EL DIA AMNÈSIC

                                             

Hi ha dies que em llevo amb molt mala memòria. Deu ser l’edat. Ja m’hi he familiaritzat tant que dic que tinc un dia amnèsic. A veure, no és que no recordi què he de fer quan m’aixeco del llit: dutxar-me, vestir-me, les dents, els cabells —aquests també a vegades semblen haver oblidat l’orientació que han tingut tota la vida—, en fi, totes les rutines matutines.

El dèficit de memòria el noto amb els noms propis: polítics, actrius, actors, gent famosa, noms de pel·lícules... No em surten. Serà un principi d’... (?). Al llarg del dia ja van sortint. És greu? Quan penso que el pare fins els seus darrers dies anomenava sense vacil·lar al JonVaine, al RocUdson, l’EsteveMQuen, la BeteDavis, i la GraceQuelli, i recordava els títols de les pel·lis que més li havien agradat... Al Clint Eastwood li deia “el del puret”. En alguna pel·li se’n devia fumar un tota l’estona. I a més, “el del puret” és molt més fàcil de dir que ClintEastuod. Allò sí que era memòria i no aquesta amnèsia meva que m’ataca de tant en tant.

Una vegada un metge amic —metge i amic? Estrany per mi, no?― em va dir que en el moment en què començàvem a anotar coses a l’agenda, començàvem a perdre memòria perquè al delegar-la en l’agenda ja no la fèiem treballar.

L'agenda maleïda

Quan treballava anava sempre amb els paperets. Si em llegís algú de la generació Y o Z segur que diria “quin sacrilegi!”, suposant que sabés què és un sacrilegi, suposant que em llegís, que ambdues suposicions les poso en dubte. Igual com ells ara ―que tampoc és que ho hagin inventat tot, encara que s'ho pensin— era habitual fer varies tasques alhora: despatxar, agafar el telèfon, treballar en tres pantalles diferents, respondre els missatges directes del cap, anotar a l’agenda (aquesta sí, la mateixa que fan servir els Y i els Z); anotar-hi les trucades, les vendes, els mocs, els clients potencials, les assegurances, les esbroncades per la no cobertura de les assegurances, els fons que pujaven, els que baixaven, el que havia fet, el que estava fent, el que faria... Uf! Des del primer moment vaig pensar que havíem canviat  el treballar per la  prova-demostració-exhibició que estàvem treballant. M’ho vaig guardar per a mi. Sense evidències científiques, com la de la memòria abocada  a l’agenda i perduda per sempre del meu amic, no em volia exposar a què ningú em rebatés una teoria que jo tenia claríssima. És el que passa quan no tenim prou arguments, oi? que et negues a discutir sobre el tema. Me n’he anat cap una altra banda. Em passa sovint, deu ser l’amnèsia. Els paperets eren perquè no se m’escapés res perquè, amb tanta pantalla multitasca i amb el cap tan ple, el més fàcil era oblidar-se d’alguna cosa, sinó de la majoria, si no m’ho apuntava. Acabada la inacabable jornada laboral agafava tots els paperets i intentava esbrinar què caram hi deia, tirant-me en cara per què punyeta escrivia tant, si després no ho entenia. Estic exagerant, ho acabava entenent tot. A vegades costava una mica, però me’n sortia. Sempre he estat complidora, jo (mua, mua, mua cap a mi). 

Qui em demanava alguna cosa sabia que hi podia confiar. Després de cinc anys de no ser-hi encara pregunten per mi (mua, mua, mua cap a ells).

Doncs això, que tant de material abocat als paperets i a l’agenda ―aquesta electrònica― igual ara  m’està passant factura. Que consti que ara que només practico la multitasca quan vull —és una il·lusió que em faig, més que res― he provat de recordar-me d’allò que he de fer sense anotar-ho. Més ben dit, ho anoto i després miro de recordar-me’n sense mirar-ho. Si la mare es recorda d’un any per l’altre del dia que té visita amb la geriatra, que no recordo com es diu, per què jo no puc recordar-me de les quatre coses que he de fer durant la setmana que tinc per davant? Doncs no hi ha res a fer! Ja puc memoritzar el que sigui que mentre dormo s’esborra tot. Dormo i quan em desperto no em surten els noms ni recordo què he de fer. Em passa algun dia. D’això se’n diu dormir bé. Algun dia.

