Blog per compartir tot allò que m'inspira, sempre amanit amb el que jo en dic salsa-ficció.
dissabte, 6 d’agost del 2022
dijous, 28 de juliol del 2022
TURISTES PER TARRAGONA
Avui
faré com la gent de Barcelona que es queixa de l’excés de turisme. Ja sé que
Tarragona només és una ciutat del sud de Catalunya que, com tots els suds del
món, no té tanta categoria com si fos al nord. Que per alguna cosa
Déu-nostre-Senyor va situar el cel al nord i l’infern al sud.
Però
bé, tot i al sud, tenim turisme massiu i, ja no me’n recordava, hi ha moments
en què es fa difícil transitar per la ciutat a l’estiu. Si més no, per la Part
Alta que és la zona que jo acostumo a freqüentar.
Aparco
el cotxe a la Plaça de la Font i, ja a l’ascensor, turistes, de moment educats.
Surto a la plaça i més turistes. Pel que veig els turistes fan majoritàriament
dues coses: entrar a les botigues a mirar i fer fotos amb el mòbil. No és que
entrin a botigues singulars mai vistes enlloc, no; entren a qualsevol botiga
que estic segura que també tenen al seu país. Entren, s'hi passegen, miren i se’n
van. Això sí, dient adeu i gràcies en la seva llengua.
A
la plaça retraten la bastida de l’ajuntament en obres; deuen haver entrellucat
la pancarta de “Llibertat presos polítics” que s’està descolorint per moments.
La pancarta descolorint-se i els ideals desintegrant-se. Retraten la botiga
Calvet, que fa anys que està tancada i sembla que també abandonada, però sí que
té una façana bonica i malaguanyada. Retraten la plaça, la llamborda, el banc i
el gos que passa remenant la cua. Rarament veig que es facin fotos els uns als
altres.
Pujo
per la Baixada Misericòrdia. Turistes fotògrafs a banda i banda del carrer. No
sé per on passar per no espatllar-los la foto i m’espero. L’un té com a
objectiu la botiga de fruita i verdura, l’altre la botiga d’instruments
musicals; està tancada però s’hi sent algú que toca el piano i ja se sap que
aquests mòbils fan fotos amb música i tot. He dit fotos perquè en cap cas, el
turista està gravant vídeo. Al capdamunt del carrer, un més amunt i l’altre més
avall, fotografiant la baixada del carrer. Em sembla que ara no m’escapo de
sortir a la foto.
Ja soc al Carrer Major. Vaig pujant i vaig comptant: onze turistes fent fotos, onze fotos, o potser quaranta quatre, seixanta sis o cent onze. Mai les fotos s’havien vist tan malbaratades, menystingudes, maltractades com ara que pots fer les que vulguis i després esborrar les que no vols. Unes poques veuran la glòria de ser penjades a Instagram, Facebook, etcètera, etcètera, etcètera. Els vianants difícilment ens podem escapar de sortir a les fotos. Sí que em podria esperar, però ja m’he esperat abans i si em vaig esperant potser que no arribi al meu destí a l’hora, ni a l’hora ni amb mitja hora de retard. El Carrer Major fa pujada i mentre puges veus les escales de la catedral i la mateixa catedral que es van atansant.
És una foto preciosa que segurament molts
turistes han fet. Però aquests, els meus d’avui, no. Ells prefereixen les botigues
d’articles de pell, n’hi ha una davant de l’altra: bosses, motxilles, cinturons
i carteres; la botiga d’antiguitats, la floristeria, la farmàcia, la
pastisseria. No veig ningú que faci fotos al Carrer Cavallers, ni al Carrer de
l’Abat; sí, a l’ensopit i ombrívol Carrer de la Nau. Però... no, no! No és al
carrer que li fan foto, és a la botiga Ale-Hop, aquesta on hi ha de tot i que
n’hi deu haver uns quants milers d’escampades pel món.
Ja soc a la Plaça de les Cols. Només les escales em separen del meu objectiu al Pla de la Seu, però ai! Ai, les escales! Els mòbils disparen en totes direccions. Altre cop no sé per on passar per no sortir a la foto. Tiro pel dret i passo pel mig. Ja hi soc, ja hi he arribat! La meva cita encara no. Potser és que al Carrer de les Coques, per on ha de venir, el núvol d’obsessos per la fotografia amb mòbil encara és més espès. Hi ha dos bars, un al costat de l’altre. M’assec en un i m’espero. Ara em sento més segura. Aquí els turistes fan fotos a la bastida de l’edifici, també en obres, de Ca l’Ardiaca
,
al Carrer Major vist des de dalt, a la primera casa del Carrer Merceria, a la farmàcia des d'una altra perspectiva. Només un enfoca el mòbil al magnífic pòrtic de la catedral. He dit que em sentia
segura, no? Doncs ara veig el turista que apreciava l’art de la catedral que es
planta davant del bar del costat i comença a fotografiar-ne la façana des de
tots els angles. Un altre que s’hi fixa fa el mateix. No sé si van junts però
no hi fa res tenir les fotos repetides. L’art és únic, personal i
intransferible. I... el que em temia: han vist que hi ha un altre bar per
fotografiar, el meu! Ja veig que la meva imatge a partir d’avui es convertirà
en internacional i no serà per les meves dots d’escriptora, no, serà una imatge
anònima. Ningú no sabrà qui és aquesta dona que surt a les fotos de mig món.
