LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 3

                      

Ahir vaig quedar aclaparada quan, després d’intentar provocar algun somriure amb el que havia escrit, em vaig trobar amb uns números tan alarmants de noves morts i nous contagis. Després de prendre mesures de confinament, una s’espera que tot comenci a canviar i que la corba, fins ara ascendent, canviï de direcció. Però hem de tenir en compte que fa menys d’una setmana tots fèiem vida normal, ben arrecerats els uns als altres, i que els contagis que van sortir ahir, i que sortiran en almenys durant quatre dies més, no són encara fruit de les mesures, sinó d’aquells contactes.

El desànim va ser tal que em vaig plantejar de deixar córrer les meves cròniques diàries. I que ràpid que me n’he cansat, oi? No és cansament, és que costa de conciliar l’humor amb el drama que estem vivint. Es veu que dormir més o menys bé ―més o menys perquè els malsons no se’n van― tota la nit, m’ha tornat l’optimisme necessari per seguir. No sabem com acabarà tot plegat i penso que la crònica escrita, si l’oral no és possible, si més no, donarà una idea als que vinguin darrere nostre de com ha estat l’evolució d’aquests dies que, segurament, seran mesos.

Avui, com ahir, el dia és gris i plujós. Alleuja veure que almenys el temps esta de part nostra i no ens convida a sortir al carrer. Però quedar-nos a casa enganxats a la televisió o al mòbil tampoc no és gaire recomanable. A TV3, que és la meva, el coronavirus és mono-tema. Tot gira al seu voltant: els informatius, els Telenotícies des de l’inici fins al final; els esports només parlen de les suspensions pel coronavirus i només se’n salva El Temps, de moment. També l’InfoK, el Tot es mou, el Més324. Ahir al vespre Crims, magnífic com sempre, ens va recordar que abans del virus hi havia assassins en sèrie que, malauradament, després del virus hi tornaran a ser; i avui ens parlaran dels supervivents de la tragèdia de Germanwings al Sense-ficció. S’agraeix alguna estona sense coronavirus, però què tal algun programa més alegre? Música com aquesta, per exemple, eixampla els pulmons. Però no vull pas exigir res, perquè els treballadors de TV3, cada dia al peu del canó, també s’estan exposant molt.

Algú sap si el coronavirus afecta les plantes? Tinc el ficus mig malalt des de fa quinze dies. Avui l’he posat entre les meves dues esponeroses orquídies ―esponeroses gràcies a la jardinera que tinc a casa―. Vull pensar que la bona salut també s’ha de poder encomanar.

ACLARIMENT:

Els números que apunto aquí cada dia són el nombre total de casos des de l’inici del coronavirus a Catalunya i no pas els casos nous. Tampoc no s’han de sumar els d’un dia amb l’altre, per Déu! com ha fet algú.

Coratge! 

17-3, dia 3: Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?

16-3, dia 2: Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?

15-3, dia 1: Contagiats: 903      Greus: 52    Morts: 12    Altes: 3 

Doncs... són 19 contagis menys que ahir i 9 greus menys, i aquests  últims deuen formar part dels 23 morts nous.

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 2

                         

                           

Avui, dia esplèndid per quedar-se a casa. Tampoc no hauria sortit, he quedat massa impressionada amb el que he somiat: sortia a comprar i em disparava un franctirador. Sense preguntar on anava ni res; el virus s’ha carregat fins i tot les bones maneres. He corregut cap a la meva fruiteria de la plaça de la Font, però estava tancada i llavors he volat cap a la rampa del pàrquing ―ràpidament he calculat que guanyava dos segons respecte a l’entrada de vianants―. Un cotxe que pujava furient quasi se’m tira al damunt. Per sort, tot ha estat un malson, però encara en veig les imatges. Deu haver estat el subconscient, que associa aquesta situació amb l'estat de guerra.

He parlat amb l’Elna per telèfon.

―Tot bé, iaia, tot bé. El papa a treballar!

Punyeta! No sabia que ja s’hagués fet la preselecció de candidats a agafar el virus.

―I la mama?

―Aquí, iaia.

―No et moguis de casa, carinyo, que a fora plou.

―Sí, iaia, plou. La Lila s’ha pixat. No et pixis mai més, Lila, sents?

El meu fill també està bé. Dins del que cap, que jo ja sé que des del seu balcó es mira amb nostàlgia el que fins ahir era la terrassa del bar on anava a fer un cafè, o dos, o tres.

La mare, el dissabte del discurs d’estat de guerra em va dir:

―Ens tornaran a pegar...

―No, dona, no!

El que em preocupa és que no m’ho preguntava, m’ho deia. La meva única esperança són els punts suspensius del final.

