Tenia quaranta sis
anys quan vaig saber que aquella paraula, que sentia de tant en tant en els
mitjans, ompliria la meva vida des d’aquell moment i, al mateix temps, tot allò
que significava la paraula, me la buidaria.
Els metges em van
dir que la tremolor a la mandíbula, que no podia controlar quan a la feina
arribava a moments límit d’estrès, tenia un nom. Em vaig negar a admetre-ho
perquè estava convençut que la causa de tot era la pressió laboral a què
estava sotmès. Tanmateix, la tremolor també apareixia quan al final del dia
podia per fi asseure’m al sofà, al costat de la meva família. Vaig haver de
claudicar quan els meus moviments més habituals, quasi mecànics, van començar a
alentir-se per molt que hi aboqués la
meva voluntat més ferma.
Immediatament, vaig
pensar en els meus fills i la meva dona i vaig entreveure el futur en una
llambregada. El meu tarannà optimista em feu dubtar una vegada més del que
havia sentit a dir de la malaltia. Arribaria un moment que entre ells i jo no
hi hauria cap paraula? També jo em convertiria en un d’aquells malalts, en qui
ben just reparava quan algun cop pel carrer, els veia intentant controlar el
moviment imparable de la mà o el peu? I l’últim dubte que em turmentava: Seria
capaç d’acceptar-ho?
Jo havia estat
sempre un home actiu, amb gran sentit de la responsabilitat en tot el que
envoltava la meva vida. I de cop i volta, tot s’aturaria. No s’aturaria,
s’alentiria i quedaria fora del meu control. Em convertiria en una persona
dependent, cada vegada més limitada. Seria una càrrega pels que m’envoltaven,
sense cap possibilitat de recuperació i sempre aniria a pitjor. Així eren les
malalties neurodegeneratives. Ho vaig anar sabent mentre llegia tots els
articles i llibres que vaig trobar sobre
el tema. Pitjor que la mort, em vaig dir. No vaig pensar en suïcidar-me ni
tampoc no vaig caure en cap depressió. A canvi, vaig decidir que mentre
l’evolució de la malaltia m’ho permetés, intentaria viure amb intensitat cada
segon del dia a la vora dels qui més estimava. Però la vida s’estava estancant
només per a mi, no per a ells i el seu temps al meu costat era exigu comparat
amb el que jo passava sol, amb el meu moviment indesitjable que progressava
inevitablement.
Vaig refugiar-me en
els llibres, una vella afició que havia quedat eclipsada rere l’home actiu i
responsable que havia estat. Atrinxerat a la meva butaca en un racó de la sala
d’estar, vaig envoltar-me de llibres i vaig començar a llegir. D’alguna manera
vaig voler creure que totes les històries que llegís omplirien la meva vida
interior quan arribés el moment, el terrible moment que la distància entre el
meu cervell i el meu sistema motor fos insalvable, fins i tot per articular una
sola paraula.
Aviat farà cinc
anys que em van diagnosticar la malaltia. El cap i les espatlles em cauen
endavant. Vaig aconseguir obviar la tremolor de la mandíbula per poder seguir
llegint i, més tard quan vaig començar amb la mà, em van instal·lar un giny que
sostenia el llibre i li girava les pàgines. Ja no puc llegir. Caic sovint i
també em quedo palplantat a meitat de camí, com si m’hi haguessin clavat. Faig
aquella cara inexpressiva que acaben fent els malalts de Parkinson. Li diuen
cara de peix o de màscara, però jo quan em miro al mirall només veig la meva
cara de sempre que ara no pot moure cap múscul ni articular cap paraula.
El que més mal em
fa és no poder parlar amb ningú de totes les històries que duc a dins i que he
descobert durant aquests anys. Potser em vaig equivocar i no havia d’haver
llegit tant. No obstant, hi ha una cosa
que ningú no em podrà prendre: el meu pensament. No el puc explicar, però hi
és. Per això vosaltres el podeu conèixer.
Des del principi de
la malaltia, vaig al gimnàs cada dia. Sembla que l’activitat física pot
enfortir els músculs que s’han tornat més dèbils i inflexibles. És el millor
que hi ha per a nosaltres. L’únic que hi ha. De moment. Al gimnàs hi vaig
conèixer el Rafel i ens vam presentar tots dos, ja fa uns mesos, al càsting per
la Marató de
TV3. Sembla que en aquest moment la nostra única esperança és la investigació.
El van escollir a ell i ho trobo just. TRUCA era la paraula i jo no vaig ser
capaç d’escriure-la.
