dissabte, 12 d’abril de 2014

EM VAIG ENAMORAR



                                           
Somiar no fa mal si ets conscient que somies. Si parlem de somiar dormint, acabo de dir una bona bestiesa ja que en aquest cas mai pots ser conscient perquè qui mana és el subconscient. Em refereixo a somiar despert. I la primavera convida a somiar, no discutiré si despert o adormit. Fa quinze dies vaig recrear-me en el paisatge de la primavera, vaig sentir que em revoltava per tanta injustícia i em vaig endinsar tant en els sentiments dels altres que els vaig acabar sentint com a propis.
Havia de passar.
Un home va encreuar-se en el meu camí i uau! era un home que buscava, com jo, la persona ideal.
            – Encara? – li vaig preguntar jo.
            – Sí, encara – em va respondre.
De les converses que hi vaig mantenir i de les mirades que ens vam dedicar, ràpidament vaig deduir oh sí, oh sí! que aquell home podia ben bé formar part del que jo havia definit com Els homes que m'agraden . Sense cabells al vent, ni mans llargues, sense saber-li el cor atlètic  i sense haver-me xiuxiuejat mai t’estimo, sense dir-se ni Bratt, ni Julio, ni Ben, però amb l’esperit eternament jove, jo sabia, ho sabia ben endins,  que ell sí que era el meu home ideal. I per què? Perquè un home de la seva edat buscant un ideal, i que n’havia de tenir molts més, era una rara avis i jo, especialista en persones especials, no me’l volia deixar escapar.
No ho sabia si jo també formava part de la seva utopia, però estava disposada a esbrinar–ho i ho volia fer lentament, assaborint cada segon. Tanmateix el temps fregava l’eternitat en la seva absència i els instants volaven fugissers quan estàvem junts. Volaven perquè ell semblava tenir pressa i, volia entendre-ho, potser pensava que se li acabava el temps.
            – Ho sóc? – inquiria jo amb delit.
M’havia enamorat i necessitava saber si era corresposta.
            – El què? El què? – contestava ell,  neguitós.
            – La teva persona ideal.
            – Sí, sí, és clar...
No cal que expliqui quan tenia pressa, abans, després, mentrestant... quina importància té això ara? Havia abaratit el meu somni i frisava per saber si en algun punt de la nostra trobada hi quedava, almenys, el seu somni intacte. Un cop més, estava disposada a oblidar el meu somni per passar a ser el somni d’algú. Coneixia aquesta inversió perquè aquest ha estat un malson recurrent al llarg de la meva vida.
Per ironies de la sort un dia va dir-me corrents que havia rumiat molt i que jo no era la seva dona ideal, que era una altra, que havia conegut la nit abans. Més jove. Estava segur que aquella sí que ho era. M’ho va dir quan ja marxava, mentre em feia adéu amb la mà i és que gairebé no li quedava marge. No vaig ser a temps de descobrir si aspirava a més ideals.

Recordo que em vaig preguntar molt solemnement si ideals, joventut i immaduresa havien d’anar sempre per força plegats. I recordo que pensar en aquesta possibilitat em va produir tal desassossec que, sense arribar a respondre’m la pregunta, em vaig despertar. Malauradament o potser sortosament... no ho sabré mai, ja no estava enamorada i el temps tornava a transcórrer plàcid com abans d’haver trobat l’home que buscava la persona ideal. Per cert, més endavant em van dir que el va depassar el temps, un dia que feia marxa enrere.

Com que m’agradaria que la resposta a la meva pregunta fos no, he tret unes conclusions que l’afavoreixen: hi ha ideals que són eterns, hi ha una joventut que es porta al cor i hi ha immadureses que mai no evolucionen. Que es combinin les unes amb les altres, sovint només depèn de l’atzar. Igual com enamorar-se. Ara bé, si és primavera hi estem més exposats perquè la primavera també és,  i l’altre dia m’ho vaig deixar, atzarosa i ens exposa a tots. A què? A mirar i a ser mirats, a admirar–nos i a emocionar–nos, a treure’ns l’abric i els pantalons – d’hivern – a espolsar-nos el fred i  obrir-nos al sol. I ja ho diuen: massa exposició, risc de cremades.  

6 comentaris:

  1. Veient el cor apedaçat i mig trencat de l'imatge, la pregunta és: com el deuen tenir aquelles persones immadures a qui no els importa perjudicar els dels altres?
    Encara que fem servir la mateixa paraula, és difícil relacionar ideals, amb persona ideal.
    L'enamorament és cíclic, sempre torna, com la primavera.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, potser les persones immadures el tenen molt dur i per això no pensen en el cor dels altres.
      Bé, farem un acte de fe i esperarem la primavera següent.

      Elimina
  2. Somniar despert és una manera d'ésser conscients que som en un altre pla de l'existència.

    Des de El Far, una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Jordi, i entre un pla i l'altre la vida es fa més de bon portar.

      Elimina
  3. Crec que no hi ha persones ideals, només persones amb les quals et sents a gust, malgrat els seus defectes, que no t'agraden gens però que assumeixes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Novesflors, tota la raó. I a més, qui busca un ideal, té moltes possibilitats d'idealitzar qui no hi té res a veure, només per les ganes d'haver-lo trobat.

      Elimina