El vídeo de les terrasses de Benidorm ahir, plenes de gent, m’ha indignat. No sé si és un fake, però podria ser que a España encara no s’haguessin assabentat de com les gasta el COVID19? Com pot ser que no tanquin la Comunitat de Madrid, ni que en cap roda premsa cap periodista ho  pregunti, si concentra més de la meitat de casos.

I aquesta nit... CRIMS! 

La sèrie de TV3 de dilluns al vespre ―que bé que s’està a casa!― dirigida, i suposo que guionitzada, magistralment per Carles Porta. No em faria res de conèixer-lo aquest xicot. 

Veig que, com a mi, li agrada matar “gent”. Ah, que no els mata ell! Ah, que no és ficció? Que són casos verídics. Caram! A vegades em sembla que ho entenc tot i resulta que no entenc res. Em passa a mi només?

Per exemple, sabeu què diu la Marta Sibina en el seu projecte OCTUVRE Doncs diu que el rei Felip és el culpable del coronavirus. Jo no diria tant, però sí que entre fALÍp i BABÀu ―que no ho era tant com semblava― i els quaranta lladres de les elits econòmiques espanyoles, i catalanes, acaparen tota la responsabilitat per les retallades sanitàries de la crisi, gràcies a les quals ara fer front al virus està essent molt difícil, si no impossible, pel que ens estan dient. Ho havíeu entès així?

Em sap greu, no són bones notícies:

16-3 Dia 2: Contagiats: 1394  Greus: 74  Morts: 18   Altes: ?

15-3 Dia 1: Contagiats: 903    Greus: 52  Morts: 12  Altes: 3

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 1

                          

No penso ensenyar la meva neta cada dia, però vull donar un missatge d'optimisme
 i em nego a il·lustrar aquesta entrada amb aquelles corones vermelles
que últimament surten per tot arreu.

Per a mi, que sempre estic imaginant històries, aquesta és la història inimaginable. De tots els llibres i especialment pel·lícules, sobre futurs apocalíptics amb que ens van saturar els americans ―sobretot els americans―, abans dels atemptats de 11S, l’argument de la història que estem vivint ho supera tot amb escreix. Perquè ens vam veure enfrontats a piranyes, a Gozzil·les, a Coses, a Gremlins, a Armagedons i a força destruccions més de l’espècie humana. Però ara ens enfrontem a un enemic invisible que viu entre nosaltres, gràcies a nosaltres i que com més nosaltres li obrim les portes, més i més intensament, ell viurà.

Toca canviar dràsticament d’hàbits i passar del moviment imparable que ens impulsava, a la quietud i l’assossec conscient. Deixarem per un temps l’estrès provocat per agents externs i si no ho controlem en viurem un altre d’intern. Però també podria ser que no fos així. Les crisis són oportunitats. No ho dic jo, ho diuen els experts. Una altra mena de vida, impensable fa una setmana, ha de ser possible i allò que no aconseguíem amb la voluntat, pot ser que una força major ara ens hi ajudi.

Digueu-me imprudent, però a mi viure una experiència com aquesta, mai viscuda fins ara, em provoca una certa excitació positiva que, segurament durarà fins que algú del meu entorn agafi el COVID19, que Déu no ho vulgui, perquè a les nostres mans no està. Si l’agafo jo mateixa, miraré de viure-ho amb el mateix entusiasme que, per la mateixa regla de tres, també serà una experiència nova. No està clar que me’n surti. D’entusiasmar-m’hi, vull dir. Va! No cridem al mal temps.

Hi ha molt a dir i molt a reflexionar en aquesta nova situació i com que a mi m’agrada escriure, m’he proposat de fer-ho una mica cada dia. També escriuré altres coses, segur, i potser podré posar data de finalització a la meva nova novel·la, i potser en començaré una altra, i potser l’acabaré, i potser.... El futur és incert, només espero que la incertesa no sigui tan llarga i indefinida com per tenir tant de temps. És clar que no tot és escriure en aquesta vida. També puc llegir i endreçar armaris, fer-me les ungles i provar de fer-me un pentinat nou; si no em queda bé, no passa res, només em veurà la meva mare. Ara bé, a la perruqueria no hi aniré. Ahir no em va quedar clar en aquell discurs tan llarg si era obligat anar a la perruqueria aquests dies. Esperava tant alguna solució sanitària ―a vegades sembla que hagués nascut ahir, jo― que tot el demés ho escoltava de gairell. De fet, tot ho vaig escoltar de gairell perquè de solució sanitària nova no me’n van donar cap.

