Fins fa poc, podia comptar amb
els dits d’una mà les etapes d’insomni que havia patit al llarg de la meva
vida. Com gairebé tothom, per problemes laborals o personals. Em diuen els que
pateixen d’insomni que sóc molt afortunada, per tant el meu respecte per ells,
que lluiten amb desavantatge contra un amic invisible en la foscor.
Darrerament la cosa ha canviat.
Ja no m’inquieta pensar en el fuet del meu cap (simbòlic, que ningú es munti
cap pel·li), però més d’una nit em desvetllo automàticament quan prenc la
decisió d’anar a dormir. I no és pas aviat. Sospito que és culpa (aquí, si us
plau, tampoc cap pel·lícula) , o bé de l’ordinador – massa estona mirant-nos
mútuament – o bé aquesta afició que tinc d’ajuntar lletres i paraules que,
sense voler, continuo “gaudint” quan deixo de cultivar-la. També pot ser, com
en el darrer cas de vigília exagerada que vaig patir, el llibre que llegeixo.
Sempre he pensat que l’edat i l’experiència eren un grau en l’art d’escriure, a
banda de la tècnica i la imaginació. Però ara m’he de treure el barret davant
d’un autor joveníssim italià, Paolo Giordano, que tomba absolutament la meva
teoria. Amb només dos llibres, mostra un coneixement tan profund de l’ànima
humana, que segurament no aconseguiré jo, per anys que visqui. Curiosament, el
seu segon llibre és titula “El cos humà”, un títol per despistar, ja que el seu
fort és la psique. Estic pensant d’incloure’l entre els homes que m’agraden,
només pel bé que m’ho passo llegint-lo i per fer-me incapaç de deixar-lo quan
el tinc entre les mans.
Entre ordinador, escriptura i
lectura sempre hi ha aquells cinquanta set maldecaps – l’any que ve, cinquanta
vuit - que he anat apilant any rere any i que ja deuen estar ben enquistats en
les meves neurones i en les cèl·lules del cor, aquest òrgan musculat que a mi
m’agrada anomenar força sovint.
Doncs bé, fa unes quantes nits
vaig arribar al súmmum de l’insomni. A
tots els possibles desencadenants apuntats s’hi afegia el veí, no sé si de
dalt, de baix o de la casa del costat, que arrossegava alguna cosa, volia pensar que no eren cadenes, amunt i avall, a les
tres de la matinada. Quan finalment es va adormir – estic convençuda que es
movia perquè tampoc no podia dormir – vaig prémer fort l’orella contra el
coixí, amb la voluntariosa intenció de gaudir del silenci, exterior si més no.
Va ser quan al meu voltant, tot es va assossegar que vaig començar a sentir un
sorollet a la meva orella repenjada al coixí. No era un soroll regular, era com
una mena de campaneta, com una esquella. Vaig pensar que ja devia estar a punt
d’adormir-me perquè aquell so em recordava el que emeten les vaques, en concret
dels Pirineus, més en concret de la
Vall de Boí, en el seu
pasturatge tranquil i silenciós, mirant el cel, mirant el terra, i la imatge era prou relaxant. M’equivocava
perquè el so tan distès va anar augmentant en freqüència i intensitat.
Vaig pensar que potser l’orella
es revenjava per haver-ne fet mofa públicament aquí mateix fa quinze dies, però ni aquesta explicació va
fer afluixar el meu neguit. Ja no sabia si posar-me jo també a arrossegar quelcom
o directament llençar-ho pel balcó. O llençar-m’hi jo, ostres! Absolutament
zombi d’insomni, vaig remenar la farmaciola i vaig trobar un tranquil·litzant.
Caducat, però en aquell moment m’interessava molt creure’m allò que la data de
caducitat és orientativa, i me’l vaig prendre.
Va ser posar-me al llit, tancar
els ulls i quedar-me adormida. L’última imatge que recordo és que les esquelles
tenien amo. No eren vaques, eren ovelles, un gran ramat, totes obedients en la
mateixa direcció, arrecerades les unes amb les altres. Se que, com un autòmat, vaig començar a
comptar-les i també que en estar tan juntes em vaig descomptar
Ara el que més em preocupa és en
quina farmàcia podria trobar el mateix tranquil·litzant caducat, per si torno a
patir una nit semblant. O potser també podria anar a l’otorino, ves.
