EL VIATGE DE L'ELNA

 

                          

A principis de l’estiu passat, després de lliurar “La llum de l’impostor” a l’editorial, i una mica tipa de tanta documentació, vaig fer un conte per l’Elna. Com que li agraden molt i ja en coneix un munt, em va semblar que li faria gràcia trobar-se ella mateixa dins d’un conte amb els personatges que coneixia.

       Tinc uns mínims coneixements d’edició d’imatges per un projecte que vam fer fa uns anys amb el meu col·lectiu mots.en.cru i, entre els mínims i que són molts els contes que sap la meva neta, m’hi vaig passar tot l’estiu. Gairebé hi deixo la vista perquè el pols, per fer anar fi el ratolí, encara el conservo, però els ulls ja són una altra cosa.

       No cal dir que m’ho vaig passar pipa, potser més i tot que ella quan se’l mira, perquè encara s’ha de limitar a mirar els dibuixos i a recordar les paraules que jo li llegeixo quan l’hi explico. Probablement quan comenci a llegir en traurà més el suc.

       Però no explico això per portar a lluïment els meus coneixements digitals que, segur que mirats de prop, tenen molt a millorar. M’he motivat a escriure aquesta entrada, entre altres coses, perquè l’Elna m’ha fet caure en uns detalls en què jo no havia reparat en els seixanta anys que fa que conec els contes.

       He de dir que de contes en tinc un gavadal. Els meus fills ja en tenien molts perquè sempre m’ha sabut greu de llençar-los i, inclús, si en algun moment de desencís maternal perquè d’explicar-los contes jo, ells havien passat a explicar-me contes xinos ―o si voleu, per dir-ho més lingüísticament correcte, sopars de duro o faules d’animals fantasmes―, en vaig fer una pila per llençar-los metafòricament, a la foguera, la mare em va dir que no els llencés i que els pugés cap al poble, que a casa hi cabia tot. El temps passa volant i en aquell moment no podia pensar que un altre dia, no gaire llunyà, podien ser útils. Com que li vaig fer cas, ara l’Elna té uns quants calaixos on triar i remenar.

      Li agraden tots, potser més els de fantasia i ficció que els didàctics. Els que tenen finestres, portes i altres elements que es poden obrir i tancar, els que fan musiquetes i sons diversos. També li agrada la col·lecció La sirena de La Galera, que són contes actuals amb temes del dia a dia i els que Disney ha portat a la pantalla; els de sempre amb la seva pròpia versió o de la seva factoria. Però té especial predilecció pels contes clàssics. D’aquests, vistos ara des d’una mirada actualitzada, em fastiguegen molt els finals, sempre els mateixos, on la pobra noia obté la recompensa, o el regal, de casar-se amb el príncep. I no és que no m’agradin els finals feliços, és que no hi crec; dels prínceps i els reis ja tothom sap el que en penso. Però el fastigueig em ve per aquest biaix masclista ―ja molt criticat i analitzat, no dic res de nou, és clar― que ni remotament hauria percebut fa seixanta anys, i ni tan sols, vint i tants, quan explicava contes als meus fills. Ara em penedeixo d’haver començat per aquests amb l’Elna. Tampoc és que pensi que se li hagin d’amagar, però per intentar esmenar el meu error, cada vegada que arribem al final d’un conte d’aquests, no em puc estar de dir:

       ―Una altra que es casa amb el príncep!

       I veig que ha captat el missatge, ni que sigui per imitació, perquè...

       ―Una altla, iaia, una altla pdincesa que es casa amb el pdíncep! ―em diu, fingint també fastigueig.

       Millor! Almenys si no puc evitar que li agradin, que s’adoni que hi ha una tendència a repetir sempre el mateix patró.

       I parlant de repetir, que a això anava, és ella qui m’ha fet adonar que a la Blancaneus la desperta un petó del príncep, igual com a la Bella Dorment. Que la Ventafocs, ha de passar la prova de la sabata per demostrar que ella és l’autèntica, i la Magalí de “Pell d’ase” s’ha d’emprovar l’anell pel mateix motiu. Que el Polzet llença pedretes per trobar el camí de tornada a casa i Hansel i Grettel també ho fan. I que hi ha unes botes de set llegües que se les posen indistintament el Polzet, el Gat amb botes i el Sastre Valent. Ah sí! I que el llop sempre és dolent: a la Caputxeta, a les Set cabretes i als Tres porquets.

       ―Una altla vegada, iaia, una altla vegada! ―i riem com leles.

       Tots aquests contes se’ls reparteixen Charles Perrault i els Germans Grimm i estaria bé que fossin seus, perquè almenys voldria dir que només són ells els que tenen aquesta tendència, però en general el que fan és adaptar-los de contes o llegendes més antics, europeus o asiàtics, que ha recollit la tradició popular. I estan tan plens d’estereotips que queda claríssim perquè costa tant de desempallegar-se’n. Com ens podem lliurar de mil·lennis de masclisme que, en el millor dels tractaments, han considerat les dones mereixedores, o no, de ser compensades pel criteri arbitrari de l’home? I això per no parlar dels herois salvadors, sempre homes, ni del pobre llop, sempre dolent. Ja és ben estrany que per comptes de posar-hi un llop, no hi posessin una lloba!

