Quan l’orella s’endureix
la comunicació s’afebleix...
I tothom tranquil, que aquí s’acaben les rimes.
L’expressió “dur d’orella”, tothom la coneix, deu ser antiga, però ara
que sabem tant i distingim bé l’oïda de l’orella, potser seria més adequat dir
“Quan l’oïda s’endureix...”. Tanmateix alguna cosa es deu endurir dins l’orella
quan falla l’audició, no sé si per culpa del martell o del laberint.
Em fa il·lusió quan sento que diuen que l’esperança de vida s’ha allargat.
I me n’alegro, però m’agradaria més que la frase concreta fos: s’ha allargat
l’esperança de vida amb qualitat. Si bé la medicina ha evolucionat molt i ara
se solucionen problemes que abans no es podia, tots sabem que la gent gran té
força mancances, fruit del desgast de l’organisme, molt difícils de compensar.
Almenys fins al punt de permetre’ls viure amb certa dignitat. Ossos, oïda,
ulls, memòria... són només algunes de les peces que acusen el pas dels anys, a
vegades de forma alarmant.
Tinc la sort de tenir els pares vius, de vuitanta i tants anys, i
sense patir cap malaltia greu, veig que cada dia i inevitablement el temps els
va en contra.
La duresa d’orella, per dir-ho suaument, la pateixen tots dos. Ella
amb aparell, ell sense, que no el necessito, diu. Seguint els consells de
l’expert en sordesa i en audiòfons, una servidora fa el que pot per millorar la
comunicació. Parlar-los-hi de cara i vocalitzar sense cridar és la millor
manera. I ho intento, eh? però a vegades demanar que el pare m’entengui sembla
que sigui missió impossible. He arribat a pensar que em falta algun múscul a la
cara per poder vocalitzar de manera clara i entenedora, perquè ni posant-los
tots en marxa, no hi ha manera. També la meva veu deu tenir alguna deficiència
perquè m’adono que el meu pare sent les veus greus sense cap esforç, mentre la
meva veu prima, que ja miro de no aixecar excessivament , li passa totalment desapercebuda. No
és igual amb la meva mare, que crec que només per solidaritat amb la meva veu,
semblant a la seva, ja m’entén. A vegades abans i tot d’obrir la boca. Ai les
mares...com coneixen els seus fills.
Em preocupa força pensar què passarà si algun dia desapareix la
comunicació entre nosaltres per culpa de l’encarcarament de l’orella. I ja no
m’ho vull ni imaginar si se’m comença a endurir a mi. Però no en faré pas un
drama del que pugui venir, perquè sense anar al futur hi ha moments prou còmics
en el present.
A vegades parla el pare i parla la mare sense mirar-se, molt mal fet,
que diria l’expert – és clar, com que ells no se senten.. – i jo sóc allà al
mig intentant seguir els seus comentaris, tots dos alhora. Fins i tot provo
d’aixecar una orella com fa la
Lila, però ja se sap que uns animals tenen unes qualitats i
uns altres en tenim unes altres.
He pensat a vegades que un espai petit pot afavorir que li arribin les
ones acústiques, més que en un lloc gran on tenen més possibilitats de
dispersar-se. Per això quan anem amb el meu cotxe petit, del qual el pare en té
el títol de copilot oficial, assajo l’experiment que, ràpidament ho veig, està
condemnat al fracàs. Jo no me’l puc mirar i ell no deixa de mirar la carretera
com si li anés la vida, que potser li va, no ho sabem, mentre va dient gira,
accelera, frena, canvia, compte!! Vaja, igualet, igualet que el primer dia que
vaig agafar el cotxe fa més de trenta anys. Ai els pares... Hi ha facultats que
no es perden mai. No com la de l’oïda.
Aquí s’acaben les meves investigacions i divagacions sobre la sordesa
i les meves provatures i experiments fallits per minimitzar-la. Avui no tocava
política encara que parlant de insensibilitats sensorials, els polítics a
vegades semblen tenir cent anys. O més.
 |
| La Lila, orella dreta |
.JPG)
