UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.

I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

VÍCTIMES

                                                   

Hi ha dies, com avui amb la Marató, que em sento orgullosa de la meva televisió i també me’n sento amb altres programes, però ja fa uns quants dissabtes que soc víctima de l’avorriment que em provoca el programa FAQS. L’avorriment és l’emoció més suau que em produeixen aquelles entrevistes tan llargues que, a partir de la primera mitja hora, no diuen gaire res de diferent. N’hi ha d’altres de més intenses, com ara el Déjà vu de trobar-te sovint els mateixos convidats al plató i la indignació quan constato que el pluralisme de TV3 és massa generós, convidant personatges de curta talla intel·lectual com ara el periodista Israel García Juez, de baixa qualitat educativa com la periodista Anna Grau, o entrevistant-ne d’altres que ni qualitat, ni talla, com Esperanza Aguirre. Vull dir, en el cas dels dos primers, convidant-los reiteradament, i en el cas de la tercera, entrevistant-ne d’altres de la mateixa mena.

Es veu que ara TV3, la meva, la que pago amb els meus impostos, vol emular els programes brossa d’altres cadenes on els convidats es barallen i es tiren els plats pel cap. Igualment passa amb la Rahola que, si quan fa un monòleg, se la pot escoltar perquè si més no serveix per mantenir la flama de la revolta encesa, quan es posa a discutir amb tots els detractors de l’independentisme, amb uns quants alhora, allò és una veritable olla de grills, sense cap més objectiu que ser-ho. En moments com aquest penso en aquella senyora que surt de tant en tant a l’APM que diu: “Yo quiero que griten, que se peleen...” Doncs jo no i em molesta extremament aquest to crispat i mal educat.

Ja fa bastants dissabtes que, fastiguejada, a les onze tanco la tele i em poso a llegir. Encara rai que ahir no la vaig tancar i vaig poder escoltar el meu admirat Boye —admirat pel seu extens coneixement de la llei i perquè defensa la nostra gent a l’exili, peti qui peti—. Era a Madrid i el van entrevistar per videoconferència (Bona nit... espera’t... un moment... ara tornem a Madrid...). Potser és cosa meva, però a mi la conductora del programa em va semblar un jutge del Suprem per la manera en com insistia a fer-li confessar a l’entrevistat el seu crim. Boye, però, no s’immuta, ni pel FAQS, ni per la conductora, ni per res i va dir que el Tribunal Suprem aquesta setmana s’ha passat dues vegades la llei per on li ha donat la gana: una, amb el cas d’Otegui, dient que el tornaria a jutjar i l’altra amb la prescripció del delicte atribuït a Boye, dient que no importa la prescripció. Està bé de saber-ho, tot i que no deixen de ser dues irregularitats més en el sac de l’omni/prepotència del Suprem i que no canviarà res mentre els seus membres mantinguin el lloc i els privilegis.

Suposo que en les dues o tres hores més que es devia allargar el FAQS, i veient el caire del programa, no devien parlar de la reunió del Consell per la República que havia tingut lloc ahir mateix i al qual ERC no va assistir per considerar-lo un acte partidista. Doncs a mi em sembla que, precisament, s’ha convertit en acte partidista al no assistir-hi Esquerra. Si hi hagués assistit hagués estat un acte d’unitat de l’independentisme aplaudit per tot l’independentisme, que no vol sentir parlar més de partits ni d’actes partidistes, i que assisteix impotent a una divisió cada cop més radical dels qui haurien de representar la seva voluntat.

Res! Aquí som i aquí ens quedem “les víctimes” que deia Miquel Desclot en el discurs que va fer en rebre el 62è Premi de Poesia Carles Riba, la Nit de Santa Llúcia d’aquest any. S’ha de saber molt de paraules per resumir en dos minuts i mig quins són, ara mateix, els nostres malestars, en un discurs tan encertat i impecable. 

                      Segur que ja l'heu vist, però si no, aquí el teniu.
          

MARXENA, MARXÓS, MARXANDO

 

                                   

Avui, veient el TN de TV3 he encadenat tres paraules d’aquestes que produeixen un resultat acústic semblant: Marxena (Marchena), marxós (que té marxa), marxando (malintencionat). I buscant-ne alguna que fos sinònim d’injustícia i que sonés de forma similar, no l’he trobat, però sí que n’he trobat alguna de força interessant: marxant (comerciant, de justícia, és clar), marxador (atleta, en l’exercici de la injustícia, és clar), marxapeu (barra per comandar un mecanisme. No diré que sigui clar, però amb “comandar” s’entén tot).

I tot aquest entremès lingüístic, per dir que estic molt emprenyada per la darrera decisió d’aquest jutge a qui, tot i no ser rancuniosa, no podré perdonar mai, per temps que passi. Fora el Tercer grau, fora el 100.2! Visca la injustícia, visca la impunitat judicial!

No s’ho mereix, però quan intento entendre què coi li passa pel cap a aquest home, em venen dues possibilitats: La primera, que ho fa per raons d’estat, per salvaguardar la unitat de la pàtria i per demostrar que qui la intenta trencar ho paga molt car. La segona, que ho fa per dolenteria i per venjança a títol personal, per demostrar que aquí estic jo, com Déu, per rebatre qualsevol decisió, per legal que sigui, que pugui atenuar mínimament la meva sentència.

Vosaltres amb quina us quedeu? Quina explica millor —que no justifica—la seva conducta? S’ha de tenir un cor molt negre per prendre aquestes decisions tan despietades que ell sap que són injustes, que perjudiquen infinitament a nou persones, que ultratgen, encara més, a tot un poble.

El cor negre també li deu tenir el govern d’España si es queda de braços plegats i no fa res per esmenar-li la plana. I n’estic ben farta de sentir dir que el govern és el govern i la justícia és la justícia. On era la sagrada divisió de poders quan el govern de Rajoy va decidir portar el conflicte polític als tribunals? Si se la va saltar aleshores, que l’actual govern espanyol se la salti ara, no? És clar que... cor negre? No. No, no. Aquest govern, cap clar i mà esquerra! Com s’explica, sinó, que la decisió del Suprem, esperada fa una setmana, no hagi sortit fins l’endemà de signar els pressupostos, gràcies a un partit que té els seus líders a la presó? N’hi ha de molt il·lusos, no? O és que ens prenen per il·lusos, no ho sé.

