dilluns, 1 de març de 2021

I TU, COM ESTÀS?

                                            

Això pregunten en aquesta web de l’associació catalana OBERTAMENT, on la gent que ho desitja explica com se sent. En parlen bastant i han aconseguit que jo també m’ho preguntés.

       I com estic jo? Doncs a simple vista diria que aguanto prou bé. Surto a comprar i a caminar, tinc companyia a casa, veig l’Elna , els fills i la Lila regularment i no he tingut cap pèrdua íntimament propera a causa de la COVID19. I com que penso que això és el més important, intento no aprofundir gaire, no burxar-me a mi mateixa per saber què tinc i què no tinc. No fos cas que trobés alguna cosa que em fes agafar consciència que estic molt malament.

       Perquè sense tenir-ne consciència plena he d’admetre que alguna cosa sí que em passa. Per començar, al matí no tinc cap pressa per llevar-me; si total, tinc tot el dia per endavant! No crec que estigui deprimida, però ho interpreto com un desinterès que abans no experimentava. Una altre senyal que ja em preocupa més és que hi ha dies que no tinc ganes d’escriure. Tal com ho dic! Això sí que no m’havia passat mai des que em va agafar la dèria d’escriure. Acostumada a anar sempre amb el coet al cul i a esperar que arribés el matí o la tarda en què pogués deixar anar en el paper tot el que m’omplia el pap, amuntegat i atresorat des de feia dies, ara, després d’escriure matí i tarda, avui i demà i demà passat, he perdut l’al·licient. No passa res. Em poso a treure les titaranyes dels sostres durant un parell de dies —que n’hi ha moltes, els escriptors ja se sap— i després hi torno. Però una cosa és que busqui solucions i l’altra que no existeixi el problema. Jo entenc que aquesta falta de ganes de voler expressar les idees és bastant simptomàtica.

       Em sembla que la culpa de tot la té la manca de llibertat. Tenim llibertat de moviments, però no està tan clar que tinguem llibertat de decisió. Els llocs i actes on acostumava a anar o estan tancats, o organitzen ben poca cosa. Si ho fan, m’he de plantejar si hi vaig o si em quedo a casa. Com abans, però ara atenent a les recomanacions, al risc, a la responsabilitat. Decideixo jo? Sí, però no és una decisió presa en llibertat. És condicionada, molt condicionada. Trobo a faltar les quedades freqüents amb amigues —més de sis, o més de quatre, ja m’he perdut—, sense haver de plantejar-me res; també les trobades no tan freqüents però regularment periòdiques; i les trobades amb dues persones, i amb una també. Trobo a faltar la socialització, ves! No hauria pensat mai que aquestes petites coses, que algú en dirà no essencials, són la sal —però la sal indispensable— de la vida. Sense elles, el dia és sonso i avorrit i la rutina se’ns menja. Em permeto generalitzar perquè no crec que només em passi a mi.

       Ahir a la nit vaig tapar amb plàstics tot el menjador perquè estic fent una petita reforma, on hi intervé un paleta. Estava ben emocionada, avui trencaríem la tediosa rutina. Deu ser per l’emoció que aquesta nit he somiat que vivia a sota dels plàstics. M’ho havia muntat i no hi estava malament. Però de tant en tant treia el cap i abans de dir res ja sentia una veu que em deia:

       —Encara no, encara no.

       I m’havia de tornar a amagar. Deu ser una mica tal com em sento: respirant amb un aire limitat que no saps fins quan serà suficient ni en quin moment deixarà de ser-ho.




    Sento el paleta picar amb el martell a la paret. No em preocupa si cau algun tros de paret que no havia de caure; em preocupa que si pica amb aquest ímpetu, demà ja haurà acabat. És greu no tenir ganes que els paletes se’n vagin?

14 comentaris:

  1. Com a passar, si passa! Què és greu?... Suposo que això ho hauria de dir un "especialista". Té solució?... I tant!, mentre aquesta situació no s'allargui mooolt més. Noia, que somiïs que vius davall de plàstics, podria tenir la seva lógica veient la foto, però que no hi estiguessis malament?... ui, ui, ui, alguna cosa passa!. Per si de cas, jo no em faré aquesta pregunta. 😉

    Salut i aferradetes, Tresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és perillós fer-se preguntes, sa lluna, i més en aquests temps. Però mira, per la teva tranquil·litat, quan l'endemà el paleta va acabar ja en començava a tenir ganes. Ves si em va durar poc l'eufòria. Va ser un miratge, només.
      Aferradetes, guapa!

      Elimina
  2. Doncs ho deixarem dient que estic bé, com tu dius, allò principal funciona, doncs no cal demanar més.

    Les limitacions a llarg termini acaben pesant a tothom. I sobretot hi ha una cosa que dius que trobo que tens molta raó. Decidim, però no decidim en llibertat, decidim molt condicionats per moltes coses, per les informacions que tenim (sovint contradictòries i massa exhaustives) i fins i tot condicionats per les persones properes. I tot això acumula cansament.

    Espero que quan se'n vagin els paletes te n'alegris, serà bon senyal. El primer dia encara és novetat... quan ja fa dies que els tens a casa, ja no pots més d'ells.

    Trobem a faltar els amics i coneguts, tot plegat és normal.

