Somiar no fa mal si ets conscient que somies. Si parlem de somiar
dormint, acabo de dir una bona bestiesa ja que en aquest cas mai pots ser
conscient perquè qui mana és el subconscient. Em refereixo a somiar despert. I
la primavera convida a somiar, no discutiré si despert o adormit. Fa quinze
dies vaig recrear-me en el paisatge de la primavera, vaig sentir que em
revoltava per tanta injustícia i em vaig endinsar tant en els sentiments dels
altres que els vaig acabar sentint com a propis.
Havia de passar.
Un home va encreuar-se en el meu camí i uau! era un home que buscava,
com jo, la persona ideal.
– Encara? – li vaig
preguntar jo.
– Sí, encara – em va
respondre.
De les converses que hi vaig mantenir i de les mirades que ens vam dedicar,
ràpidament vaig deduir oh sí, oh sí! que aquell home podia ben bé formar part
del que jo havia definit com Els homes que m'agraden . Sense cabells al vent,
ni mans llargues, sense saber-li el cor atlètic
i sense haver-me xiuxiuejat mai t’estimo, sense dir-se ni Bratt, ni
Julio, ni Ben, però amb l’esperit eternament jove, jo sabia, ho sabia ben
endins, que ell sí que era el meu home
ideal. I per què? Perquè un home de la seva edat buscant un ideal, i que
n’havia de tenir molts més, era una rara
avis i jo, especialista en persones
especials, no me’l volia deixar escapar.
No ho sabia si jo també formava part de la seva utopia, però estava
disposada a esbrinar–ho i ho volia fer lentament, assaborint cada segon.
Tanmateix el temps fregava l’eternitat en la seva absència i els instants volaven
fugissers quan estàvem junts. Volaven perquè ell semblava tenir pressa i, volia
entendre-ho, potser pensava que se li acabava el temps.
– Ho sóc? – inquiria jo
amb delit.
M’havia enamorat i necessitava saber si era corresposta.
– El què? El què? –
contestava ell, neguitós.
– La teva persona
ideal.
– Sí, sí, és clar...
No cal que expliqui quan tenia pressa, abans, després, mentrestant...
quina importància té això ara? Havia abaratit el meu somni i frisava per saber
si en algun punt de la nostra trobada hi quedava, almenys, el seu somni intacte.
Un cop més, estava disposada a oblidar el meu somni per passar a ser el somni
d’algú. Coneixia aquesta inversió perquè aquest ha estat un malson recurrent al
llarg de la meva vida.
Per ironies de la sort un dia va dir-me corrents que havia rumiat molt i
que jo no era la seva dona ideal, que era una altra, que havia conegut la nit
abans. Més jove. Estava segur que aquella sí que ho era. M’ho va dir quan ja
marxava, mentre em feia adéu amb la mà i és que gairebé no li quedava marge. No
vaig ser a temps de descobrir si aspirava a més ideals.
Recordo que em vaig preguntar molt solemnement si ideals, joventut i immaduresa havien d’anar sempre per
força plegats. I recordo que pensar en aquesta possibilitat em va produir tal
desassossec que, sense arribar a respondre’m la pregunta, em vaig despertar. Malauradament
o potser sortosament... no ho sabré mai, ja no estava enamorada i el temps
tornava a transcórrer plàcid com abans d’haver trobat l’home que buscava la
persona ideal. Per cert, més endavant em van dir que el va depassar el temps,
un dia que feia marxa enrere.
Com que m’agradaria que la resposta a la meva pregunta fos no, he tret
unes conclusions que l’afavoreixen: hi ha ideals que són eterns, hi ha una joventut
que es porta al cor i hi ha immadureses que mai no evolucionen. Que es combinin
les unes amb les altres, sovint només depèn de l’atzar. Igual com enamorar-se.
Ara bé, si és primavera hi estem més exposats perquè la primavera també
és, i l’altre dia m’ho vaig deixar,
atzarosa i ens exposa a tots. A què? A mirar i a ser mirats, a admirar–nos i a
emocionar–nos, a treure’ns l’abric i els pantalons – d’hivern – a espolsar-nos
el fred i obrir-nos al sol. I ja ho
diuen: massa exposició, risc de cremades.