Espero amb candeletes que la denúncia contra el militar retirat que volia afusellar vint-i-sis milions d’espanyols li toqui al Marchena per comprovar que en fa el sobreseïment abans d’obrir la causa, porque no procede. Con sumo agrado, sí señor!

L'ÚLTIM TAST

 

                   

Tot i que la meva amiga bloguera Helena Bonals em diu que no cal que promocioni “La llum de l’impostor” perquè és un caramel que ja es promociona sol, publico amb el seu permís el darrer tastet informatiu-promocional-difusiu de la novel·la. Que no sigui dit que no faig tot el que puc perquè arribi a tots els racons de tot el món mundial.

Tinc un amic que sempre diu que els llibres per ser bons han de tenir les dues esses, sang i sexe, i jo sempre miro de fer-li cas. Així que aquí teniu dos fragments i el pròleg. No cal que expliqui quin és cada un, oi? Tinc uns lectors tan intel·ligents que no fa cap falta. Sé que puc posar el llistó alt, per això afegiré que un dels fragments conté el desllorigador d’aquesta història.

Doncs aquí va el primer:

Perquè avui el Quim està d’allò més seductor i no deixa de mirar-se-la i li brillen com mai aquells ulls tristos que té, que potser les coses van bé per la comissaria i tots els casos i problemes se solucionen amb facilitat. I tot flueix, i la vida és meravellosa i val la pena viure-la. I mentre el Quim és de cara a la pica fregant els plats, ella el troba tan sexi amb aquell davantal amb la imatge de la Llesta en serigrafia, que li treu amb intenció de tornar-li a posar quan li hagi desbotonat la camisa i li hagi descordat el cinturó i pugui veure aquells calçotets amb roselles que li va regalar ella, amb què el Quim està imponent, i que segur que avui s’ha posat.

       Però el davantal ja no li podrà tornar a posar perquè el Quim ja ha deixat els plats i la pica i les bombolles de Fairy i ja es troba ell mateix dins d’una bombolla que el transporta a un altre món. Corpulent com és, la pren en braços cap el llit i amb els pantalons descordats que li van caient, gairebé s’entrebanca, però són tan a prop del llit que hi cauen tots dos i riuen nerviosos, talment dues criatures a punt de jugar al seu joc preferit. Avui ella porta un vestit vermell botonat al darrere de dalt a baix amb traus de bagueta i el Quim s’hi haurà d’entretenir. Una brusa sempre és més fàcil de treure, però res no el priva de gaudir uns instants més de preludi, que allarguen el plaer que ara mateix encén el seu cos. Ella no pot veure la cara del Quim perquè li ha de donar l’esquena, però nota la tremolor dels seus dits en desbotonar-li cada botó i sent els seus petons baixant-li esquena avall, cada cop més nua, cada cop més lliure. Ja no pot més i s’ha de girar. El cos del Quim ja no és jove, però no hi troba a faltar res. No és la vigoria ni la fermesa del seu cos el que la té embriagada. És l’expressió del seu rostre que reflecteix l’amor, la devoció, el desig que sent per ella. I no ho pot veure ara mateix, però el cos del Quim, més avall, li indica que està en perfecta consonància amb la seva passió. En acabar, s’adormen abraçats, el llum de la cuina encès, la pica plena d’aigua, els plats per esbandir.

El segon: 

Van treure vuit presoners d’una gàbia i vam caminar mitja hora més, conduint-los encadenats fins allà on anàvem. Primer vaig pensar que ens dirigíem a gravar un vídeo amb presoners autèntics, per això quan ens van repartir els ganivets vaig somriure. El meu company em va mirar amb estranyesa i llavors vaig ser jo qui es va començar a estranyar. Tot el que va passar a partir d’aquell moment va ser com si ho veiés a càmera lenta. Vaig sentir una veu «Al·là és gran, demà us començarà a obrir les portes del paradís». «Demà? Com que demà?» em sento preguntar. Algú em respon: «Sí, avui nosaltres fem una execució i demà Al·là ens obrirà les portes del paradís». Mentre rumio perquè demà i no avui, em trobo darrere d’un dels presoners;  està agenollat i al seu davant hi ha una fosa. Miro a banda i banda meva i  tots els companys estan en la mateixa posició que jo, amb un ganivet a les mans i un presoner agenollat al seu davant. Em xiulen les orelles, potser uns instants, a mi em sembla que són hores, fins que al crit d’Al·là és gran, rodolen els caps, tots menys el que he de tallar jo. No sé si tothom calla o és cosa meva, però enmig del silenci veig desfilar pel meu davant la vida que he tingut fins fa poc i, així i tot, tan allunyada.

.../...

Però les mirades incrèdules, complagudes, atònites diuen alguna cosa més amenaçadora, diuen que jo he d’acabar la feina, que aquí, dels que duen la granota taronja no n’ha de quedar ni un amb el cap sobre les espatlles. Riuen, suposo, de la meva mirada suplicant, i m’envolten bramant, algú crida una frase d’encoratjament, començo a sentir el nom d’Al·là i crits i consignes animant-me a tallar el coll del fill de puta ianqui i, amb les cames tremolant i traient forces de flaquesa, em dic que si no faig el que em diuen, Al·là m’obrirà avui mateix les portes del paradís, no em caldrà esperar a demà. Tanco els ulls...

I el tercer:

 

Els dos nens juguen al pati de casa. Ja fa estona que s’entretenen amb un pot de llauna buit. És el pot que encabia la pintura amb què el pare va pintar la seva habitació abans de néixer, ara fa tres anys. Fins ahir l’empraven per guardar les quatre joguines que tenen i avui han vist que la seva pròpia imatge es reflectia en el cul del pot. Ja fa temps que es van descobrir en el mirall del lavabo, però poder-ne tenir un a les mans i atansar-lo i allunyar-lo, fent cares i ganyotes, mirant-s’hi ara un, ara l’altre, ara tots dos alhora, és un privilegi que encara no s’havien pogut permetre i que, com tots els descobriments de la infantesa, troben meravellós.