Doncs res, m’hi poso bé! Encara rai que quan vaig acabar de passar la Covid
vaig anar a la perruqueria i em vaig tallar el cabell, em vaig fer el color,
les metxes, les ungles, els pèls. Tot! Restauració integral! Ah, i avui, com si
ho sabés, m’he maquillat com feia anys que no ho feia, m’he posat les meves
arracades preferides, te has colgado
el bolso que él te regaló y aquel vestido que nunca estrenaste... Ai,
Perales! Que bonica que era aquesta cançó quan encara érem romàntics!
Somric.
Com una tonta que riu sola? No. Somric a la persona que estic esperant, que ja
arriba. Si s’afanya una mica encara podrà sortir a la foto.
I se n'aniran sense fer-li cap foto |
dissabte, 9 de juliol del 2022
CONTAGI CORAL
Poc
m’imaginava que després de dos anys sense Concurs de Focs Artificials a
Tarragona, aquest any els hauria de veure soleta des de la meva terrassa!
Des
de feia una setmana tenia tots els dies programats, les visites dels amics, els
menús, els horaris, la il·lusió. I de sobte... Test positiu i tot salta pels
aires! Els focs, les quedades, el club de lectura, la perruqueria, l’anada al
poble... Tot cancel·lat! I encara demanant al cel que no hagués contagiat la
meva mare el cap de setmana, quan tenia símptomes de refredat i no se’m va
ocórrer que pogués ser Covid.
Aquest ha estat un contagi doblement coral. Tinc clar que va ser en un sopar de la coral on canto.
Em sembla que s'hi hauria escaigut més "Viva la vida" de ColdPlay. La vida loca.
I com que no em vaig contagiar jo sola, hem tingut bon motiu de
conversa en el grup de WS multi-contagiat. Coral en literatura també significa novel·la
amb diversos protagonistes i aquest seria el segon motiu coral. Tot va ser
comunicar que havíem de suspendre la visita a casa meva pels Focs perquè havia
donat positiva i una a una, fins a quatre, es van anar adherint a la
positivitat. Quatre del grup teníem COVID, les altres tres no perquè, suposo,
ja l’havien passat. Una de les quatre tenia informació de primera mà i ens va
explicar tots els símptomes possibles: aixafament, mal de gola, tos, febre,
mocs, diarrea puntual, manca d’olfacte i dificultat en respirar. Els he tingut
tots menys aquest últim i n’hi he d’afegir un altre de ben estrany: em punxen
les dents. No és conya, eh?
Gràcies
al grup i al contagi totes hem estat protagonistes d’aquesta història ꟷHeus
aquí la novel·la coralꟷ. Hem xerrat, hem fet
bromes, ens hem rigut dels símptomes, alguna també ho ha contagiat a la
família, ens hem anat comunicant els progressos positius i les que ja havien
passat per l’experiència ens l’explicaven i ens donaven ànims. Tot un episodi
d’amistat i bon rotllo que m’ha portat a escriure aquesta entrada.
Jo
he estat de molta sort. Vaig estar amb l’Elna i una amiga el dia abans del
primer símptoma, també al teatre i quan ja tenia símptomes, que jo creia de
refredat, vaig estar amb la meva mare. No s’ha contagiat ningú i ho celebro
sobretot per la meva mare que tenia molts números. Per l’edat i per dos dies
que havíem passat juntes. Xamba? Asimptomàtica? O potser està més forta que jo,
malgrat les aparences? Sigui quina sigui la causa del no contagi, ha estat un
alleujament arribar fins avui , vuitè dia de símptomes, havent pogut descartar
cada dia el seu contagi.
A
banda, hi ha hagut altres aspectes positius: els amics que pensen en tu i no et
deixen en aquests moments d’aïllament; els fills que a vegades sembla que no hi
siguin, però hi són, hi són sempre i quan els necessites encara més. També amics
del poble i la meva cosina, tots oferint-se a proveir la meva mare del que
necessités. Els dono les gràcies per haver alleujat la situació.
El
confinament, segons imperatiu del test, també m’ha servit, quan els símptomes
han anat afluixant, per posar a caminar la meva nova novel·la, que no serà
coral, sinó que tindrà una protagonista ja coneguda pels lectors i, pel que sé,
molt estimada. Però, ei! No prometo res, que encara soc a les beceroles del
projecte.
Estar
confinat té altres avantatges. Estrès zero: no he quedat, no faig tard, no
m’esperen. Menjar més lentament: no cal córrer, no tindré ocasió de tornar a
fer anar les barres fins al proper àpat i no els incrementaré pas, ara, no? I
l’ansietat: me n’havien quedat rastres d’ençà dels volts de Sant Jordi, quan
havia de sortir “Baltasana” i no paraven de sorgir entrebancs; doncs res, ha
desaparegut l’ansietat. Si torna a aparèixer ja sé què he de fer: deixar-me
tornar a contagiar, confinament i oooommmm...
I
ara ve quan els experts, i depenent de l’edat que tinguin, em diuen:
ꟷNena,
tu ets idiota
O
bé:
ꟷSenyora,
vostè no sap res.
O
potser:
ꟷVos
teniu
demència senil.
