AQUELLA HISTÒRIA INIMAGINABLE

                                      

Ja fa uns quants dies que m’estic rellegint les cinquanta entrades que vaig publicar del 15 de març al 3 de maig, amb el nom de “LA HISTÒRIA INIMAGINABLE”. No havia gosat fer-ho  per allò de la temporalitat i la immediatesa; escriure sobre la marxa i sense perspectiva és córrer el risc que el que has escrit quedi desfasat i li manqui la pàtina d’obra atemporal i per tant universal, que és allò a què aspirem tots els escriptors.

Algunes de les coses que vaig escriure segueixen tenint vigència. Per exemple, el dia 1 vaig dir aquí “El futur és incert”, el dia 19 parlava del ISUDE, el virus incurable del Tribunal Suprem i el dia 20 recomanava tenir alguna ocupació activa i/o creativa durant el confinament. El dia 28 em queixava de la poca eficiència de l’administració per solucionar els problemes econòmics d’aquells a qui la pandèmia havia convertit en vulnerables; diria que més que tenir vigència, aquest tema encara ha empitjorat. Malauradament, tot això està de plena actualitat.

D’altres idees que vaig plasmar són francament ridícules. El dia 2 dic que he somiat que un franctirador em disparava quan anava a comprar i el dia 32 que, amb el virus, la Xina havia guanyat la Tercera Guerra Mundial; tot d’acord amb la meva associació de confinament amb estat de guerra. Quina bestiesa! No cal somiar, ni anar-se’n a la Xina. L’autèntica guerra la tenim a casa nostra amb els nostres governants llençant-se els plats pel cap, cada vegada més desunits i menys per la feina; aquells dies devien fer una Pau de Déu per fer front a la pandèmia, però allò sí que va ser temporal. Un altre desfàs: sempre que anomenava el Covid ho feia en masculí (el virus COVID19) i més endavant vaig adonar-me que en parlaven en femení (la malaltia COVID19), però no ho vaig voler canviar i ara quan ho he llegit m’ha sonat ben estrany. El dia 9 vaig caure en la utopia quan vaig escriure que pensava que la millora de la humanitat era possible; ho deia per la solidaritat i la responsabilitat social que mostrava la majoria de la gent, però pel que es veu ja la devien gastar tota aleshores. Finalment el dia 11 compartint el pensament d’una amiga, deia que la pesta del virus s’emportaria tots els dolents. Sense comentaris, no?

No sabem quant temps s’allargarà el contagi del virus, ni quant temps es prolongarà la crisi econòmica que ja ha començat, però hi ha dues coses que em consolen. L’una és subjectiva i personal: saber que l’Elna, que parla del virus com “el mosquit” perquè així li vam explicar al principi del confinament, és aliena a aquest patiment que tenim els adults i assumeix tota la nova normalitat com si no n’hi hagués altra. El primer dia que vam sortir al carrer, després del confinament, em va preguntar unes quantes vegades:

       —Iaia, aquí també hi ha el mosquit?

                                                                 Amb tota normalitat

Després de respondre-li cada vegada que sí, que era per tot arreu, ja no m’ho va preguntar més i ara veig que accepta amb tota naturalitat la mascareta, el rentat de mans quan arriba del carrer, el làser, la distància, les fletxes per on ha de passar i totes les precaucions que a nosaltres se’ns fan tan carregoses. En part, tot i l’acceptació, m’entristeix veure que comença a viure d’aquesta manera, però segurament el dia que això passi, inconscientment tindrà un alleujament que potser valorarà tota la vida.

L’altra és totalment objectiva: parlant de “La història inimaginable” no puc deixar d’esmentar els nombres de la pandèmia a Catalunya que em van acompanyar durant aquells cinquanta dies. Passaré dels contagis perquè està clar que a més PCR, més casos detectats i em centraré en els morts: el primer dia, el 15 de març, van morir 12 persones; la primera quinzena, del 15 al 30, 1400; entre el primer dia i el dia 50 van morir 10452 persones. Sabeu com estan els nombres ara? Segur que sí, però anirà bé de recordar-ho. Durant la primera quinzena de setembre 136 morts. I els malalts a l’UCI, que van arribar a ser 1529 a l’abril, ara són només 135. O coneixem millor el virus i sabem com afrontar-lo o ha perdut força, però dins del caos viscut i del canvi que ha representat la seva irrupció en les nostres vides, penso que tenim motius per l’esperança.