      Tots dos s’entenen bé i no es barallen mai. Ni pel pot, ni per res. Saben que s’hi miri un, s’hi miri l’altre, el cul del pot sempre reflectirà la mateixa imatge. És la imatge que poden veure quan s’encaren tots dos i que, sense ells ser-ne conscients, els atorga identitat i els dona calma i seguretat.

      La mare els va vigilant des de la finestra de la cuina, complaguda per aquesta bona avinença que ja fa temps ha observat i que la rescabala dels pocs capricis que els pot oferir. Aviat alçaran el primer vol. El curs proper començaran a anar a l’escola. Ja sap per les dues filles grans que quan això passa, l’envaeix una tristesa compacta que l’enfonsa. No és el sentit de possessió el que la domina; són els perills que li consta que els sotjaran i que ella els voldria estalviar.

 

I ja no us dono més la tabarra. Si no us han vingut ganes de llegir “La llum de l’impostor”, ja no us en vindran.

                                                             Si no és que us enlluerni

 

 

 

                                                                                    

 

UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES?

 

No li restaré valor a la imatge, no ho faré, precisament en aquesta era, en què tot ens entra pels ulls, però sempre m’agrada rebatre la frase de “Una imatge val més que mil paraules” amb una altra que diu “Sí, però mil paraules et poden fer somiar l’inimaginable”. La imatge és la manera més planera i més fàcilment entenedora de fer arribar un missatge, una idea, un sentit, un petit resum del que vols explicar. En aquest cas setanta dues mil cinc-centes paraules de “La llum de l’impostor”, s’haurien de poder encabir, segons la primera frase, en setanta dues imatges i mitja. Jo, ves si en sé, ho he fet en trenta sis. La meitat. Alerta, però! El vídeo que conté les imatges no explica ni la meitat de la novel·la, ni un quart, ni tan sols una dècima part. Només representa el missatge que miro de transmetre en tres-centes nou pàgines. Si mireu el vídeo i llegiu el llibre, ja em direu si me’n surto.

SEGON TAST "LA LLUM DE L'IMPOSTOR"

 

 

Diuen els experts que quan un lector va a una llibreria sense un títol concret al cap, es guia primer per la portada i si la portada li agrada, gira el llibre i es llegeix la contraportada. No sé si és veritat, però per si de cas, després de presentar-vos la portada l’altre dia, giro jo mateixa el llibre i us mostro la contraportada. El disseny de portada i contraportada és del Mario, de Tasty Frog Studio; és la primera vegada que hi treballo, però segurament no serà l’última. Amb només les dotze línies que vaig enviar-li de la síntesi de la novel·la en va saber captar l’essència, de manera que quan em va enviar la primera prova vaig pensar: aquesta és la meva Mimí.

El text de la contraportada evidentment és meu. Ningú com l’autora per poder resumir en vint-i-cinc línies el que explico en tres-centes pàgines, i tot i amb això és difícil. El primer paràgraf ens situa en el context. El segon és una transcripció literal del capítol zero, un punt de partida per rumiar quina se n’està empescant la Mimí i per sembrar una mica el dubte. Però la veritable incògnita de tota la novel·la i allò que em va portar a escriure-la arran dels atemptats del 17A a Barcelona i Cambrils i de tot el que se’n va anar sabent després es troba en el tercer paràgraf. El quart i darrer és merament informatiu amb l’objectiu que el lector sàpiga que aquesta és la tercera novel·la de la saga de la Mimí Vidal.

I si després de tooota aquesta explicació encara us queden ganes de llegir la contraportada us adonareu que el tema que toco en aquesta història, malauradament, torna a estar de plena actualitat.

Sé que alguns ja heu comprat el llibre, però com que d’altres em pregunteu si ja és a les llibreries i en quines, us detallo a continuació on es pot trobar de moment:

A Tarragona:

Llibreria La Capona

Llibreria Adserà

A Reus: 

Llibreria Gaudí

A Montblanc

Llibreria Requesens

A Vimbodí i Poblet:

Llibreria Guixots del Carles Camí

A Valls: 

Llibreria Tram

A Barcelona:

LA IMPOSSIBLE, llibreters

A Roda de Berà: 

Papereria Ana

A Lleida:

Llibreria Caselles

A Girona:

Llibreria 22

També la trobareu a les biblioteques o fent comanda a qualsevol llibreria o a Terra Ignota Ediciones.

Els dono les gràcies a tots per facilitar visibilitat al meu nou llibre.

CRÒNICA D'UNA RENDICIÓ ANUNCIADA

 

                

Potser és una mica fort dir-li rendició, i el cert és que li podem dir com vulguem: capitulació, claudicació, renúncia, abandonament... El que està clar és que el virus mana i, finalment, em toca obeir-lo.

A primers de setembre vaig començar a buscar a Tarragona espais a l’aire lliure per poder fer la presentació del meu nou llibre “La llum de l’impostor”. Tenia uns quants  espais bonics pensats —la ciutat en té molts—, però mentre ho gestionava va començar a fer mal temps, fred i pluja, i em va semblar massa arriscat programar-ho a l’exterior, amb la certesa de saber que estaríem menys a mercè del virus, però amb la incertesa de no saber si hauríem de portar paraigua o ens pelaríem de fred. Així que a primers d’octubre vaig canviar la recerca cap a espais interiors amb aforament suficient per no depassar-ne el 50% amb els assistents que habitualment m’acompanyen a Tarragona. I em va costar, però ja el tenia, ja el tenia emparaulat. I a començaments de la setmana passada —quan els contagis anaven a 250 per hora— em vaig començar a preguntar si no era un acte d’irresponsabilitat convocar un centenar de persones perquè es reunissin al voltant del meu llibre. I em vaig respondre que sí, que Mare de Déu, Mare de Déu, si la meva presentació esdevenia un focus de contagi. A meitat de setmana ja van sortir les noves normes de prevenció i van prohibir els actes culturals, amb la qual cosa no només em treien de dubtes per la presentació a Tarragona, sinó per a la resta, que no m’havien preocupat tant; al meu poble perquè hi ha espais prou grans pels possibles assistents i als altres llocs perquè tampoc hi ve tanta gent.

