Ja he fet el
pessebre. No volia que em passés com l’any passat, que mentre buscava la caixa
de les figures, van arribar els Reis. Aquest any que tinc més temps, m’hi he
esplaiat de gust. És que quan veig tanta gent caminant en la mateixa direcció,
no sé què em passa, el cor se
m’accelera.
Els meus
capgrossos, així anomeno jo les meves figures del pessebre, perquè ho són,
capgrossos i tossuts, que van vers el portal guiats per l’estel, només sumen
una quinzena. A mi, que no sempre parlo del tema, però sempre el tinc al cap,
m’agrada aplicar-los-hi un valor exponencial que els converteix en un milió i
mig. És un càlcul simple perquè no sóc de nombres, jo, però m’enamora veure’ls
tots amb aquella fe, perquè ja se sap
que la fe mou muntanyes.
I parlant de
muntanyes, aquest any per comptes de tancar el pessebre amb muntanyes d’escorça
i molsa, he deixat vies obertes perquè pastors d’altres ramats també s’hi
puguin afegir. Que és Nadal, ostres! i tothom de la contrada hauria de seguir l’estel.
Així, amb els camins oberts, tots hi poden entrar, també els més desorientats,
perquè ... les pistes són clares: estel blanc sobre triangle blau amb quatre
barres vermelles sobre fons groc. No es poden equivocar, l’estel els guia! A
tots els que hi entrin els aplicaré la funció exponencial i qui sap! Potser
podem arribar a tres milions. Perquè es vagin animant, hi he afegit totes les
figures soltes que he trobat, fins i tot aquelles que ja havia deixat per
inútils. No tothom ha de ser capgròs al pessebre. La qüestió és arribar al
portal.
Em miro la cova, i
l’àngel, i l’estel i penso que costarà d’arribar-hi, però de seguida veig la
filadora, ella sempre tan puntual, ja hi ha arribat. Aixeca els braços
nerviosament i crida:
-
Au va! espavileu-vos, que novembre és a tocar.
Al darrere de la
cova, els meus dos caganers, el de sempre i el del Barça, s’incorporen i
s’apugen els pantalons.
- S’ha acabat el temps d’estar ajupit – diu el
del Barça
- Sí, s’ha acabat la pudor i la por – replica
el pastor.
Veig els pastors de
les sopes que es comencen a dessonillar. Encara estan endormiscats perquè
l’àngel els hi ha donat la bona nova amb la data i la pregunta. Han patit tal
síncope que els ha costat de reaccionar.
-
No passa res – no sé si em senten, jo els hi dic – Mai no és tard, però
no us encanteu, que tenim pressa. Allà teniu l’estel, no us podeu perdre.
Friso per fer-me
petita i capgròs - jo en aquest
pessebre, i en tots, vull ser capgròs - i preguntar-los-hi què en pensen de tot
plegat: dels rius que s’han quedat secs, dels ponts, tots desapareguts, de les
pedres que ens cauen de la banda de ponent. I és que els que porten les regnes
del país veí, aparentment fan l’orni o l’astruc, que ja no ho sé, però en
realitat estiren el seu braç, que ells creuen infinitament llarg, per
esclafar-nos, prendre’ns l’aigua i deixar-nos morir de set, i polvoritzar els
ponts que ens connectaven i els que volem bastir per anar més lluny. I el
pastor del corder i el del porquet, el del feix de llenya, la pastora de la
gerra al cap i la de la manta, la que
porta un pa i el que toca la flauta, que potser és una gralla, ves! sense
tombar-se aixequen tots el braç i m’assenyalen l’estel del portal.
Ho entenc, aquell
és el nostre port més proper. Anem cap allà sense desviar-nos. Sense aigua,
sense ponts, esquivant les pedres... És la nostra fita i res no ens en distraurà.