He pensat d’anar al metge, no al meu amic, el que li té tírria a l’agenda, perquè ja està retirat. Però si vaig a la meva metgessa de capçalera, ara no en recordo el nom,  ja sé què em dirà.

         ―Què em passa, doctora? —diré jo, amoïnada.

         ―És l’edat, és l’edat —dirà ella sense mirar-me.

         ―Ja m’ho pensava —diré jo sense pensar, amb suficiència.

         ―Ah, que és metge vostè? ―dirà ella, ofesa.

Així que no cal, eh que no? Mentre  al problema de la memòria li pugui dir “dia amnèsic” rai! El fumut serà quan es converteixi en un dia llarg, una llarga nit més que res.

ELS CAMINS PLANERS DE LA FELICITAT

                                   

                                      

Ja ho vaig dir l’any passat per aquestes dates: les festes de Nadal em provoquen nerviosisme i neguit, em nego a ser feliç perquè per Nadal s’ho ha de ser i em molesta tant de consumisme alimentari, que sovint s’acaba a urgències, i de l’altre, que et fa preguntar una vegada més si calia tant. Per això cada any m’invento —no m’ho invento jo, ho fa el meu cos ben d’acord amb els meus sentiments respecte al Nadal— alguna coseta de la que estar pendent durant les festes. Una gastroenteritis, un grip, un refredat. L’any passat fins i tot em vaig fracturar el canell. Ja sé que em vaig passar una mica, se’m va escapar de les mans. Després ho vaig haver d’explicar a LA MÀ ESQUERRA  per treure’m la mala consciència i per entendre-ho jo mateixa. 

Heus aquí que, com tantes altres vegades, aquest any m’he de retractar. Que bonic és el Nadal! I ho aclareixo: Que bonic és el Nadal quan hi ha criatures per casa! Sense cap mena de pressió he guarnit la casa, he fet el pessebre, he organitzat el tió, els àpats, les compres, els Reis... I tot més contenta que un gínjol.  Diuen que és perquè amb criatures a casa tornes a la il·lusió de la infantesa i suposo que així deu ser.

L’altre dia, veient la meva mare i la meva neta Elna traçant amb pedretes els camins del pessebre vaig pensar: «Que planers són els camins de la felicitat!». Res de costes feixugues i roques escarpades com ens trobem a vegades a la vida. Els camins de la felicitat avui per a mi són tan planers com asseure’m i observar com la meva princesa descobreix el món. Soc poc ambiciosa, ja ho sé, però com era allò? «No és més feliç qui més té sinó qui més es conforma». I si no era així, tant se val, ja em serveix per explicar-me.

Planers, planers...

No em pensava que el món fos tan petit, però m'agrada manegar-lo, m'agrada!

No em penso moure d'aquí fins que t'ho mengis tot.

Tranquil! Tinc tot el matí.

Nena, que jo tinc els meus horaris, saps?

  

I si sempre els tinc presents, avui encara més. A ells, a elles, se’ls tanquen tots els camins, els planers i els costeruts, i se’ls hi nega de veure els seus fills, els seus nets, la seva família per Nadal. Com criminals perillosos estan tancats a la presó sense haver estat jutjats i per res del món ni aquests dies els deixaran sortir.

Estimades Carme i Dolors,

Estimats Jordis, Oriol, Quim, Josep i Raul,

I també a aquells que no poden trepitjar la seva terra, ni tornar a casa per Nadal perquè corren el risc d’anar a fer companyia als altres.

Estimats Carles, Lluís, Meritxell, Anna, Clara, Toni i Marta,

                      Encara que ho haguem dit milions de vegades, 

                            US VOLEM A CASA

Què han fet els presos i els exiliats? Representar-nos, només representar-nos. Seguir el  mandat del poble a España es paga car. Quin país més fraudulent! Que comenci d’una punyetera vegada aquest judici i que tothom ho vegi, que els nets de cor de tot el món clamin al cel i s’esquincin les vestidures, que la honestedat guanyi la partida i que s’acabi d’una vegada aquesta ignomínia!