       Quan acabem aquests contes totes dues riem, però per motius diferents. Ella riu per la troballa i jo perquè tinc una neta que és una llumenera o, si més no, és la llum de la meva vida. Segur que ni més ni menys que totes les netes i nets del món per a les seves àvies i avis.

 

REVIURE EL JUDICI

 

                                                 

Primo Levi va ser un escriptor italià d’origen jueu que, després de sobreviure a l’Holocaust, va voler explicar-ho en diversos llibres. La seva mort no ha estat mai esclarida, però la versió més acceptada és que es va suïcidar i que el motiu es resumia en cinc paraules: Viure-ho sí, reviure-ho ja no.

       Sense voler banalitzar el genocidi jueu, vaig pensar en Primo Levi quan fa dos diumenges a TV3 van encetar la sèrie produïda per Mediapro. Perquè si d’entrada, tot i que vaig seguir el judici cada dia en temps real, em va semblar que seria interessant de saber i conèixer allò que la càmera no ens va mostrar en el seu moment, de seguida vaig sentir ―perquè el cor em pujava a la boca, no sé si d’indignació o de dolor― que no seria capaç de reviure-ho ara, amb la perspectiva que dona el temps. Però ja deu haver quedat clar que si en parlo és perquè no vaig tancar la tele.

       La sèrie reprodueix el judici, però també les escenes de carrer: les cares d’il·lusió i esperança de la gent els dies posteriors a l’1-O, la satisfacció dels líders socials davant la resposta massiva pacífica del 20S; el govern de dos partits, tots a l’una. Tot pertany a un passat, en el qual ningú no es podia imaginar què era el que ens venia a damunt. Els que potser s’ho imaginaven era els membres de govern i parlament, si es dedueix de la incomprensible cara de circumstàncies que feien tots en el moment feliç de proclamar la independència. I encara l’entonació d’un altre “A-por-ellos”, que jo no havia vist, el dia que començava el judici, a càrrec d’uns quants xais amb cor de llop, adotzenats, que s’aixoplugaven i s’aixopluguen a la cleda de la caverna mediàtica.

       Ja dins del TS, les cares perplexes dels advocats defensors, fins llavors confiats en que es fes justícia quan, una rere l’altra, totes les proves que hi havien de portar, eren bandejades i aixafades per la veu, com un martell, de Marchena. Les cares  franques i de bona fe dels acusats, convençuts que si els deixaven explicar, estaven salvats. Cara d’intel·ligència de l’advocada de l’Estat escoltant les declaracions, com dient “A mi m’ho faràs creure”. Cara de tot menys d’intel·ligència dels dos talossos de VOX. Cares dels fiscals navegant entre documents que no trobaven i ni punyetera idea de molts dels càrrecs que pretenien imputar als acusats, però amb la total seguretat  que no els necessitaven per condemnar-los.

       En aquell moment, veure advocats i acusats, convençuts que amb la veritat per endavant podien guanyar, fins i tot jo em vaig deixar enganyar. Ara, a pilota passada, és veu tan clar que tot estava dat i beneït que fa mal al cor tornar-ho a veure.

       El que no m’ha canviat en absolut és la percepció del testimoni de Soraya Sáenz de Santamaria. Tornar a veure el seu somriure tort i burleta, la fatxenderia, les mirades de complicitat amb el tribunal, la convicció d’estar en possessió de la raó i el vantar-se d’haver fet un bé impagable a Espanya, tot això m’ha provocat les mateixes preguntes que em vaig fer la primavera de 2019, quan vaig veure i escoltar la seva declaració en directe: Com pot dormir a les nits aquesta dona? Com pot somriure d’aquesta manera en un assumpte tan greu? Com es pot ser tan malvada?

       I és precisament la ràbia que he reviscut en tornar-ho a veure que ara, en moments de desesperança que es faci justícia, perquè a l’Estat espanyol tot li rellisca, i de desencís per les desavinences d’uns polítics que han oblidat d’on venim i el que hem viscut, és ara quan em torna el coratge i em dic que no podem defallir, que tard o d’hora es farà justícia i que tots els farsants cauran del pedestal. Il·lusa? Potser sí, però el temps posa tothom en el seu lloc. No ho dic jo, és la Història qui ho demostra.    

Encertadíssim cartell

                                               

M'HE VACUNAT. I ARA QUÈ?

                          

Doncs sí, dimecres passat em vaig vacunar. Quan em van enviar l’SMS perquè demanés hora, no m’ho acabava de creure; m’havia fet a la idea que no em tocaria fins a finals d’any. Però sí, sí, dimecres a les 10 em vaig posar a la cua que em portava a la terra promesa de la vacuna Astrazeneca. No era gaire bon dia, no; el dimarts Alemanya n’havia suspès la vacunació, però no hi vaig voler donar més voltes i per altra banda vaig pensar que, tal com van les coses, potser era ara o mai.

