocs infectats, per tothom oblidats. Si poguessis parlar ens diries que tot passa i que ningú millor que tu per dir-ho perquè, tu, tot ho has vist passar.
Benaurada Primavera, tu que formes part de la nostra vida, que simbolitzes el primer temps i l’esperança, contesta’m, t’ho prego, amb franquesa si creus que n’aprendrem res d’aquest destret: Aprendre’m a respectar la natura? Donarem valor a les abraçades? Ens mirarem les epidèmies llunyanes amb uns altres ulls? Sentirem les crisis alienes com a pròpies? Apreciarem, gaudirem, alentirem la llibertat de sortir al carrer?
Estimada Primavera, tu que ets els verd i la bellesa, el desgel i les tempestes, la brosta als arbres, les flors que neixen, els sembrats agosaradament alçats; tu que fas xisclar els falciots i la puput, giragonsar; tu que inspires l’art i les paraules, que arribes cada any impol·luta i verge, tu que portes les al·lèrgies i canvies els humors, tu que ho capgires tot, potser això també ho podries capgirar. Benvinguda, Primavera!



Avui:
20-3, dia 6:
Contagiats: 4203       Greus: 312
Morts: 122   Altes: 150
19-3, dia 5: 
Contagiats: 3270    Greus: 98    Morts: 82   Altes: 82!!!
18-3, dia 4: 
Contagiats: 2702    Greus: 92    Morts: 55   Altes: ???
17-3, dia 3
Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?
16-3, dia 2: 
Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?
15-3, dia 1:
Contagiats: 903      Greus: 52   Morts: 12    Altes: 



dissabte, 29 de març del 2014

TERRIBLE PRIMAVERA

 

                  

Aquests dies em resulta impossible circular per carreteres secundàries i no quedar astorada de tanta bellesa. Ja sé que cada any és igual, però a mi la primavera no em deixa mai indiferent, per molt cíclica que sigui.
Amunt i avall amb el cotxe, em miro, prudentment, els ametllers. Un mes enrere feien els primers tímids intents de treure flor. Massa aviat. Ja saben per experiència que no per agosarats, les gelades hi tindran cap mena de consideració. Per això i perquè tothom es mereix una altra oportunitat, des de llavors ja han reflorit dues vegades més. Com ells, presseguers, cirerers, pruneres, pereres i gairebé tots els arbres de fruita dolça els segueixen, amb cert retard.
Em meravella veure com creixen els sembrats i brosten els ceps i, entremig les roselles, ravenisses i goges estirant el coll i cridant ben fort:
– Aquí estic jo! A veure qui em fa fora!
La terra és espatarrant. Si la tractes bé, empeny agraïda amb totes les seves forces cap enfora. Les arrels xuclen les seves virtuts i la pluja i el sol fan la resta. Si l’atmosfera no es confabula per malmetre’ls abans, cosa que acostuma a passar sovint, més tard arriben els fruits.
No tot són benediccions a la primavera. Mentre els arbres floreixen, el pol·len planta bandera en el món i ulls i narius pateixen els seus efectes. Uns més que altres. La neu es desglaça i provoca allaus. Alguns cors durs com el gel es commouen i s’esquerden. Llàstima! La primavera és tan curta que ràpidament es tornen a glaçar.
Els sentiments s’inflamen i de sobte una marçada se’ls emporta volant. La pluja suau que amara les il·lusions pot convertir-se com si res en aiguat i inundar-les. Sensibilitat i voluptuositat són a flor de pell. Les espècies animals s’aparellen i l’espècie humana també. Si guanya el Barça, més. Si perd el Madrid, Déu n’hi do! A alguns els motiva més el futbol que la primavera. No els culpo, també els hi agrada el camp, un camp habitat per una espècie  que corre darrere la pilota. A mi també m’agrada el futbol, el Barça, però igualment m’agrada la primavera.
Els estudiants francesos, al maig del seixanta vuit van voler canviar el món, perquè la societat de consum els repugnava; quaranta anys més tard, la crisi econòmica ens ha portat a enyorar-la. La Primavera de Praga se li havia avançat al gener del mateix any; va ser una esperança pels països satèl·lits de Rússia, que no es sentien còmodes amb tanta manca de llibertat, llibertat que no deu ser tan important per Crimea. si s’hi ha tornat a ajuntar. El 2010, les Primaveres àrabs van posar cap per avall moltes repúbliques islàmiques, i sobretot, el més important, els seus dictadors. Davant de les voltes que dóna el món, podria caure en l’escepticisme, però vull pensar que hem evolucionat. Potser la propera primavera, Catalunya podrà parlar de llibertat.
Prodigiosa, alterada, esplèndida, inefable i... terrible primavera! Sí, terrible quan és capaç d’erigir i d’esfondrar alhora, ja sigui en qualsevol punt de la terra o en els nostres racons més íntims.
Sempre cerco informació per escriure el que escric. Normalment a la viqui o a la wiki. Si és història, contrasto per no espifiar–la. A vegades pregunto als entesos. Aquest cop no he anat gaire lluny, per la primera part d’aquesta entrada. El meu pare - ja sé que parlo sovint de la família, però és que la família és el més important que tinc - és un home de la terra, encastat a la terra, a qui s’estima més que a la vida. Ja fa un temps que no hi pot anar, no de la manera que ell voldria: llaurant–la, parlant–li, fent–li promeses d’amor a canvi d’una bona collita, tant se val d’enciams, que d’avellanes, de tomàquets o de raïms. Tot el que surt de la terra mereix la seva veneració més absoluta. Mentre m’explicava el misteri dels arbres a la primavera he vist brillar els seus ulls altra vegada. No sé si ha vist els meus, però segur que també brillaven.