L'ESTEL QUE ENS GUIA

                                 

Ja he fet el pessebre. No volia que em passés com l’any passat, que mentre buscava la caixa de les figures, van arribar els Reis. Aquest any que tinc més temps, m’hi he esplaiat de gust. És que quan veig tanta gent caminant en la mateixa direcció, no sé què em passa,  el cor se m’accelera.

Els meus capgrossos, així anomeno jo les meves figures del pessebre, perquè ho són, capgrossos i tossuts, que van vers el portal guiats per l’estel, només sumen una quinzena. A mi, que no sempre parlo del tema, però sempre el tinc al cap, m’agrada aplicar-los-hi un valor exponencial que els converteix en un milió i mig. És un càlcul simple perquè no sóc de nombres, jo, però m’enamora veure’ls tots amb aquella fe, perquè  ja se sap que la fe mou muntanyes.

I parlant de muntanyes, aquest any per comptes de tancar el pessebre amb muntanyes d’escorça i molsa, he deixat vies obertes perquè pastors d’altres ramats també s’hi puguin afegir. Que és Nadal, ostres! i tothom de la contrada hauria de seguir l’estel. Així, amb els camins oberts, tots hi poden entrar, també els més desorientats, perquè ... les pistes són clares: estel blanc sobre triangle blau amb quatre barres vermelles sobre fons groc. No es poden equivocar, l’estel els guia! A tots els que hi entrin els aplicaré la funció exponencial i qui sap! Potser podem arribar a tres milions. Perquè es vagin animant, hi he afegit totes les figures soltes que he trobat, fins i tot aquelles que ja havia deixat per inútils. No tothom ha de ser capgròs al pessebre. La qüestió és arribar al portal.

Em miro la cova, i l’àngel, i l’estel i penso que costarà d’arribar-hi, però de seguida veig la filadora, ella sempre tan puntual, ja hi ha arribat. Aixeca els braços nerviosament i crida:

            -   Au va! espavileu-vos, que novembre és a tocar.

Al darrere de la cova, els meus dos caganers, el de sempre i el del Barça, s’incorporen i s’apugen els pantalons.

-   S’ha acabat el temps d’estar ajupit – diu el del Barça

-   Sí, s’ha acabat la pudor i la por – replica el pastor.

Veig els pastors de les sopes que es comencen a dessonillar. Encara estan endormiscats perquè l’àngel els hi ha donat la bona nova amb la data i la pregunta. Han patit tal síncope que els ha costat de reaccionar.

            -   No passa res – no sé si em senten, jo els hi dic – Mai no és tard, però no us encanteu, que tenim pressa. Allà teniu l’estel, no us podeu perdre.

Friso per fer-me petita i capgròs -  jo en aquest pessebre, i en tots,  vull ser capgròs -  i preguntar-los-hi què en pensen de tot plegat: dels rius que s’han quedat secs, dels ponts, tots desapareguts, de les pedres que ens cauen de la banda de ponent. I és que els que porten les regnes del país veí, aparentment fan l’orni o l’astruc, que ja no ho sé, però en realitat estiren el seu braç, que ells creuen infinitament llarg, per esclafar-nos, prendre’ns l’aigua i deixar-nos morir de set, i polvoritzar els ponts que ens connectaven i els que volem bastir per anar més lluny. I el pastor del corder i el del porquet, el del feix de llenya, la pastora de la gerra al cap i la de la manta,  la que porta un pa i el que toca la flauta, que potser és una gralla, ves! sense tombar-se aixequen tots el braç i m’assenyalen l’estel del portal.

Ho entenc, aquell és el nostre port més proper. Anem cap allà sense desviar-nos. Sense aigua, sense ponts, esquivant les pedres... És la nostra fita i res no ens en distraurà.