       Es veu que molta gent deu pensar com jo perquè la cua era llarga, d’una hora més o menys. Com diuen els negacionistes, un bon ramat de xais camí de l’escorxador. Sort que aquests són una minoria! Perquè de què servirien tants esforços per trobar la vacuna si després la majoria de la població no se la volgués posar? Digueu-me il·lusa, però jo crec en la vacuna. També crec en els interessos de les farmacèutiques i dels governs, però penso que la vacuna me l’he de posar. Si no em torneu a trobar més per aquí, serà que anava errada.

       Tot i el metre i mig de distància, els xais vam socialitzar força. El destí comú agermana, sí és èpic, més.    El xai del meu darrere va arribar amb un somriure i això em va animar a donar-li conversa quan em va demanar la tanda. Era un xai mascle, així amb cabells blancs com jo, i mascareta, com jo, i era de Reus i em va dir que allí no vacunaven, o almenys que en el moment de demanar cita, Reus no era a la llista. Ja se n’ha de tenir ganes per ser de Reus i venir a vacunar-se a Tarragona! És un dir. Jo no sento cap rivalitat amb Reus, en canvi la sento amb l’Espluga de Francolí, el poble veí de Vimbodí, que ja se sap que els orígens manen. Al final, amb el reusenc teníem coneguts comuns.

       Vam riure quan més endarrere un xai, amb poca facilitat per les paraules complicades, anava explicant les diferents vacunes i laboratoris als xais del davant i del darrere: La Faiser, l’Astaseneca, La Janson, la Jonson, la Modetna... No rèiem per la manera de dir-ho ―bueno, una miqueta sí―, sinó per la manera, impensable fa un any, en com tots havíem enriquit el vocabulari i ens havíem fet intrínsecament nostres algunes paraules gairebé desconegudes fins llavors. Al principi va ser coronavirus, confinament, mascareta, pandèmia. Més tard, hidro-alcohol, asimptomàtic, cribratge ―està bé tenir paraules com més allunyades del castellà millor, però aquí s’han passat, trobo: cribrrrratge―, antigen, desescalada. I ara, des de fa un temps, ens hem après els noms estrangers de tots els laboratoris farmacèutics que tenen a veure amb la vacuna. Ves si no en podríem tenir un aquí, d’aquests laboratoris, que fabriqués una vacuna catalana que tingués un nom tan clar i fàcil de pronunciar com “salvament”, o “nomésperlasalut”, o “pancura”, que tot i el prefix grec, tothom sap què vol dir.

       Per qui tingui curiositat per saber com han anat els efectes secundaris de la meva vacuna, doncs... Em vaig vacunar a les 11 i vaig estar bé fins les 11 de la nit. I de sobte em vaig sentir molt aixafada i vaig notar que la febre em començava a pujar. Ja havia anat prenent el paracetamol tal com recomanaven, així que vaig prendre el que em tocava i de pet al llit perquè la meva energia s’anava destruint per segons. La nit fa ser fotuda, malestar, febre, però no més que per una grip i sabent que tot està dins del previst es porta millor. L’endemà encara em ballaven les cames i en moure’m notava una certa inestabilitat en el cap, però avui, després de poc més de 48 hores, puc dir que em trobo perfectament bé, si no fos per la punxada de la xeringa... Encara tinc el braç adolorit.

Us deixo, que no sé què tinc...

TWITTER, A MATA-DEGOLLA

                            

Suposo que quan Twitter va tancar el compte de Donald Trump per incitació a la violència i/o delicte d’odi, la sang ja es devia escolar per les escletxes visibles i invisibles que té la xarxa. Suposo que Twitter no deu estar analitzant els comptes de tots els tuitaires perquè si ho fes en tancaria molts més. I suposo que, per interès propi, sovint deu mirar cap a una altra banda.

       Tinc compte a Twitter, però no hi soc gaire activa; només si algun tema o succés em motiva molt, faig una piulada. Però no cal tenir compte per entrar-hi, saber què s’hi diu i llegir la quantitat de barrabassades i bajanades que diuen els tuitaires, i més que els tuitaires, els reactius —deixeu-m’ho dir així perquè realment sembla una reacció química— a la piulada original.

       Potser és l’anonimat —no fa falta seguir algú o conèixer-lo per poder dir-hi la teva―, o potser és que tenir el teclat a l’abast a Twitter és com tenir el volant del cotxe a les mans, que diuen que ens fa treure el monstre que portem a dins. A veure si serà que estem carregats d’odi i Twitter és la nostra vàlvula d’escapament...

       Cada vegada que hi entro, perquè les piulades, a banda de per Twitter pròpiament, t’arriben per totes mena de vies (WatsApp, Facebook, TV, Youtube i més) en surto fastiguejada, per no dir esgarrifada de llegir el que llegeixo. Qui piula sempre en surt escaldat. Els que pensen com ell, l’aplaudeixen; els que no, el contradiuen i generen discussió. I fins aquí, encara és llibertat d’expressió. Hi ha un tercer grup, però, que aplega gent que directament insulta, que parla d’un tema sense tenir-ne la més mínima idea, que competeix per dir-la com més grossa, millor: l’ignorant insulta el científic, l’analfabet en sap molt més que el mestre, l’inculte tracta l’erudit d’inútil.