Així doncs, com que el millor d’escriure és poder-ho transmetre, em comprometo a fer cada dia una petita crònica del que em passi pel cap sobre el que estem vivint i penjar-ho aquí. Serà interessant veure l’evolució en aquests primers quinze dies, no només del virus i les seves conseqüències, sinó del meu estat d’ànim i les seves conseqüències que, possiblement, tant l’un com les altres, seran compartits amb molta gent. Si és així o no i ho voleu explicar, us animo a fer-ho en els comentaris. Si no teniu perfil de Blogger o de Google, podeu comentar com Anònims. I que aquest aïllament físic temporal no sigui obstacle per comunicar-nos anímicament i, en aquest cas, virtualment!

Ja se que les abraçades estan prohibides, però n’envio una de colzes a tot el personal sanitari i treballadors dels serveis bàsics que estan exposats tot el dia perquè nosaltres estiguem més tranquils.

Aquestes són les dades del meu país avui. Ja em poden repetir les paraules unidad i juntos tantes vegades com vulguins, que jo no en tinc cap altre:

15 de març de 2020 – Dia 1

Contagiats: 903          Greus: 52           Morts: 12           Donats d’alta: 3

Soc conscient que durant uns quants dies l’evolució d’aquests números pot ser molt descoratjadora.

ESTIMADES DONES

                                   

Avui, contràriament als meus costums i per alleujament d'alguns, seré breu, però no puc deixar passar aquests dies sense la meva petita aportació a la causa.

Alguns autors reneguen de les seves obres de joventut. Jo no. Deu ser perquè la meva primera obra la vaig publicar amb més de cinquanta anys. L’he escollit avui, aquesta setmana, perquè el fet de publicar-la va significar sortir de la meva zona de confort i exposar-me a la crítica i perquè la portada, obra de Marc A. Pérez Olivan, mostra una dona que s’ha llençat a volar. No és que voli gaire alt, però vola. No és que no s’adoni del risc que corre, però vola. No és que en algun moment no hagi d’aterrar, però vola. Vola, vola i vola. Diuen els que em coneixen que en aquest recull de relats hi soc una mica jo en cadascun i a mi m’agrada pensar que si no hi soc, hi voldria ser. Qui no vol ser una viatgera abrandada?

Estimades DONES, filla, mare, neta, amigues, companyes, les que conec i les que no conec, però que sento com germanes: desfeu “les cadenes”, les subtils i les altres; esbotzeu el sostre de vidre; trenqueu “el silenci”, no el de Vallbona, sinó el vostre; no camineu per “camins de pedra”, sinó pels que us meni la vostra voluntat; no us deixeu trepitjar més, mai més. Voleu! I recordeu que “juntes formem una constel·lació que brilla amb llum pròpia”, i més que brillarà. Feliç Setmana de la Dona i que res no ens aturi!

LES PLAGUES GLOBALS

                         

Ja fa un temps que em van venint al cap les plagues d’Egipte. Aquelles històries, llegendes, o mites bíblics que als anys 60 s’estudiaven a l’escola, aplegats sota el nom ―com no podia ser d’altra manera en aquella època― d’Història Sagrada, no recordo que m’entressin a sang, però sí que em devien entrar a fons perquè veig que formen part del meu imaginari. Per això de tant en tant apareixen en la memòria, ni que sigui per recordar-me que la història es repeteix.

I ja que hi som, no només es repeteix la Sagrada, sinó tota en general. Però com que la Història és una de les disciplines més menystingudes ara en els estudis, tant primaris com secundaris ―i com no n’estudiïs el grau, també en els universitaris―, així estem i així anem: no podem aprendre dels errors perquè no donem cap importància a allò que ens ajudaria a evitar-los.

Vaig a les plagues, que és allò de què volia parlar. La setmana passada, quan vaig escoltar que una invasió de llagostes està arrasant Àfrica Oriental i avança a 150 kilòmetres per dia, de manera que ja arriba a l’Índia, com si allí no en tinguessin prou amb les seves, hi vaig tornar a pensar. Aquesta és clavadeta a la plaga bíblica de fa tres mil quatre-cents anys.

La d'Egipte

La d'ara

Pel que fa a la resta, no és que hi coincideixin exactament, però jo també les qualificaria de plagues, sense dubtar. Tenim incendis per tot al món, ja gairebé impossibles de sufocar per mitjans humans; tenim aiguats, tirant a diluvis, que desborden rius i s’ho emporten tot per davant. Déu va convertir l’aigua dels rius en sang perquè els egipcis es morissin de set ―i per poc se li mor també el seu poble― i nosaltres hem convertit el mar en un abocador que emmalalteix les espècies que hi viuen, i de retruc també nosaltres. La cinquena plaga va consistir en una pesta que va exterminar tota mena de bestiar; cal que faci memòria de les vaques boges, la grip aviar i la pesta porcina? La sisena va ser una malaltia de la pell que produïa úlceres i nafres, i nosaltres de malalties ja fa temps que en patim algunes de molt bèsties, però ara el coronavirus amenaça de ser la pitjor. El tenim a la Xina, al Japó, a Corea del Sud, a l’Iran, a França, a Itàlia... Em dec deixar com a quaranta països. I si no fos perquè a EEUU n’hi ha ara mateix 35 casos, una ja començaria a malpensar.

