L'ALTRE JUDES

                                             

No sé si l’il·luminat que va concebre el nom de “Judes” —referint-se, és clar, a Judes Iscariot, que va vendre Jesús a canvi de trenta monedes de plata— per a l’operació contra els CDR, sap que n’hi va haver un altre de Judes, que no va ser traïdor i que, com bon deixeble de Crist, el van fer sant: sant Judes Tadeu. Que si el bon home aixequés el cap no li agradaria gaire saber que al seu nom sempre li encolomen el mateix atribut immerescut. I en aquest cas, encara menys, ja que aquest sant diuen que va morir a cops de porra. A saber si el guàrdia civil que es va inventar el nom deu ser un bon cristià, coneixedor del Nou Testament! Molta cura amb els sants, que diu que quan s’emprenyen són terribles! Suggereixo que li posin cognom a l’operació. Que tal Judes Precursor? I  Judes Benemèrit?

Jo, a la Guàrdia Civil —que Déu em perdoni i sant Judes Tadeu també— hi va haver un temps que la vaig perdonar. Li vaig perdonar els seus abusos, que als pobles patíem en excés: els pagesos, els caçadors, els que es desviaven del camí recte marcat per l’excel·lentíssim, els que cridàvem «La gallineta ha dit que prou...», ben fort, però només cantant. Ha plogut molt des de llavors. La Guàrdia Civil va patir molts atemptats a mans d’ETA i es van posar en el centre de la nostra compassió, almenys de la meva. Digueu-me il·lusa. Així doncs, fins fa més o menys tres anys, jo pensava que, amb tant de temps establida a Catalunya, la benemèrita ja es podia sentir d’aquí, que alguna cosa nostra se li hauria apegat. No vaig adonar-me del detall que aquest cos sempre és nouvingut al nostre país, perquè és un cos d’importació amb seu a España i, aquells que porten cinquanta anys aquí ja s’han jubilat —alguns, fins i tot, s’han fet independentistes—, però els guàrdia civils en actiu sempre són nouvinguts i per tant aliens a la nostra realitat.

Torno a l’operació Judes. Veig que aquest cop a més a més de no encertar el nom i de seguir amb la línia d’atestats surrealistes, els ha sorgit una vocació cineasta a l’estil Torrente. Algú pot creure en la veracitat dels vídeos que ens han ensenyat en obrir-se el secret de sumari? Amb tants CDR com conec i cap, com els que hem vist declarar: en castellà, «per provar», «per diners», amb respostes gairebé de burla, mig adormits, demanant disculpes als agents per les molèsties... Però això què és? Espero que es pugui aclarir aviat què està passant amb aquesta gent detinguda com terrorista i tractada com terrorista, abans no sigui massa tard per la seva salut mental. No serà que com sempre, la guàrdia civil ha fet l’atestat que li demanava la fiscalia, i aquest cop encara amb més matusseria de l’habitual? No serà que els acusats han declarat i estan declarant sota amenaça i sota l’efecte d’alguna cosa més? Precursors, diu. A veure, hi havia explosius, sí o no? Pensaven atemptar o només pensaven provar? Volien desplegar una pancarta o volien sembrar el terror entre la població? Es pensaven tancar amb el Torra o... amb la Rosalia?

Tot plegat fa riure, si no fes plorar. Fa riure tanta poca traça i tanta potineria en algú que se suposa que ha de descobrir i detenir perillosos delinqüents i més perillosos terroristes. Ja ho sé, ja ho sé que no es demanen gaires llums per ser guàrdia civil, però almenys els caps ho haurien de ser per algun motiu, no? Però ja ho veiem en els atestats a què tenim accés que de llums n’hi ha poques. Si, fins i tot, ni mentir saben! I fa plorar, ja sabem perquè. Perquè tenim els set CDR i els trenta manifestants a la presó, perquè hi tenim els Jordis i els nostres polítics. I tot gràcies a la feina i als informes d’uns suposats especialistes que no els arriben a la sola de la sabata ni en intel·ligència, ni en categoria moral. A veure si baixa sant Judes Tadeu i la seva corrua d’amics i fan la justícia que no es fa en aquest país!