Bé, no poder fer presentacions del nou llibre és una mala passada, però més ho és jugar-se la salut, no? Així doncs, no hi ha dubte. Amb tot, no em puc quedar parada. Ni rendició, ni capitulació, ni renúncia... Això mai! Faré difusió per altres vies. I com que tinc el costum de fer una invitació, unes quantes, una per cada presentació que faig, cada vegada que publico un llibre, també n’he fet una. És una invitació a llegir el llibre. Aquesta:

 

I a més a més, aniré penjant diferents posts sobre la novel·la, com si diguéssim una presentació per capítols, a veure si us encomano ganes de llegir-la. Espero no fer-me pesada i si fos així, res més fàcil que fer-li un clic a la x. Més fàcil que aixecar-se a mitja presentació de les tradicionals. Recordar-vos que “La llum de l’impostor” és la tercera de la saga de la Mimí Vidal, que va començar amb “Les cadenes subtils” (2016) i va seguir amb “El silenci de Vallbona” (2017).

La podeu trobar a les llibreries, a les biblioteques i a l'editorial Terra Ignota.

I ALS JUTGES, QUAN ELS CONFINEN?

 

            

Ho dic perquè, si els confinessin, els independentistes descansaríem una mica. Els independentistes i tothom: guàrdia civils, Confidencials —que per cert, devien ser confidencias a media noche, perquè a primera hora ja n’anaven plens—, 

La Sexta, resta de caverna mediàtica, periodisme en general i... ells mateixos. Perquè, oi que aquest col·lectiu no deu poder teletreballar, donada la gran quantitat de folis que empren en les seves, però sobretot en les nostres causes? Folis, o sigui paper, que denota el seu ancoratge al passat i el seu immobilisme. Com sempre, estic parlant dels jutges de la cúpula. Només d’aquests.

Mentre m’indigno i em rebel·lo i em torno a indignar i em torno a rebel·lar per les detencions d’avui, no puc evitar de fer una analogia de l’estat espanyol amb el Tercer Reich. A algú li agrada referir-se a la pandèmia com una guerra. Doncs bé, els capitostos nazis enviaven els soldats a morir al front de l’est i al front de l’oest —tot per la pàtria, la deslleialtat es castiga— i ells mentrestant feien festes als seus castells, no sé si convidats per algun noble, que de noble no en devia tenir res, però que devia ser l’equivalent a algun director de diari que aquí convida els capitostos a saltar-se el protocol. I ells se’l salten. I l’endemà diuen: no us salteu ni un pas del protocol, sinó sereu castigats. I així en tant uns feien la guerra i els altres feien festes, encara quedava un altre grup que gasejava i cremava els jueus als camps d’extermini. No hi feia res que Alemanya estigués en guerra i l’estigués perdent, no hi fa res que la COVID sigui com una guerra. Lo primer és lo primer, ja sigui aniquilar jueus o perseguir independentistes. Els nazis tenien els seus gossos per flairar jueus, però almenys els gossos no mentien. Sembla que algun jutge no se’ls ha cregut, als encarregats d’ensumar independentistes, però tant és. La credibilitat està sobrevalorada quan es tracta de perseguir-nos.

No sé a qui he escoltat avui dient que aquesta vegada la batuda de la Guàrdia Civil, no ha sigut una acció reactiva a algun fet previ, sinó proactiva. No ho crec. Com diu la meva mare i la meva amiga Glòria això és una reacció a l’absolució de Trapero i la cúpula dels Mossos. “Som mentiders, però eficients. Fixeu-vos quina estossinada hem fet avui!”. I ni desviament de fons, ni corrupció, ni res de tot això. Persecució política pura i dura.

Estic molt farta de sentir els nostres polítics xerrar, estripar-se les vestidures, dir que no ho permetran... i no fer res! Fins quan hem d’aguantar aquesta ignomínia? Fins quan? Potser ja és hora de dir prou. Ells no s’aturen ni que estiguem en guerra, oi? però a nosaltres no ens atura ningú si ens ho proposem.

TERESES, TRESES I MARIES

 

                                 

Dijous em vaig passar el dia literalment enganxada al telèfon. Era el meu Sant i entre les amigues, conegudes, parentes que es diuen Teresa i els que en tenen alguna a prop —que no saben la sort que tenen— i se'n recorden, les felicitacions no van parar. Entraven al mòbil, sortien del mòbil, el mòbil cremava, la bateria s’acabava.

I Déu n’hi do la de Tereses que conec! Sumant els contactes del mòbil i les xarxes, comptant les Tereses, Treses, Teresines, Tesses, Teres i Maites en vaig comptar trenta set, començant per la meva mare, una tieta, una cosina i una altra tieta que ja no hi és. I no hi compto ni la Teresa de Calcuta, ni Santa Teresa de Jesús, ni les Teresines, ni la Teresa Rampell perquè a aquestes no les tinc entre els meus contactes. Això sí, totes elles són més grans de cinquanta anys. En les trenta set no n’hi ha cap que baixi dels cinquanta.

De 50 o més, però genials!

Teresa és un dels noms que s’acostumaven a posar abans i ja no es posen. Com Carme, Àngels, Rosa, Magda, Mercè, Lluïsa... Hi ha alguns noms que s’han salvat de la crema, que es posaven abans i es posen ara, com ara Anna, com ara Maria, però diria que són els únics que es mantenen. La gent vol innovar —i ho trobo molt bé— i posar noms nous i poc coneguts, el més bonic dels quals, no cal que ho digui, és Elna. Elna significa “llum” i “victòria” i diuen que prové d’Helena, que és el nom que va posar l’emperador Constantí al poble d’Elna, en honor a la seva mare.