MASSA MESSI

 

                                

Si l’altre dia amb el meu “M’EXPLICO, jo també” ja vaig fer enfadar a més d'un, espero que avui  els adoradors de Messi no se’m mengin amb patates. Ho sento, eh? Però quan un tema em fa pensar, n’he de parlar.

El Barça és una cosa especial, no ho discutiré i ho veig lògic perquè un club de futbol que ha arribat tan amunt desperta passions i esperances. I també, qui ho pot dubtar? desencants i frustracions. Però és una exageració aquesta dependència de Leo Messi, aquests mals auguris no expressats de “després de Messi, la fi del món”. Per Déu! És clar que Messi ha donat molts motius d’alegria als culés i jo no soc futbolera, però també me n’ha donat. Ara bé,  l’hecatombe que s’ha generat per la seva possible fugida del Barça trobo que explica molt bé la superficialitat de les prioritats dels culés, del periodisme esportiu, dels Telenotícies i del periodisme en general.

Com es pot rendir aquest culte malaltís a una persona que té l’únic mèrit de tocar molt bé, estupendament bé, la pilota? Què menys que fer bé la seva feina, estant tan ben pagada! I quin greuge per tants i tants bons professionals que també la fan bé i ben just arriben a una mil·lèsima part del seu sou! Per no parlar d’aquells que de bona gana l'hi farien i no en tenen i han de malviure amb una deumil·lèsima part del que cobra ell.

Ja fa molt temps vaig escriure un article per una revista on deia que Messi era un nen a qui agradava tenir sempre la pilota i que aquesta era la seva motivació més important per, a parer dels seus seguidors, donar-ho tot al camp. Per mi, sempre per mi, continua essent un nen i “si no puc guanyar, me’n vaig, mira!” i “si no em puc lluir, aquí us quedeu”. Que no podria ser que ja no la toqués tan bé? Que no podria ser que se n’anés perquè ell també se sent responsable de l’actual situació del Barça? Perquè si ell era responsable —gairebé l’únic responsable; els altres jugadors no compten, oi?— de la bona marxa de l’equip, qui és ara el responsable d’aquesta davallada?

La qüestió és que si Messi se’n va, el món s’enfonsa: la resta de l’equip no val res; el secretari tècnic, fulminat; l’entrenador que se’n torni amb les vaques, que els seus acudits ja no fan gràcia; la directiva és nefasta i les mocions de censura branden els seus ganivets esmolats sobre el cap de Bertomeu. I que bé que els van les crisis a alguns, no? Una mica de sentit comú, si us plau!

Recordo que quan Guardiola entrenava el Barça, si fallava algun crac, l’equip seguia jugant perquè l’entrenador tenia confiança en tots els jugadors i el partit es jugava sense que s’hi trobés a faltar ningú. I és veritat que Guardiola va saber-se posar Messi a la butxaca —només faltaria!—, però mai no treia mèrit a la resta, sempre que s’aixequessin ben d’hora i penquessin. Em pregunto què hauria passat si aquesta situació s’hagués viscut amb Guardiola d’entrenador. Tant que se l’estimen els culés i també l’haurien rebolcat pel fang, malgrat tots els èxits anteriors? Un joc i els seus resultats no haurien de ser tan importants com per provocar una depressió o un zenit col·lectiu, però, com ja he dit, les prioritats i l’escala de valors d’una bona part de la societat deixen molt a desitjar.

Bé, Messi es queda. Diu que no vol anar als jutjats contra el club de la seva vida. Però no s’està de qualificar Bertomeu de mentider. Ei, que jo no hi era en les converses, però em sembla que no comença amb bon peu acusant públicament el president del club de la seva vida. No serà que ha vist clar que aquest cop no pot guanyar?

Desitjo que recobris l’alegria al camp, Messi.

Desitjo que tornin els bons moments i els bons resultats, Barça! I sobretot, l’autoestima.

Desitjo, benvolguts culés, que recupereu la felicitat, però si us plau, busqueu-vos també altres motius per ser feliços i no depengueu només dels resultats d’un joc en el qual ni mínimament hi podeu intervenir.

 

 

 

 

M'EXPLICO, jo també

 

                                     

Fa quinze dies que vaig acabar de llegir el llibre de Puigdemont i he volgut esperar una mica a escriure les reflexions que la seva lectura m’ha suggerit.

