Suposo
que quan Twitter va tancar el compte de Donald Trump per incitació a la
violència i/o delicte d’odi, la sang ja es devia escolar per les escletxes
visibles i invisibles que té la xarxa. Suposo que Twitter no deu estar
analitzant els comptes de tots els tuitaires perquè si ho fes en tancaria molts
més. I suposo que, per interès propi, sovint deu mirar cap a una altra banda.
Tinc compte a Twitter, però no hi soc
gaire activa; només si algun tema o succés em motiva molt, faig una piulada.
Però no cal tenir compte per entrar-hi, saber què s’hi diu i llegir la
quantitat de barrabassades i bajanades que diuen els tuitaires, i més que els
tuitaires, els reactius —deixeu-m’ho dir així perquè realment sembla una
reacció química— a la piulada original.
Potser és l’anonimat —no fa falta seguir
algú o conèixer-lo per poder dir-hi la teva―, o potser és que tenir el teclat a
l’abast a Twitter és com tenir el volant del cotxe a les mans, que diuen que
ens fa treure el monstre que portem a dins. A veure si serà que estem carregats
d’odi i Twitter és la nostra vàlvula d’escapament...
Cada vegada que hi entro, perquè les
piulades, a banda de per Twitter pròpiament, t’arriben per totes mena de vies (WatsApp,
Facebook, TV, Youtube i més) en surto fastiguejada, per no dir esgarrifada de
llegir el que llegeixo. Qui piula sempre en surt escaldat. Els que pensen com
ell, l’aplaudeixen; els que no, el contradiuen i generen discussió. I fins
aquí, encara és llibertat d’expressió. Hi ha un tercer grup, però, que aplega
gent que directament insulta, que parla d’un tema sense tenir-ne la més mínima
idea, que competeix per dir-la com més grossa, millor: l’ignorant insulta el
científic, l’analfabet en sap molt més que el mestre, l’inculte tracta l’erudit
d’inútil.
Però això que és? Ens hem tornat bojos o
què per embrancar-nos amb tan pretesa autoritat i manca d’educació en qualsevol
tema com si ens hi anés la vida?
Quan veig aquesta exhibició d’odi a la
xarxa, no puc evitar pensar en una anècdota que explica Stefen Zweig a les
seves memòries “El temps d’ahir”. Diu que abans de la 1a. Guerra Mundial la
societat europea se sentia molt satisfeta de la seva forma de vida, perquè
havia arribat a un grau de benestar acceptable i havia aconseguit no entrar en
cap guerra des de feia quaranta anys. Per això ningú pensava en la possibilitat
de cap nova guerra. Però diversos ridículs afronts havien anat sembrant l’odi
entre la societat d’uns països i altres, fins al punt que quan l’autor a primers de 1914 va fer una visita a un petit poble allunyat
del brogit de les ciutats i de la política, es va esverar: fins aquell cul de món
havia arribat l’animadversió a “l’enemic” desconegut de l’altre país. L’espurna
que va encendre el foc va ser l’assassinat de l’hereu del tron d’Àustria i la
seva dona a Sarajevo, però l’esca, els encenalls i la llenya ja feia temps que
s’anaven apilant enmig de la societat europea. No m’agrada l’analogia, però no
puc evitar pensar en aquesta història quan veig l’hostilitat que corre per
Twitter.
Per si aquesta ostentació vergonyosa de
la baixa condició humana no fos prou, encara els polítics, per comptes de parlar entre ells per mirar
d’entendre’s, es dediquen a piular quan alguna paraula o fet de l’adversari no
els agrada, fent pública la seva posició, contagiant-la els seus, enreveixinant
els altres, donant corda als del tercer grup i, en resum, posant més llenya al
foc. Molta responsabilitat és la que tenen i molt poca la que exerceixen.
Tenia ganes de tancar el meu compte de
Twitter, però m’esperaré uns quants dies, a veure si després d’aquesta entrada
algú m’escolta i se sent al·ludit.