Aquelles plagues es van centrar a Egipte i aquesta s’estén, o s'estendrà -i millor que m'equivoqui- al llarg i ample del món, com totes les altres que he esmentat. 

No voldria espantar ningú, però aquesta és la situació d'avui a les 18.50

I doncs, què n’esperàvem de la globalització? Desgraciadament, i com sempre, no calculem els efectes secundaris, ni els danys colaterals dels “grans” avenços de la humanitat. Crec que ja podem començar a oblidar-nos de les nostres petites misèries perquè a partir d’ara en tindrem de més importants.

AIGUA EN EXCÈS, SOLIDARITAT A RAIG FET

                               

Crec que si alguna cosa positiva se’n pot treure de les pluges i els aiguats que hem patit i, pel que sembla, patirem és que ha fet aflorar la solidaritat que batega dins les persones. De fet, els catalans ja ho som, de solidaris i generosos, però fins ara, així en general, només ho havíem pogut demostrar rascant-nos la butxaca sempre que havia calgut. Però avui parlo de la solidaritat d’arromangar-se davant de la feina ingent que se’ns ha girat. A l’octubre van ser els aiguats que van provocar la riuada i entre uns i altra, van negar la Conca de Barberà. Va ser el lloc més afectat, tot i que alguns pobles del Baix Camp, Déu n’hi do! I aquesta setmana, les poblacions de la costa han patit l’embat de pluges, embassaments, rius i mar. I allò que a l’octubre qualificàvem com un abús desmesurat de la natura, ara s’ha convertit en devastació total.

Explicaven alguna de les persones que a l’octubre van patir grans danys materials, o sigui ho van perdre tot o gairebé, que el primer sentiment en veure-ho tot destruït, va ser de solitud, però que va ser molt breu perquè immediatament veïns i no veïns es van bolcar a ajudar-los. I ara, a només  quaranta vuit hores d’haver passat el perill en tots els llocs afectats, ja hem vist imatges de multitud de persones organitzant-se a les platges i als pobles per netejar i recuperar allò que humanament es pugui recuperar. Que orgullosa n’estic del meu poble!

Potser una de les imatges que més hem vist en les dues llevantades que hem patit, a banda de la pluja i els rius, és clar, ha estat la dels ponts: ponts que es trencaven, ponts que perillaven, ponts que se’ls enduia l’aigua, ponts que quedaven submergits. L’aigua no ha respectat ni l’antiguitat, ni la història, ni l’eficàcia, ni la fidelitat dels ponts al territori. A l’octubre vaig tenir un disgust tan bèstia quan vaig veure els tres ponts del meu poble que el riu Milans —abans d’arribar al Francolí— s’havia endut que, durant uns dies, tenia la sensació que m’havien arrencat alguna part del cos. Després t’adones que res és tan valuós com la vida i que els que l’hi van perdre sí que ja no es podran recuperar, ni amb la solidaritat ni amb res.

El col·lectiu l’Escarritx Literari de Montblanc va voler plasmar en veu de tothom que en tingués ganes, com havia viscut la riuada. Ho vam fer en un llibre col·lectiu titulat «L’aiguat de Sant Marc» que estem presentant per tot arreu, amb els beneficis destinats a pal·liar, en allò que modestament puguem, la destrucció que va patir la Conca. Jo, com us podeu imaginar, estimats lectors que em coneixeu i ja em veieu a venir, vaig escriure sobre un dels ponts. O sigui:

                                        EL PONT

El pare sempre mirava al cel. No era per demanar empara o perdó, sinó per preveure quin temps faria i així saber quina de les mil feines que tenia al tros podria fer. Quan plovia, li agradava sortir a la finestra i cridar: «Aigua! Aigua!», rialler, eufòric i sabedor que l’aigua era un regal per les plantes i la natura. Crec que si aquell matí hagués mirat al cel hauria sabut que l’endemà no podria anar a treballar perquè l’aigua que venia, més que un regal, seria una maledicció.

         El pare m’ho ensenyava tot del cel, de la terra, dels arbres, dels camins, dels boscos, dels conreus, de l’hort. I jo... jo aprenia poc i malament. No em vaig adonar fins que es va morir que no havia sabut aprofitar la seva saviesa i que aquell gavadal de coneixements ja ningú més me’ls ensenyaria.