Llegint-lo m’ha quedat clar que les petites notícies, servides com a grans, que ens dona qualsevol mitjà informatiu, són només la punta de l’iceberg de la realitat i que, sovint, és una punta descafeïnada o acolorida a gust del mitjà que l’ofereix.

El llibre és un dietari, escrit en tercera persona, que reflecteix el dia a dia del president des de la seva investidura fins a l’exili. Està escrit per Xevi Xirgo, que l’ha anat seguint i fent-ne la crònica quasi diària durant aquest període. Explica l’activitat i les impressions del president i també hi transcriu frases literals que ha anat dient i, en alguns casos, pensat en veu alta.

Vaig començar a llegir-lo amb il·lusió; saber com han anat les coses per boca dels protagonistes de la història sempre és més interessant que fer-ho a través de tercers. De seguida, però, em vaig angoixar. Copsar la il·lusió, l’afany i la determinació d’una persona a qui admiro i aprecio, sabent a priori com va acabar tot —si més no, de moment— no és precisament plaent. Descobrir que aquell a qui consideres un líder té temors, dubtes, mal-humor i rampells, tampoc.

Puigdemont està dirigint “tranquil·lament” la política municipal de Girona, quan li proposen de portar un país a la independència. Li donen vint minuts per decidir-se i diu que sí. Es troba un govern ja format, no ha tingut ni veu ni vot en la seva constitució i, malgrat tot, ràpidament se’ls fa seus i el govern se’l fa seu. Tots a la una! El camí cap a la independència és ample i planer. Ho sembla. Aviat ERC, la CUP i el seu propi partit van sortint amb diferents trencats que li fan perdre la paciència. Amenaça —s’amenaça— d’engegar-ho tot a passeig. “Si no hem de fer la independència, que hi he vingut a fer jo, aquí?”

El problema és que ningú diu obertament el que pensa. ERC va fent declaracions a la premsa, molt allunyades de les seves converses dins del govern. Oriol Junqueras va per lliure: demana entrevistes amb diferents presidents d’autonomies, s’entrevista amb ministres de Madrid, té gran amistat —diuen— amb Soraya Saénz de Santamaria; tot d’esquena al president, que li diu: ”No em fa res, però almenys fes-m’ho saber”; Junqueras segueix fent el mateix. La CUP vol la independència; la vol, la vol, la vol... i la boicoteja; ho fa en moltes de les votacions on el seu recolzament hauria estat definitiu. Finalment dins del PDeCAT hi ha dissidència, traïció i converses pel darrere, no tant contra ell, sinó contra el camí a la independència, que és el seu.

El president es lamenta molt sovint que se sent sol, allunyat de la família i sense temps per dedicar-li, i poc acompanyat pels que se suposa haurien de ser els seus companys de viatge. També sovint, és queixa de deslleialtat, torna a preguntar-se què ha vingut a fer i té ganes d’entornar-se’n a casa.

Deslleialtat dels seus, enganys dels de fora. El govern espanyol va mentir des del primer moment. Des de la gosadia del referèndum el primer d’octubre, es va proposar intervenir Catalunya i deixar-la sense govern; mai no va tenir intenció de negociar, ni de cedir un mil·límetre. Dirigents i altres personalitats del món es van oferir per mitjançar en el conflicte i Espanya no ho va acceptar. D’altres, catalans i espanyols, van fer gestions que mai no van obtenir resposta. El lehendakari Urkullu hi va posar el coll i crec que tota la bona intenció, però també va ser enganyat. El govern espanyol va enganyar tothom: Puigdemont, Urkullu i tots aquells que van creure en la seva voluntat d’arribar a un acord.

La meva angoixa augmenta quan penso en la situació actual. Com és que un home que no aspirava a ser president, que no se sentia bé en el càrrec, que tenia la temptació d’abandonar, pot estar ara tan implicat com ho està? Implicat i damnificat. Volia estar amb la seva família i ara la té en un altre país, volia deixar la política del país i ara ha de lluitar —millor dit, lluita, ningú l’obliga— per la política del seu país a Europa, volia viure en relativa tranquil·litat i la seva vida és una muntanya russa: euro-ordres que van i venen, seguiments i maniobres perilloses per part de la policia espanyola, suplicatoris en dansa, amenaces —també de mort—, insults, acarnissament, befa...