No,
no, no, que va! Per lleu que sigui, recomano a tothom que l’eviti, a part que no
se sap mai com pot reaccionar el teu cos a la Covid. I que tot no ha estat
positiu, caram! Per exemple, la nevera està a les últimes: una poma, una
taronja, mitja tomaca d’amanir, dues tomaques de sucar el pa, una pastanaga, un
iogurt, tres tallets de pernil dolç i un cul de llet de civada. Podria demanar
als meus fills que em portessin el que necessito, però tinc l’esperança que el
resultat negatiu del test ja estigui a tocar, ja vingui de camí, ja arribi. Si
us plau, que arribi ja! Quin plaer que serà anar a comprar!
Per
cert! El meu reconeixement i agraïment als experts. No vull pensar on seríem sense
les vacunes contra la Covid. No vull pensar en com hauria viscut aquest contagi
sense haver-me vacunat.
dimecres, 22 de juny del 2022
MENTIDES, ENGANYIFES I BOLES NACIONALS
Feia
temps que dinava sense tele perquè vaig notar que el dinar se’m posava malament.
Ara ja fa uns quants dies que la torno a posar. No és pas que les males
notícies vagin a la baixa, més aviat al contrari. Però a vegades el que són
males notícies per uns, són bones pels altres. I en aquest cas, deixeu-me ser
dolentota, veure la imatge de Villarejo, un espia al més pur estil ibèric, en l’avanç del TN, ja em fa salivar perquè sé
que algun altre mentider sortirà a la llum. No em direu que no sigui una xalada!
No
sé si Déu quan va incloure el vuitè manament en el seu Decàleg ho va fer per
omplir, per riure una estona o per fotre’ns perquè... a qui se li ocorre
prohibir mentir si és una tendència implícita a l’espècie humana! Si una
criatura, just comença a parlar i ja aprèn a dir mentides! Són petites enganyifes, mentides
inofensives, bàsicament per defensar-se o per protegir-se, i en aquest cas,
fàcilment descobertes, però no deixa de ser una iniciació en aquesta pràctica
que després es va fent més i més sofisticada per deixar de ser inofensiva i
convertir-se en corrosiva i destructiva.
Mentim
a les mares, a l’amiga, a la parella; mentim a la feina, a la família; mentim
sobre el que hem fet, sobre el que volem fer, sobre el que faríem i el que no faríem.
Mentim, mentim, mentim. I no sé si ho fem pel gust de transgredir, de fer allò
que en un temps remot ens van prohibir, pel benefici que ens reporta o perquè
forma part de la nostra naturalesa.
Però
el màster en mentir el tenen, ves quina novetat!, els polítics. Tots sense
excepció amaguen les seves intencions i això quan no menteixen descaradament. I
el màster amb matrícula d’honor és pel PP. Totes les filtracions que Villarejo
va traient -Ah, que no és ell qui ho filtra?- a bombo i plateret, a mi més que
indignació, perquè crec que el cupo d’indignació el tinc ple que se sobreïx,
em provoca riure. Ric perquè m’agrada veure que allò que polítics,
ex-governants i no, sempre han declarat amb tanta contundència, ara queda
claríssim, gràcies a les gravacions, que mentien, mentien i mentien. I si bé, nosaltres ja sabíem que mentien,
està bé que ho sàpiga tothom. No és que tingui gaires esperances que s’arregli
res, ni que es faci justícia, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol
sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. Sense anar més lluny, els
resultats del PP a les eleccions andaluses. A més corrupció i més mentides, més
vots. No ho sé, suposo que el PSOE ho devia fer molt malament a Andalusia perquè
ara passi això.
I
si la mentida te la fas tu sol, només depèn de tu que se sàpiga. Però és que el
PP... Això sí que és una organització criminal! Espionatge d’adversaris
polítics, que riu-te’n del Watergate, amenaces, xantatge, corrupció, morts
misterioses, encobriments, prevaricació, tràfic d’influències, informes
policials falsos, sentències decidides abans de començar el judici, ensorrament
de bancs i gairebé de governs. I tot i així, ingenus. No se’ls va ocórrer que
un col·lectiu de corruptes no és de fiar i que un moment o altre, algun
corrupte se n’aniria de la llengua i no seria sense voler? Quan hi ha tanta
ambició pel mig, una petita espurna pot encendre un bosc. Que consti que jo
pensava que qui ho faria seria Bàrcenas Se Fuerte, que tant gallejava d’estirar
la manta. I encara no entenc com és que no ho va fer. Ves a saber què li van
prometre a canvi!
En
fi, a España PP i PSOE estan conxorxats per protegir-se mútuament i no cal que
esperem justícia. Però... a veure si Andorra se’n surt!
Acabo
amb les mentides i el vuitè manament perquè em ve al cap un dels quadres
terrorífics que el pintor El Bosco va pintar sobre l’infern. Hi veig un racó
destinat al PP, on tots els mentiders s’estan rostint i encara ho neguen. Ah,
i Villarejo amb la gravadora a la mà!
Només faltaria!
"El carro del fenc" de El Bosco
Va, vinga! Com si es tractés de trobar el Wally, trobeu el PP a l'infern |
divendres, 10 de juny del 2022
DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ
Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les
paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.
Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és
perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè
cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia
al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze
dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama,
es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.
Però aquest és un mes especial que no puc
deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys
que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit
homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.
