dissabte, 15 de març de 2014

INSOMNI



                                                         

Fins fa poc, podia comptar amb els dits d’una mà les etapes d’insomni que havia patit al llarg de la meva vida. Com gairebé tothom, per problemes laborals o personals. Em diuen els que pateixen d’insomni que sóc molt afortunada, per tant el meu respecte per ells, que lluiten amb desavantatge contra un amic invisible en la foscor.

Darrerament la cosa ha canviat. Ja no m’inquieta pensar en el fuet del meu cap (simbòlic, que ningú es munti cap pel·li), però més d’una nit em desvetllo automàticament quan prenc la decisió d’anar a dormir. I no és pas aviat. Sospito que és culpa (aquí, si us plau, tampoc cap pel·lícula) , o bé de l’ordinador – massa estona mirant-nos mútuament – o bé aquesta afició que tinc d’ajuntar lletres i paraules que, sense voler, continuo “gaudint” quan deixo de cultivar-la. També pot ser, com en el darrer cas de vigília exagerada que vaig patir, el llibre que llegeixo. Sempre he pensat que l’edat i l’experiència eren un grau en l’art d’escriure, a banda de la tècnica i la imaginació. Però ara m’he de treure el barret davant d’un autor joveníssim italià, Paolo Giordano, que tomba absolutament la meva teoria. Amb només dos llibres, mostra un coneixement tan profund de l’ànima humana, que segurament no aconseguiré jo, per anys que visqui. Curiosament, el seu segon llibre és titula “El cos humà”, un títol per despistar, ja que el seu fort és la psique. Estic pensant d’incloure’l entre els homes que m’agraden, només pel bé que m’ho passo llegint-lo i per fer-me incapaç de deixar-lo quan el tinc entre les mans.

Entre ordinador, escriptura i lectura sempre hi ha aquells cinquanta set maldecaps – l’any que ve, cinquanta vuit - que he anat apilant any rere any i que ja deuen estar ben enquistats en les meves neurones i en les cèl·lules del cor, aquest òrgan musculat que a mi m’agrada anomenar força sovint.

Doncs bé, fa unes quantes nits vaig arribar al súmmum de l’insomni.  A tots els possibles desencadenants apuntats s’hi afegia el veí, no sé si de dalt, de baix o de la casa del costat, que arrossegava alguna cosa, volia pensar que no eren cadenes,  amunt i avall, a les tres de la matinada. Quan finalment es va adormir – estic convençuda que es movia perquè tampoc no podia dormir – vaig prémer fort l’orella contra el coixí, amb la voluntariosa intenció de gaudir del silenci, exterior si més no. Va ser quan al meu voltant, tot es va assossegar que vaig començar a sentir un sorollet a la meva orella repenjada al coixí. No era un soroll regular, era com una mena de campaneta, com una esquella. Vaig pensar que ja devia estar a punt d’adormir-me perquè aquell so em recordava el que emeten les vaques, en concret dels Pirineus, més en concret de la Vall de Boí,  en el seu pasturatge tranquil i silenciós, mirant el cel, mirant el terra,  i la imatge era prou relaxant. M’equivocava perquè el so tan distès va anar augmentant en freqüència i intensitat.

Vaig pensar que potser l’orella es revenjava per haver-ne fet mofa públicament aquí mateix fa quinze dies, però ni aquesta explicació va fer afluixar el meu neguit. Ja no sabia si posar-me jo també a arrossegar quelcom o directament llençar-ho pel balcó. O llençar-m’hi jo, ostres! Absolutament zombi d’insomni, vaig remenar la farmaciola i vaig trobar un tranquil·litzant. Caducat, però en aquell moment m’interessava molt creure’m allò que la data de caducitat és orientativa, i me’l vaig prendre.

Va ser posar-me al llit, tancar els ulls i quedar-me adormida. L’última imatge que recordo és que les esquelles tenien amo. No eren vaques, eren ovelles, un gran ramat, totes obedients en la mateixa direcció, arrecerades les unes amb les altres. Se que, com un autòmat,  vaig començar a comptar-les i també que en estar tan juntes em vaig descomptar

Ara el que més em preocupa és en quina farmàcia podria trobar el mateix tranquil·litzant caducat, per si torno a patir una nit semblant. O potser també podria anar a l’otorino, ves.