Doncs sí, un líder de carn i ossos, ben humà i amb les seves febleses, però amb una persistència de granit i una resistència a prova de bombes. Per mi, si hi ha algú que ens pot portar on volem arribar, és ell.  I com que la meva opinió em situarà a ulls d’alguns —malauradament i a causa de la divisió de l’independentisme— a favor d’una banda i en contra de l’altra, només em queda dir que fins ara Puigdemont és l’únic que ha demostrat interès per anar units, que és el que tots els independentistes voldríem.

                                   Molt recomanable!

I surto una mica del fil d’aquest post per recalcar que en el llibre hi apareixen algunes perles inèdites de Rajoy. Entre elles, una que no puc deixar d’esmentar. El 18 d’agost de 2017, l’endemà dels atemptats gihadistes i després de la reunió de membres del govern espanyol i català, Puigdemont li proposa a Rajoy de comparèixer junts davant la premsa; Rajoy diu: “Por mi encantado, però para decir qué?”. És l’home que va dirigir Espanya durant uns quants anys i últim responsable que siguem on som.

JUSTÍCIA, 3 - INJUSTÍCIA, 0

 

         

Si a Europa s’hi jugués la Champions de la Justícia, a hores d’ara Espanya ja estaria eliminada. En els darrers  dies la golejada ha sigut d’antologia. Si bé és veritat que només un dels gols afecta directament els independentistes, no es pot dir que esmenar la plana a la justícia espanyola (entengui’s justícia de l’Estat) des d’Europa ens deixi indiferents. Ans al contrari, si no patíssim restriccions per la pandèmia, ho hauríem celebrat amb cava.

Una cosa és jugar a casa amb àrbitres comprats, jugadors molt dolents i també comprats i trofeu guanyat abans de començar el partit, havent fet llepar el terra i menjar la pols a l’adversari, i una altra de molt diferent és competir en igualtat de condicions, amb esportivitat i regles iguals per a tothom. Com correspon a la justícia, no?

Tres partits jugats en deu dies, tres derrotes. L’anul·lació de la sentència a Arnaldo Otegui, la fugida del rei emèrit, la no extradició de Lluís Puig. Aviat la justícia espanyola serà coneguda a tot el món com la dels jutges que no coneixen les regles, que és el que els pot semblar a aquells que s’ho miren de lluny. Els que la patim de prop sabem que no és ignorància, que és maquiavel·lisme: el fi justifica els mitjans de l’Estat.

Fi: la unitat d’Espanya.

Mitjans: els que siguin, contra qui sigui.

No m’agrada ni vull parlar sempre del mateix tema, però per una vegada que puc parlar de victòria no me’n penso privar.

Arnaldo Otegui es va passar sis anys i mig a la presó i en teoria n’hauria tingut deu d’inhabilitació. L’any 2018, el TEDH d’Estrasburg ja va sentenciar que Otegui no havia tingut un judici just per parcialitat de la jutgessa. Segurament rebrà una indemnització per part de l’Estat, però qui li torna aquests anys empresonat injustament? És més, el Tribunal Suprem no ha fet oficial la sentència del TEDH fins ara, any 2020, un cop passades les eleccions d’Euskadi. Per què deu ser? Comptat i debatut, Otegui des del 2010, ara que no hi tornarà a haver eleccions a Euskadi fins el 2024, haurà patit catorze anys d’inhabilitació. La victòria és una mica amarga en aquest cas perquè tot està dat i debatut i només queda el consol per la pèrdua de prestigi de la venjativa justícia espanyola.

I l’escàndol del rei emèrit a la fuga amb el beneplàcit-conxorxa del govern espanyol? Tots els països del món estripant-se les vestidures, els que hi tenen causa encara més, i la justícia espanyola quieta, parada, immòbil, que d’això es tracta. Gol per inhibició seria aquest, i que em perdonin els futboleros, que segur que el concepte no existeix; només és per continuar amb la metàfora. Com han de dir res si la separació de poders no existeix a Espanya? Si tots tres poders provenen del mateix tronc feixista, farcit de privilegis i corrupció! Si jutges, govern —governs per ser exactes— i legisladors són tots hereus del franquisme i s’emparen en la monarquia per no perdre ni un bri del poder que han gaudit des de l’inici del règim del 78! I que no el deixaran anar ni que Espanya sigui vista pel món sencer com la pitjor de les dictadures! Puc entendre que tots ells, ben situats, no hi renuncien, però com és possible que encara hi hagi monàrquics entre la gent del poble espanyol? I que després de mantenir-lo des de fa quaranta cinc anys, a ell, als seus capricis, a la seva extensa família, encara defensin que s’escapi amb el botí dels seus negocis bruts?

