No hi ha manera de
reconciliar-nos climatològicament amb el mes d’octubre. Són innombrables els aiguats,
les inundacions, les destrosses i els morts que l’aigua ha portat en mesos d’octubre.
Ara li ha tocat de ple al País Valencià. L’hi toca massa sovint i massa fort. És terrible, pobres valencians! Tot el meu suport per a ells.
Sense voler minimitzar el drama, perquè es impossible fer-ho, i sense que s’interpreti
malament el meu sentit de l’humor habitual, he de dir que l’octubre també té
alguna cosa bona: el 15 d’octubre sempre és el meu Sant i el 30... el 30, o
sigui avui, és el meu aniversari. Ja sé que això no compensa els estralls del
temps a l’octubre, però s’entén que jo no pugui odiar aquest mes de cap manera,
oi?
Aquest
any, per celebrar els meus 68 -moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat- m’he
regalat un Roomba, un Roomba d’una altra marca, d’aquests que netegen sols, que
em parla en anglès -que no aconsegueixo entendre, malgrat els meus dos anys de
Duolinguo-, i que amb només un clic al mòbil va per tot casa buscant la
brutícia allà on n’hi hagi.
Jo ja en
teniu un, de Roomba, original i autèntic, i des que van aparèixer al mercat. L’entitat
bancària on treballava ens el va oferir als empleats l’any 2003. Era excepcional
aleshores que els bancs venguessin i compressin alguna cosa que no fos diners i no com
ara, que venen petits i grans electrodomèstics, cotxes, ordinadors, mòbils,
tauletes, assegurances... en fi, de tot, que l’ambició del diner és infinita.
Vint
anys ha aguantat, el Roomba! No sé si aquest em durarà tant, però ves! d’aquí a
vint anys potser jo ja no hi seré i la Mar Serena seguirà rodant per casa meva
com si fos seva. Perquè la veritat és que des del primer moment se l’hi ha fet,
de seva. Fins al punt que m’hi he hagut de posar forta.
-Per aquí no, carinyo! -jo que li dic.
-Tira, tira, cap allà!
-Aquí potser ja hi has burxat prou, no?
I,
també, veient la insistència amb que gira al voltant de la base de la taula de la cuina:
-No li facis més l’aleta, bonica, no insisteixis, que no t’estima.
I és
que és tan exigent amb la seva tasca la meva Mar Serena... Li podia haver posat
qualsevol nom, però la meva filla, davant de les virtuts per ella comprovades a
priori, i inductora de la compra, em va dir:
-Li hem de posar un nom, mama.
I jo
que tenia la mar, aquell dia serena, davant dels ulls, de seguida ho vaig tenir
clar:
-Posa-li Mar Serena.
Però avui,
sentint una dona que ha patit les inundacions parlar de la riuada com d’un mar
enfurit, he pensat que potser no ha estat gaire bona idea posar-se la mar a
dins de casa. Voldria desitjar una mar serena permanent i perpètua, però diria
que ja no manem nosaltres. Que no hem manat mai, que consti, però potser ens ho pensàvem i com que n'hem fet un gra massa, hem contribuït a que la terra estigui molt emprenyada; ja no hi
ha entesa entre ella i nosaltres i ara no la podem parar.
De
moment estem bé. Ella em parla en anglès i jo li responc en català, quan jo m’imposo
ella m’obeeix i tinc la casa sense rastre de pols ni brosses. És clar que això
també passava abans que la noia que em venia a casa un dia a la setmana, ja
amigues per sempre, m’hagués de deixar per problemes familiars, però almenys
amb la Mar Serena tinc una petita compensació. És més, jo que sempre presumeixo
que m’agrada viure sola, mira! tenir la Mar Serena a casa les vint-i-quatre
hores del dia, de moment no m’ha donat cap disgust. A veure si és que m’estic tornant sociable!