       Però això que és? Ens hem tornat bojos o què per embrancar-nos amb tan pretesa autoritat i manca d’educació en qualsevol tema com si ens hi anés la vida?

       Quan veig aquesta exhibició d’odi a la xarxa, no puc evitar pensar en una anècdota que explica Stefen Zweig a les seves memòries “El temps d’ahir”. Diu que abans de la 1a. Guerra Mundial la societat europea se sentia molt satisfeta de la seva forma de vida, perquè havia arribat a un grau de benestar acceptable i havia aconseguit no entrar en cap guerra des de feia quaranta anys. Per això ningú pensava en la possibilitat de cap nova guerra. Però diversos ridículs afronts havien anat sembrant l’odi entre la societat d’uns països i altres, fins al punt que quan l’autor  a primers de 1914  va fer una visita a un petit poble allunyat del brogit de les ciutats i de la política, es va esverar: fins aquell cul de món havia arribat l’animadversió a “l’enemic” desconegut de l’altre país. L’espurna que va encendre el foc va ser l’assassinat de l’hereu del tron d’Àustria i la seva dona a Sarajevo, però l’esca, els encenalls i la llenya ja feia temps que s’anaven apilant enmig de la societat europea. No m’agrada l’analogia, però no puc evitar pensar en aquesta història quan veig l’hostilitat que corre per Twitter.

       Per si aquesta ostentació vergonyosa de la baixa condició humana no fos prou, encara els polítics,  per comptes de parlar entre ells per mirar d’entendre’s, es dediquen a piular quan alguna paraula o fet de l’adversari no els agrada, fent pública la seva posició, contagiant-la els seus, enreveixinant els altres, donant corda als del tercer grup i, en resum, posant més llenya al foc. Molta responsabilitat és la que tenen i molt poca la que exerceixen.

       Tenia ganes de tancar el meu compte de Twitter, però m’esperaré uns quants dies, a veure si després d’aquesta entrada algú m’escolta i se sent al·ludit.

I TU, COM ESTÀS?

                                            

Això pregunten en aquesta web de l’associació catalana OBERTAMENT, on la gent que ho desitja explica com se sent. En parlen bastant i han aconseguit que jo també m’ho preguntés.

       I com estic jo? Doncs a simple vista diria que aguanto prou bé. Surto a comprar i a caminar, tinc companyia a casa, veig l’Elna , els fills i la Lila regularment i no he tingut cap pèrdua íntimament propera a causa de la COVID19. I com que penso que això és el més important, intento no aprofundir gaire, no burxar-me a mi mateixa per saber què tinc i què no tinc. No fos cas que trobés alguna cosa que em fes agafar consciència que estic molt malament.

       Perquè sense tenir-ne consciència plena he d’admetre que alguna cosa sí que em passa. Per començar, al matí no tinc cap pressa per llevar-me; si total, tinc tot el dia per endavant! No crec que estigui deprimida, però ho interpreto com un desinterès que abans no experimentava. Una altre senyal que ja em preocupa més és que hi ha dies que no tinc ganes d’escriure. Tal com ho dic! Això sí que no m’havia passat mai des que em va agafar la dèria d’escriure. Acostumada a anar sempre amb el coet al cul i a esperar que arribés el matí o la tarda en què pogués deixar anar en el paper tot el que m’omplia el pap, amuntegat i atresorat des de feia dies, ara, després d’escriure matí i tarda, avui i demà i demà passat, he perdut l’al·licient. No passa res. Em poso a treure les titaranyes dels sostres durant un parell de dies —que n’hi ha moltes, els escriptors ja se sap— i després hi torno. Però una cosa és que busqui solucions i l’altra que no existeixi el problema. Jo entenc que aquesta falta de ganes de voler expressar les idees és bastant simptomàtica.

       Em sembla que la culpa de tot la té la manca de llibertat. Tenim llibertat de moviments, però no està tan clar que tinguem llibertat de decisió. Els llocs i actes on acostumava a anar o estan tancats, o organitzen ben poca cosa. Si ho fan, m’he de plantejar si hi vaig o si em quedo a casa. Com abans, però ara atenent a les recomanacions, al risc, a la responsabilitat. Decideixo jo? Sí, però no és una decisió presa en llibertat. És condicionada, molt condicionada. Trobo a faltar les quedades freqüents amb amigues —més de sis, o més de quatre, ja m’he perdut—, sense haver de plantejar-me res; també les trobades no tan freqüents però regularment periòdiques; i les trobades amb dues persones, i amb una també. Trobo a faltar la socialització, ves! No hauria pensat mai que aquestes petites coses, que algú en dirà no essencials, són la sal —però la sal indispensable— de la vida. Sense elles, el dia és sonso i avorrit i la rutina se’ns menja. Em permeto generalitzar perquè no crec que només em passi a mi.