Anem pel darrer gol. Quin gust veure l’ampli somriure de Lluís Puig explicant que el tribunal belga considera el Tribunal Suprem espanyol no competent per demanar-ne l’extradició! És que és per estar content; per ell, pels represaliats, per tots nosaltres. Aquesta resolució tindrà conseqüències perquè tot el que s’ha de resoldre a Europa respecte a la nostra gent, l’haurà de tenir en compte. Que aquí no faran cap rectificació? És obvi, però no estic segura que a algun dels magistrats del Suprem que va intervenir en el judici de l’1-O, no se li hagin posat malament les vacances. No res, una mica de bicarbonat i tot avall! I a seguir destruint adversaris polítics, que tan excels fi bé s’ho val!

Ja ho va dir el gran Boye, que a Europa no hi guanyaríem per un gol, sinó per golejada. I de moment aquesta i altres prediccions seves es van complint fil per randa.

EMOCIONS

                               

Sense cap ànsia de fer-li la competència a Gaspar Hernández, avui tinc ganes de parlar d’emocions, concretament d’emocions extremes que m’han cridat l’atenció aquesta setmana.

Si alguna emoció se li pot atribuir a Marc Márquez és la il·lusió, una il·lusió que mou muntanyes. En aquest cas muntanyes en forma d’húmer trencat que es posa a lloc en només una setmana. Caram! Quan penso que la meva escarransida trencadura de radi, que, en comparació, és com una muntanyeta minúscula d’aquestes que fan les formigues, no s’arreglarà en tota l’eternitat... I mira que n’hi posava jo d’il·lusió! I també m’hi jugava un campionat encara que els aficionats no ho sabessin.

L’emoció dominant en el sector turístic aquest estiu és el combinat a parts iguals d’impotència, indignació i desesperació. I s’entén perfectament, pobra gent! Ells que fan l’agost durant l’estiu per poder remuntar l’hivern i ara veuen venir que ni podran remuntar l’hivern, ni potser arribaran al peu del proper estiu perquè pel camí hi hauran deixat les cordes, els piulets i els grampons. Amb tot, tampoc trobo que s’hagin de girar a cops de pedra judicial contra aquells que imposen lleis per intentar contenir la pandèmia.

La maldat és una altra emoció que, en aquest cas, identifica el Tribunal Suprem. No en té prou amb vulnerar repetidament els drets fonamentals dels presos i amb condemnar-los sense haver demostrat en cap moment els seus delictes, que ara vulnera també els seus drets penitenciaris, aquells que té qualsevol pres per crim horrible que hagi comés. No hi ha consciència, si no és que estigui podrida de mesquinesa, que resisteixi aquestes ànsies de fer mal i acarnissar-se per demostrar, suposo, qui mana aquí. No expressaré quines emocions em provoca a mi la maldat del Suprem, millor que no.

Ara bé, com que el desig també és una emoció, en proclamaré tres, un per cada una de les meves inspiracions d’aquest post:

Al Marc Márquez li desitjo seny i una completa curació del seu húmer. Tornarà a guanyar i ell ho sap, però  no s’ha de precipitar. La precipitació fa cometre errors a vegades irreparables.

Al sector turístic li desitjo molta paciència. Li ha tocat de rosegar un dels ossos durs de la pandèmia, però que pensin que molta gent ja no rosega ossos de cap mena ara mateix, perquè ja no hi és. És clar que després de la salut no hi ha dubte que la prioritat és l'economia.

Finalment als membres del Tribunal Suprem els desitjo que algun dia tastin la mateixa medecina que ells han administrat als presos: falsos testimonis, prevaricació, condemna sense proves i algú a l’altra banda creant, talment Déu, lleis a mida per fotre’ls una mica més i que cada vegada que provin d’aixecar el cap els hi tornin a enfonsar. La meva amiga bloguera Roser dirà que no he de desitjar mal a ningú, però no és això el que faig. Només desitjo que se’ls apliqui la seva mateixa justícia. Si ells estan convençuts que és justa, en cap cas no podran considerar que els desitjo cap mal.

NOMÉS BONES NOTÍCIES

                                   

No sé si també us passa. Jo estic tan farta de males notícies que darrerament tanco la tele, tanco la ràdio i ja no obro ni el que m’arriba per WhatsApp. Així que, en coherència amb el meu sentiment, avui no penso donar cap mala noticia, només les bones. Com aquestes, que potser no són gaire noves, però com que ho he tancat tot...