No m’oblido dels pobrets expulsats del món. Del seu, perquè no poden viure, del nostre, perquè no els volem acollir. Ai, Europa, la dels valors morals i la llarga història, ara la decadent i prepotent Europa! Qui sou tu i els teus polítics per deixar morir aquests innocents? Com és que no sou capaços de fer una llei justa i humanitària perquè els desvalguts deixin de morir al mar, deixin de desesperar-se a la terra?

Ni dels meus amics que estan passant per moments delicats. Montse, Esther, Santi, Carme, Jordi, penso en vosaltres. Tot anirà bé!

Bon Nadal a tothom! La meva princesa republicana també us ho desitja.

LA TERRA ESTÀ EMPRENYADA

                            

Tenim la Terra molt emprenyada i cada vegada ens ho fa saber més sovint: Pluges desaforades i pantans que es desborden, muntanyes que es desplacen, rius que canvien el seu curs, conreus que queden intractables durant anys, calor a l’hivern, més calor a l’estiu, volcans que es desperten, terratrèmols on no n’hi havia hagut mai, icebergs que es fonen.

També podríem pensar que està malalta com deia la cantant Bebe en la seva preciosa cançó “Ska de la tierra” ja fa catorze anys. Per cert, no sé què se n’ha fet de Bebe; potser s’ha reencarnat en Rosalia, la premiada als Premis Grammy Latinos d’aquest any, Rosalia Vila Tobella de Sant Esteve Sesrovires. Ho dic perquè trobo que la seva música i la seva veu s’assemblen força. Amb tot, no sé si algun malalt podria desencadenar una revenja tan cruel. És clar que la Terra no és “algun malalt” qualsevol.

Quan els ecologistes van començar a predir el canvi climàtic, molts devien pensar: “Mira aquests il·luminats! Uns altres idealistes amb el lliri a la mà”, com passa sovint quan algú denuncia males pràctiques i per corregir-les en predica de noves. Les empreses afectades, potents i prepotents elles, devien riure a cor que vols: “a mi que em deixin estar, que vaig rumbós i els meus beneficis també”. Per no parlar dels polítics. “Quina feinada ara! I els vots que perdré si em poso amb el tema!” I Trump? Després dels incendis de Califòrnia li van preguntar si mantenia el seu negacionisme sobre el canvi climàtic. Yes!!! Va dir, contundent, i va afegir: “Gran clima, vull un gran clima!” Voleu dir que sap el que és aquest home el canvi climàtic? Ja poden anar fent cimeres ara a Katowice i el més que ve a Sebastopol, ja!

En fi, sigui com sigui, ara el mal ja està fet. La Terra no només està emprenyada, també esta calenta, molt calenta. I igual com amb la salut, que és fàcil de perdre i molt difícil de recuperar, ja veurem com arreglem la pífia que hem comès, ja veurem com li fem baixar la febre.

Una senzilla mostra de la terra amb febre alta

No obstant, he estat pensant —el pensament d'una persona profana en el tema, és clar—. Resulta que la Terra té aproximadament 4600 milions d’anys i al llarg d’aquest temps s’ha escalfat i refredat unes quantes vegades. Suposo que l’escalfament actual forma part de l’evolució natural de la Terra i no només ha de ser culpa de l’acció de la humanitat maltractadora. Però bé, en aquesta etapa, i ja que hi som, tots tenim la nostra part de responsabilitat de tractar-la bé i mantenir-la en les millors condicions.

Que consti que jo accepto la meva part de responsabilitat, però, caram! ja és mala sort que el darrer canvi de la Terra ens enganxi precisament a nosaltres. Això sí que és estar en lloc equivocat en el moment menys indicat! Tot i que no és que tinguem gaires llocs per escollir, tampoc! Potser els milionaris que han d’anar a Mart... A veure si hi són a temps, abans que la Terra es desintegri en deu, nou, vuit, ... zero!