Algunes de les meves amigues de la infància no en tenen prou amb dir-se un nom dels que he dit, que totes porten, portem, al davant el nom de Mª, escrit així: Mª Carme, Anna Mª, Mª Rosa, Mª Magdalena, Mª Teresa... I no és suficient amb això que, a més a més, ens posaven, al batejar-nos, dos noms més. Jo em dic Mª Teresa, Mª Dolors i Mª dels Torrents. El primer el posava la padrina, el segon el padrí i el tercer el mossèn. Totes les nenes batejades en tots els anys que hi va haver el mateix mossèn al poble es diuen de tercer nom, Mª dels Torrents, en honor de la Mare de Déu dels Torrents, la patrona del poble. Una obsessió com una altra, més inofensiva que altres. Totes menys una que es diu Mª dels Torrents de primer nom i suposo que el mossèn n’hi devia posar un altre de tercer. No és estrany que, arrossegant un nom tan llarg, amb el temps, totes haguem anat perdent el Mª i el segon i el tercer nom, que potser algunes ja ni recorden.

Jo, si pogués manar, posaria el meu nom a alguna nena. Li posaria Tresa, que és com ho diem a la meva terra, a les comarques de Lleida i... no sé a on més perquè el nom de Tresa no ho coneix ni la Viquipèdia, ni el Registre, ni les webs d’onomàstica, ni ningú. Ningú no dona raó d’aquest nom, almenys jo no he trobat la informació. Amb això de la llengua normativa hem guanyat unificació de la llengua escrita, però trobo que també hem perdut riquesa lingüística.

Si jo manés potser em canviaria el Sant de dia perquè sempre el 15  d’octubre he de sentir a dos quarts de set del matí les campanades que commemoren l’assassinat del president Companys i des de fa uns anys em recorden que la persecució fa molt que va començar i que qui ens persegueix  mai, mai no deixarà de fer-ho; i no és una bona manera de començar el dia del Sant, caram! I l’any passat el 15 d’octubre va ser l’endemà de la sentència a la nostra gent. I aquest any, l’endemà del 15 d’octubre començava altre cop l’enclaustrament, per no dir-li confinament. I potser canviaria el mes i tot perquè fa tres anys, el 15 d’octubre encara ens sentíem tots de les bastonades que molts van rebre l’1-O.

Ai, si jo manés, si jo manés..., però, com sap tothom, jo no mano. Només escric les meves fabulacions aquí i a tot arreu on em deixen. Una obsessió com una altra, també inofensiva, crec, perquè no la imposo a ningú.

MENTRE PARÀVEM TAULA

                   

                                                 Imatge del blog de LAURA SÁNCHEZ

Mentre paràvem taula lentament i amb prudència, i després la desparàvem i la desinfectàvem i la tornàvem a parar, imputaven centenars de persones en la causa anti-independentista, treien el tercer grau i el 100.2 als presos i ara han inhabilitat al  President de la Generalitat per una desobediència ridícula, més ridícula perquè malauradament ell va ser l’únic a desobeir.

Mentre paràvem taula condemnaven Tamara Carrasco per un àudio, on expressava alguna de les seves idees pel control del territori, i Jordi Pesarrodona,  l’únic delicte del qual va ser posar-se al costat d’un guàrdia civil amb un nas de pallasso. Mentre paràvem taula, absolien Rodrigo Rato i 33 imputats més del cas Bankia d’un frau de 21000 milions d’euros. També absoldran, segurament, tots els cuiners de la Kitchen que, mentre nosaltres parem taula, ells ja ho tenen tot cuinat perquè Villarejo i Bàrcenas no escampin la pudor de la immensa claveguera muntada pel PP mentre era al govern. La dreta espanyola sempre s’ha caracteritzat per no tenir cap escrúpol per tal de  mantenir el poder —recordem les estranyes morts de la Gürtel i el bloqueig permanent a l’actual govern espanyol perquè no pugui tirar endavant cap dels seus projectes— o per recuperar-lo —i recordem el Alzamiento Nacional/cop d’estat contra la Segona República, l’any 1936—. Fa feredat veure el que són capaços de fer.

Penso en la bona fe d’ERC de voler dialogar i també penso, és clar, en el rèdit electoral que els suposaria aconseguir treure alguna cosa del diàleg, però no puc deixar de pensar en la paraula “ingenuïtat”, si no és que estiguin jugant a un joc secret que ningú no coneix. Si per a ells abans de l’1-O el govern espanyol era irreformable i intractable, i amb la majoria independentista al Parlament la independència era possible, per què ara diuen que s’hi pot parlar i que s’ha d’ampliar la base perquè no som prou? I ni que al principi tinguessin fe en la taula, què se n’ha tret fins ara? S’ha vist cap moviment, ni tan sols un, per part del govern espanyol que demostri alguna voluntat d’arribar a acords? I ja no parlo d’amnistia ni d’autodeterminació; jo no he vist ni un sol gest efectiu per resoldre el conflicte. I que no digui el govern que no hi pot fer res perquè a Espanya hi ha divisió de poders i bla, bla, bla. Som en mans del poder judicial perquè el poder executiu del govern de Rajoy ens hi va posar, no? Doncs que ara el poder executiu ens en tregui!

Mentre parem taula, els jutges es dediquen a desparar-la, destruir-la, polvoritzar-la, i els convidats s’ho miren impertèrrits dient que ells no hi poden fer res. No sé perquè no fem servir la taula per donar-li un cop de puny al damunt, però que sigui un cop de puny on hi siguem tots, si no, serà tan ridícul com la desobediència d’un home sol.

AQUELLA HISTÒRIA INIMAGINABLE

                                      

Ja fa uns quants dies que m’estic rellegint les cinquanta entrades que vaig publicar del 15 de març al 3 de maig, amb el nom de “LA HISTÒRIA INIMAGINABLE”. No havia gosat fer-ho  per allò de la temporalitat i la immediatesa; escriure sobre la marxa i sense perspectiva és córrer el risc que el que has escrit quedi desfasat i li manqui la pàtina d’obra atemporal i per tant universal, que és allò a què aspirem tots els escriptors.