I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual! |
Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.
Franz Sedlacek, Nightly Return, 1927 |
Estava a punt de publicar el meu primer llibre
“Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar
d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció.
Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en
perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només,
cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba
convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves
opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia
resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.
“Compartir” deu ser la paraula més emprada
d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és
una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a
compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha
gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També
per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes
motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte
“compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que
genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi
que en podem obtenir.
Toca fer uns quants números sobre el blog,
però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda.
En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog,
3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que
en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog.
Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola
entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat
poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i
m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera.
Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no
sé acabar.
Les entrades més llegides són, per aquest
ordre:
ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de
la presó de Mas d’Enric.
quan va morir el meu pare.
LA TITELLA, una de les meves batalletes.
LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.
QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.
MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què
parlo)
VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.
COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.
EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.
EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.
No n’he fet un recompte exhaustiu, però el
tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que
vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”.
Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en
aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.
La política, en general, també m’ha fet
escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses
excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la
majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a
costa del poble pel que haurien de treballar.
L’Elna ocupa una part important del meu blog.
Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que
m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas,
sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà
el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de
moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet
escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.
També he parlat del meu pare, de la meva mare,
dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de
feina i companys d’activitats, de bloguers,
de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar
molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers
cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que
cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.
He explicat batalletes, aventures i anècdotes
personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia
per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el
drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que
he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−,
una mica de salsa-ficció.
I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo
de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes...
Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de
tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés,
no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest
blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la
inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats
lectors, de la vostra companyia.
dijous, 5 de maig del 2022
BALTASANA, MON AMOUR
Tinc
el privilegi de viure davant del mar. Ja fa més de trenta anys i, això no
obstant, no hi ha dia que no em meravelli pel seu color canviant, pel seu estat
agitat o reposat, per la seva immensitat que no deixa de recordar-me com en
soc, de petita.
Dit
això ara faré una declaració d’amor a Baltasana perquè Baltasana és l’espai de la meva infantesa. Si el poble,
la ciutat, el barri on vivim és el lloc on, en contacte amb altra gent,
desenvolupem les nostres habilitats socials, penso que el paisatge que ens va
veure créixer constitueix la part més important del nostre imaginari.
El
meu paisatge, el que jo en dic Baltasana que, a banda de ser un tossal, és el
topònim literari que apareix en alguns dels meus llibres, el formen les
muntanyes del Bosc de Poblet. He vist aquestes muntanyes des que vaig néixer
quan, segurament encara sense memòria, a l’estiu la mare em pujava al terrat
per banyar-me en aquell cossi d’estany que encara roda per casa. Allí al davant
hi veia unes muntanyes que a mi em semblaven blaves. Més endavant, anant amb
els pares a plegar avellanes, a mesura que ens hi atansàvem m’adonava que de
blaves, res de res. Totes les games imaginables de verd, sí; blaves, no. I ja
més tard, a l’adolescència, vaig tenir la sort que el mossèn del poble, un sant
baró, ens portés a tota la colla d’excursió pel terme i ens expliqués tot el
que ell sabia de les plantes i les muntanyes, que era molt, molt més del que
sabia jo i del que arribaré a saber mai. Sense que jo fos conscient de fantasiejar
gens amb el que ens explicava, crec que d’allí parteix la meva idea d’un món
fantàstic situat al Bosc de Poblet. No obstant, només de gran m’he adonat que tot allò que sempre hem vist de la mateixa
manera, i no només parlo del paisatge, també de les persones, de sobte canvia
quan ens hi atansem i li dediquem una mirada nova.
No
vull aixafar la guitarra al potencial lector, però sí que puc dir que Baltasana
tracta d’una noia amb discapacitat visual que... Però millor que ho expliqui
ella mateixa, no?
“Fins que
no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia
vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en
dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar
a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu;
d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un
xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia
quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de
l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven
la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat”.
Al
mateix temps, Baltasana, la Muntanya, ràpidament s’adona que aquesta noia de
mirada verge, oïda amatent i trepig respectuós és l’interlocutor vàlid que
porta milions d’anys esperant.
Comença
així una comunicació directa entre la noia i la Muntanya a través dels
personatges que l’habiten: ocells, roques, arbres, fulles, flors... prenen la
paraula i, cadascuna amb la seva veu i la seva dèria particular, li explica la
seva història o la història d’altri, les seves aventures, accidents, pors, interessos
i anhels. Entre tots ells, un personatge molt especial va apareixent de tant en
tant per explicar la seva versió dels fets i la seva concepció d’un món ideal.
I no, el personatge no es diu Teresa, però s’ho podria dir perquè rellegint-lo
m’hi reconec força bastant.
No
diré res més per no desvetllar més incògnites, que el llibre les té.
I qui m’ha llegit abans dirà: Però... què ha escrit la Teresa aquesta vegada? Doncs resulta que després de la tasca ingent de documentació que vaig haver de fer amb “La llum de l’impostor” em venia de gust escriure quelcom lúdic, lleuger, divertit. No ho ha estat tant com em pensava perquè la feina de documentar-se, almenys per a mi, és inevitable. No volia col·locar a Baltasana unes espècies que no li són pròpies, ni podia parlar de la Muntanya sense saber de quan data la seva formació, ni quins minerals la formen; no podia situar un arbre de ribera al capdamunt d’una muntanya, ni una àliga vivint en un matoll. Però crec que amb una barreja de prosa, poesia, reflexions i filosofia m’he sortit amb el meu objectiu de fer-ho lúdic, lleuger i divertit. El llibre té un color especial, i mai tan ben dit, perquè la meva mare n’ha fet les il·lustracions amb les quals s’amenitza la part fantàstica i s’alegra la part de ficció realista.