Jo, amb tots els respectes pels que han pagat una quota massa alta i irreversible, ja he tingut la meva quota de participació en el desastre. L’any passat a l’octubre va passar un tornado per la zona de Valls que em va enganxar al mig de l’autovia. A les cinc de la tarda es va fer de nit. El neteja parabrises no donava l’abast i em vaig quedar amb nul·la visibilitat. Vint minuts ben bons ens vam estar aturats al voral, el meu cotxe i uns quants més. Sort que portava l’Elna al darrere que, com que és un àngel, em va protegir! El soroll infernal de la pluja i dels trons feia feredat i el pensament m’anava a cent: què faig si no s’atura? I si estic damunt d’un pont —que era impossible de saber-ho— i es desborda el riu? Com ho faig per sortir del cotxe amb la nena a coll? Me la podré posar dins de la jaqueta per protegir-la? Cap on haurem de tirar? L’angelet, al darrere, dormia i, per sort, no es va assabentar de res. Quan va afluixar el temporal i vaig arrencar el cotxe, vaig començar a tremolar i el tremolor em va durar fins que vaig anar a dormir.

Tot i que em vaig dir que no em tornaria a arriscar a la carretera si anunciaven coses terribles, aquest any he tornat a patir. Anava sola i em vaig haver de parar tres vegades perquè em tornava a quedar sense visibilitat. Alguns cotxes també es van aturar, però molts altres passaven a gran velocitat; suposo que un cotxe gran no ho deu passar tan malament en situacions com aquesta, però el meu estimat cotxe petit no és res enmig de la fúria dels elements. En arribar a casa m’esperava una altra sorpresa, bé, dues: L’aigua em va arribar als genolls només per fer els sis metres que separen el pàrquing del portal i pel traster hi nedaven les garrafes d’aigua —plenes— a causa del pam d’aigua que s’hi havia acumulat. Era una imatge ben original la de les garrafes a la deriva, xocant les unes amb les altres, si no hagués estat perquè només pensava en la feina que em venia al damunt. Llàstima que no la vaig immortalitzar! Ja ho faré la propera vegada, que tal com està el planeta em temo que en tindrem sovint d’ensurts d’aquests.

Era això, però amb garrafes, moltes garrafes i sense onades. S'entén, oi?

LA LLENGUA MALMESA

                                               

A vegades, quan parlo amb el meu fill de com eren les coses abans de la Normalització Lingüística del català, tinc la impressió que no acaba de copsar l’abast del canvi que hi ha hagut en els darrers quaranta anys. Com a filòleg suposo que, de tant com arriben a treballar la llengua durant el grau i els màsters, els deu ser difícil d’imaginar la situació que teníem en la meva joventut. 

Sí, no?

És clar que en el camp de la llengua parlada, actualment i en especial als patis dels instituts, jo tampoc em podia imaginar llavors que ara estaríem com estem.  

La frase és de Mikel Laboa, cantautor en euskera, però
lògicament universal

L’altre dia parlàvem de la retolació en català. Recordo que els primers rètols que van aparèixer em van sorprendre i em van alegrar, però no pas perquè hagués patit la repressió del català, que la vaig patir, encara que en aquell moment no en fos conscient. Més aviat vaig pensar que els establiments que començaven a retolar en català estaven fent un gest pel país, que també. Potser per això, perquè ho vaig viure així i perquè aleshores no me les tenia tant amb les paraules com ara, era condescendent amb les faltes d’ortografia i amb les expressions gramaticalment incorrectes. Pensava: ja que tenen la voluntat de fer-ho en català, no cal ser tan exigent, dona!

I ni m’he tornat purista de la llengua, ni aguanto gaire bé aquelles persones que sempre corregeixen una paraula mal dita, però, darrerament, no sé si n’hi ha més o és que la gent escriu a la babalà, veig tantes incorreccions que m’irrito i tot. En veig a la publicitat dels bancs, de les farmàcies, de les companyies de subministraments, en els cartells dels llocs oficials, en les empreses privades, en els rètols d’alguns establiments... No cal dir que també en les cartes que rebo d’alguna empresa d’assegurances, ONG i altres, que aquestes tampoc no les disculpo, però almenys no estan exposades a la vista de tothom, com les que s’exhibeixen públicament. Tant costa de contractar un corrector? Ja que et poses a fer un cartell o un rètol, què menys que fer-lo en condicions, no?

Uns dels llocs que gairebé em fan riure de tantes incorreccions com hi trobo, son els pàrquings públics.