Bolsonaro s’ha contagiat de COVID19 i massa que ha trigat amb la fatxenderia que gasta amb la malaltia; és clar que això no li farà reconèixer res, per descomptat. Segons les darreres enquestes, Trump perdrà les properes eleccions per 10 punts enfront del candidat demòcrata; tampoc no reconeixerà cap error, que ningú ho esperi. Déu ens guardi, als que no els votem, de governants ignorants i fatxendes a parts iguals, que de que guanyin ja se n’encarreguen els seus votants.

Amics, em temo que s’han acabat les bones notícies. Si el rei d’Espanya hagués renunciat al tron, si els alts tribunals espanyols haguessin canviat tots els seus membres, si ara descobríssim que la COVID19 només ha estat un  malson, si ja fóssim independents, o almenys l’independentisme anés a l’una, si de cop i volta tots els polítics es tornessin honestos... Quin munt de bones notícies tindria per donar! Però em sap greu, no podrà ser. Hauré de continuar tancant l’oïda a tot el que arriba.

Com ja podeu veure, parlo de les notícies del món que, com que en formem part, també ens afecten. Per sort, tenim el nostre petit món per anar tirant que, de tant en tant, ens dona alguna alegria. Ja sé que pot semblar pretensiós de creure que les meves bones notícies són una bona notícia per al món, però com que ja sé que qui em llegeix forma part del meu petit món i que no hi ha cap perill que ho llegeixi ni Trump, ni Bolsonaro, ara en donaré dues.

Una: M’he acabat de confeccionar una mascareta impermeable preciosa per la meva anada setmanal a la platja; estic segura que d’aquí a poc ens diran que l’aigua de mar és transmissora del virus. Igual que només un 5% de la població ha estat infectada, i no està clar que immunitzada, d’aquest virus només en coneixem un 5%, i encara gràcies si hi arribem. Doncs això, l’anada setmanal a la platja. Que per què no hi vaig més sovint? Doncs perquè necessito la resta de la setmana per recuperar-me. És que no hi vaig sola... Hi vaig amb l’Elna i, sembla mentida que una coseta tan petita tingui tan gran vitalitat i energia, i una cosassa tan gran en tingui tan poca. Sort que xalem tant que ni me n’adono fins que arribem a casa. Aleshores... sort de les parets que em van aguantant!

I dues: Aquesta setmana envio la meva nova novel·la a l’editorial. El títol? “La llum de l’impostor”. Com us sona? És el tercer lliurament de la saga de la Mimí Vidal. Només per donar una pista: de música de fons sona un nasheed. No us en poso l’enllaç; si teniu curiositat ho haureu de buscar a la Viqui. Però prometo que aquesta és l’única paraula que s’haurà de buscar en tot el llibre. Ja hi ha qui m’ha dit que llegeix els meus llibres amb el mòbil al costat per anar buscant paraules i comprovant la història, però no, no, no. No és això el que voldria: llenguatge treballat, però entenedor, aquest és el meu objectiu. No sé si me’n surto del tot.

                                              

La criatura!

Bé, seguiré prioritzant les bones notícies. A vegades val més viure enganyat, que tampoc està clar que les notícies dolentes o bones que ens arriben no ens enganyin.

A QUI LI TOCA ARA?

                                      

Tot i que ara el torn ja s’agafa amb aquells paperets de rifa que surten d’un dispensador, segur que tots hem sentit alguna vegada aquesta frase, ja sigui al mercat, a la carnisseria, a la peixateria i en totes aquelles botigues on ha de quedar clar a qui li toca ser despatxat.

Ara li toca a Laura Borràs. Es van adonar que entrava a la botiga quan va començar a parlar clar al Congrés i van entendre que no passaria la tanda a ningú més quan algú va suggerir que podria ser una bona presidenta de la Generalitat. Mas, Pujol —sí, també, també va pronunciar la paraula maleïda—, Puigdemont, Sánchez, Turull, Torra i ara, doncs, ara li toca a Laura Borràs. Allò de descabezar el independentismo que va dir la vicepresidenta soez, perdó, Saez, ai no Sáenz vull dir! —sempre  m’embolico amb aquests cognoms— cada cop és més preventiu. Ja no es busca quin delicte ha comés la persona a partir d’alguns indicis; ara es busquen alguns indicis de delicte a partir de la persona.