Algunes de les coses que vaig escriure segueixen tenint vigència. Per exemple, el dia 1 vaig dir aquí “El futur és incert”, el dia 19 parlava del ISUDE, el virus incurable del Tribunal Suprem i el dia 20 recomanava tenir alguna ocupació activa i/o creativa durant el confinament. El dia 28 em queixava de la poca eficiència de l’administració per solucionar els problemes econòmics d’aquells a qui la pandèmia havia convertit en vulnerables; diria que més que tenir vigència, aquest tema encara ha empitjorat. Malauradament, tot això està de plena actualitat.

D’altres idees que vaig plasmar són francament ridícules. El dia 2 dic que he somiat que un franctirador em disparava quan anava a comprar i el dia 32 que, amb el virus, la Xina havia guanyat la Tercera Guerra Mundial; tot d’acord amb la meva associació de confinament amb estat de guerra. Quina bestiesa! No cal somiar, ni anar-se’n a la Xina. L’autèntica guerra la tenim a casa nostra amb els nostres governants llençant-se els plats pel cap, cada vegada més desunits i menys per la feina; aquells dies devien fer una Pau de Déu per fer front a la pandèmia, però allò sí que va ser temporal. Un altre desfàs: sempre que anomenava el Covid ho feia en masculí (el virus COVID19) i més endavant vaig adonar-me que en parlaven en femení (la malaltia COVID19), però no ho vaig voler canviar i ara quan ho he llegit m’ha sonat ben estrany. El dia 9 vaig caure en la utopia quan vaig escriure que pensava que la millora de la humanitat era possible; ho deia per la solidaritat i la responsabilitat social que mostrava la majoria de la gent, però pel que es veu ja la devien gastar tota aleshores. Finalment el dia 11 compartint el pensament d’una amiga, deia que la pesta del virus s’emportaria tots els dolents. Sense comentaris, no?

No sabem quant temps s’allargarà el contagi del virus, ni quant temps es prolongarà la crisi econòmica que ja ha començat, però hi ha dues coses que em consolen. L’una és subjectiva i personal: saber que l’Elna, que parla del virus com “el mosquit” perquè així li vam explicar al principi del confinament, és aliena a aquest patiment que tenim els adults i assumeix tota la nova normalitat com si no n’hi hagués altra. El primer dia que vam sortir al carrer, després del confinament, em va preguntar unes quantes vegades:

       —Iaia, aquí també hi ha el mosquit?

                                                                 Amb tota normalitat

Després de respondre-li cada vegada que sí, que era per tot arreu, ja no m’ho va preguntar més i ara veig que accepta amb tota naturalitat la mascareta, el rentat de mans quan arriba del carrer, el làser, la distància, les fletxes per on ha de passar i totes les precaucions que a nosaltres se’ns fan tan carregoses. En part, tot i l’acceptació, m’entristeix veure que comença a viure d’aquesta manera, però segurament el dia que això passi, inconscientment tindrà un alleujament que potser valorarà tota la vida.

L’altra és totalment objectiva: parlant de “La història inimaginable” no puc deixar d’esmentar els nombres de la pandèmia a Catalunya que em van acompanyar durant aquells cinquanta dies. Passaré dels contagis perquè està clar que a més PCR, més casos detectats i em centraré en els morts: el primer dia, el 15 de març, van morir 12 persones; la primera quinzena, del 15 al 30, 1400; entre el primer dia i el dia 50 van morir 10452 persones. Sabeu com estan els nombres ara? Segur que sí, però anirà bé de recordar-ho. Durant la primera quinzena de setembre 136 morts. I els malalts a l’UCI, que van arribar a ser 1529 a l’abril, ara són només 135. O coneixem millor el virus i sabem com afrontar-lo o ha perdut força, però dins del caos viscut i del canvi que ha representat la seva irrupció en les nostres vides, penso que tenim motius per l’esperança.

MASSA MESSI

 

                                

Si l’altre dia amb el meu “M’EXPLICO, jo també” ja vaig fer enfadar a més d'un, espero que avui  els adoradors de Messi no se’m mengin amb patates. Ho sento, eh? Però quan un tema em fa pensar, n’he de parlar.

El Barça és una cosa especial, no ho discutiré i ho veig lògic perquè un club de futbol que ha arribat tan amunt desperta passions i esperances. I també, qui ho pot dubtar? desencants i frustracions. Però és una exageració aquesta dependència de Leo Messi, aquests mals auguris no expressats de “després de Messi, la fi del món”. Per Déu! És clar que Messi ha donat molts motius d’alegria als culés i jo no soc futbolera, però també me n’ha donat. Ara bé,  l’hecatombe que s’ha generat per la seva possible fugida del Barça trobo que explica molt bé la superficialitat de les prioritats dels culés, del periodisme esportiu, dels Telenotícies i del periodisme en general.

Com es pot rendir aquest culte malaltís a una persona que té l’únic mèrit de tocar molt bé, estupendament bé, la pilota? Què menys que fer bé la seva feina, estant tan ben pagada! I quin greuge per tants i tants bons professionals que també la fan bé i ben just arriben a una mil·lèsima part del seu sou! Per no parlar d’aquells que de bona gana l'hi farien i no en tenen i han de malviure amb una deumil·lèsima part del que cobra ell.

Ja fa molt temps vaig escriure un article per una revista on deia que Messi era un nen a qui agradava tenir sempre la pilota i que aquesta era la seva motivació més important per, a parer dels seus seguidors, donar-ho tot al camp. Per mi, sempre per mi, continua essent un nen i “si no puc guanyar, me’n vaig, mira!” i “si no em puc lluir, aquí us quedeu”. Que no podria ser que ja no la toqués tan bé? Que no podria ser que se n’anés perquè ell també se sent responsable de l’actual situació del Barça? Perquè si ell era responsable —gairebé l’únic responsable; els altres jugadors no compten, oi?— de la bona marxa de l’equip, qui és ara el responsable d’aquesta davallada?

