Quan
vaig escriure aquí EL MEU JUDICI, a un mes d’iniciar-se el judici al Suprem, vaig
pensar que periòdicament faria la meva crònica, però caram! Van començar els guàrdia
civils i els policies nacionals i em
pensava que no acabaven mai. Pitjor que
els Smith de la pel·lícula “Matrix”, lluitant amb el Neo; en tombava dos i
n’apareixien quatre.
Com una plaga. Aquests s'amagaven darrere les ulleres fosques; aquells, darrere un número, sense cara. Tots idèntics, tots amb les mateixes paraules, tots atacant amb la mateixa arma. No
cal esmentar-la, ja sabem quina és.
Ja
han acabat i si alguna cosa s’ha pogut constatar en les seves declaracions és
que fins i tot per mentir es requereix un mínim coeficient intel·lectual.
Aquells que suposadament hi arribaven —dic
jo que per això devien tenir càrrec— se’n sortien a dures penes. La resta feien més pena que
ràbia. I això que de ràbia en feien una estona. Tanta seguretat en les respostes als fiscals —la seguretat de la lliçó ben apresa— i en les respostes als advocats de la defensa, se’ls
desmuntava l’argument a la primera pregunta. La majoria de sobte havien perdut
la memòria. Perdre la memòria és sempre el recurs fàcil. N’hi havia que
s’embolicaven fins a l’extenuació, sobretot l’extenuació del fiscal Cadena que,
amb un llenguatge corporal inevitable,
es posava les mans al cap com qui s’arregla els cabells, però amb una tal
intensitat que jo crec que intentava apariar-se les idees: dubtaven, es
contradeien, es posaven en evidència i donaven una trista imatge, tant per la
valentia com per la credibilitat, d'algú que se suposa té com a funció protegir els espanyols.
Com aquell que tota l’estona deia que havia rebut impactes de pedra i quan ja
li mancava l’aire només d’haver de “recordar” allò que no podia recordar, i
Marchena li pregunta “una pregunta muy simple, mire” si ha rebut o
no algun impacte, diu que no. Quina vergonya!
 |
| No és gens estrany que s'amaguin ara que no tenen cap arma a les mans. |
Després hi havia els que hi van
anar decidits a explicar una pel·lícula de terror, horror, pànic: llançament
d’ampolles —De plàstic? Plenes? Buides? És una pregunta que em faig des
que sento parlar de llançament d’ampolles—, cons voladors, tanques —una multiplicada per vint fa més impressió, i sembla que fins
i tot un nen de tres anys pot aixecar-la—,
mossegades, travetes, pessics, cops de puny, contusions —sense informe mèdic—, cops
de paraigua, motos llençades al damunt —també en plural— mirades d’odi a
l’estil País Basc... I aquí arribem a un altre estadi, aquell que els
escriptors anomenem l’atmosfera. Es tracta d’emprar paraules que ens
submergeixin de ple en l’ambient, tipus revuelta,
amedrentar, tumulto, masa, violència, crispación, asalto, murallas humanas,
ambiente pre-revolucionario...
 |
| I malgrat tot, els vam veure! |
 |
| Ja podeu entre tres??? Teniu un nom i el sap tothom. |
Per dir mentides
se n’ha de saber (parla l’experta): mentida justa en el moment just. L’excés o
el destemps genera desconfiança i qualsevol amb criteri —i sense interessos
creats és clar— s’adona que estàs mentint. Això d’haver vist la Carme Forcadell
dins del cotxe oficial movent la mà per agitar la massa no té pèrdua, sabent
com sabem que no és veritat. I el president Torra a la nau de Bigues i Riells?
Els que van analitzar els correus, Déu n’hi do, també! Aquests no sé si
mentien, aquests potser el problema el tenien en el coeficient. Perquè no hi
havia cap correu comprometedor, que si hi arriba a ser, segur que tampoc no el
troben. Mira que analitzar els correus rebuts pels acusats... I què tal Baena,
“Tàcito”, processat no sé quan per delicte d’integritat moral? “Yo no
me chapo el informe del fiscal”, va dir. No, si ja s’entén prou bé que, amb
un vocabulari com aquest i una mandra manifesta per llegir, hagi escrit
l’atestat que ha escrit, un atestat criminal ple de mentides —tu sí que en
saps, Baena— per demostrar la sedició i la rebel·lió que no va existir, i per
tant indemostrable, però que manté nous persones empresonades des de fa més
d’un any. A banda d’atemptar contra la integritat moral, no tens consciència,
Tàcito? Queda tàcit que no.
