El
meu gendre ja fa temps que diu que Catalunya li hauria de regalar el govern a
Espanya. Jo m’escandalitzo amb la proposta i ell em fa el raonament, no exempt
de ràbia i impotència: que ens governin ells, que ho organitzin, que
inverteixin els diners, que es responsabilitzin de tots els problemes que té el
país, i nosaltres a obeir, que no és altra cosa que el que fem ara. No li dic,
per no fer-lo emprenyar més, que també ens podrien governar deixant-nos a pa i
aigua, perquè amb l’estimació que ens tenen i l’experiència que en tenim, no
seria tan estrany.
Darrerament
li dono la raó. Volíem la independència, encara la volem, però ara mateix no
tenim ni autonomia i hem de demanar permís per respirar. No calen reunions de
govern, ni de partits, ni acords al Parlament, ni decrets de la Generalitat. Es
demana permís per tot a Madrid i llestos.
―Podem?
―No!
―Podem?
―Sí, però canvieu això i
allò.
―Podem?
―Ni podeu, ni podreu.
Ves
si se n’estalviaria de feina el Govern, el Parlament i tots els que es dediquen
a la política. És clar que amb la crisi que tenim, també serien milers de
persones més a l’atur. Ah, però pagaria Espanya, no?
Deixant
de banda els polítics, que em tenen farta fins al capdamunt, i en època d’eleccions
encara més, jo no volia que s’ajornessin
les eleccions. Crec que prenent mesures, igual que es prenen per anar a
comprar, a treballar o anant pel carrer, i facilitant el vot a les persones
confinades, les eleccions es podrien fer amb seguretat el 14 de febrer. Però
aquestes travetes, al·legacions, denúncies, aquestes imposicions, aquesta
impunitat de la cúpula judicial per saltar-se tot el que un govern i un
parlament, escollits en democràcia, decideix democràticament, a mi em solleva,
m’enrabia, em fa estar amb els nervis de punta i em porta a desitjar que les eleccions no se celebrin el
14F, només perquè no se surtin amb la seva.
No
en sé de lleis, però dubto que sigui legal que el TSJC pugui autoritzar o
prohibir les eleccions en plena campanya electoral i a una setmana de
celebrar-se. No hi trobo cap altre objectiu que el de desestabilitzar, igual
com el fet d’inhabilitar el Conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, o la
futura inhabilitació, amb proves o sense, de Laura Borràs. La Santamaria pot
estar contenta: la decapitació continua. Ens van tallar el cap i ara ens
arrenquen els líders, els governants i el dret a votar en la data decidida pel nostre
Govern.
Com
si no tinguéssim prou problemes amb la COVID19 i els dubtes que deu provocar en
alguns si sortir a votar o no, per acabar-ho de rematar, vuit dies abans potser
encara no sabrem si hi haurà o no eleccions. Però vaja! No cal patir que
aquesta vegada el PSC ens ho solucionarà tot. El carisma del senyor Illa
aconseguirà el miracle que només va aconseguir Pasqual Maragall ―Pobret!
Sort que no deu saber què està passant a Catalunya, ni tot el que “fa” el seu
partit per Catalunya.
Sincerament, i per no desmarcar-me del meu tema recurrent quan parlo de política, crec que la justícia de l’Estat està tensant massa la corda i que al final s’acabarà trencant. Així que per molt desmoralitzada que estigui, el 14F, el 30M o el 25A del 2040, aniré a votar. No sigui el cas que quan es trenqui la corda que escanya els meus drets i puguin alliberar-se joiosos, jo ja hi hagués renunciat. Això sí que em sabria greu.
I també podria passar això!