Em sembla que ja en vaig ensenyar uns quants, pero fins arribar als quaranta que hi ha al llibre, encara queda.
divendres, 1 d’abril del 2022
QUI ET CREURÀ A TU, VLADÍMIR PUTIN?
I
és que dius que per acabar aquesta primera fase de la invasió d’Ucraïna, et
centraràs en el Donbàs. També deies fa cinc setmanes que no pensaves envair el
país veí —i
jo et vaig creure, ingènua de mi!— i ho vas fer, a la nit i de
traïdor. Tanmateix dius que ho fas per alliberar Ucraïna del nazisme i jo, pel
que conec de la Història, tot el que ets i tot el que fas em remet a Hitler, a
les seves idees nacionalsocialistes i a la seva política feixista que va suposar
la mort de cinquanta milions de persones, inclosos els seus propis
compatriotes. De la mateixa manera pactes corredors humanitaris i no els
respectes i crides al vent que vols arribar a acords amb Ucraïna mentre
segueixes bombardejant. Acords... I quan? Quan el país estigui completament
destruït? Quan els morts ucraïnesos i russos es comptin per centenars de
milers? Quan els supervivents arrosseguin de per vida les malalties i misèries
de la guerra?
Perquè
les teves paraules, Vladímir, van per una banda i els teus fets per una altra,
perquè tu no dius mentides a la mama, o a l’esposa, o a l’amic, d’amagat i
sense mirar als ulls. Tu dius mentides al món. Menteixes al món obertament i
obertament mostres la teva mentida, sense cap rubor, amb indecència. Has
traspassat els límits de la dignitat humana, Vladímir. I el pitjor de tot, si
és que hi ha alguna cosa pitjor, és que has obert la porta a altres criminals
desaprensius com tu, megalòmans nacionalistes com tu que, en nom del seu gran
amor a la pàtria, et veuen com el capdavanter del “tot s’ho val”, sense res a
qüestionar-se.
Però,
sobretot, has trencat les regles del joc, Vladímir. Què et semblaria que els
teus acòlits et mentissin? Com veuries que l’OTAN, després de declarar
públicament que no traspassaria les seves fronteres, ataqués una nit les teves
tropes en territori ucraïnès? T’agradaria que algun membre del teu govern et
mentís prou com per trair-te i lliurar-te a l’enemic? I no em diguis que l’OTAN
a tu també et va enganyar perquè l’excusa no em serveix. L’OTAN ho va fer molt
malament, però res no justifica la invasió d’un país lliure i si tenies el dret
a queixar-te i reclamar, per mi amb la teva acció, has perdut tota la legitimitat
que et podria concedir. I et diré més: que potser tots aquests països de
l’antiga URSS s’han adherit a l’OTAN per força? Que potser l’OTAN els ha posat
una pistola al pit perquè ho fessin? Crec que mai has assumit que aquests
països són sobirans i que poden prendre les seves decisions lliurement i això,
Vladímir, et deixarà al teu pas per la Història, com un heroi irònic
malenconiós i anacrònic que no va saber estar a l’altura del seu temps.
I,
encara que això sembli una carta, Vladímir, no ho és. No vull estar temptada de
posar-la en un sobre i enviar-te-la. No per res, eh? Sé que quan l’obriries i
notessis als teus dits una mena de polsim gris argentat pensaries que és
poloni, però no, ja et dic jo que no, te’n dono la meva paraula. Em creus, oi? No
soc jo qui ha trencat les regles del joc.
dissabte, 5 de març del 2022
CARTA A UN SOLDAT RUS
Estimat germà,
Sí,
no et sorprenguis perquè t’atorgui aquest tracte. Tu i jo tenim molt en comú.
Tots dos tenim una mare, una família, un país que estimem, i tots dos hem estat
enganyats. A mi m’han dit que Putin ha atacat Ucraïna i no m’han explicat cap
dels tripijocs occidentals que han precedit aquest atac, ni que tota l’escalada
prèvia a la invasió no va ser ni innocent ni gratuïta. A tu t’han dit que anaves
a alliberar un país i t’has despertat destruint edificis, estratègics i no
estratègics, i matant gent, militars i civils. On és l’alliberament? Estic
segura que t’ho preguntes.
Pateixo
per tu, germà. Pateixo quasi tant per tu com pels germans ucraïnesos que cauen
sota les teves bombes. Recorda, fes memòria, no cal que vagis gaire lluny... No
era ahir que jugaves a pilota a la plaça del teu poble, igual que jugava algú
com tu a la plaça del seu? Igual que hi jugaven ben just fa deu dies els nens
ucraïnesos? Els nens russos encara juguen, els ucraïnesos ploren i no entenen.
Els uns amagats, els altres fugint, els pares de tots a la guerra. Maleïda
guerra! Maleïdes guerres, sempre disposades per aquells que, darrere una taula,
mai s’hi exposen, mai els veuràs al front.
