Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marató. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marató. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de desembre de 2020

VÍCTIMES

                                                   

Hi ha dies, com avui amb la Marató, que em sento orgullosa de la meva televisió i també me’n sento amb altres programes, però ja fa uns quants dissabtes que soc víctima de l’avorriment que em provoca el programa FAQS. L’avorriment és l’emoció més suau que em produeixen aquelles entrevistes tan llargues que, a partir de la primera mitja hora, no diuen gaire res de diferent. N’hi ha d’altres de més intenses, com ara el Déjà vu de trobar-te sovint els mateixos convidats al plató i la indignació quan constato que el pluralisme de TV3 és massa generós, convidant personatges de curta talla intel·lectual com ara el periodista Israel García Juez, de baixa qualitat educativa com la periodista Anna Grau, o entrevistant-ne d’altres que ni qualitat, ni talla, com Esperanza Aguirre. Vull dir, en el cas dels dos primers, convidant-los reiteradament, i en el cas de la tercera, entrevistant-ne d’altres de la mateixa mena.

Es veu que ara TV3, la meva, la que pago amb els meus impostos, vol emular els programes brossa d’altres cadenes on els convidats es barallen i es tiren els plats pel cap. Igualment passa amb la Rahola que, si quan fa un monòleg, se la pot escoltar perquè si més no serveix per mantenir la flama de la revolta encesa, quan es posa a discutir amb tots els detractors de l’independentisme, amb uns quants alhora, allò és una veritable olla de grills, sense cap més objectiu que ser-ho. En moments com aquest penso en aquella senyora que surt de tant en tant a l’APM que diu: “Yo quiero que griten, que se peleen...” Doncs jo no i em molesta extremament aquest to crispat i mal educat.

Ja fa bastants dissabtes que, fastiguejada, a les onze tanco la tele i em poso a llegir. Encara rai que ahir no la vaig tancar i vaig poder escoltar el meu admirat Boye —admirat pel seu extens coneixement de la llei i perquè defensa la nostra gent a l’exili, peti qui peti—. Era a Madrid i el van entrevistar per videoconferència (Bona nit... espera’t... un moment... ara tornem a Madrid...). Potser és cosa meva, però a mi la conductora del programa em va semblar un jutge del Suprem per la manera en com insistia a fer-li confessar a l’entrevistat el seu crim. Boye, però, no s’immuta, ni pel FAQS, ni per la conductora, ni per res i va dir que el Tribunal Suprem aquesta setmana s’ha passat dues vegades la llei per on li ha donat la gana: una, amb el cas d’Otegui, dient que el tornaria a jutjar i l’altra amb la prescripció del delicte atribuït a Boye, dient que no importa la prescripció. Està bé de saber-ho, tot i que no deixen de ser dues irregularitats més en el sac de l’omni/prepotència del Suprem i que no canviarà res mentre els seus membres mantinguin el lloc i els privilegis.

Suposo que en les dues o tres hores més que es devia allargar el FAQS, i veient el caire del programa, no devien parlar de la reunió del Consell per la República que havia tingut lloc ahir mateix i al qual ERC no va assistir per considerar-lo un acte partidista. Doncs a mi em sembla que, precisament, s’ha convertit en acte partidista al no assistir-hi Esquerra. Si hi hagués assistit hagués estat un acte d’unitat de l’independentisme aplaudit per tot l’independentisme, que no vol sentir parlar més de partits ni d’actes partidistes, i que assisteix impotent a una divisió cada cop més radical dels qui haurien de representar la seva voluntat.

Res! Aquí som i aquí ens quedem “les víctimes” que deia Miquel Desclot en el discurs que va fer en rebre el 62è Premi de Poesia Carles Riba, la Nit de Santa Llúcia d’aquest any. S’ha de saber molt de paraules per resumir en dos minuts i mig quins són, ara mateix, els nostres malestars, en un discurs tan encertat i impecable. 


                      Segur que ja l'heu vist, però si no, aquí el teniu.
          

dissabte, 14 de desembre de 2013

EL RAFAEL ÉS AMIC MEU



                                             


Tenia quaranta sis anys quan vaig saber que aquella paraula, que sentia de tant en tant en els mitjans, ompliria la meva vida des d’aquell moment i, al mateix temps, tot allò que significava la paraula, me la buidaria.

