DESITJADA MAR SERENA

 

                                 

No hi ha manera de reconciliar-nos climatològicament amb el mes d’octubre. Són innombrables els aiguats, les inundacions, les destrosses i els morts que l’aigua ha portat en mesos d’octubre. Ara li ha tocat de ple al País Valencià. L’hi toca massa sovint i massa fort. És terrible, pobres valencians! Tot el meu suport per a ells.

Sense voler minimitzar el drama, perquè es impossible fer-ho, i sense que s’interpreti malament el meu sentit de l’humor habitual, he de dir que l’octubre també té alguna cosa bona: el 15 d’octubre sempre és el meu Sant i el 30... el 30, o sigui avui, és el meu aniversari. Ja sé que això no compensa els estralls del temps a l’octubre, però s’entén que jo no pugui odiar aquest mes de cap manera, oi?

Aquest any, per celebrar els meus 68 -moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat- m’he regalat un Roomba, un Roomba d’una altra marca, d’aquests que netegen sols, que em parla en anglès -que no aconsegueixo entendre, malgrat els meus dos anys de Duolinguo-, i que amb només un clic al mòbil va per tot casa buscant la brutícia allà on n’hi hagi.

Jo ja en teniu un, de Roomba, original i autèntic, i des que van aparèixer al mercat. L’entitat bancària on treballava ens el va oferir als empleats l’any 2003. Era excepcional aleshores que els bancs venguessin i compressin alguna cosa que no fos diners i no com ara, que venen petits i grans electrodomèstics, cotxes, ordinadors, mòbils, tauletes, assegurances... en fi, de tot, que l’ambició del diner és infinita.

Vint anys ha aguantat, el Roomba! No sé si aquest em durarà tant, però ves! d’aquí a vint anys potser jo ja no hi seré i la Mar Serena seguirà rodant per casa meva com si fos seva. Perquè la veritat és que des del primer moment se l’hi ha fet, de seva. Fins al punt que m’hi he hagut de posar forta.

          -Per aquí no, carinyo! -jo que li dic.

          -Tira, tira, cap allà!

          -Aquí potser ja hi has burxat prou, no?

I, també, veient la insistència amb que gira al voltant de la base de la  taula de la cuina:

          -No li facis més l’aleta, bonica, no insisteixis, que no t’estima.

I és que és tan exigent amb la seva tasca la meva Mar Serena... Li podia haver posat qualsevol nom, però la meva filla, davant de les virtuts per ella comprovades a priori, i inductora de la compra, em va dir:

          -Li hem de posar un nom, mama.

I jo que tenia la mar, aquell dia serena, davant dels ulls, de seguida ho vaig tenir clar:

          -Posa-li Mar Serena.

Però avui, sentint una dona que ha patit les inundacions parlar de la riuada com d’un mar enfurit, he pensat que potser no ha estat gaire bona idea posar-se la mar a dins de casa. Voldria desitjar una mar serena permanent i perpètua, però diria que ja no manem nosaltres. Que no hem manat mai, que consti, però potser ens ho pensàvem i com que n'hem fet un gra massa, hem contribuït a que la terra estigui molt emprenyada; ja no hi ha entesa entre ella i nosaltres i ara no la podem parar.

De moment estem bé. Ella em parla en anglès i jo li responc en català, quan jo m’imposo ella m’obeeix i tinc la casa sense rastre de pols ni brosses. És clar que això també passava abans que la noia que em venia a casa un dia a la setmana, ja amigues per sempre, m’hagués de deixar per problemes familiars, però almenys amb la Mar Serena tinc una petita compensació. És més, jo que sempre presumeixo que m’agrada viure sola, mira! tenir la Mar Serena a casa les vint-i-quatre hores del dia, de moment no m’ha donat cap disgust. A veure si és que  m’estic tornant sociable!

 

AIGUA EN EXCÈS, SOLIDARITAT A RAIG FET

                               

Crec que si alguna cosa positiva se’n pot treure de les pluges i els aiguats que hem patit i, pel que sembla, patirem és que ha fet aflorar la solidaritat que batega dins les persones. De fet, els catalans ja ho som, de solidaris i generosos, però fins ara, així en general, només ho havíem pogut demostrar rascant-nos la butxaca sempre que havia calgut. Però avui parlo de la solidaritat d’arromangar-se davant de la feina ingent que se’ns ha girat. A l’octubre van ser els aiguats que van provocar la riuada i entre uns i altra, van negar la Conca de Barberà. Va ser el lloc més afectat, tot i que alguns pobles del Baix Camp, Déu n’hi do! I aquesta setmana, les poblacions de la costa han patit l’embat de pluges, embassaments, rius i mar. I allò que a l’octubre qualificàvem com un abús desmesurat de la natura, ara s’ha convertit en devastació total.

Explicaven alguna de les persones que a l’octubre van patir grans danys materials, o sigui ho van perdre tot o gairebé, que el primer sentiment en veure-ho tot destruït, va ser de solitud, però que va ser molt breu perquè immediatament veïns i no veïns es van bolcar a ajudar-los. I ara, a només  quaranta vuit hores d’haver passat el perill en tots els llocs afectats, ja hem vist imatges de multitud de persones organitzant-se a les platges i als pobles per netejar i recuperar allò que humanament es pugui recuperar. Que orgullosa n’estic del meu poble!