       Ahir a la nit vaig tapar amb plàstics tot el menjador perquè estic fent una petita reforma, on hi intervé un paleta. Estava ben emocionada, avui trencaríem la tediosa rutina. Deu ser per l’emoció que aquesta nit he somiat que vivia a sota dels plàstics. M’ho havia muntat i no hi estava malament. Però de tant en tant treia el cap i abans de dir res ja sentia una veu que em deia:

       —Encara no, encara no.

       I m’havia de tornar a amagar. Deu ser una mica tal com em sento: respirant amb un aire limitat que no saps fins quan serà suficient ni en quin moment deixarà de ser-ho.

    Sento el paleta picar amb el martell a la paret. No em preocupa si cau algun tros de paret que no havia de caure; em preocupa que si pica amb aquest ímpetu, demà ja haurà acabat. És greu no tenir ganes que els paletes se’n vagin?

ELECCIONS DE MENTIDA

 

             

La frase que més sento ―que no que més escolto— en aquesta campanya del 14F és: “Som l’únic partit que...”. I a mi em ve al cap una excursió que vaig fer fa molts anys a les fonts del Llobregat. A l’entrada de Castellar de n’Hug hi havia una botiga amb un gran rètol que deia: “L’únic forn de llenya” i per dins del poble et trobaves dos forns més amb el mateix rètol, cosa que evidenciava que, posats un al costat de l’altre, tots tres mentien.

       I aquesta és la sensació que tinc en aquesta campanya: les mentides, les atzagaiades i les sortides de to de tots els partits em semblen una gran mentida. També, tots, en diuen una altra i és que no pactaran amb aquest, ni amb aquell, ni amb l’altre. Doncs, senyors, si es presenten nou partits a aquestes eleccions, difícilment en sortirà cap amb prou majoria per governar sol.

       I les mentides no són la pitjor part d’aquest muntatge delusori. El pitjor serà el rebrot de la tercera onada, que ara mateix sembla que estigui remetent i el 14F podria tornar a agafar embranzida. Em pregunto qui en tindrà la culpa. Serà el senyor Josep Asensio, mestretites del dret, ex-mosso d’esquadra, llicenciat en filologia hispànica i aviat enginyer de telecomunicacions? Perquè per qui no ho sàpiga Asensio és l’autor del recurs contra l’ajornament de les eleccions catalanes, a qui el TSJC va donar la raó i també és —o així el veig jo— un egòlatra que per tal de demostrar els seus extraordinaris coneixements del dret, al·lega, apel·la, interposa i denuncia a tort i dret, dia sí, dia també. Veig que, ni amb totes les llicenciatures, és incapaç d’alliberar-se de la ignorància de la vanitat que li fa fer la traveta a qui sigui, si en pot treure una estona de lluïment —ell diu que no és de cap partit i que l’únic que l’interessa és el dret. Quanta noblesa!—. O en tindrà la culpa el TSJC, tal com ell ja ha declarat obertament, traient-se les puces del damunt? I és clar que no! La culpa serà tota del govern de la Generalitat per no haver-ho preparat prou bé.

       Tot i que encoratjo tothom a votar, no tinc gaires esperances en aquestes eleccions. D’entrada no veig programa de ningú enlloc, tret dels punts clàssics segons el caire de cada partit. Penso que si guanyem els independentistes i pacten entre ells, continuaran governant amb les mans lligades per Madrid i només en allò que Madrid els deixi. A banda de barallar-se entre ells, només faltaria! Tinc curiositat per saber si canviaria res si la major part dels vots independentistes fossin per a ERC, per comptes de ser per a Junts com fins ara. I si guanyen els unionistes i poden formar govern, serà obertament Madrid qui governi Catalunya de la mà del seu acòlit Illa. I tots reconciliats per fi! I tots, tots, representats per un sol govern, perquè amb un govern tan imparcial i equànime mai més no hi haurà ningú que torni a pensar en la independència, oi? Com que il·lusos ja sé que no ho són, els puc dir hipòcrites a la cara, uns hipòcrites que, a més a més, tracten el poble d’estúpid.

foto Beteve.cat

       Vist el panorama, ja només em queda l’esperança russa (!!!). Tinc més que clar que, en l’afer Borrell-Lavrov, Catalunya només ha estat moneda de canvi per mocar Europa, i de pas España i l’inefable Borrell, però igual la UE obre l’ull amb l’anècdota. Catalunya no té una situació estratègica gens menyspreable per convertir-se en aliada de Rússia a l’altra banda del continent europeu. No és que em faci cap gràcia que ens convertim en satèl·lits de Putin, però almenys la cara de Borrell em va fer riure molt. Encara ric ara quan hi penso.

 

NI INDEPENDÈNCIA, NI AUTONOMIA, NI DRET A RESPIRAR

 

                

El meu gendre ja fa temps que diu que Catalunya li hauria de regalar el govern a Espanya. Jo m’escandalitzo amb la proposta i ell em fa el raonament, no exempt de ràbia i impotència: que ens governin ells, que ho organitzin, que inverteixin els diners, que es responsabilitzin de tots els problemes que té el país, i nosaltres a obeir, que no és altra cosa que el que fem ara. No li dic, per no fer-lo emprenyar més, que també ens podrien governar deixant-nos a pa i aigua, perquè amb l’estimació que ens tenen i l’experiència que en tenim, no seria tan estrany.