Els metges em van dir que la tremolor a la mandíbula, que no podia controlar quan a la feina arribava a moments límit d’estrès, tenia un nom. Em vaig negar a admetre-ho perquè estava convençut que la causa de tot era la pressió laboral a què estava sotmès. Tanmateix, la tremolor també apareixia quan al final del dia podia per fi asseure’m al sofà, al costat de la meva família. Vaig haver de claudicar quan els meus moviments més habituals, quasi mecànics, van començar a alentir-se per molt que hi aboqués  la meva voluntat més ferma.

Immediatament, vaig pensar en els meus fills i la meva dona i vaig entreveure el futur en una llambregada. El meu tarannà optimista em feu dubtar una vegada més del que havia sentit a dir de la malaltia. Arribaria un moment que entre ells i jo no hi hauria cap paraula? També jo em convertiria en un d’aquells malalts, en qui ben just reparava quan algun cop pel carrer, els veia intentant controlar el moviment imparable de la mà o el peu? I l’últim dubte que em turmentava: Seria capaç d’acceptar-ho?

Jo havia estat sempre un home actiu, amb gran sentit de la responsabilitat en tot el que envoltava la meva vida. I de cop i volta, tot s’aturaria. No s’aturaria, s’alentiria i quedaria fora del meu control. Em convertiria en una persona dependent, cada vegada més limitada. Seria una càrrega pels que m’envoltaven, sense cap possibilitat de recuperació i sempre aniria a pitjor. Així eren les malalties neurodegeneratives. Ho vaig anar sabent mentre llegia tots els articles i  llibres que vaig trobar sobre el tema. Pitjor que la mort, em vaig dir. No vaig pensar en suïcidar-me ni tampoc no vaig caure en cap depressió. A canvi, vaig decidir que mentre l’evolució de la malaltia m’ho permetés, intentaria viure amb intensitat cada segon del dia a la vora dels qui més estimava. Però la vida s’estava estancant només per a mi, no per a ells i el seu temps al meu costat era exigu comparat amb el que jo passava sol, amb el meu moviment indesitjable que progressava inevitablement.

Vaig refugiar-me en els llibres, una vella afició que havia quedat eclipsada rere l’home actiu i responsable que havia estat. Atrinxerat a la meva butaca en un racó de la sala d’estar, vaig envoltar-me de llibres i vaig començar a llegir. D’alguna manera vaig voler creure que totes les històries que llegís omplirien la meva vida interior quan arribés el moment, el terrible moment que la distància entre el meu cervell i el meu sistema motor fos insalvable, fins i tot per articular una sola paraula.

Aviat farà cinc anys que em van diagnosticar la malaltia. El cap i les espatlles em cauen endavant. Vaig aconseguir obviar la tremolor de la mandíbula per poder seguir llegint i, més tard quan vaig començar amb la mà, em van instal·lar un giny que sostenia el llibre i li girava les pàgines. Ja no puc llegir. Caic sovint i també em quedo palplantat a meitat de camí, com si m’hi haguessin clavat. Faig aquella cara inexpressiva que acaben fent els malalts de Parkinson. Li diuen cara de peix o de màscara, però jo quan em miro al mirall només veig la meva cara de sempre que ara no pot moure cap múscul ni  articular cap paraula.

El que més mal em fa és no poder parlar amb ningú de totes les històries que duc a dins i que he descobert durant aquests anys. Potser em vaig equivocar i no havia d’haver llegit tant. No obstant,  hi ha una cosa que ningú no em podrà prendre: el meu pensament. No el puc explicar, però hi és. Per això vosaltres el podeu conèixer.

Des del principi de la malaltia, vaig al gimnàs cada dia. Sembla que l’activitat física pot enfortir els músculs que s’han tornat més dèbils i inflexibles. És el millor que hi ha per a nosaltres. L’únic que hi ha. De moment. Al gimnàs hi vaig conèixer el Rafel i ens vam presentar tots dos, ja fa uns mesos, al càsting per la Marató de TV3. Sembla que en aquest moment la nostra única esperança és la investigació. El van escollir a ell i ho trobo just. TRUCA era la paraula i jo no vaig ser capaç d’escriure-la.