“Si en vol un rebut, premi el botó”. O bé “en” o bé “un rebut”; ambdues coses no, si us plau.

“Abans d’agafar el cotxe, pagui la seva estança al caixer automàtic”. Vaja! Ara les places de pàrquing també tenen funció de cambra, habitació, apartament? Estada, per favor!

“La teva APP del parquímetre també a l’aparcament”. Ja sé, ja sé què volen dir, però costaria molt de posar-hi un verb?

“Està vostè al sotan segon”. En fi, sense paraules.

I cada dia en descobreixo alguna de nova. Per sort meva, he fet el procés a la inversa i ara per comptes d’enfadar-me, només penso: Mira, una altra!

Aquí queda clar

M’he fixat que qui treballa amb un català correcte és l’autovia per on transito habitualment: centre, nord, sud, emergències, passarel·la de vianants, autovia (ai, per poc, impecable! Per raons òbvies no puc fixar-m’hi amb deteniment, que la llengua és important, però la vida més; diria que em posen “autovia” amb accent i no, no; en català és paraula plana acabada en vocal i no s’accentua). 

Ja sé que això només són paraules, que no arriben a frases i que són poques, però també hi ha aquells rètols electrònics que van canviant de missatge i aquests sí que són perfectes en la forma. En la forma sí, però atenció! Un dels missatges diu: “En cas d’avaria, situa’t darrere de la tanca” . Casualment en aquell punt, darrere de la tanca no s’hi veu espai ni per posar-hi un peu, o sigui que per situar-te darrere t’hauries de penjar de la tanca amb mans i peus. No és broma. L’altre dia, en el viatge d’anada, el missatge deia: “Conduint, connecta’t”. 

Ja m'ho semblava que no era això

Ai, caram, em vaig passar la resta del viatge intentant entendre què volien dir. Com era que, precisament ells, els que ens adverteixen de la prudència a la carretera, em deien que em connectés conduint? A la tornada es desvetllà el misteri. El rètol, que devia tenir algun problema, ja estava arreglat. Deia: “Conduint, connecta’t a la carretera”. Ah, bueno! Vull dir ah, vale!, o sigui ah, clar! Renoi! Que difícil que és el català!

Doncs això, que estaria bé que les empreses que exposen els seus missatges als ulls de tothom fossin una mica més curoses amb la llengua. És clar que ara també estaria bé que algú em busqués totes les faltes que he fet en aquest escrit tan crític. Soc tan polida com puc, però segur, segur que n’hi ha alguna.

FILLES I PANELLETS

                                                         

Vaig néixer l’antevigília de Tots Sants, després de quaranta vuit hores de patiment de la meva mare. Va ser a casa, amb l’ajuda de la llevadora i el metge del poble i amb l’expectació que provoca el primer fill que, per desil·lusió dels homes de la família, va ser una filla. Sembla que el meu besavi era al costat del foc del pis de sota i quan va saber que jo era una nena va dir: «Una altra nena? Ja no pujo» Eren coses que passaven abans, per sort superades. És veu que la meva era una família de dones. La meva padrina materna va tenir dues filles; la seva filla gran, dues filles més, de les quals una també va tenir una filla. La meva mare em va tenir a mi i jo vaig tenir una filla, que també ha tingut una filla, l’Elna; però jo vaig tenir també un fill i ara la filla de la meva cosina també espera un fill. Potser els meus avantpassats homes, allà on sigui que es trobin, consideraran que s’ha trencat la maledicció.

 I sinó que s'ho facin mirar.

Després d’aquest intent d’arbre genealògic passaré a allò que volia dir quan he començat. L’any que vaig néixer, a casa no es van fer panellets. La mare prou feina tenia i la padrina, intentant alleujar el patiment de la filla, també. L’artífex dels panellets era la padrina, la padrina Maria. Era de Fulleda 

Doncs això, Fulleda.

i ja en vaig parlar a HEROÏNES, un post que ha donat molt de sí. Quan es va casar amb el padrí va venir a viure al poble. Tot i petit, Vimbodí devia ser un poble gran per a ella, com a deu vegades més gran que el seu. Va arribar amb la recepta dels panellets i alguna més a sota el braç i, pel que sé, va ensenyar a fer panellets a tot el poble. Deu ser veritat perquè a vegades encara em trobo algú que m’ho explica.