         Del nostre riu, el Milans, tota la vida n’hem dit el riu del Salt, perquè els trossos que l’envolten corresponen al veral que porta aquest nom. El nom li ve pel salt d’aigua que queia majestuós, esplèndid, sobre la font del Boyó, després de passar per sota el pont que, tot i haver-n’hi un altre molt a prop, per mi sempre ha estat el pont del Salt. A casa teníem avellaners a una banda del pont i hort i avellaners a l’altra. Sovint, amb els pares, anàvem primer a un tros, després travessàvem el pont i anàvem a l’altre. A vegades ens quedàvem uns minuts sobre el pont i miràvem a baix al riu. Amb precaució, perquè el pont no tenia baranes. Una certa sensació de vertigen m’envaïa des de la perspectiva de la meva poca estatura que, de segur, feia més gran l’altura del pont sobre el riu. Tot i així,  sempre hi tirava alguna pedra, només pel gust de veure-la impactar a l’aigua. A vegades baixàvem al costat del riu i ens assèiem damunt de les pedres, grans, inclinades en la seva direcció i polides per l’efecte de l’aigua que en altre temps les devia haver cobert. Quan em vaig fer més gran, hi anava amb la colla d’amigues. Preníem el sol i ens explicàvem secrets, protegides per l’ombra del pont i sempre amb cura de no caure al riu que, de fet, podíem traspassar tranquil·lament perquè l’aigua només ens arribava als turmells. Però just a sota del pont hi havia el toll i, amb fonament o sense, els grans explicaven que al fons del toll hi havia un xuclador, i que si algú hi queia ja no en podia sortir. Em sembla que aquella simple paraula, amb el seu immens contingut, ja ens aturava a l’hora de fer un pas, més enllà d’on sabíem que el podíem fer. El pont era de pedra, havia vist passar unes quantes guerres i havia vist caure més d’un aiguat. La natura i el pas dels anys l’havien anat erosionant i li faltava alguna pedra, però parava fort i conservava una aparença sòlida i indestructible.

         El 22 d’octubre a migdia, el cel es va obrir de bat a bat i va deixar anar l’aigua retinguda durant mesos i mesos de calor i sequera. Cap al tard, el riu, engreixat i esperonat per la pluja i pels torrents i barrancs que el nodreixen, es va endur tres ponts del poble, entre ells, el pont del Salt. I amb el pont es va endur el paisatge, els arbres, els conreus, els horts, els marges, el vertigen que ja no ho era tant, la font del Boyó tal com la recordava, els peus a l’aigua, les pedres al toll i la innocència. El riu es va emportar, amb el pont, part de la meva infantesa. Ara sé que la fressa que sentíem enmig de la tempesta no era només per la pluja, els trons i el riu; era també el crit desesperat d’auxili de tot un món que es resistia a desaparèixer. Enmig de la tristesa, vaig alegrar-me que el pare s’hagués estalviat d’haver de veure tanta desolació.

Adéu, pont estimat!

LA CUINERA DESASTRE

                                       

Aquest any no la vaig encertar amb el dinar de Nadal. És el que passa quan tens al costat una mare bona cuinera. Quan comences a mirar els receptaris ja ho fas una mica acomplexada. Vols sortir dels caldos, els canelons, la sarsuela i el tall rodó i t’embranques en sofisticacions massa elevades pel teu nivell culinari. Com que a damunt, una té el seu amor propi (no, deixa’m a mi; ho farem així; no, aquesta any no; ho faig jo, ja t’avisaré) i la inseguretat va per dins, després passa el que passa: la salsa poc espessa, 

L'aparença era la mateixa

algun boci de pinya és dur, el xai disgustat, a algú se li fa bola... 

                                            Que sí, Marc, que tu ho expliques molt bé!

I a l’hora dels torrons tothom està tan tip —no sé pas de què— que gairebé no els toquen. I apa! Allà es queden les porcions tallades de torró! Un dibuix tan bonic com m’havia quedat, que semblava una mandala, ja destruït pels misèrrims tres bocins que han agafat. És clar que jo també havia preparat un sorbet de llimona amb cava per fer lloc a l’estómac entre els plats i les postres, però ai las! Les copes amb el peu llarg, llarguíssim, només cabien a la porta de la nevera i en obrir-la, amb presses, tres van anar per terra. Vidres i sorbet enganxifós per tota la cuina, que encara frego ara amb el lleixiu i el KH7. Com que una servidora té tanta moral, en vaig tornar a fer tres copes més, però quina mala sort! A l’hora de prendre-se’l era amargant i es va quedar tot a les copes. Resumint, que si li hagués de posar títol al meu Nadal a la cuina, seria “La cuinera desastre”. Sona a pel·lícula de Disney, no sé si ho és. Sort que la mare bona cuinera no va dir res. Cap retret, ni “Ja t’ho deia”, ni “Ho has volgut fer tu sola”, ni res. Vaig ser jo la que li vaig dir: Mama, l’any que ve tu fas de cuinera i jo d’ajudant, vale???