El crim, sempre castigat amb la pena màxima, consisteix en demanar independència a la botiga dels horrors, aquella que exhibeix el rètol de “Democràcia”, però que quan entres, l’amaga sota el taulell. No fos cas que en nom de la democràcia, algun dependent despistat pogués servir la independència.  Tot i així no els caldria patir tant, perquè per damunt de la botiga hi ha els abastadors suprems i constitucionals, com si diguéssim la Mercabarna de la justícia, que amb les seves sentències té la missió d’esborrar amb aigua ras de la forta qualsevol vestigi d’independència del cervell i el cor dels compradors.

Però una cosa és tenir la missió i l’altra aconseguir l’objectiu. Això ho tenen més difícil. Amb sis presidents de la Generalitat represaliats, més una possible presidenta que represaliaran preventivament, de moment la independència segueix ben viva al cervell i al cor dels que la desitgem. Una altra cosa és que ara mateix la puguem assolir, però esborrar-la, allò que es diu esborrar-la, ja s’ho poden treure del cap, que com més fort rasquin més fort la fixen. Potser la nostra estratègia ha estat errònia, però la seva també.

Ara bé, l’estratègia més errònia, i que encara fa més mal, és la d’anar cadascú a la seva. Parlo dels partits independentistes, és clar, que amb la seva desunió només posen en evidència els seus interessos partidistes i electorals i, descaradament, deixen de banda els interessos pels quals els vam votar. Si només el poble salva el poble, com crec que va dir Junqueras i s’ha anat repetint —sens dubte és una gran frase—, i els representants del poble passen del poble, si el poble es vol salvar, potser que vagi passant d’aquells que un dia va creure que el representarien.

 

EL REI DELS IL·LUSOS

No n'estic segura, però em sembla que avui és el dia 7 de la fase 3, després de 14 dies de fase 2 de desconfinament, 14 dies de fase 1 de desconfinament, 7 dies de fase 0 de desconfinament i 50 dies de confinament.

                      

En aquest país d’il·lusos ens fem la il·lusió que jutjaran el rei emèrit, que el condemnaran, que li faran tornar tot el que ha robat, que això farà trontollar la monarquia, que la sotmetran a referèndum —recordem referèndum? Aquell acte no catalogat com a delicte, però sí penat amb anys de presó—, que la monarquia el perdrà i que l’actual rei caurà.

Fins i tot essent molt optimista, podria creure que farem tot això, però tinc clar que el rei no caurà. Està ben apuntalat. Polítics, militars, jutges, empreses i mitjans lleials el sostenen amb una mà, mentre paren l’altra.

No voldria acarnissar-me en una persona vella, més de l’altre món que d’aquest, que ja sabem que quan una persona mor, se li reconeixen tots els mèrits. No sé si amb el rei emèrit passarà el mateix, però crec que, a ulls de molts, la seva mala vida, quan mori, pesarà més que els seus mèrits. 

No en teníem prou amb haver de mantenir a canvi de res un rei —i la seva extensa família— imposat per un dictador assassí, que ens havia de tocar un rei corrupte que no en tenia prou i esgarrapava a tort i a dret, rifant-se també els seus il·lusos fidels.

Quanta porqueria que hi ha a les altes esferes, renoi! Es veu que l’avorriment provoca aquestes coses —jo no ho sé. Ni soc de les altes esferes, ni m’avorreixo mai— i estimula la imaginació vers camins el més allunyats possible de l’honor i la rectitud. Perquè està demostrat que els que es troben en la cúpula del poder no les practiquen. I nosaltres ens fem la il·lusió que el rei caurà...

Quan Heraclio Fournier va crear la seva baralla, que va anomenar espanyola, poc s’imaginava que, cent cinquanta anys més tard, un rei espanyol n’encarnaria tots els pals: Les espases, amb la venda d’armes —mitjançant comissions il·legals, és clar— a països que no saben ni de lluny què són els drets humans; i no sé fins a quin punt qualsevol país que comercialitza armes, per molt que presumeixi de respectar-los, ho fa. Els oros, que van entrant a les seves butxaques de forma il·legal i en van sortint de la mateixa manera. Els bastons amb què encoratja els seus sequaços a apallissar els catalans o a qui sigui que faci perillar el seu tron. Ah, que aquest és el fill? No estic segura que el fill no s’assessorés amb el pare el  3 d’octubre. I la copa del nèctar dels déus que se saben pel damunt de les lleis d’aquest món. Encara hi faltaria un pal en la baralla per acabar de representar aquest rei corrupte, poca-vergonya i llibertí que es veu que tenia, i té, dones, un dia sí i l’altre també, llepant-li l’entrecuix. Com el representaríem aquest pal? Un fal·lus, dos fal·lus, tres fal·lus...?