La qüestió és que si Messi se’n va, el món s’enfonsa: la resta de l’equip no val res; el secretari tècnic, fulminat; l’entrenador que se’n torni amb les vaques, que els seus acudits ja no fan gràcia; la directiva és nefasta i les mocions de censura branden els seus ganivets esmolats sobre el cap de Bertomeu. I que bé que els van les crisis a alguns, no? Una mica de sentit comú, si us plau!

Recordo que quan Guardiola entrenava el Barça, si fallava algun crac, l’equip seguia jugant perquè l’entrenador tenia confiança en tots els jugadors i el partit es jugava sense que s’hi trobés a faltar ningú. I és veritat que Guardiola va saber-se posar Messi a la butxaca —només faltaria!—, però mai no treia mèrit a la resta, sempre que s’aixequessin ben d’hora i penquessin. Em pregunto què hauria passat si aquesta situació s’hagués viscut amb Guardiola d’entrenador. Tant que se l’estimen els culés i també l’haurien rebolcat pel fang, malgrat tots els èxits anteriors? Un joc i els seus resultats no haurien de ser tan importants com per provocar una depressió o un zenit col·lectiu, però, com ja he dit, les prioritats i l’escala de valors d’una bona part de la societat deixen molt a desitjar.

Bé, Messi es queda. Diu que no vol anar als jutjats contra el club de la seva vida. Però no s’està de qualificar Bertomeu de mentider. Ei, que jo no hi era en les converses, però em sembla que no comença amb bon peu acusant públicament el president del club de la seva vida. No serà que ha vist clar que aquest cop no pot guanyar?

Desitjo que recobris l’alegria al camp, Messi.

Desitjo que tornin els bons moments i els bons resultats, Barça! I sobretot, l’autoestima.

Desitjo, benvolguts culés, que recupereu la felicitat, però si us plau, busqueu-vos també altres motius per ser feliços i no depengueu només dels resultats d’un joc en el qual ni mínimament hi podeu intervenir.

 

 

 

 

M'EXPLICO, jo també

 

                                     

Fa quinze dies que vaig acabar de llegir el llibre de Puigdemont i he volgut esperar una mica a escriure les reflexions que la seva lectura m’ha suggerit.

Llegint-lo m’ha quedat clar que les petites notícies, servides com a grans, que ens dona qualsevol mitjà informatiu, són només la punta de l’iceberg de la realitat i que, sovint, és una punta descafeïnada o acolorida a gust del mitjà que l’ofereix.

El llibre és un dietari, escrit en tercera persona, que reflecteix el dia a dia del president des de la seva investidura fins a l’exili. Està escrit per Xevi Xirgo, que l’ha anat seguint i fent-ne la crònica quasi diària durant aquest període. Explica l’activitat i les impressions del president i també hi transcriu frases literals que ha anat dient i, en alguns casos, pensat en veu alta.

Vaig començar a llegir-lo amb il·lusió; saber com han anat les coses per boca dels protagonistes de la història sempre és més interessant que fer-ho a través de tercers. De seguida, però, em vaig angoixar. Copsar la il·lusió, l’afany i la determinació d’una persona a qui admiro i aprecio, sabent a priori com va acabar tot —si més no, de moment— no és precisament plaent. Descobrir que aquell a qui consideres un líder té temors, dubtes, mal-humor i rampells, tampoc.

Puigdemont està dirigint “tranquil·lament” la política municipal de Girona, quan li proposen de portar un país a la independència. Li donen vint minuts per decidir-se i diu que sí. Es troba un govern ja format, no ha tingut ni veu ni vot en la seva constitució i, malgrat tot, ràpidament se’ls fa seus i el govern se’l fa seu. Tots a la una! El camí cap a la independència és ample i planer. Ho sembla. Aviat ERC, la CUP i el seu propi partit van sortint amb diferents trencats que li fan perdre la paciència. Amenaça —s’amenaça— d’engegar-ho tot a passeig. “Si no hem de fer la independència, que hi he vingut a fer jo, aquí?”

El problema és que ningú diu obertament el que pensa. ERC va fent declaracions a la premsa, molt allunyades de les seves converses dins del govern. Oriol Junqueras va per lliure: demana entrevistes amb diferents presidents d’autonomies, s’entrevista amb ministres de Madrid, té gran amistat —diuen— amb Soraya Saénz de Santamaria; tot d’esquena al president, que li diu: ”No em fa res, però almenys fes-m’ho saber”; Junqueras segueix fent el mateix. La CUP vol la independència; la vol, la vol, la vol... i la boicoteja; ho fa en moltes de les votacions on el seu recolzament hauria estat definitiu. Finalment dins del PDeCAT hi ha dissidència, traïció i converses pel darrere, no tant contra ell, sinó contra el camí a la independència, que és el seu.

El president es lamenta molt sovint que se sent sol, allunyat de la família i sense temps per dedicar-li, i poc acompanyat pels que se suposa haurien de ser els seus companys de viatge. També sovint, és queixa de deslleialtat, torna a preguntar-se què ha vingut a fer i té ganes d’entornar-se’n a casa.

Deslleialtat dels seus, enganys dels de fora. El govern espanyol va mentir des del primer moment. Des de la gosadia del referèndum el primer d’octubre, es va proposar intervenir Catalunya i deixar-la sense govern; mai no va tenir intenció de negociar, ni de cedir un mil·límetre. Dirigents i altres personalitats del món es van oferir per mitjançar en el conflicte i Espanya no ho va acceptar. D’altres, catalans i espanyols, van fer gestions que mai no van obtenir resposta. El lehendakari Urkullu hi va posar el coll i crec que tota la bona intenció, però també va ser enganyat. El govern espanyol va enganyar tothom: Puigdemont, Urkullu i tots aquells que van creure en la seva voluntat d’arribar a un acord.

