En aquest país d’il·lusos ens fem la il·lusió
que jutjaran el rei emèrit, que el condemnaran, que li faran tornar tot el que
ha robat, que això farà trontollar la monarquia, que la sotmetran a referèndum —recordem
referèndum? Aquell acte no catalogat com a delicte, però sí penat amb anys de
presó—,
que la monarquia el perdrà i que l’actual rei caurà.
Fins i tot essent molt optimista, podria
creure que farem tot això, però tinc clar que el rei no caurà. Està ben
apuntalat. Polítics, militars, jutges, empreses i mitjans lleials el sostenen
amb una mà, mentre paren l’altra.
No voldria acarnissar-me en una persona
vella, més de l’altre món que d’aquest, que ja sabem que quan una persona mor,
se li reconeixen tots els mèrits. No sé si amb el rei emèrit passarà el mateix,
però crec que, a ulls de molts, la seva mala vida, quan mori, pesarà més que
els seus mèrits.
No en teníem prou amb haver de mantenir a
canvi de res un rei —i la seva extensa família— imposat per un dictador
assassí, que ens havia de tocar un rei corrupte que no en tenia prou i
esgarrapava a tort i a dret, rifant-se també els seus il·lusos fidels.
Quanta porqueria que hi ha a les altes
esferes, renoi! Es veu que l’avorriment provoca aquestes coses —jo
no ho sé. Ni soc de les altes esferes, ni m’avorreixo mai— i
estimula la imaginació vers camins el més allunyats possible de l’honor i la
rectitud. Perquè està demostrat que els que es troben en la cúpula del poder no
les practiquen. I nosaltres ens fem la il·lusió que el rei caurà...
Quan Heraclio Fournier va crear la seva
baralla, que va anomenar espanyola, poc s’imaginava que, cent cinquanta anys
més tard, un rei espanyol n’encarnaria tots els pals: Les espases, amb la venda
d’armes —mitjançant
comissions il·legals, és clar— a països que no saben ni de lluny què són els drets
humans; i no sé fins a quin punt qualsevol país que comercialitza armes, per
molt que presumeixi de respectar-los, ho fa. Els oros, que van entrant a les
seves butxaques de forma il·legal i en van sortint de la mateixa manera. Els
bastons amb què encoratja els seus sequaços a apallissar els catalans o a qui
sigui que faci perillar el seu tron. Ah, que aquest és el fill? No estic segura
que el fill no s’assessorés amb el pare el
3 d’octubre. I la copa del nèctar dels déus que se saben pel damunt de
les lleis d’aquest món. Encara hi faltaria un pal en la baralla per acabar de
representar aquest rei corrupte, poca-vergonya i llibertí que es veu que tenia,
i té, dones, un dia sí i l’altre també, llepant-li l’entrecuix. Com el
representaríem aquest pal? Un fal·lus, dos fal·lus, tres fal·lus...?
No us feu il·lusions, estimats il·lusos, jo
tampoc no me les faig perquè “todo seguirà atado y bien atado”. Ens en fotem
molt del dictador. Semblava tonto, com de la família del rei, vaja!, però que
la seva ombra encara es projecti gairebé cinquanta anys després de mort, vol
dir que les aparences enganyen i que els tontos érem, som i serem, si no hi
posem remei, nosaltres.
M'agradaria deixar de posar aquest quadre d'una punyetera vegada, però ho voldria fer quan ja no hi hagués res per anotar.
Darreres dades publicades de COVID 19 a Catalunya:
.
