Tenim
la Terra molt emprenyada i cada vegada ens ho fa saber més sovint: Pluges
desaforades i pantans que es desborden, muntanyes que es desplacen, rius que
canvien el seu curs, conreus que queden intractables durant anys, calor a
l’hivern, més calor a l’estiu, volcans que es desperten, terratrèmols on no
n’hi havia hagut mai, icebergs que es fonen.
També
podríem pensar que està malalta com deia la cantant Bebe en la seva preciosa
cançó “Ska de la tierra” ja fa catorze anys. Per cert, no sé què se n’ha fet de
Bebe; potser s’ha reencarnat en Rosalia, la premiada als Premis Grammy Latinos
d’aquest any, Rosalia Vila Tobella de Sant Esteve Sesrovires. Ho dic perquè trobo
que la seva música i la seva veu s’assemblen força. Amb tot, no sé si algun
malalt podria desencadenar una revenja tan cruel. És clar que la Terra no és
“algun malalt” qualsevol.
Quan
els ecologistes van començar a predir el canvi climàtic, molts devien pensar: “Mira
aquests il·luminats! Uns altres idealistes amb el lliri a la mà”, com passa
sovint quan algú denuncia males pràctiques i per corregir-les en predica de
noves. Les empreses afectades, potents i prepotents elles, devien riure a cor
que vols: “a mi que em deixin estar, que vaig rumbós i els meus beneficis
també”. Per no parlar dels polítics. “Quina feinada ara! I els vots que perdré
si em poso amb el tema!” I Trump? Després dels incendis de Califòrnia li van
preguntar si mantenia el seu negacionisme sobre el canvi climàtic. Yes!!! Va
dir, contundent, i va afegir: “Gran clima, vull un gran clima!” Voleu dir que
sap el que és aquest home el canvi climàtic? Ja poden anar fent cimeres ara a
Katowice i el més que ve a Sebastopol, ja!
En
fi, sigui com sigui, ara el mal ja està fet. La Terra no només està emprenyada,
també esta calenta, molt calenta. I igual com amb la salut, que és fàcil de
perdre i molt difícil de recuperar, ja veurem com arreglem la pífia que hem
comès, ja veurem com li fem baixar la febre.
Una senzilla mostra de la terra amb febre alta |
No
obstant, he estat pensant —el pensament d'una persona profana en el tema, és clar—. Resulta que la Terra
té aproximadament 4600 milions d’anys i al llarg d’aquest temps s’ha escalfat i
refredat unes quantes vegades. Suposo que l’escalfament actual forma part de
l’evolució natural de la Terra i no només ha de ser culpa de l’acció de la
humanitat maltractadora. Però bé, en aquesta etapa, i ja que hi som, tots tenim
la nostra part de responsabilitat de tractar-la bé i mantenir-la en les millors
condicions.
Que
consti que jo accepto la meva part de responsabilitat, però, caram! ja és mala
sort que el darrer canvi de la Terra ens enganxi precisament a nosaltres. Això
sí que és estar en lloc equivocat en el moment menys indicat! Tot i que no és
que tinguem gaires llocs per escollir, tampoc! Potser els milionaris que han
d’anar a Mart... A veure si hi són a temps, abans que la Terra es desintegri en
deu, nou, vuit, ... zero!
Jo,
amb tots els respectes pels que han pagat una quota massa alta i irreversible,
ja he tingut la meva quota de participació en el desastre. L’any passat a l’octubre
va passar un tornado per la zona de Valls que em va enganxar al mig de
l’autovia. A les cinc de la tarda es va fer de nit. El neteja parabrises no
donava l’abast i em vaig quedar amb nul·la visibilitat. Vint minuts ben bons
ens vam estar aturats al voral, el meu cotxe i uns quants més. Sort que portava
l’Elna al darrere que, com que és un àngel, em va protegir! El soroll infernal
de la pluja i dels trons feia feredat i el pensament m’anava a cent: què faig
si no s’atura? I si estic damunt d’un pont —que era impossible de saber-ho— i
es desborda el riu? Com ho faig per sortir del cotxe amb la nena a coll? Me la
podré posar dins de la jaqueta per protegir-la? Cap on haurem de tirar? L’angelet,
al darrere, dormia i, per sort, no es va assabentar de res. Quan va afluixar el
temporal i vaig arrencar el cotxe, vaig començar a tremolar i el tremolor em va
durar fins que vaig anar a dormir.
Tot
i que em vaig dir que no em tornaria a arriscar a la carretera si anunciaven
coses terribles, aquest any he tornat a patir. Anava sola i em vaig haver de
parar tres vegades perquè em tornava a quedar sense visibilitat. Alguns cotxes
també es van aturar, però molts altres passaven a gran velocitat; suposo que un
cotxe gran no ho deu passar tan malament en situacions com aquesta, però el meu
estimat cotxe petit no és res enmig de la fúria dels elements. En arribar a
casa m’esperava una altra sorpresa, bé, dues: L’aigua em va arribar als genolls
només per fer els sis metres que separen el pàrquing del portal i pel traster
hi nedaven les garrafes d’aigua —plenes— a causa del pam d’aigua que s’hi havia
acumulat. Era una imatge ben original la de les garrafes a la deriva, xocant
les unes amb les altres, si no hagués estat perquè només pensava en la feina
que em venia al damunt. Llàstima que no la vaig immortalitzar! Ja ho faré la
propera vegada, que tal com està el planeta em temo que en tindrem sovint
d’ensurts d’aquests.
Era això, però amb garrafes, moltes garrafes i sense onades. S'entén, oi? |