Darrerament li dono la raó. Volíem la independència, encara la volem, però ara mateix no tenim ni autonomia i hem de demanar permís per respirar. No calen reunions de govern, ni de partits, ni acords al Parlament, ni decrets de la Generalitat. Es demana permís per tot a Madrid i llestos.

       ―Podem?

       ―No!

       ―Podem?

       ―Sí, però canvieu això i allò.

       ―Podem?

       ―Ni podeu, ni podreu.

Ves si se n’estalviaria de feina el Govern, el Parlament i tots els que es dediquen a la política. És clar que amb la crisi que tenim, també serien milers de persones més a l’atur. Ah, però pagaria Espanya, no?

Deixant de banda els polítics, que em tenen farta fins al capdamunt, i en època d’eleccions encara més,  jo no volia que s’ajornessin les eleccions. Crec que prenent mesures, igual que es prenen per anar a comprar, a treballar o anant pel carrer, i facilitant el vot a les persones confinades, les eleccions es podrien fer amb seguretat el 14 de febrer. Però aquestes travetes, al·legacions, denúncies, aquestes imposicions, aquesta impunitat de la cúpula judicial per saltar-se tot el que un govern i un parlament, escollits en democràcia, decideix democràticament, a mi em solleva, m’enrabia, em fa estar amb els nervis de punta i em porta a  desitjar que les eleccions no se celebrin el 14F, només perquè no se surtin amb la seva.

No en sé de lleis, però dubto que sigui legal que el TSJC pugui autoritzar o prohibir les eleccions en plena campanya electoral i a una setmana de celebrar-se. No hi trobo cap altre objectiu que el de desestabilitzar, igual com el fet d’inhabilitar el Conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, o la futura inhabilitació, amb proves o sense, de Laura Borràs. La Santamaria pot estar contenta: la decapitació continua. Ens van tallar el cap i ara ens arrenquen els líders, els governants i el dret a votar en la data decidida pel nostre Govern.

Com si no tinguéssim prou problemes amb la COVID19 i els dubtes que deu provocar en alguns si sortir a votar o no, per acabar-ho de rematar, vuit dies abans potser encara no sabrem si hi haurà o no eleccions. Però vaja! No cal patir que aquesta vegada el PSC ens ho solucionarà tot. El carisma del senyor Illa aconseguirà el miracle que només va aconseguir Pasqual Maragall ―Pobret! Sort que no deu saber què està passant a Catalunya, ni tot el que “fa” el seu partit per Catalunya.

Sincerament, i per no desmarcar-me del meu tema recurrent quan parlo de política, crec que la justícia de l’Estat està tensant massa la corda i que al final s’acabarà trencant. Així que per molt desmoralitzada que estigui, el 14F, el 30M o el 25A del 2040, aniré a votar. No sigui el cas que quan es trenqui la corda que escanya els meus drets i puguin alliberar-se joiosos, jo ja hi hagués renunciat. Això sí que em sabria greu.

                         I també podria passar això!

EL DIA QUE LA VANGUARDIA PARLI DE MI

 

                   

   

La Vanguardia és el diari que sempre he vist a casa, crec que ja ho he comentat alguna vegada. El llegia el meu padrí i ara el llegeix la meva mare i en fa els mots encreuats. Sempre vaig pensar que era un diari imparcial i amb criteri propi. No sabria dir si no ho era o si jo no sabia veure que no ho fos. Ara tinc clar que no ho és, però el 2012 quan vaig publicar el meu primer llibre, fent volar coloms com colomí acabat de sortir del niu que era, recordo que vaig pensar: si algun dia La Vanguardia parlés de mi... Ara em fa riure aquest pensament. Una mica per la meva ingenuïtat, una mica perquè La Vanguardia no és el que era i una mica més perquè què val l’opinió d’una sola persona, en aquest cas crític literari, que segur que és un expert, però que no deixa de ser la seva opinió, a vegades interessada?

He rebut opinions i comentaris sobre el que he publicat i m’adono que cada persona rep el que llegeix d’una manera diferent. Algunes coincideixen i també coincideixen amb la meva intenció en escriure-ho. D’altres són, no diré oposades, però sí diferents i és que cada persona, amb les seves circumstàncies és un món. Per això trobo tan enriquidores les opinions dels lectors. A vegades la idea que no he pogut trobar exprimint-me el cervell en tot el temps que he trigat en escriure un llibre, el lector me la brinda en tant sols sis o vuit hores de llegir-lo. I això no hi ha Vanguardia que ho superi, ni crític tampoc.

Amb “La llum de l’impostor” vaig decidir que recopilaria totes les opinions que em donessin, bones i dolentes, perquè totes són valuoses per a mi. Seria farragós reproduir aquí els onze folis de comentaris que he reunit, així que n’he fet un resum. És la meva manera d’agrair als lectors la seva opinió.