Putin,
el teu cap d’estat, ha engegat quelcom horrible, execrable, esborronador. A ell,
en el millor dels casos li quedarà la glòria dins de Rússia i en el pitjor, el
condemnarà la justícia i sobretot la història. Però què et quedarà a tu, germà?
A tu et quedarà la consciència. Podràs mirar la teva mare als ulls i dir-li que
no saps quanta gent ha caigut per la teva acció bèl·lica? Com portaràs de saber
que el teu cosí segon va morir a Khàrkiv per l’explosió d’una bomba que potser
vas llençar tu, enardit per la bogeria col·lectiva de saber-se en avantatge?
Quan tot hagi acabat sabràs viure la resta de la teva vida amb el balanç de
morts de “l’enemic” que fins fa no res era el teu amic, el teu germà? Et
servirà de res que t’ho justifiquin en nom d’una guerra preventiva contra el
país que aleshores representava, et deien, un perill imminent?
Estimat
germà, et diria que sortissis del tanc, que baixessis del camió, que aterressis
l’avió, que llencessis les armes i abracessis el teu germà, que el salvessis a
ell i, salvant-lo a ell, et salvessis tu. T’ho diria i t’ho dic. T’ho dic jo
que m’ho miro des de casa meva, a resguard de tot el que a tu t’envolta i,
només per això sento que no hi tinc cap dret. Però t’ho he de dir, germà,
perquè t’he vist plorar i sé perquè plores. Plores perquè has caigut en un
parany i ja no pots tornar enrere. Putin i els seus sequaços no t’ho permetran
i, només de pensar-ho, la paraula “traïdor” ja retruny a les teves orelles amb
un bram eixordador. Sé que no tens capacitat de decisió, però si en tinguessis,
digues, què decidiries: ser traïdor a la pàtria o ser traïdor a tu mateix?
Teresa Duch Dolcet
5 de març de 2022
dissabte, 19 de febrer del 2022
ESPIES
A mi
el tema de l’espionatge sempre m’ha semblat interessant. Recordo les primeres
pel·lícules que vaig veure, que no hi plegava res. Si m’hi afegien contraespionatge
per a mi ja era un laberint. Em passava dies donant-hi voltes, mirant de treure’n
l’entrellat, sense èxit.
Amb
tot, quan escolto paraules relacionades amb la matèria sempre alço les orelles.
A “La llum de l’impostor” faig que la
meva heroïna, que és una mica jo, es decideixi a acceptar un encàrrec quan s’il·lumina
i descobreix que el que li estan demanant és que faci d’espia. Perquè cap
lector no tingui els mateixos problemes que tenia jo amb les pel·lícules, en la
novel·la intento explicar amb pèls i senyals tots els seus moviments.
Segurament del meu muntatge en va sortir un espionatge massa domèstic, però també
abastable per l’enteniment de qualsevol lector, cosa que ja era el meu objectiu.
M’ha
vingut aquest pensament sobre els espies gràcies al vaticini dels americans sobre
l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, que seria amb l’aviació i dimecres
passat, segons converses captades per satèl·lit. Em puc imaginar la CIA
interceptant missatges dels russos -deu ser la mateixa CIA de les armes de
destrucció massiva d’Iraq- i em puc imaginar Putin trencant-se de riure perquè
els fa ballar tots al seu so. No m’agrada gens, gens aquest home però crec que
els dona mil tombs, a l’OTAN, als EEUU i a la UE junts. També penso que no envairà
Ucraïna a la brava, pim-pam. No pot envair un altre país davant de tot el món i
quedar-se tan fresc. Enverinaments, assassinats de sota mà, empresonament d’opositors
i eleccions arranjades, sí; invasió pura i dura, no ho crec. Però això tampoc li
suposarà cap impediment per fer el que es proposa. De fet, ja ho ha començat a
fer: suposats atacs d’Ucraïna a les zones rebels pro-russes, escampar la brama
que Ucraïna es proposa fer-hi un genocidi, evacuació, crida, acolliment, suport,
regal de deu mil rubles als refugiats... Llàstima de cervell privilegiat, no
poder-lo aprofitar per una bona causa! Privilegiat, malèvol, despietat i criminal. Que s’hi posi
ell al davant del primer soldat rus que ataqui! I que bé que s’hi està en un despatx,
organitzant la destrucció del món!
Bé,
jo recomano a la CIA que parli amb el PP espanyol per això de l’espionatge, que
en tenen un màster, i no dels que dona la Juan Carlos I, no. Estic segura que
tot ho han après sobre el terreny, però caram! L’experiència és un grau. Ves-los
a darrere! El gerro de la Camarga, l’operació Catalunya, la Kitchen, la disfressa
de capellà, el Villarejo, la crema de la Cifuentes... I ara no sé quin embolic
es porten amb l’espionatge al germà de la Díaz Ayuso. És clar que encara els
deu faltar algun crèdit per tenir el màster sencer perquè sempre els acaben
enxampant i dic jo que això deu ser un desprestigi pels aspirants a bons
espies, no?
dissabte, 29 de gener del 2022
ELS TITELLES
Dic
jo que Zelenski, el jove i guapo president d’Ucraïna potser cada nit quan es fica
al llit es pregunta qui li manava a ell de posar-se a polític per dirigir el
seu país. Ves si no n’estava, de tranquil, escrivint guions, actuant i dirigint
damunt dels escenaris! Allí tot era de mentida per molt bé que actués i
qualsevol drama s’acabava quan s’abaixava el teló. Ara en canvi li toca de
caminar sobre la corda fluixa, que deu ser una de les poques arts escèniques
que encara no havia provat. Una corda fluixa que ara tiba Putin, ara tiba
Biden.