La meva angoixa augmenta quan penso en la situació actual. Com és que un home que no aspirava a ser president, que no se sentia bé en el càrrec, que tenia la temptació d’abandonar, pot estar ara tan implicat com ho està? Implicat i damnificat. Volia estar amb la seva família i ara la té en un altre país, volia deixar la política del país i ara ha de lluitar —millor dit, lluita, ningú l’obliga— per la política del seu país a Europa, volia viure en relativa tranquil·litat i la seva vida és una muntanya russa: euro-ordres que van i venen, seguiments i maniobres perilloses per part de la policia espanyola, suplicatoris en dansa, amenaces —també de mort—, insults, acarnissament, befa...

Doncs sí, un líder de carn i ossos, ben humà i amb les seves febleses, però amb una persistència de granit i una resistència a prova de bombes. Per mi, si hi ha algú que ens pot portar on volem arribar, és ell.  I com que la meva opinió em situarà a ulls d’alguns —malauradament i a causa de la divisió de l’independentisme— a favor d’una banda i en contra de l’altra, només em queda dir que fins ara Puigdemont és l’únic que ha demostrat interès per anar units, que és el que tots els independentistes voldríem.

                                   Molt recomanable!

I surto una mica del fil d’aquest post per recalcar que en el llibre hi apareixen algunes perles inèdites de Rajoy. Entre elles, una que no puc deixar d’esmentar. El 18 d’agost de 2017, l’endemà dels atemptats gihadistes i després de la reunió de membres del govern espanyol i català, Puigdemont li proposa a Rajoy de comparèixer junts davant la premsa; Rajoy diu: “Por mi encantado, però para decir qué?”. És l’home que va dirigir Espanya durant uns quants anys i últim responsable que siguem on som.

JUSTÍCIA, 3 - INJUSTÍCIA, 0

 

         

Si a Europa s’hi jugués la Champions de la Justícia, a hores d’ara Espanya ja estaria eliminada. En els darrers  dies la golejada ha sigut d’antologia. Si bé és veritat que només un dels gols afecta directament els independentistes, no es pot dir que esmenar la plana a la justícia espanyola (entengui’s justícia de l’Estat) des d’Europa ens deixi indiferents. Ans al contrari, si no patíssim restriccions per la pandèmia, ho hauríem celebrat amb cava.

Una cosa és jugar a casa amb àrbitres comprats, jugadors molt dolents i també comprats i trofeu guanyat abans de començar el partit, havent fet llepar el terra i menjar la pols a l’adversari, i una altra de molt diferent és competir en igualtat de condicions, amb esportivitat i regles iguals per a tothom. Com correspon a la justícia, no?

Tres partits jugats en deu dies, tres derrotes. L’anul·lació de la sentència a Arnaldo Otegui, la fugida del rei emèrit, la no extradició de Lluís Puig. Aviat la justícia espanyola serà coneguda a tot el món com la dels jutges que no coneixen les regles, que és el que els pot semblar a aquells que s’ho miren de lluny. Els que la patim de prop sabem que no és ignorància, que és maquiavel·lisme: el fi justifica els mitjans de l’Estat.

Fi: la unitat d’Espanya.

Mitjans: els que siguin, contra qui sigui.

No m’agrada ni vull parlar sempre del mateix tema, però per una vegada que puc parlar de victòria no me’n penso privar.

Arnaldo Otegui es va passar sis anys i mig a la presó i en teoria n’hauria tingut deu d’inhabilitació. L’any 2018, el TEDH d’Estrasburg ja va sentenciar que Otegui no havia tingut un judici just per parcialitat de la jutgessa. Segurament rebrà una indemnització per part de l’Estat, però qui li torna aquests anys empresonat injustament? És més, el Tribunal Suprem no ha fet oficial la sentència del TEDH fins ara, any 2020, un cop passades les eleccions d’Euskadi. Per què deu ser? Comptat i debatut, Otegui des del 2010, ara que no hi tornarà a haver eleccions a Euskadi fins el 2024, haurà patit catorze anys d’inhabilitació. La victòria és una mica amarga en aquest cas perquè tot està dat i debatut i només queda el consol per la pèrdua de prestigi de la venjativa justícia espanyola.

I l’escàndol del rei emèrit a la fuga amb el beneplàcit-conxorxa del govern espanyol? Tots els països del món estripant-se les vestidures, els que hi tenen causa encara més, i la justícia espanyola quieta, parada, immòbil, que d’això es tracta. Gol per inhibició seria aquest, i que em perdonin els futboleros, que segur que el concepte no existeix; només és per continuar amb la metàfora. Com han de dir res si la separació de poders no existeix a Espanya? Si tots tres poders provenen del mateix tronc feixista, farcit de privilegis i corrupció! Si jutges, govern —governs per ser exactes— i legisladors són tots hereus del franquisme i s’emparen en la monarquia per no perdre ni un bri del poder que han gaudit des de l’inici del règim del 78! I que no el deixaran anar ni que Espanya sigui vista pel món sencer com la pitjor de les dictadures! Puc entendre que tots ells, ben situats, no hi renuncien, però com és possible que encara hi hagi monàrquics entre la gent del poble espanyol? I que després de mantenir-lo des de fa quaranta cinc anys, a ell, als seus capricis, a la seva extensa família, encara defensin que s’escapi amb el botí dels seus negocis bruts?

Anem pel darrer gol. Quin gust veure l’ampli somriure de Lluís Puig explicant que el tribunal belga considera el Tribunal Suprem espanyol no competent per demanar-ne l’extradició! És que és per estar content; per ell, pels represaliats, per tots nosaltres. Aquesta resolució tindrà conseqüències perquè tot el que s’ha de resoldre a Europa respecte a la nostra gent, l’haurà de tenir en compte. Que aquí no faran cap rectificació? És obvi, però no estic segura que a algun dels magistrats del Suprem que va intervenir en el judici de l’1-O, no se li hagin posat malament les vacances. No res, una mica de bicarbonat i tot avall! I a seguir destruint adversaris polítics, que tan excels fi bé s’ho val!

Ja ho va dir el gran Boye, que a Europa no hi guanyaríem per un gol, sinó per golejada. I de moment aquesta i altres prediccions seves es van complint fil per randa.