Això
pregunten en aquesta web de l’associació catalana OBERTAMENT, on la gent que
ho desitja explica com se sent. En parlen bastant i han aconseguit que jo també
m’ho preguntés.
I com estic jo? Doncs a simple vista
diria que aguanto prou bé. Surto a comprar i a caminar, tinc companyia a casa,
veig l’Elna , els fills i la Lila regularment i no he tingut cap pèrdua íntimament
propera a causa de la COVID19. I com que penso que això és el més important,
intento no aprofundir gaire, no burxar-me a mi mateixa per saber què tinc i què
no tinc. No fos cas que trobés alguna cosa que em fes agafar consciència que
estic molt malament.
Perquè sense tenir-ne consciència plena
he d’admetre que alguna cosa sí que em passa. Per començar, al matí no tinc cap
pressa per llevar-me; si total, tinc tot el dia per endavant! No crec que
estigui deprimida, però ho interpreto com un desinterès que abans no experimentava.
Una altre senyal que ja em preocupa més és que hi ha dies que no tinc ganes d’escriure.
Tal com ho dic! Això sí que no m’havia passat mai des que em va agafar la dèria
d’escriure. Acostumada a anar sempre amb el coet al cul i a esperar que arribés
el matí o la tarda en què pogués deixar anar en el paper tot el que m’omplia el
pap, amuntegat i atresorat des de feia dies, ara, després d’escriure matí i
tarda, avui i demà i demà passat, he perdut l’al·licient. No passa res. Em poso
a treure les titaranyes dels sostres durant un parell de dies —que n’hi ha
moltes, els escriptors ja se sap— i després hi torno. Però una cosa és que
busqui solucions i l’altra que no existeixi el problema. Jo entenc que aquesta falta
de ganes de voler expressar les idees és bastant simptomàtica.
Em sembla que la culpa de tot la té la
manca de llibertat. Tenim llibertat de moviments, però no està tan clar que
tinguem llibertat de decisió. Els llocs i actes on acostumava a anar o estan
tancats, o organitzen ben poca cosa. Si ho fan, m’he de plantejar si hi vaig o
si em quedo a casa. Com abans, però ara atenent a les recomanacions, al risc, a
la responsabilitat. Decideixo jo? Sí, però no és una decisió presa en llibertat.
És condicionada, molt condicionada. Trobo a faltar les quedades freqüents amb
amigues —més de sis, o més de quatre, ja m’he perdut—, sense haver de
plantejar-me res; també les trobades no tan freqüents però regularment periòdiques;
i les trobades amb dues persones, i amb una també. Trobo a faltar la
socialització, ves! No hauria pensat mai que aquestes petites coses, que algú
en dirà no essencials, són la sal —però la sal indispensable— de la vida. Sense
elles, el dia és sonso i avorrit i la rutina se’ns menja. Em permeto
generalitzar perquè no crec que només em passi a mi.
Ahir a la nit vaig tapar amb plàstics tot
el menjador perquè estic fent una petita reforma, on hi intervé un paleta. Estava
ben emocionada, avui trencaríem la tediosa rutina. Deu ser per l’emoció que
aquesta nit he somiat que vivia a sota dels plàstics. M’ho havia muntat i no hi
estava malament. Però de tant en tant treia el cap i abans de dir res ja sentia
una veu que em deia:
—Encara no, encara no.
I m’havia de tornar a amagar. Deu ser una
mica tal com em sento: respirant amb un aire limitat que no saps fins quan serà
suficient ni en quin moment deixarà de ser-ho.
Sento el paleta picar amb el martell a la
paret. No em preocupa si cau algun tros de paret que no havia de
caure; em preocupa que si pica amb aquest ímpetu, demà ja haurà acabat. És greu
no tenir ganes que els paletes se’n vagin?