Quin
parell! Que no té prou feina Biden amb la Minnie Mouse i els seus pantalons,
nous de trinca? Que no va fer sortir corrents els seus soldats d’Afganistan
perquè la seva vocació de guardià de les essències —democràtiques, és clar!—
estava en caiguda lliure? A què ve ara tornar-se a emmerdar en nom de la
llibertat d’Ucraïna? Ho sap aquest bon home que si hi ha un conflicte obert,
encara que sigui no bèl·lic, la major part d’Europa es quedarà sense gas? I
això per no parlar d’altres dèficits que patim i que Rússia aprofitarà. És més,
estic segura que si se’ls pregunta als ucraïnesos si volen pertànyer a la OTAN
o a Putin, diran majoritàriament que per damunt de tot volen viure en pau,
exceptuant, naturalment, alguns descerebrats que tota la vida han volgut tenir
una arma a les mans i ara han vist l’ocasió de fer-ho. Qüestiono Biden perquè
és qui va d’abanderat del benestar i l’harmonia d’Occident, quan el que fa és
jugar-se benestar i harmonia d’un Occident que queda lluny del seu. I què se’n
pot dir de Putin? Què es pot esperar d’un home que reprimeix, enverina,
empresona i fa el que més li convé —en nom del manteniment de la preponderància
del seu país, només faltaria!— sense cap escrúpol ni decor per guardar les
aparences? Aquest home es pensa que quan es mori s’emportarà totes les
ex-repúbliques soviètiques agafades amb una sola mà.
Nosaltres
només som titelles —i amb això ja tenim el lot complet del món de la faràndula—
a mans dels polítics, no només dels que dirigeixen el món, sinó també dels que
ens governen més de prop, i guiats pels seus fils ens anem movent, ara ens
entrebanquem, ara caiem, ara ens aixequem. Si són persones cabals i preparades
per tan àrdua empresa, no ho sabem, encara que prou mostres donen que no és
així. Els interessos que els mouen, si saben el que tenen entre mans, si són
conscients del que s’hi juguen i de l’abast de les seves decisions és cosa que
se’ns escapa. Com titelles que som, els nostres passos, crits, pors, plors,
rialles i escarafalls a l’escenari, i per molt lliures que a vegades ens
creguem, només són esclaus del moviment de les seves mans que obeeix el seu
cervell suposadament privilegiat i, en realitat, clarament mediocre.
dilluns, 10 de gener del 2022
JO, ASSESSORA A L'OMBRA
I com m’ha agradat de saber que si jo manés, tothom, tothom, em deixaria manar de bona gana! Des que ho sé, no he tingut res més que bones idees. Però ho vull aclarir: jo no vull manar directament. Jo vull ser assessora a l’ombra i que manin els altres. Que manin el que jo hagi suggerit, és clar! Per no ser ambiciosa no vull ni que em tinguin en nòmina. Si em paguen en sobres, ja em conformo, que si són uns bons sobres ja donaran per un bon pla de pensions. Ara bé, si hi ha algun problema amb els meus suggeriments, sens dubte mal interpretats pels manaires, el marró per a ells, eh? Per a ells, que són els de la foto, els que brillen amb llum pròpia, i no com jo, que em mantindria a l’ombra, sense cap ànsia de reconeixement.
I
després d’aquest aclariment-animalada que acabo de fer, passo a exposar alguna
de les meves bones idees.
Ara
que de seguida, de seguida, tindrem una vacuna Covid catalana -Hipra em sembla
que es diu la farmacèutica, molt bé!- jo voldria demanar un banc català. Sí, allò
que es va parlar com de passada en la darrera campanya electoral a Catalunya i
ja mai més se n’ha sentit a dir res. Seria un banc on tots els que volem estat
propi hi portaríem els diners. La política del banc seria -a banda de guanyar
diners, imprescindible per un banc i per qualsevol negoci, és clar!- tractar bé
el client. No com un número, no només com una font de beneficis, no fent-lo
esperar hores a la cua si no té cita prèvia -aquest no és un privilegi a l’abast
de tothom-, no carregant-lo amb qualsevol producte quan el client no ha anat a
comprar-lo, no parlant-li en castellà sigui quina sigui la seva llengua -també
sigui quina sigui la llengua de l’empleat-. A vegades tinc un déjà vu: hem
tornat a aquell moment en que parlar català feia provincià i pagerol??? També
hauria de fer promesa de lleialtat i no anar-se’n quan van maldades. Bé, doncs,
si el banc compleix aquests requisits i a més a més té una bona xarxa de
caixers, jo poso la mà al foc que no només ens en faríem clients els que volem
l’estat propi. La millor publicitat és la bona feina, sempre ho he dit, i si la
bona feina facilita la vida a les persones, tot i amb idees diferents, encara
més.
