dissabte, 29 de març de 2014

TERRIBLE PRIMAVERA

 

                  

Aquests dies em resulta impossible circular per carreteres secundàries i no quedar astorada de tanta bellesa. Ja sé que cada any és igual, però a mi la primavera no em deixa mai indiferent, per molt cíclica que sigui.
Amunt i avall amb el cotxe, em miro, prudentment, els ametllers. Un mes enrere feien els primers tímids intents de treure flor. Massa aviat. Ja saben per experiència que no per agosarats, les gelades hi tindran cap mena de consideració. Per això i perquè tothom es mereix una altra oportunitat, des de llavors ja han reflorit dues vegades més. Com ells, presseguers, cirerers, pruneres, pereres i gairebé tots els arbres de fruita dolça els segueixen, amb cert retard.
Em meravella veure com creixen els sembrats i brosten els ceps i, entremig les roselles, ravenisses i goges estirant el coll i cridant ben fort:
– Aquí estic jo! A veure qui em fa fora!
La terra és espatarrant. Si la tractes bé, empeny agraïda amb totes les seves forces cap enfora. Les arrels xuclen les seves virtuts i la pluja i el sol fan la resta. Si l’atmosfera no es confabula per malmetre’ls abans, cosa que acostuma a passar sovint, més tard arriben els fruits.
No tot són benediccions a la primavera. Mentre els arbres floreixen, el pol·len planta bandera en el món i ulls i narius pateixen els seus efectes. Uns més que altres. La neu es desglaça i provoca allaus. Alguns cors durs com el gel es commouen i s’esquerden. Llàstima! La primavera és tan curta que ràpidament es tornen a glaçar.
Els sentiments s’inflamen i de sobte una marçada se’ls emporta volant. La pluja suau que amara les il·lusions pot convertir-se com si res en aiguat i inundar-les. Sensibilitat i voluptuositat són a flor de pell. Les espècies animals s’aparellen i l’espècie humana també. Si guanya el Barça, més. Si perd el Madrid, Déu n’hi do! A alguns els motiva més el futbol que la primavera. No els culpo, també els hi agrada el camp, un camp habitat per una espècie  que corre darrere la pilota. A mi també m’agrada el futbol, el Barça, però igualment m’agrada la primavera.
Els estudiants francesos, al maig del seixanta vuit van voler canviar el món, perquè la societat de consum els repugnava; quaranta anys més tard, la crisi econòmica ens ha portat a enyorar-la. La Primavera de Praga se li havia avançat al gener del mateix any; va ser una esperança pels països satèl·lits de Rússia, que no es sentien còmodes amb tanta manca de llibertat, llibertat que no deu ser tan important per Crimea. si s’hi ha tornat a ajuntar. El 2010, les Primaveres àrabs van posar cap per avall moltes repúbliques islàmiques, i sobretot, el més important, els seus dictadors. Davant de les voltes que dóna el món, podria caure en l’escepticisme, però vull pensar que hem evolucionat. Potser la propera primavera, Catalunya podrà parlar de llibertat.
Prodigiosa, alterada, esplèndida, inefable i... terrible primavera! Sí, terrible quan és capaç d’erigir i d’esfondrar alhora, ja sigui en qualsevol punt de la terra o en els nostres racons més íntims.
Sempre cerco informació per escriure el que escric. Normalment a la viqui o a la wiki. Si és història, contrasto per no espifiar–la. A vegades pregunto als entesos. Aquest cop no he anat gaire lluny, per la primera part d’aquesta entrada. El meu pare - ja sé que parlo sovint de la família, però és que la família és el més important que tinc - és un home de la terra, encastat a la terra, a qui s’estima més que a la vida. Ja fa un temps que no hi pot anar, no de la manera que ell voldria: llaurant–la, parlant–li, fent–li promeses d’amor a canvi d’una bona collita, tant se val d’enciams, que d’avellanes, de tomàquets o de raïms. Tot el que surt de la terra mereix la seva veneració més absoluta. Mentre m’explicava el misteri dels arbres a la primavera he vist brillar els seus ulls altra vegada. No sé si ha vist els meus, però segur que també brillaven. 
     