Ho he agrupat per conceptes. No hi ha spoiler. Al final dels comentaris poso l’enllaç al blog d’una amiga bloguera, l’Helena Bonals, que ha dedicat una entrada del seu blog de comentaris de llibres a “La llum de l’impostor”. Si penseu llegir el llibre us recomano que us salteu el sisè paràgraf.

VELOCITAT

-         M’he fet durar el final perquè em sabia greu acabar-la.

-         No podia parar de llegir-lo. M’ha agradat molt el llibre i fins i tot la tensió que aconsegueixes que tingui el lector.

-         No crec que mai hagi llegit un llibre tan ràpid. Ja ens explicaràs on et vas documentar.

-         Quan agafo un llibre i no el deixo fins que l’he acabat, és per alguna cosa.

-         Avui he agafat el teu llibre i me l’he llegit de dalt a baix.

-         Fa tres hores que llegeixo sense parar, amb el cor a mil.

REFLEXIÓ

-         M’agraden les escenes que inspiren pau perquè les que venen després són tristament arrencades de la realitat. Fas un recorregut a conèixer el perquè del comportament humà.

-         Només llegides les primeres pàgines ja s’endevina que és una novel·la potent. Fa temps que penso que l’individualisme, la desconfiança i el desconeixement ens porten a actuar de forma que els musulmans se senten menyspreats, per això estic molt d’acord amb les reflexions que fas al llibre. Em costa d’imaginar la presidenta de la Generalitat tractant la Mimí amb la familiaritat amb què ho fa. Potser és per la imatge que tinc dels polítics, embolcallats en el seu ego i sense veritable humanitat. Un cop acabat el llibre, també em costa de creure que hi hagi qui escrigui unes parrafades tan llargues per WhatsApp. Personalment necessito que la lectura flueixi per a poder emocionar-me i submergir-me en la història, com si jo mateixa l’estigués vivint. I en aquest cas ha estat així.

-         Fa dies que el vaig acabar, però penso en el contingut de “La llum de l’impostor”. Em fa pensar molt. Estic molt contenta de tenir-lo a la meva biblioteca.

-          

ALGUNA OBJECCIÓ, QUASI SEMPRE LA MATEIXA, SEMBLA QUE SUPERADA

-         Al començament em resultava incòmode el tema, perquè aquest conflicte el tenim aquí.

-         He patit bastant des del començament. El tema t’atrapa.

-         Ha estat un llibre molt dur, per a mi el més dur dels teus, per desgràcia amb una temàtica actual. Final trepidant i feliç, però. Espero el quart, però que no sigui tan dur, eh?

-         Felicitats, Teresa. He disfrutat molt amb la lectura, però en alguns moments m’ha agafat taquicàrdia i en altres, esgarrifances. Estic esperant llegir el proper.

-         Al començament el tema m’era costós, però després no vaig poder deixar-lo fins saber com acabava. El rellegiré més endavant com faig sempre amb els llibres que m’agraden.

PASSIÓ PER LA MIMÍ

-         Has creat un personatge molt ric i polièdric dins d’una trilogia. La teva prosa em recorda una mica la del Jordi Tiñena.

-         Es nota que t'estimes i molt a la Mimí: No és un personatge: és -permet-me l'expressió-, una filla teva, un ésser viu que batega amb el teu cor, que habita en el teu cos, que dorm amb tu cada nit i es lleva en el teu llit, que menja al teu plat...i així ens l'apropes tant que fas que l'arribem a entendre i posar-nos en la seva pell. Un treball molt ben perfilat, on es treu el màxim potencial de cada element, evitant incoherències, transmetent objectivitat. Fas que els lectors invertim el nostre temps a llegir la novel·la perquè aquesta té un sentit: res no hi ha en les seves pàgines perquè si: AIXÒ ÉS LITERATURA!

-         No deixis que s’acabi la Mimí, encara que superar aquesta novel·la és difícil.

-         Totalment recomanable. La Mimí... més Mimí que mai... La Teresa Duch ens torna a fer contenir l’alè.

 

DOCUMENTACIÓ

 

-         Molt interessant tot el llibre i no parava de pensar en la feina que deus haver tingut a documentar-te.

-         M’ha encantat. Quina feinada a documentar-te sobre l’Islam.

-         Molt ben treballat, argumentat i desenvolupat.

-         No soc molt feta a llegir, però el teu llibre m’ha apassionat. Pendent del que passarà fins al final. Per conèixer el món gihadista és importantíssim.

MÉS OPINIONS QUE, IGUAL QUE LES ANTERIORS , M’ENGRESQUEN A SEGUIR ESCRIVINT

 

-         M’ha captivat i m’ha entendrit. M’ha agradat molt la idea d’un govern més humà dirigit per una dona. Es fa estrany que una frustració porti a crear una organització terrorista.

-         Tens una gran sensibilitat pels personatges masculins. I per les dones, la gran fortalesa que ens caracteritza.

-         Ja et vaig dir que fabulaves molt bé i has sabut portar fins al final la complicada trama d’uns fets tan actuals.