Una
altra idea que he tingut a l’ombra dels darrers rebuts de la llum i el gas: ens
manca una companyia energètica pròpia. D’energia neta i verda, però neta i
verda de veritat. M’ha semblat escoltar darrerament que l’energia nuclear és
neta. No sé si se li hauria d’afegir algun altre requisit a la nostra
energètica. Potser que no fos una arma letal. Com que no he aprofundit gaire no
m’estendré per no espifiar-la, però crec que amb la solar i l’eòlica per
començar ja estaria bé. La iniciativa podria ser privada, però d’alguna manera
s’haurien de poder regular els preus perquè no ens passi mai més el que està
passant ara, o sigui, un grapat de lladres pocavergonyes, a qui se’ls sobreïxen
els beneficis per les orelles, i moltíssima gent que es mor de fred perquè li
han tallat el subministrament o perquè tenen més por de la factura que de les gèlides
temperatures a dins de casa.
I
la darrera! Aquesta ja fa temps que em ronda. Per ser exactes més de quatre
anys. S’ha de crear una escola de jutges a Catalunya. Com és que no hi ha, o hi
ha tants pocs, jutges catalans? És per manca d’al·licient o per manca de
facilitats en la preparació per ser-ho? A veure, no vull dir que si alguns
jutges -del 13, del Suprem, del TSJC- haguessin estat catalans, als represaliats
els haguessin donat un premi, però no ho sé, tinc la intuïció que les coses
haurien anat d’una altra manera. No crec que els catalans que estudien Dret
tinguin res en contra de arribar a la judicatura, per tant només puc pensar que
el fet que no s’hi posin només és perquè no tenen facilitats per formar-se en
aquest càrrec-rang. I més ara que ja s’ha vist qui mana aquí! Que no soc
precisament jo, per molt que gallegi des del meu blog a l’ombra.
dilluns, 20 de desembre del 2021
SI JO MANÉS
Ai, si jo manés! Si jo manés faria signar una carta de compromís a tothom que vingués a Catalunya amb intenció de quedar-s’hi. Compromís de respectar les persones, el país i els seus símbols d’identitat. No cal que digui quins són, que tothom sap de què parlo. Compromís de no girar-s’hi en contra, que no ha de significar renunciar als propis orígens. El compromís el faria renovar periòdicament. Al tercer incompliment, abraçada i a prendre vent. Qui sigui que ho faci, que se’n vagi a un altre país, a veure si en troba algun que li ho permeti. Pels que són aquí des de fa temps la renovació haurà de ser més freqüent perquè em sembla que han oblidat que un dia aquest país els va acollir. Els que no necessitaven acolliment i van venir a prendre possessió de la colònia, igualment. Jo mateixa, que vaig néixer aquí, no tinc cap inconvenient en renovar el compromís cada dia si convé. Tothom! Tothom igual. No demano gaire. Només que qui viu a Catalunya se l’estimi, independentment de la ideologia política. N’estic tipa d’aquestes mostres d’odi al país per part d’alguns partits espanyolistes representats al Parlament. No és odi al govern, com pretenen fer creure; tantes querelles, travetes i males maneres només perjudiquen el país i li impedeixen d’avançar.
Si jo
manés també empraria aquesta paraula que sentim tant darrerament: “blindatge”.
Blindar el català a l’escola. Però a més d’emprar la paraula, també faria que
es complís. I no només a l’escola, sinó en tota la vida pública. Què punyetes
és això de, sempre d’entrada, parlar en castellà si la nostra llengua és el
català? És complex d’inferioritat de llengua o és manca de consciència dels
valors que ens caracteritzen i del bagatge que representa tenir una llengua
pròpia, que a més a més l’estem perdent? Que coi està passant que hi hagi
llocs, comerços, situacions, en els quals no t’atenen si no parles en castellà
i ningú no hi faci res? Que no és a l’Estatut el dret de parlar en català i en
castellà?
Si jo
manés prohibiria l’entrada de Pablo Casado a Catalunya si ha de venir a dir
mentides com les que diu a Espanya. Com que no diu res més que mentides, ja no
podria entrar. Si, tot i així, hi entra jo li posaria un boç com el que es posa
als gossos rabiosos -amb perdó dels gossos, que poden tenir la ràbia, però de
mentides no en diuen.
Si jo
manés faria tot això i més coses, que no les puc explicar aquí perquè això és
un blog i no una bíblia, i ho faria sense ampliar la base, que no sé pas de què
serviria, si tenint majoria absoluta com tenim, només fem que acatar, acotar i
acoblar-nos i no tenim nassos d’imposar res, ni de saltar-nos cap prohibició, ni
de desobeir cap llei injusta.
Si jo manés i fes tot el que he dit em titllarien -ja els sento- de dictadora i segurament de nazi, de supremacista de l’Apartheid i de capitost del Ku Klux Klan, i em posarien al nivell de Xi Jinping, de Putin i de Kim Jong-un, però tot i així m’agradaria poder-ho fer. I sí que tinc principis, però quan veig que la majoria o bé no en tenen o bé els canvien sense cap pudor, em passen les ganes de regir-me per principis, de ser tolerant i de permetre que em prenguin tant el pèl. Però ai, jo no mano ni tinc cap pretensió de manar. I ara algú dirà:
-Doncs
quina llàstima!
i algú
més contestarà:
-Encara
rai!
i segur que un altre se senyarà, tot dient:
-Dios nos guarde!