Alguns autors reneguen de les seves
obres de joventut. Jo no. Deu ser perquè la meva primera obra la vaig publicar
amb més de cinquanta anys. L’he escollit avui, aquesta setmana, perquè el fet
de publicar-la va significar sortir de la meva zona de confort i exposar-me a
la crítica i perquè la portada, obra de Marc A. Pérez Olivan, mostra una dona que s’ha
llençat a volar. No és que voli gaire alt, però vola. No és que no s’adoni del
risc que corre, però vola. No és que en algun moment no hagi d’aterrar, però
vola. Vola, vola i vola. Diuen els que em coneixen que en aquest recull de
relats hi soc una mica jo en cadascun i a mi m’agrada pensar que si no hi soc,
hi voldria ser. Qui no vol ser una viatgera abrandada?
Estimades DONES, filla, mare, neta, amigues,
companyes, les que conec i les que no conec, però que sento com germanes: desfeu
“les cadenes”, les subtils i les altres; esbotzeu el sostre de vidre; trenqueu
“el silenci”, no el de Vallbona, sinó el vostre; no camineu per “camins de
pedra”, sinó pels que us meni la vostra voluntat; no us deixeu trepitjar més,
mai més. Voleu! I recordeu que “juntes formem una constel·lació que brilla amb
llum pròpia”, i més que brillarà. Feliç Setmana de la Dona i que res no ens
aturi!