8 comentaris:

  1. Espero que trobis solució al insomni que expliques. Tot i que sé que és dur, m'agrada el sentit de l'humor que gates. Per cert, l'ordinador és nefast abans d'anar a dormir, tot el contrari que llegir una estona prèvia
    a agafar el son.

    Abraçades, des de El Far!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jordi, l'humor és per treure-li ferro, així fins i tot jo m'ho prenc com una broma. Tens tota la raó amb això de llegir, però precisament segons quins llibres són tan bons que desvetllen. Em sembla que he trobat la solució, llegint quan acabo amb la novel·la dos o tres poemes: pensar, sentir, emocionar-se... qualsevol cosa que no et faci desbocar el cor.

      Elimina
  2. Insisteixes un parell de cops en que ningú no es munti cap pel·lícula.
    Hi ha una tercera oportunitat d'imaginar una pel·lícula i ja que no ens adverteixes que no ho fem, m'hi arrisco. I si el que senties que arrossegava el veí era un cos? Ja tens feina en les teves nits d'insomni: esbrinar si finalment se n'ha desfet.
    Bromes a banda, l'insomni m'afecta més aviat a la matinada. Si em desperto a quarts de cinc, ja he begut oli, i el "tarro" bull...
    D'acord amb les excel·lències de la Vall de Boí.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alça, alça! Més llenya al foc, Xavier. A veure si a més d'insomni ara hauré de tenir por. Més que res de pensar què pot arribar a provocar l'insomni (del veí i per proximitat, el meu).
      Bé, si en pateixes no cal que t'ho expliqui, però una bona visualització de la vall de Boí ara a la primavera, amb algun toc d'esquella pot funcionar. O va ser la pastilla caducada? Ves a saber.

      Elimina
  3. Caram una bona i divertida reflexió contra l'insomni. És curiós, però jo que sóc un nervi amb potes, gairebé mai n'he patit. Si alguna vegada m'ha costat una mica agafar el son, he comptat ovelles, però les meves no duien esquella, he, he...Les persones, com més grans ens fem menys necessitat tenim de dormir i ho dic perquè jo mai dormo més de sis hores.
    A mi, la nit passada, no em va deixar dormir la radio del veïns i realment, no és gens agradable. Els ho he dit aquest matí, i s'han quedat una mica avergonyits...Es veu que tenen una radio despertador que té problemes, però jo no sé com ells no el sentien, la qual cosa em va fer dubtar de l'explicació, perquè jo diria que l'estaven escoltant...
    Petonets i bells somnis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, si ets un nervi potser és que ja et canses el suficient quan estàs desperta. Sis hores són les que dormia des de feia molts anys. Ara des que no m'he de llevar tan matí, dormo més, però qui sap? potser ja he recuperat les hores de son que necessitava i ara ja en torno a tenir prou amb sis.
      Ai els veïns! Cadascú amb la seva dèria, però podrien respectar la nit.
      Que segueixis dormint sempre bé, Roser.

      Elimina
  4. Ja es veu que l'insomni i la nit t'inspiren, m'he d'apuntar aquest llibre que dius. Sembla estrany com les (poques) nits que no dormo com un tronc sembla que la imaginació no tingui límits. L'endemà torno a pensar en algunes coses i ja no les veig tant... Il•limitades :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Raquel, a la nit com que no hi veiem, tot ho "veiem" diferent. A vegades més negre, a vegades blanc, a vegades de massa colors, però mai tal com és durant el dia.
      Te'l recomano aquest llibre i encara més el primer "La solitud dels nombres primers". També et recomano que no els llegeixis abans d'anar a dormir. No fan cap por, però són inquietants.
      Que vagi bé la Paraula de poeta, divendres. Si puc m'hi escaparé.

      Elimina