    Una anècdota ben ximpleta. Jo visc en un lloc que no hi ha botigues a la vora, al menys no pas botigues de tot el necessari. Sempre hem d'agafar el cotxe per anar a tot arreu. Des de l'inici de la pandèmia que vaig decidir anar a l'Esclat que és molt gran i hi ha de tot, per minimitzar les sortides. Doncs bé l'altre dia vaig anar a una carnisseria nova que he trobat i només aquest tracte de botiguera-clienta em va semblar encantador... i no els que els nois i noies de l'Esclat no siguin amables, que en són molt, però és diferent. Vull dir que fins a quin punt trobem a faltar les relacions socials, fins i tot les més anecdòtiques, no en som conscients fins que alguna cosa ens hi fa pensar. A tu els paletes, a mi la carnissera. Tot i això ens en sortirem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una bona comparació, Carme. El més significatiu de tot és que, en no haver passat mai per aquesta situació, no és que no valoréssim les relacions socials, però ho vèiem com una cosa normal. No ho hauríem d'oblidar quan ho tornem a tenir, que espero que sigui aviat.
      Una abraçada, Carme!

      Elimina
  3. No és pas la primera vegada que escolto dir això darrerament, aquesta desgana per fer coses sembla que agafa a més d'un... només desitjo que no s'estengui massa i ben aviat , poguem recuperar les relacions socials tal i com eren , sense distàncies ni mascaretes.... que ja tinc ganes de veure-li el somriure a la dependenta de la botiga !!. Mentrestant , que no vulguis que marxi el paleta, no t'ha de preocupar massa...sobre tot si es guapot !! hehehe.... Ànims i salut !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho era gaire, no, i una mica potiner. Ja li he dit a sa lluna que quan va acabar vaig respirar. I això que només portava dos dies! Em sembla que és la pols que porten, més que ells mateixos, pobres.
      Ànims que no vull temptar la sort, però tinc ganes de dir que ja ho tenim guanyat això.

      Elimina
  4. Sento dir-te que no estàs malament, estàs fatal, tenir un paleta a casa es de les coses més horribles que pot experimentar una persona del primer mon. No sabria què recomanar-te per millorar perquè mai he estat tan malament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'agraeix la intenció, Pons. Jo tampoc no sabria quina mena de teràpia aconsellar en un cas tan estrambòtic. Coses del confinament i de la situació anòmala que estem vivint.
      (Ja et pots imaginar que vaig exagerar una mica, però sí que el dia abans tenia una certa il·lusió de tenir algú per casa. Ja ho vaig pagar, ja. Encara menjo pols ara!)

      Elimina
  5. S'està fent llarg. Com deia en Pau Riba, també amb la veu de Maria del Mar Bonet: "es fa llarg, es fa llarg esperar.
    I allò que en diuen la llum al final del túnel... jo encara no la veig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, així com al principi aquí dèiem que no coneixíem ningú que hagués passat la Covid 19, ara dic que conec molt poca gent que estigui vacunada. Potser quan vegi que els coneguts i la gent del voltant ho està, començaré a veure la llum. La mare en té 89 i encara no li han dit res. No passa res. Seguirem com fins ara, però, com sempre, no és com ens esperàvem ni com ens van dir.

      Elimina
  6. T'entenc noieta, a mi també em falta empenta per fer coses , però no estic segura que sigui a causa de la pandèmia, suposo que són "danys col·laterals"...La mandra de llevar-te d'hora, perquè saps que et tocarà fer el mateix d'ahir...Jo trobo a faltar molt anar a l'escola , que ja em solucionava la mitat del dia!
    Aquest dies he endreçat el despatx, que hi tenia tants llibres que ja no hi cabia jo, i em refereixo llibres d'aquells tant gruixuts de col·leccions, que pesaven molt, els he anat encaixant i després va venir un camió de les Engrunes i se'ls va endur, que ara ja jo te'ls vol ningú i a més encara has de pagar el transport, la qual cosa vaig fer molt a gust, doncs ja m'he tret un pes de sobre( mai millor dit) i ara he de pensar que més faré. He agafat el costum d'anar a comprar cada dia alguna cosa i això és l'excusa per sortir i quan ja sóc a fora , faig una passejada.
    Avui he anat a la metgessa i m'ha fet la pregunta, -"Com estàs"?- Doncs mira anar passant que qui dia passa any empeny...-Camina cada dia una estona i pren infusions relaxants...
    Saps què he fet aquests dies? Pel Facebook contacto amb gent i chategem i jo em peto de riure i no et pensis, metges, enginyes tius de molta categoria americans, anglesos, i alguns estan com un tren, jo em diverteixo molt, però és clar toca mirar l'ordinador...A les velleses es fan les bestieses!!!
    Petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em parlis de les col·leccions. Tinc tres super-enciclopèdies i no sé què n'he de fer. Escolta, ves amb compte de xatejar amb desconeguts, eh? que tu ets molt innocent... A veure si t'enganyaran. (En fi, si et va bé, ja m'ho faràs saber, que potser m'hi animo).
      Petonets!

      Elimina
  7. Jo, per sort o per desgràcia, treballo, i tinc tants projectes que no trobo temps per tot, però això m'omple molt, aquests projectes són la meva vida. Si no treballés potser em passaria com a tu. I sí que trobo a faltar els amics. El juny passat vaig anar a la Costa Brava per celebrar l'aniversari amb la meva millor amiga, i va ser com una illa de felicitat al mig del que estem vivint.

    ResponElimina
  8. Hem assumit això de viure sense les relacions de sempre i ara quan les podem gaudir, és un gran regal. Recordem-ho quan tornem a la vida normal, són la sal de la vida.
    Ja n'hem parlat, em sembla, jo sempre m'entretinc a casa, però m'agrada variar i de temps per estar a casa i escriure ja n'he tingut molt i trobo a faltar més sortides amb la gent que aprecio.
    Abraçada, Helena!

    ResponElimina