Hi
ha dies, com avui amb la Marató, que em sento orgullosa de la meva televisió i
també me’n sento amb altres programes, però ja fa uns quants dissabtes que soc
víctima de l’avorriment que em provoca el programa FAQS. L’avorriment és
l’emoció més suau que em produeixen aquelles entrevistes tan llargues que, a
partir de la primera mitja hora, no diuen gaire res de diferent. N’hi ha
d’altres de més intenses, com ara el Déjà vu de trobar-te sovint els
mateixos convidats al plató i la indignació quan constato que el pluralisme de
TV3 és massa generós, convidant personatges de curta talla intel·lectual com
ara el periodista Israel García Juez, de baixa qualitat educativa com la
periodista Anna Grau, o entrevistant-ne d’altres que ni qualitat, ni talla, com
Esperanza Aguirre. Vull dir, en el cas dels dos primers, convidant-los
reiteradament, i en el cas de la tercera, entrevistant-ne d’altres de la
mateixa mena.
Es
veu que ara TV3, la meva, la que pago amb els meus impostos, vol emular els
programes brossa d’altres cadenes on els convidats es barallen i es tiren els
plats pel cap. Igualment passa amb la Rahola que, si quan fa un monòleg, se la
pot escoltar perquè si més no serveix per mantenir la flama de la revolta
encesa, quan es posa a discutir amb tots els detractors de l’independentisme,
amb uns quants alhora, allò és una veritable olla de grills, sense cap més
objectiu que ser-ho. En moments com aquest penso en aquella senyora que surt de
tant en tant a l’APM que diu: “Yo quiero que griten, que se peleen...” Doncs jo
no i em molesta extremament aquest to crispat i mal educat.
Ja
fa bastants dissabtes que, fastiguejada, a les onze tanco la tele i em poso a
llegir. Encara rai que ahir no la vaig tancar i vaig poder escoltar el meu
admirat Boye —admirat pel seu extens coneixement de la llei i perquè defensa la
nostra gent a l’exili, peti qui peti—. Era a Madrid i el van entrevistar per
videoconferència (Bona nit... espera’t... un moment... ara tornem a Madrid...).
Potser és cosa meva, però a mi la conductora del programa em va semblar un
jutge del Suprem per la manera en com insistia a fer-li confessar a
l’entrevistat el seu crim. Boye, però, no s’immuta, ni pel FAQS, ni per la
conductora, ni per res i va dir que el Tribunal Suprem aquesta setmana s’ha
passat dues vegades la llei per on li ha donat la gana: una, amb el cas d’Otegui,
dient que el tornaria a jutjar i l’altra amb la prescripció del delicte
atribuït a Boye, dient que no importa la prescripció. Està bé de saber-ho, tot
i que no deixen de ser dues irregularitats més en el sac de l’omni/prepotència
del Suprem i que no canviarà res mentre els seus membres mantinguin el lloc i
els privilegis.
Suposo
que en les dues o tres hores més que es devia allargar el FAQS, i veient el
caire del programa, no devien parlar de la reunió del Consell per la República
que havia tingut lloc ahir mateix i al qual ERC no va assistir per
considerar-lo un acte partidista. Doncs a mi em sembla que, precisament, s’ha
convertit en acte partidista al no assistir-hi Esquerra. Si hi hagués assistit
hagués estat un acte d’unitat de l’independentisme aplaudit per tot
l’independentisme, que no vol sentir parlar més de partits ni d’actes
partidistes, i que assisteix impotent a una divisió cada cop més radical dels
qui haurien de representar la seva voluntat.
Res! Aquí som i aquí ens quedem “les víctimes” que deia Miquel Desclot en el discurs que va fer en rebre el 62è Premi de Poesia Carles Riba, la Nit de Santa Llúcia d’aquest any. S’ha de saber molt de paraules per resumir en dos minuts i mig quins són, ara mateix, els nostres malestars, en un discurs tan encertat i impecable.
Segur que ja l'heu vist, però si no, aquí el teniu.