No us feu il·lusions, estimats il·lusos, jo tampoc no me les faig perquè “todo seguirà atado y bien atado”. Ens en fotem molt del dictador. Semblava tonto, com de la família del rei, vaja!, però que la seva ombra encara es projecti gairebé cinquanta anys després de mort, vol dir que les aparences enganyen i que els tontos érem, som i serem, si no hi posem remei, nosaltres. 

M'agradaria deixar de posar aquest quadre d'una punyetera vegada, però ho voldria fer quan ja no hi hagués res per anotar.

Darreres dades publicades de COVID 19 a Catalunya:

 

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?
24-03-20	DIA 10	7864	1346	?	339	?
25-03-20	DIA 11	9937	1524	781	516	1274
26-03-20	DIA 12	11500	1996	1021	672	1697
27-03-20	DIA 13	12940	2248	1187	880	2384
28-03-20	DIA 14	14263	?	?	1070	3106
29-03-20	DIA 15	?	?	?	?	?
30-03-20	DIA 16	16157	?	1512	1410	4125
31-03-20	DIA 17	18773	?	?	1672	4966
01-04-20	DIA 18	19991	?	?	1841	5701
02-04-20	DIA 19	21804	?	?	2093	6917
03-04-20	DIA 20	23460	?	?	2335	7849
04-04-20	DIA 21	24734	?	?	2508	8635
05-04-20	DIA 22	?	?	?	?	?
06-04-20	DIA 23	26824	?	?	2760	9528
07-04-20	DIA 24	28323	?	2391	2908	10738
08-04-20	DIA 25	29647	4603	2442	3041	12250
09-04-20	DIA 26	31043	?	?	3148	13063
10-04-20	DIA 27	31727	?	?	3231	13513
11-04-20	DIA 28	32984	?	?	3331	14298
12-04-20	DIA 29	?	?	?	?	?
13-04-20	DIA 30	34726	?	?	3538	15602
14-04-20	DIA 31	35197	5504	?	3666	15967
15-04-20	DIA 32	36505	?	?	3756	16651
16-04-20	DIA 33	39375	5712	1307	7097	17297
17-04-20	DIA 34	39736	?	?	7576	18724
18-04-20	DIA 35	40988	?	?	7881	19088
19-04-20	DIA 36	?	?	?	?	?
20-04-20	DIA 37	42610	?	?	8273	20881
21-04-20	DIA 38	43695	?	?	8441	22417
22-04-20	DIA 39	44793	?	?	8845	23891
23-04-20	DIA 40	45875	?	?	9050	24787
24-04-20	DIA 41	46629	?	?	9186	25984
25-04-20	DIA 42	47633	?	?	9492	27075
26-04-20	DIA 43	?	?	?	?	?
27-04-20	DIA 44	49088	?	?	9764	27849
28-04-20	DIA 45	50162	?	?	9923	28934
29-04-20	DIA 46	51672	?	?	10073	29574
30-04-20	DIA 47	54324	?	?	10211	30190
01-05-20	DIA 48	55137	?	?	10311	30751
02-05-20	DIA 49	57093	?	?	10401	31236
03-05-20	DIA 50	57363	?	?	10452	31464
06-05-20	DIA 3-Fase 0	58559	?	?	10785	32716
08-05-20	DIA 5-Fase 0	60007	?	?	10965	33679
10-05-20	DIA 7-Fase 0	60605	?	?	11109	34427
13-05-20	DIA 3-Fase 1	61355	?	?	11351	35130
16-05-20	Dia 6-Fase 1	63114	?	?	11477	35731
20-05-20	Dia 10-Fase 1	62978	?	265	11703	36402
24-05-20	Dia 14-Fase 1	64818	?	210	11835	37145
27-05-20	Dia 3-Fase 2	65402	?	187	12154	37375
07-06-20	Dia 14-Fase 2	68326	?	118	12395	38591
14-06-20	Dia 8-Fase 3	69565	?	82	12453	39039

.