“Vale???” és el que diu molt l’Elna; no sé d’on ho ha tret. Almenys ella, la meva reina republicana,  no va deixar ni un macarró al plat. No tot ha de ser negatiu. Positiu? Estàvem tots junts, encara sense menú reeixit. Més coses positives: l’allau de felicitacions per Whatsapp va emmudir cap a mig matí; sempre s’agraeix, després de quatre dies de metrallament ininterromput. Una altra de positiva: l’Elna va jugar amb les figures del pessebre,

va cantar i ballar a dojo i va fer cagar el tió tantes vegades com el tió li va demanar. El pobre va quedar rebentat de tanta xocolata, contes, puzles, nines, caixes registradores... que sembla mentida que un tió pugui cagar tant, oi Elna? 

Les Converse també les va cagar el tió

                                                                  

Bonica, estimada meva, que n’és de bonic el Nadal amb tu al costat! La llumeta de la il·lusió als teus ulls a mi m’il·lumina per tot l’any; la teva innocència, que tot ho veu possible, em rescabala de tots els fracassos culinaris particulars i dels disgustos col·lectius de tot l'any i em torna l’esperança que tots els pares empresonats injustament puguin passar el proper Nadal amb els seus fills.

Ah, per cert! L’endemà, el xai sobrant estava per llepar-se els dits. Només, d’afegir-hi un pessic de sal i de deixar-lo a les mans de la bona cuinera, és clar!

ACTITUD

                                               

La veritat és que m’estic començant a preocupar. Entre les múltiples trucades que rebo de números desconeguts al telèfon fix, en els darrers quinze dies he contestat a tres. Una m’oferia una medalla de la Creu Roja, d’aquestes que es pengen al coll, per demanar ajuda a distància. L’altra em preguntava com estava de l’oïda perquè ara, van dir, tenia l’oportunitat de fer-me una revisió auditiva gratuïta. La tercera em demanava si funcionava bé el llit articulat, que deien que havia comprat, i que no he comprat mai. No és ara que necessito pròtesi; era fa dos anys, quan em vaig trencar el canell, que potser avui no tindria la mà com la tinc si m’hi haguessin posat una pròtesi.

Ja sé l’edat que tinc, ja ho sé, però no diuen que l’important no és l’edat, sinó l’actitud? A veure si m’han enganyat, que jo soc molt innocent i m’ho acostumo a creure tot!

Amb tanta concentració d’ofertes la mosca ja em puja al nas i d’aquí passa al darrere de l’orella i torna cap al nas i així successivament. De la contundència amb què vaig penjar el telèfon la darrera vegada, la meva mare, que ja porta l’audiòfon que necessita, em va preguntar si passava alguna cosa. Ella que, a temporades viu amb mi i ara és temporada, tenia una resposta claríssima a les meves explicacions. Ja se sap que les mares, quan som molt petits o molt grans, ho saben tot. És en els cinquanta anys intermedis que ens pensem que qui ho sap tot i tot som nosaltres.

         —Et deuen trucar per mi —em va dir.

         —Com per tu? Si no consta en lloc que estàs vivint aquí amb mi.

         —Però ho saben, dona. No ho veus que aquesta gent ho saben tot!

Així doncs, a la preocupació de tantes empreses encaparrades per solucionar-me les mancances de l’edat, hi afegeixo que, sense haver-hi tingut mai tracte, saben, veuen, qui som els que vivim a casa i el que ens convé.

I encara que sé que això no és ben bé així, em poso a pensar en tants telèfons intervinguts i tantes Camargues, i tantes càmeres  que no sabem on són, però que hi són, i en tantes aplicacions que em segueixen a tot arreu, i  en tants, i en tantes... En resum, en tanta invasió de la intimitat a què estem sotmesos, que no s’acabarà, si no, en la coerció de la nostra llibertat i em poso de molt mala llet perquè resulta que és desolador que la humanitat hagi, suposadament, progressat per arribar fins aquí. 

Pobreta Llibertat, que poc s'ho pensava!

I que consti que ja ho sabia, que ja ho sap tothom i que no descobreixo res si dic que l’espècie humana sempre acaba canviant els beneficis d’allò que podria ser progrés, per perjudicis que l’acaben destruint. Les primeres eines dels prehistòrics van acabar convertint-se en armes per matar-se els uns als altres, l’energia nuclear en una arma de destrucció massiva, les revolucions en dictadures i, ara, tots els avenços tecnològics serviran al poder (econòmic, sobretot econòmic, ni que sigui disfressat de poder polític) per tenir-nos controlats i, si és el cas, reprimir-nos i castigar-nos.