No diré que recordi haver menjat panellets l’any següent de néixer, però sí que els panellets formen part del meu imaginari des de molt aviat. Uns dies abans de Tots Sant es trobaven la mare, la tieta i la padrina i feien una muntanya de panellets que després es repartien entre elles. En recordo l’olor i la feinada, de la qual no participava directament perquè tres dones a la cuina i una pila d’atuells i d’ingredients ja eren molt. Sempre em va semblar que fer panellets era molt laboriós i quan la padrina se’n va anar, que la mare em digués d’ajudar-la se’m feia feixuc, tot i que a l’hora de menjar-me’ls no se m’hi feia gens. De les postres del país, els panellets són les que més m’agraden. Ni torrons, ni mona; jo panellets.

Ja fa uns quants anys que ajudo la mare de gust i crec... crec que ara fins i tot seria capaç de fer panellets tota sola. La pràctica hi ajuda molt. Tot allò que no coneixem se’ns fa una muntanya, però passet a passet podem arribar al cim a ulls clucs. És clar que d’any en any si no tingués la recepta no me’n recordaria, però per això la mare la guarda a la seva carpeteta de receptes, d’on la treu sempre pels volts del meu aniversari. Que per molts anys ho puguem celebrar i que puguem fer panellets juntes!

I més coses!

Crec que la padrina va ser molt    generosa explicant a les dones 

del poble com es feien els panellets. També ho és la meva mare, en explicar-m’ho a mi i a tots aquells que li pregunten. Jo tampoc no vull ser menys, així que aquí teniu la recepta escrita amb la seva pròpia lletra. 

I que ningú no s’espanti per la feina! Amb la pasta d’ametlla prèviament amanida, ahir vam trigar exactament hora i quart a fer seixanta panellets: de pinyons, de coco, d’ametlla, de 

canyella i de codonyat. Això només amb la meitat dels ingredients que marca la recepta. Si ho feu amb les mesures de la recepta, doncs... 

cent vint panellets. No falla!

I us deixo que, si voleu, teniu feina. Que aprofiti!

VITRUM, MÉS QUE MAI

                                               

El cap de setmana passat va tenir lloc al meu poble la Fira del Vidre artesà, VITRUM, per cinquè any consecutiu. Vaig estar vigilant TV3 —la meva— divendres, dissabte i diumenge per veure si en deien alguna cosa, però res. La Fira Mediterrània de Manresa, el Suquet de Peix de Roses, la Fira del Llibre de Besalú, la Festa dels Petits Camaleons, el Festival Iber d’Alcanar... la majoria vitalícia de la dreta americana al Suprem... ai no! això no és cap fira, tot i que a vegades ho sembla. Diria que no hi ha cap més fira del vidre en tot Catalunya, per tant l’esdeveniment bé es mereixia un petit apunt al Telenotícies, no? Ja sé que  van venir el primer any, però qui es podia imaginar aleshores que la Fira agafaria tanta volada? Amb tot, cap problema perquè la difusió va arribar a tots els racons del país, i és que, ens agradi o no, sense difusió avui en dia som morts. Per fer-ho arribar més lluny encara, ara en parlaré al meu blog que, segons les estadístiques arriba fins a Polònia, Suècia, Singapur, E.E.U.U. i Austràlia. No sé pas qui em deu llegir a Singapur; sí que ho sé, a Austràlia, que hi tinc una amiga —Hola, Àstrid!—, però no penso contradir a Blogger que és el servei que em permet arribar a vosaltres, lectors, i compartir el que escric.

Vimbodí i Poblet es va omplir de gent de gom a gom, que anaven d’una activitat a l’altra sense donar l’abast: les demostracions de vidre bufat en diferents punts del poble, els mercats d’artesania, els jocs creatius relacionats amb el vidre, els àpats popular amb vaixella de vidre? No, això no. Les exposicions, les cercaviles, el concurs de beure amb porró, el Vitromusical, el concert de Joan Reig... I encara me’n deixo. Tot ben coordinat per la Rosa que, a més a més és la regidora del Museu. La veritat és que entre la gernació forana i l’alegria general de la gent del poble, obrir-se pas semblava misión impossible.