16 comentaris:

  1. La primavera és preciosa... Jo no sóc al.lèrgica...

    Els arbres florits són espectaculars i no em canso de mirar-los... Que bonic aquest retallet de camp de roselles...

    Però també m'agrada la tardor i l'estiu i fins i tot l'hivern...

    Una abraçada, Teresa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que la primavera no et faci esternudar i que també t'agradin les altres estacions, però t'hauràs de decidir per alguna. Tot no es pot tenir. Petons.

      Elimina
  2. Amb la primavera els antics celebraven l'inici de l'any, el començament del cicle vital de la vida... Com tu dius, ambivalent estació, capaç d'erigir castells i d'esfondrar bastions. D'aquí, tal vegada, la seva bellesa.

    Abraçades, des de El Far

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Jordi. Res de tan suggestiu com la virtut de sorprendre'ns i la primavera la posseeix, no només cada any quan arriba, sinó cada dia mentre està entre nosaltres. Una abraçada.

      Elimina
  3. M'agrada la primavera com m'agrada la joventut, però jo sóc una dona de tardor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Novesflors. Jo també ho dec ser, però no em fa res disfressar-me encara que no sigui carnaval i deixar-me sentir de la primera volada.

      Elimina
  4. Teresa, no te n'has adonat, però sense el teu permís m'he colat al seient del darrere del teu auto quan circulaves per les carreteres secundàries. He admirat els ametllers, els cirerers i tots els altres fruiters. I he escoltat les explicacions del pare.
    La primavera ens emociona... i als del Madrid els fa plorar!
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs... ara que ho dius, sí que aquell dia sentia alguna cosa al seient del darrere, però vaig pensar que devia ser la primavera. I la meva orella juganera. M'alegra haver-te transmès totes les sensacions.
      I als de Madrid que s'espavilin, home!

      Elimina
  5. És com si la natura ens donés una altra oportunitat. Ens diu que tornar a començar és possible. Llàstima del pol·len, que ens deixa tots grocs.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi havia pensat, però és veritat. Una mica, la primavera és com tornar a néixer, i cada any una mica més grocs.

      Elimina
  6. Caram Teresa, veig que la primavera és molt inspiradora per a tu, n'has fet una esplèndida reflexió, la cara i la creu...Penso que li hem d'agrair el renaixement de la natura, com un gran esclat de vida, però mira, jo sóc més de tardors...En realitat m'agraden totes les estacions , totes tenen alguna cosa que les fa especials, però això sí, a mi m'agrada que a cadascuna d'elles faci el temps que li pertoca...Per exemple aquest passat hivern primaveral no...He trobat a faltar ( aquí , és clar) aquell fred que fa envermellir els dits, quan surten dels guants...A pagès sempre he sentit dir, que un febrer de bonança, porta a un fred tardà i aleshores les glaçades fan de les seves...

    M'ha agradat veure que el teu pare era un enamorat de la natura, també o eren els meus pares, tots dos fills de pagès. Realment són gent que estima la terra i pateix quan les condicions estacionals no són les més adients, perquè ens doni el seu fruit. Ara és temps d'enfilar-te dalt d'un turó i veure com verdegen els camps tacats del vermell de les roselles...Segur que a molts ens brillen els ulls!
    Bona primavera, noieta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Roser! Que els perellons que surten als dits quan fa tan de fred no són gaire agradables, eh? Crec que ni tu ni jo, ara mateix no podem parlar de patir massa fred a l'hivern. Al meu poble, només a quaranta kilòmetres de Tarragona, el fred és molt més rigorós. Jo prefereixo aquest clima més benèvol de la costa, la veritat.
      Estem d'acord, ara hi ha un paisatge meravellós, avui tot xopat, per cert.
      Una abraçada, Roser.

      Elimina
  7. Aquesta foto tan preciosa l'has feta tu, és bonica per què sí...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ai, ostres, una altre missatge de la Roser.
      Síííí! és meva i molt fàcil. T'hi atanses i dispares. A vegades surt bé.

      Elimina
  8. Bon cant a la primavera i a l'atracció de la terra, que ens va fer i a la qual tornem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Olga. Als pagesos els crida sempre, però a tots tard o d'hora ens acaba cridant.

      Elimina