Potser una de les imatges que més hem vist en les dues llevantades que hem patit, a banda de la pluja i els rius, és clar, ha estat la dels ponts: ponts que es trencaven, ponts que perillaven, ponts que se’ls enduia l’aigua, ponts que quedaven submergits. L’aigua no ha respectat ni l’antiguitat, ni la història, ni l’eficàcia, ni la fidelitat dels ponts al territori. A l’octubre vaig tenir un disgust tan bèstia quan vaig veure els tres ponts del meu poble que el riu Milans —abans d’arribar al Francolí— s’havia endut que, durant uns dies, tenia la sensació que m’havien arrencat alguna part del cos. Després t’adones que res és tan valuós com la vida i que els que l’hi van perdre sí que ja no es podran recuperar, ni amb la solidaritat ni amb res.

El col·lectiu l’Escarritx Literari de Montblanc va voler plasmar en veu de tothom que en tingués ganes, com havia viscut la riuada. Ho vam fer en un llibre col·lectiu titulat «L’aiguat de Sant Marc» que estem presentant per tot arreu, amb els beneficis destinats a pal·liar, en allò que modestament puguem, la destrucció que va patir la Conca. Jo, com us podeu imaginar, estimats lectors que em coneixeu i ja em veieu a venir, vaig escriure sobre un dels ponts. O sigui:

                                        EL PONT

El pare sempre mirava al cel. No era per demanar empara o perdó, sinó per preveure quin temps faria i així saber quina de les mil feines que tenia al tros podria fer. Quan plovia, li agradava sortir a la finestra i cridar: «Aigua! Aigua!», rialler, eufòric i sabedor que l’aigua era un regal per les plantes i la natura. Crec que si aquell matí hagués mirat al cel hauria sabut que l’endemà no podria anar a treballar perquè l’aigua que venia, més que un regal, seria una maledicció.

         El pare m’ho ensenyava tot del cel, de la terra, dels arbres, dels camins, dels boscos, dels conreus, de l’hort. I jo... jo aprenia poc i malament. No em vaig adonar fins que es va morir que no havia sabut aprofitar la seva saviesa i que aquell gavadal de coneixements ja ningú més me’ls ensenyaria.

         Del nostre riu, el Milans, tota la vida n’hem dit el riu del Salt, perquè els trossos que l’envolten corresponen al veral que porta aquest nom. El nom li ve pel salt d’aigua que queia majestuós, esplèndid, sobre la font del Boyó, després de passar per sota el pont que, tot i haver-n’hi un altre molt a prop, per mi sempre ha estat el pont del Salt. A casa teníem avellaners a una banda del pont i hort i avellaners a l’altra. Sovint, amb els pares, anàvem primer a un tros, després travessàvem el pont i anàvem a l’altre. A vegades ens quedàvem uns minuts sobre el pont i miràvem a baix al riu. Amb precaució, perquè el pont no tenia baranes. Una certa sensació de vertigen m’envaïa des de la perspectiva de la meva poca estatura que, de segur, feia més gran l’altura del pont sobre el riu. Tot i així,  sempre hi tirava alguna pedra, només pel gust de veure-la impactar a l’aigua. A vegades baixàvem al costat del riu i ens assèiem damunt de les pedres, grans, inclinades en la seva direcció i polides per l’efecte de l’aigua que en altre temps les devia haver cobert. Quan em vaig fer més gran, hi anava amb la colla d’amigues. Preníem el sol i ens explicàvem secrets, protegides per l’ombra del pont i sempre amb cura de no caure al riu que, de fet, podíem traspassar tranquil·lament perquè l’aigua només ens arribava als turmells. Però just a sota del pont hi havia el toll i, amb fonament o sense, els grans explicaven que al fons del toll hi havia un xuclador, i que si algú hi queia ja no en podia sortir. Em sembla que aquella simple paraula, amb el seu immens contingut, ja ens aturava a l’hora de fer un pas, més enllà d’on sabíem que el podíem fer. El pont era de pedra, havia vist passar unes quantes guerres i havia vist caure més d’un aiguat. La natura i el pas dels anys l’havien anat erosionant i li faltava alguna pedra, però parava fort i conservava una aparença sòlida i indestructible.

         El 22 d’octubre a migdia, el cel es va obrir de bat a bat i va deixar anar l’aigua retinguda durant mesos i mesos de calor i sequera. Cap al tard, el riu, engreixat i esperonat per la pluja i pels torrents i barrancs que el nodreixen, es va endur tres ponts del poble, entre ells, el pont del Salt. I amb el pont es va endur el paisatge, els arbres, els conreus, els horts, els marges, el vertigen que ja no ho era tant, la font del Boyó tal com la recordava, els peus a l’aigua, les pedres al toll i la innocència. El riu es va emportar, amb el pont, part de la meva infantesa. Ara sé que la fressa que sentíem enmig de la tempesta no era només per la pluja, els trons i el riu; era també el crit desesperat d’auxili de tot un món que es resistia a desaparèixer. Enmig de la tristesa, vaig alegrar-me que el pare s’hagués estalviat d’haver de veure tanta desolació.

Adéu, pont estimat!