Vimbodí té una tradició molt antiga en el vidre. Ja al segle XII a la partida de Nerola hi havia un forn de vidre que abastia el monestir de Poblet. Tanmateix, allò que tothom recorda o n’ha sentit a parlar és dels forns que s’hi van instal·lar els primers anys del segle XX, que donaven feina a molta gent del poble i també de fora. Algun s’hi va mantenir fins als anys cinquanta. De fet el forn recuperat i el museu que hi ha actualment provenen i són testimonis d’aquesta tradició més recent. 

Fotos del Museu i meva

El  Museu-Forn del Vidre   es pot visitar tot l’any i gaudir de les demostracions del mestre vidrier Paco Ramos.

Aquest any la Vidriera d’Honor ha estat la Sílvia Bel. Va venir dissabte a la tarda i amb la seva senzillesa habitual em va fer advertir que les actrius i els actors actuen, però com a persones no tenen res a veure amb els papers que interpreten. Ja sé que això és una evidència, però és que des que la Sílvia fa el paper de Marta a la sèrie de la sobretaula “Com si fos ahir”, haig de fer esforços per no creure que és una malvada integral. Bé, això només significa que és una actriu integral. La Sílvia ens va dedicar un petit discurs sobre la importància dels oficis i fins i tot va bufar per elaborar una magnifica ampolla de vidre. Amb l’ajuda del mestre segovià Diego Rodríguez, això sí.

La Sílvia i el Diego
Foto: JM Potau

Eh que és bonic?
Foto: Rosa Albes

Un altre acte que ha tingut molt d’èxit

és el que té lloc cada any al Carrer

de les Abraçades, un carrer d’escales

dels més estrets de Catalunya, amb

només 94 centímetres d’amplada. 

Potser amb aquesta dada no caldria

que expliqués perquè té aquest nom,

però tinc ganes de fer-ho, ves! 

Dues persones alhora no hi poden

passar si no és abraçades. 

Per cert, cada any pel Vitrum, concurs d’abraçades al Carrer de les Abraçades. Com més gent s’abraci, millor. Al peu de les seves escales, aquest any la Júlia, una xiqueta que entre molts altres empeny el poble amb força, hi ha explicat diverses vegades perquè ningú no s’ho perdés, el conte del vidrier i la pagesa, la Llegenda del Matrimoni de Vidre, recreada per l’Enric, un periodista lletraferit com jo que tampoc no para de donar impuls al poble.

També durant unes hores de diumenge al matí es va produir una mena de prodigi, increïble per qui no ho hagi vist mai: l’escultor català Iván López a partir d’un bloc de gel va esculpir un “matrimoni” gegant, a imatge del de vidre, amb tots els seus detalls i filigranes, però molt més gran —com per amanir-se el xai al forn, l’ogre del Polzet. És clar que l’oli i el vinagre són per l’amanida, però els ogres són carnívors, sí o no?

De gel
Foto: JM Potau

I com que segur que tothom s’està preguntant què caram és això del Matrimoni de Vidre, ho hauré d’explicar. És una simple setrillera, i atenció! que el nom correcte és setrilleres, però en aquest cas són dues setrilleres en una sola peça. Amb dos compartiments i dos brocs, un per l’oli en un costat, un pel vinagre a l’altre. Com el matrimoni, vaja! Sempre junts, però cadascú per la seva banda. Com soc, eh?

I de vidre
Foto meva

No sé si algú va tenir una idea brillant o va sorgir espontàniament i tothom s’hi va animar, però pràcticament tots els pobles de Catalunya, per petits que siguin, tenen la seva festa a partir d’aquelles particularitats o aquella història que els diferencia del altres. En el cas del Vitrum, la idea va ser de la Maite, que era regidora  de Turisme l’any que es va fer la primera edició de la Fira. Vimbodí i Poblet té quasi mil habitants, però hi ha pobles petitíssims —ja vaig parlar de Fulleda a HEROÏNES— que igualment han trobat el seu tret identificador tan important i de tant interès com qualsevol altre. I és que la història no discrimina els llocs on s’esdevé, igual com el pas del temps no té cap mirament amb els llocs on s’ha escrit la història. Només els pobles amb el seu interès i respecte poden fer-la reviure. Gràcies des d’aquí a tota la gent que, igual que la Rosa, la Júlia, l’Enric, la Maite, s’ha bolcat generosament en els actes perquè tot sortís el millor possible. Jo que ja tinc uns quants anys puc dir que mai havia vist Vimbodí i Poblet tan imparable.