Però bé, com que l’important és l’actitud, faré com si no ho sabés i, a dins de casa i al carrer, m’afiguraré que les meves intimitats només són meves i que soc lliure de respondre amb un estirabot a totes aquelles ofertes intempestives que em facin, amb l’excusa que coneixen les meves necessitats millor que jo.

L'ALTRE JUDES

                                             

No sé si l’il·luminat que va concebre el nom de “Judes” —referint-se, és clar, a Judes Iscariot, que va vendre Jesús a canvi de trenta monedes de plata— per a l’operació contra els CDR, sap que n’hi va haver un altre de Judes, que no va ser traïdor i que, com bon deixeble de Crist, el van fer sant: sant Judes Tadeu. Que si el bon home aixequés el cap no li agradaria gaire saber que al seu nom sempre li encolomen el mateix atribut immerescut. I en aquest cas, encara menys, ja que aquest sant diuen que va morir a cops de porra. A saber si el guàrdia civil que es va inventar el nom deu ser un bon cristià, coneixedor del Nou Testament! Molta cura amb els sants, que diu que quan s’emprenyen són terribles! Suggereixo que li posin cognom a l’operació. Que tal Judes Precursor? I  Judes Benemèrit?

Jo, a la Guàrdia Civil —que Déu em perdoni i sant Judes Tadeu també— hi va haver un temps que la vaig perdonar. Li vaig perdonar els seus abusos, que als pobles patíem en excés: els pagesos, els caçadors, els que es desviaven del camí recte marcat per l’excel·lentíssim, els que cridàvem «La gallineta ha dit que prou...», ben fort, però només cantant. Ha plogut molt des de llavors. La Guàrdia Civil va patir molts atemptats a mans d’ETA i es van posar en el centre de la nostra compassió, almenys de la meva. Digueu-me il·lusa. Així doncs, fins fa més o menys tres anys, jo pensava que, amb tant de temps establida a Catalunya, la benemèrita ja es podia sentir d’aquí, que alguna cosa nostra se li hauria apegat. No vaig adonar-me del detall que aquest cos sempre és nouvingut al nostre país, perquè és un cos d’importació amb seu a España i, aquells que porten cinquanta anys aquí ja s’han jubilat —alguns, fins i tot, s’han fet independentistes—, però els guàrdia civils en actiu sempre són nouvinguts i per tant aliens a la nostra realitat.

Torno a l’operació Judes. Veig que aquest cop a més a més de no encertar el nom i de seguir amb la línia d’atestats surrealistes, els ha sorgit una vocació cineasta a l’estil Torrente. Algú pot creure en la veracitat dels vídeos que ens han ensenyat en obrir-se el secret de sumari? Amb tants CDR com conec i cap, com els que hem vist declarar: en castellà, «per provar», «per diners», amb respostes gairebé de burla, mig adormits, demanant disculpes als agents per les molèsties... Però això què és? Espero que es pugui aclarir aviat què està passant amb aquesta gent detinguda com terrorista i tractada com terrorista, abans no sigui massa tard per la seva salut mental. No serà que com sempre, la guàrdia civil ha fet l’atestat que li demanava la fiscalia, i aquest cop encara amb més matusseria de l’habitual? No serà que els acusats han declarat i estan declarant sota amenaça i sota l’efecte d’alguna cosa més? Precursors, diu. A veure, hi havia explosius, sí o no? Pensaven atemptar o només pensaven provar? Volien desplegar una pancarta o volien sembrar el terror entre la població? Es pensaven tancar amb el Torra o... amb la Rosalia?

Tot plegat fa riure, si no fes plorar. Fa riure tanta poca traça i tanta potineria en algú que se suposa que ha de descobrir i detenir perillosos delinqüents i més perillosos terroristes. Ja ho sé, ja ho sé que no es demanen gaires llums per ser guàrdia civil, però almenys els caps ho haurien de ser per algun motiu, no? Però ja ho veiem en els atestats a què tenim accés que de llums n’hi ha poques. Si, fins i tot, ni mentir saben! I fa plorar, ja sabem perquè. Perquè tenim els set CDR i els trenta manifestants a la presó, perquè hi tenim els Jordis i els nostres polítics. I tot gràcies a la feina i als informes d’uns suposats especialistes que no els arriben a la sola de la sabata ni en intel·ligència, ni en categoria moral. A veure si baixa sant Judes Tadeu i la seva corrua d’amics i fan la justícia que no es fa en aquest país!

I si són tots escaients com ell, molt millor

ARBOLÍ, POBLE PETIT, PERÒ EXERIT

                            

Divendres passat vaig presentar el meu darrer llibre, “Camins de pedra”, al poble d’Arbolí. Com és? —em preguntaven— Si és un poble molt petit... Els pobles, com tot en la vida, no s’haurien de mesurar per la quantitat, sinó per la qualitat, en aquest cas dels seus habitants.