-         La llum, la millor trilogia.

-         M’ha agradat la novel·la. El final és intens. T’enganxa i vols saber-ne l’entrellat.

-         Trobo la novel·la molt ben travada: diferents veus narratives, temàtiques secundàries, però també importants. El trobo interesantíssim. L’has de fer arribar a alguna candidata a presidir la Generalitat.

I aquest és el blog L'ECO QUE SE SENT, amb un llarg comentari.

 

Encara que ja ho he fet particularment, vull agrair els comentaris a la Susanna, l’Àngels, la Roser, la Berta, l’Helena, l’Àngela, la Mimí, la Teresa, el Jacint, la Rosa, la Marga, la Pilar, la Gemma, la Magda, l’Olga, l’Àngels, el Josep, l’Àngels, la Paquita, la Maria Fe, la Maria Laura, l’Amèlia, l’Anna, l’Aureli, el Ramon, la Maite i a tots els amics de Facebook i Twitter que m’han fet comentaris més breus que no he pogut recopilar. Espero no deixar-me ningú. Estimats lectors, moltes gràcies!       

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.

I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

VÍCTIMES

                                                   

Hi ha dies, com avui amb la Marató, que em sento orgullosa de la meva televisió i també me’n sento amb altres programes, però ja fa uns quants dissabtes que soc víctima de l’avorriment que em provoca el programa FAQS. L’avorriment és l’emoció més suau que em produeixen aquelles entrevistes tan llargues que, a partir de la primera mitja hora, no diuen gaire res de diferent. N’hi ha d’altres de més intenses, com ara el Déjà vu de trobar-te sovint els mateixos convidats al plató i la indignació quan constato que el pluralisme de TV3 és massa generós, convidant personatges de curta talla intel·lectual com ara el periodista Israel García Juez, de baixa qualitat educativa com la periodista Anna Grau, o entrevistant-ne d’altres que ni qualitat, ni talla, com Esperanza Aguirre. Vull dir, en el cas dels dos primers, convidant-los reiteradament, i en el cas de la tercera, entrevistant-ne d’altres de la mateixa mena.

Es veu que ara TV3, la meva, la que pago amb els meus impostos, vol emular els programes brossa d’altres cadenes on els convidats es barallen i es tiren els plats pel cap. Igualment passa amb la Rahola que, si quan fa un monòleg, se la pot escoltar perquè si més no serveix per mantenir la flama de la revolta encesa, quan es posa a discutir amb tots els detractors de l’independentisme, amb uns quants alhora, allò és una veritable olla de grills, sense cap més objectiu que ser-ho. En moments com aquest penso en aquella senyora que surt de tant en tant a l’APM que diu: “Yo quiero que griten, que se peleen...” Doncs jo no i em molesta extremament aquest to crispat i mal educat.

Ja fa bastants dissabtes que, fastiguejada, a les onze tanco la tele i em poso a llegir. Encara rai que ahir no la vaig tancar i vaig poder escoltar el meu admirat Boye —admirat pel seu extens coneixement de la llei i perquè defensa la nostra gent a l’exili, peti qui peti—. Era a Madrid i el van entrevistar per videoconferència (Bona nit... espera’t... un moment... ara tornem a Madrid...). Potser és cosa meva, però a mi la conductora del programa em va semblar un jutge del Suprem per la manera en com insistia a fer-li confessar a l’entrevistat el seu crim. Boye, però, no s’immuta, ni pel FAQS, ni per la conductora, ni per res i va dir que el Tribunal Suprem aquesta setmana s’ha passat dues vegades la llei per on li ha donat la gana: una, amb el cas d’Otegui, dient que el tornaria a jutjar i l’altra amb la prescripció del delicte atribuït a Boye, dient que no importa la prescripció. Està bé de saber-ho, tot i que no deixen de ser dues irregularitats més en el sac de l’omni/prepotència del Suprem i que no canviarà res mentre els seus membres mantinguin el lloc i els privilegis.

Suposo que en les dues o tres hores més que es devia allargar el FAQS, i veient el caire del programa, no devien parlar de la reunió del Consell per la República que havia tingut lloc ahir mateix i al qual ERC no va assistir per considerar-lo un acte partidista. Doncs a mi em sembla que, precisament, s’ha convertit en acte partidista al no assistir-hi Esquerra. Si hi hagués assistit hagués estat un acte d’unitat de l’independentisme aplaudit per tot l’independentisme, que no vol sentir parlar més de partits ni d’actes partidistes, i que assisteix impotent a una divisió cada cop més radical dels qui haurien de representar la seva voluntat.

Res! Aquí som i aquí ens quedem “les víctimes” que deia Miquel Desclot en el discurs que va fer en rebre el 62è Premi de Poesia Carles Riba, la Nit de Santa Llúcia d’aquest any. S’ha de saber molt de paraules per resumir en dos minuts i mig quins són, ara mateix, els nostres malestars, en un discurs tan encertat i impecable. 

                      Segur que ja l'heu vist, però si no, aquí el teniu.