Quan al vespre de diumenge guaito per la finestra i veig els carrers tan tranquils, quasi deserts, una certa enyorança m’aclapara i em consolo amb una realitat implacable que també té a veure amb el pas del temps: d’aquí a no res, tornarà el primer cap de setmana d’octubre i amb ell el VITRUM.

VINT-I-QUATRE HORES

                                            

Vint-i-quatre hores donen per molt. A Stefan Zweig li van donar per escriure un llibre, “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”. I això que Zweig era un home, que si arriba a ser una dona, els llibres haurien estat uns quants més.

Jo també podria escriure alguna cosa amb aquest títol. Potser l’hauria de canviar lleugerament. “Vint-i-quatre hores en la vida de dues dones”, o bé “Vint-i-quatre hores a urgències”, o bé “El meu idil·li amb el sistema sanitari. Nou capítol”.

Una dona, la meva mare, ho va patir; l’altra, jo, m’ho mirava sense poder fer-hi gaire res. Un refredat que es va complicar ens va portar a l’Hospital Comarcal, per prescripció del metge de capçalera que, amb bon criteri, es volia assegurar el diagnòstic de pulmonia.

Les vint-i-quatre hores a l’hospital van donar per tres anàlisis de sang, una d’orina, una d’esput i una radiografia. A més de tres vies doloroses, tres punxades en un dit per comprovar el sucre i cinc pinçades en un altre per observar la saturació de la sang. Ah sí, me n’oblidava! Unes quantes sacsejades —sacsejada ve de sac— cada vegada que volien moure la mare, algun moc i alguna resposta poc temperada.

Però bé, la qüestió és que la medicació li va fer efecte. La medicació constava d’oxigen, mascaretes de baf per ajudar a respirar, sèrum amb paracetamol i... sí! Antibiòtic. Estava convençuda que l’antibiòtic li aniria  bé, però tenia els meus temors que no n’hi donessin. Pel que es veu, aviat ens podrem morir d’una infecció per petita que sigui. Diu que els laboratoris no trigaran gaire a no fabricar antibiòtics, que no els és rendible. És la fi dels antibiòtics. Ai, si Fleming aixequés el cap! Quin món el nostre! No

sé si fer com Sergi Pàmies que de seguida que va saber que els antibiòtics escassejarien es va passejar per totes les farmàcies de confiança a fi de fer-ne una bona reserva.

La mare de seguida va reaccionar gràcies a l’antibiòtic i suposo que a tot el demès. Després de vint-i-quatre hores a urgències vam poder anar cap a casa. Ho vaig fer amb la sensació —esbiaixada, segur, per haver maldormit a la butaca multiposicional de l’acompanyant— que no havíem rebut gaire bon tracte.

I que consti que era còmoda i no tenia res trencat ni res.

Però avui, a deu dies vista, penso que no va ser tan dolent. A vegades un mal encontre, una conversa eixuta, una mirada freda ens ho pot fer veure tot en negatiu, però en justícia he de reconèixer que si una part dels professionals semblaven robotitzats, l’altra part era humana i humanitària. Com sempre, l’opinió i les  sensacions particulars que  puguem tenir, ja sigui als hospitals, als bancs, a l’administració, a les botigues, a l’escola, a qualsevol lloc al servei del públic, prové del tracte de les persones i amb les persones. Ara em tiraré una floreta. Quan treballava, força gent em deia: jo soc client d’aquí per tu. I la veritat, el comentari m’omplia de satisfacció i em feia pensar que només per això ja valia la pena de treballar bé i tractar bé tothom. Ai, que ja surt la Teresa altre cop amb el lliri a la mà!

Potser sí, potser sí, però millor el lliri que un card, no? Que amb el card és més fàcil punxar-s’hi, fins i tot qui el porta. 

I és prou vistós, però també una mica traïdor.