Hi vaig presentar el llibre perquè un dels relats que el composen té com protagonistes dos nois d’Arbolí i, si bé l’acció transcorre a Occitània —el relat en qüestió es titula “Oc”—, Arbolí és sempre present en el record d’un dels personatges. I ja sabem que tan importants com les accions són els pensaments. Sovint, més i tot. Amb tota la recerca que vaig haver de fer i amb tot el que em vaig inventar, què menys que anar-ho a ensenyar als seus veïns!

Aquest!

El poble em va sorprendre gratament. Sorprendre perquè quan l’albires pràcticament ja hi ets. Gratament  perquè el paisatge que l’emmarca pel darrere, sumat a l’arbreda exuberant que l’envolta, donen la raó a l’origen del seu nom, en altre temps Herbulino, ara Arbolí, tothora arbres.

Vaig tenir l’honor d’obrir els actes de la seva festa major i m’hauria agradat fer-hi una passejada més llarga amb llum de dia. Aquest any LA DEVESA, l’Associació Cultural d’Arbolí, havia convocat el “1r concurs de carrers engalanats” i crec que, qui més qui menys, s’hi va aplicar a fons perquè quan vam arribar tothom estava ben enfeinat sense notar, semblava, la fresca dels seus 714 metres d’altitud que als forasters ens va sorprendre, no tan gratament. No sé si la consigna era fer un guarniment sostenible, però de tot el que s’hi veia, poques coses semblaven acabades de comprar: plantes, filats, verdures, fruites, flors seques, mobles vells, artesania i andròmines diverses, segurament tretes de les golfes de les cases. I tot, sense saber què escollir de tan bonics i imaginatius com anaven quedant els diferents espais.

Potser no caldria dir-ho, però les flors tendres
no formen part del concurs

A l’hora de la presentació, una munió d’arbolinencs s’aplegà al voltant de l’acte. Trobar-me’ls tan a prop em va fer sentir acollida. En realitat van ajuntar-se tots a la placeta de l’església de Sant Andreu, arrecerats cap a mi, perquè era el punt on hi tocava menys l’aire, que en aquells moments, les vuit del vespre, ja rascava, calava, amarava i tots els sinònims de fred intens que se li vulguin aplicar seran bons. Jo, com digna incauta que ve de fora, portava tres capes de roba, però si n’hagués portat vuit haurien fet el mateix efecte perquè era roba d’estiu sense cap virtut per guardar d’aquell fred; les meves companyes lectores havien tingut més vista que jo i anaven més ben equipades. 

Els veïns anaven, la majoria, amb parques i anoracs i fins i tot, un em va dir que allí ni en ple estiu, les guarden a l’armari, perquè els vespres també poden ser molt freds. Malgrat el fred, i això encara té més mèrit, escoltaven amb gran atenció, tant les meves explicacions, com els fragments del llibre que llegien les lectores. Sense distreure’s amb el vol de cap mosca que, evidentment, si les mosques venen amb la calor, a Arbolí no n’hi deu haver mai cap. 

Un maridatge amb vi del celler Burgos Porta de Poboleda va arrodonir l’acte, cosa que tothom va agrair, fins i tot els quasi-abstemis com jo, perquè qualsevol escalfor enmig d’aquella fredor s’agraïa infinitament. La meravellosa copa, contenidora de l’elixir revifador, ens la vam poder emportar.

Encara quan, en acabar, ja ens en anàvem vam poder veure tots els actes de la festa major anunciats en diferents carrers del poble. Però no en un programa de paper, no pas, sinó que cada acte estava anunciat representant-lo artísticament en un espai concret. M’explico tan malament que, en aquest cas sí, una imatge valdrà més que mil paraules.

Camins amb caminant

I camins de pedra i llibres

Viure en un poble petit de forma permanent és una opció que segurament molts no escollirien. Jo també soc de poble i no puc dir res perquè me’n vaig anar a la ciutat, tot i que porto el meu poble al cor. Però potser per això, la meva mirada vers els pobles com el meu i més petits sempre és afectuosa. Crec que la vida hi és més dura, en general, i els recursos, més escassos, però això no impedeix que els seus habitants siguin imaginatius i emprenedors i que sovint ho demostrin amb les seves aportacions, en aquest cas, a la festa.

Em deixo la copa a la vista. És buida, però sé que cada vegada que me la miri, recordaré Arbolí com un moment dolç de la meva vida, de la qual ja me n’he begut més de dos terços. Potser per això m’apassiono pel terç que, entre xarrups aspres i dolços, encara em queda. O això espero.

Dono les gràcies a la Meritxell, al Miquel Àngel, als arbolinencs que em van acompanyar i, només faltaria! a les meves amigues lectores, Sònia, Montse i Elisabet. Arbolí, poble petit, però eixerit. I inspirat!