I si són tots escaients com ell, molt millor

FINS I TOT PER MENTIR

Quan vaig escriure aquí EL MEU JUDICI, a un mes d’iniciar-se el judici al Suprem, vaig pensar que periòdicament faria la meva crònica, però caram! Van començar els guàrdia civils i els policies nacionals  i em pensava que no acabaven mai.  Pitjor que els Smith de la pel·lícula “Matrix”, lluitant amb el Neo; en tombava dos i n’apareixien quatre. 

Com una plaga. Aquests s'amagaven darrere les ulleres fosques; aquells, darrere un número, sense cara. Tots idèntics, tots amb les mateixes paraules, tots atacant amb la mateixa arma. No cal esmentar-la, ja sabem quina és.

Ja han acabat i si alguna cosa s’ha pogut constatar en les seves declaracions és que fins i tot per mentir es requereix un mínim coeficient intel·lectual. Aquells que suposadament hi arribaven —dic jo que per això devien tenir càrrec— se’n sortien a dures penes. La resta feien més pena que ràbia. I això que de ràbia en feien una estona. Tanta seguretat  en les respostes als fiscals —la seguretat de la lliçó ben apresa— i en les respostes als advocats de la defensa, se’ls desmuntava l’argument a la primera pregunta. La majoria de sobte havien perdut la memòria. Perdre la memòria és sempre el recurs fàcil. N’hi havia que s’embolicaven fins a l’extenuació, sobretot l’extenuació del fiscal Cadena que, amb un llenguatge corporal  inevitable, es posava les mans al cap com qui s’arregla els cabells, però amb una tal intensitat que jo crec que intentava apariar-se les idees: dubtaven, es contradeien, es posaven en evidència i donaven una trista imatge, tant per la valentia com per la credibilitat, d'algú que se suposa té com a funció protegir els espanyols. Com aquell que tota l’estona deia que havia rebut impactes de pedra i quan ja li mancava l’aire només d’haver de “recordar” allò que no podia recordar, i Marchena li pregunta “una pregunta muy simple, mire” si ha rebut o no algun impacte, diu que no. Quina vergonya! 

No és gens estrany que s'amaguin ara que no tenen cap arma a les mans.

Després hi havia els que hi van anar decidits a explicar una pel·lícula de terror, horror, pànic: llançament d’ampolles —De plàstic? Plenes? Buides? És una pregunta que em faig des que sento parlar de llançament d’ampolles—, cons voladors, tanques —una multiplicada per vint fa més impressió, i sembla que fins i tot un nen de tres anys pot aixecar-la—, mossegades, travetes, pessics, cops de puny, contusions —sense informe mèdic—, cops de paraigua, motos llençades al damunt —també en plural— mirades d’odi a l’estil País Basc... I aquí arribem a un altre estadi, aquell que els escriptors anomenem l’atmosfera. Es tracta d’emprar paraules que ens submergeixin de ple en l’ambient, tipus revuelta, amedrentar, tumulto, masa, violència, crispación, asalto, murallas humanas, ambiente pre-revolucionario...

I malgrat tot, els vam veure!

Ja podeu entre tres??? Teniu un nom i el sap tothom.

Per dir mentides se n’ha de saber (parla l’experta): mentida justa en el moment just. L’excés o el destemps genera desconfiança i qualsevol amb criteri —i sense interessos creats és clar— s’adona que estàs mentint. Això d’haver vist la Carme Forcadell dins del cotxe oficial movent la mà per agitar la massa no té pèrdua, sabent com sabem que no és veritat. I el president Torra a la nau de Bigues i Riells? Els que van analitzar els correus, Déu n’hi do, també! Aquests no sé si mentien, aquests potser el problema el tenien en el coeficient. Perquè no hi havia cap correu comprometedor, que si hi arriba a ser, segur que tampoc no el troben. Mira que analitzar els correus rebuts pels acusats... I què tal Baena, “Tàcito”, processat no sé quan per delicte d’integritat moral?  “Yo no me chapo el informe del fiscal”, va dir. No, si ja s’entén prou bé que, amb un vocabulari com aquest i una mandra manifesta per llegir, hagi escrit l’atestat que ha escrit, un atestat criminal ple de mentides —tu sí que en saps, Baena— per demostrar la sedició i la rebel·lió que no va existir, i per tant indemostrable, però que manté nous persones empresonades des de fa més d’un any. A banda d’atemptar contra la integritat moral, no tens consciència, Tàcito? Queda tàcit que no.