diumenge, 22 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 8


                       


Cada dia em resulta més difícil publicar al vespre, després d’un dia dens, inacabable, ple a vessar de vídeos angoixants, notícies que són un cop de puny a la cara i compareixences inútils del govern espanyol que no aclareix res. Si, a més provo de posar-hi un punt d’humor, encara em costa més. Potser publicaré al matí, ves! Quan una es lleva, tot ho veu més clar, encara que segueixi essent molt fosc i tèrbol.
Avui m’he posat a fer una des les tasques que tinc al programa de confinament. Tres “caixetes” de res, d’aquestes que pesen tant perquè estan plenes de paper: llibretes, apunts, fragments de llibres, records en paper, alguna carta... Les vint-i-tres llibretes on hi he anat escrivint la primera versió ―sempre ho faig així― del que després passo a l’ordinador i després es converteix en llibre, entrada al blog, columna d’opinió, o el que sigui amb aroma literari, les he estripat totes menys un parell: la més antiga, que data de l’any 2007, quan vaig començar a anar a l’Escola de Lletres, i un dietari d’un viatge memorable en tren a Galícia, que no ha passat mai de manuscrit. Les cartes i els records me’ls he guardat i he començat a estripar els apunts i fragments de llibres de l’escola que he anat acumulant perquè tot això ja ho tinc a Internet, he pensat. Fins que m’he quedat paralitzada per un mal pensament: i si aquest malson s’allarga i també perdem Internet?
Tots ens hem adonat, suposo, que sense Internet estaríem encara més perduts, abandonats, aïllats, incomunicats. Les xarxes carreguen molt aquests dies i també augmenten la inquietud i l’aclaparament, però ens permeten connectar amb les persones estimades i intercanviar comentaris i xerrades amb coneguts i, depenent de la xarxa, amb desconeguts. Els que no estem a l’última de la tecnologia, sinó a la penúltima o a l’antepenúltima, darrerament hem descobert la vídeo-trucada. Poder veure l’Elna com si la tingués aquí, poder-li tocar el nasset o fer-li pessigolles a la panxa no té preu; poder veure com ho porten els fills, a més a més d’escoltar-los o llegir-los, tampoc. Ahir vam fer una vídeo-trucada quatre amigues, ex-companyes de feina, que ens trobàvem regularment per anar a dinar. Va ser divertit i emotiu. Només fa una setmana que vivim enclaustrats, però tots enyorem el tracte directe com si fes un mes o més. Les perspectives no són bones i el futur és incert.
Per altra banda, Internet és una gran porta oberta al món que permet en aquests mals temps que ens toca viure aflorar la solidaritat i la generositat. Les òperes estan tancades, però hi ha teatres que les ofereixen gratuïtament per Internet. Igualment els museus i altres espais culturals que han derivat la pèrdua d’ingressos, a causa de la pèrdua d’espectadors físics, cap a una oferta de franc, a través de la xarxa, perquè tothom se’n pugui beneficiar. Internet és un món gairebé il·limitat de possibilitats: els alumnes poden tenir les seves classes, els professors, les seves formacions; els metges poden visitar ―cosetes lleus, és clar―, els psicòlegs poden fer teràpia amb els seus pacients, la televisió pot fer els seus programes sense necessitat que els periodistes siguin al plató i els malalts de coronavirus o no, es poden confinar en les seves cases sense que això signifiqui necessàriament retirar-se de la vida social. També les plataformes de distribució de continguts audiovisuals han rebaixat la qualitat dels seus productes per no sobrecarregar Internet. Aquí la generositat ja és menys generosa i més per no perdre el negoci, un dels pocs que aguanta. Però si els experts prenen mesures m’imagino que és perquè preveuen que Internet pot petar.
I això em recorda un relat futurista-catastrofista que vaig escriure fa uns anys per la Biblioteca de Catalunya, on Internet feia desaparèixer els llibres i quan, finalment, també desapareixia Internet, la humanitat es quedava literalment a les fosques.
O sigui que, després d’aquest ràpid ―ha estat ràpid, encara que explicat no ho sembli― pensament sobre la possibilitat de quedar-nos sense Internet, he tornat a guardar els apunts, per si de cas. Per si de cas acabo de llegir tots els llibres que tinc per casa, que em quedi alguna cosa més per llegir.

22-3, dia 8: (aproximats)

Contagiats: 5400         Greus: ?             Morts:             Altes: 600



(El d’avui sempre és el total. Només relaciono els de dies anteriors a sota per poder comparar).


21-3, dia 7:

Contagiats:  4700        Greus: 479         Morts:  191        Altes: 180 
20-3, dia 6: 
Contagiats: 4203        Greus: 312         Morts: 122         Altes: 150
19-3, dia 5: 
Contagiats: 3270        Greus: 98           Morts: 82           Altes: 82!!!
18-3, dia 4: 
Contagiats: 2702        Greus: 92           Morts: 55           Altes: ???
17-3, dia 3
Contagiats: 1866        Greus: 65           Morts: 41           Altes: ?
16-3, dia 2: 
Contagiats: 1394        Greus: 74           Morts: 18           Altes: ?
15-3, dia 1:
Contagiats: 903          Greus: 52           Morts: 12           Altes: 

dissabte, 21 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 7


                                    
No puc amagar a ningú que avui ha sigut un dia esplèndid, entre altres coses perquè tothom l’ha pogut veure. Era tan esplèndid que penso que si algú ha sortit, haurà tornat, cametes ajudeu-me, cap a casa perquè l’esplendidesa, almenys a la meva galeria, es convertia en xardor insuportable, si no per matar el virus, que diu que mor a 56º, poc en devia faltar. Potser temps a venir quan tinguem molta calor a l’estiu direm: “Fa una calor que mata el virus”. Ves a saber què se’n dirà d’aquí a cent anys d’aquest episodi, qui ho pot negar, històric!
O sigui que jo M’HE QUEDAT A CASA! Vosaltres també, oi?
No vull fer broma, que ja sé que hi ha qui ho està passant molt malament pel fet de no poder sortir. Penso en la gent que conec, d’esport diari, de ser uns nervis i no poder-se estar mai quiets, en els que tenen criatures a entretenir. Penso en el meu pare, que no hauria deixat d’anar a l’hort sota pena de multa i en la meva filla, a qui, des de sempre ha caigut la casa al cap i ara no té cap més remei que quedar-s’hi. Ja li vaig dir: Ara serà quan superaràs per sempre la teva “casa-fòbia”. Els imponderables ja se sap, no permeten triar.
Per això i també perquè n’hi ha que s’hi voldrien quedar i no poden, QUEDAR-NOS A CASA és el millor i l’únic que podem fer per ajudar-los.
A mi em diuen “Tu rai que segur que escrius”. No van malament. Jo, fins fa una setmana, sempre em queixava de no tenir prou temps per quedar-me a casa ―normal, estic jubilada―, però ara, amb el meu repte “Distreure’m-distreure’t” estic mig dia ocupada. L’altre mig, esverada, com tothom. Vaja, que ja començo a patir per si s’acaba el confinament i no puc fer tot allò que em vaig proposar de fer, a banda d’escriure que, dit sigui de pas, ja fa uns quants anys que ho hauria d’haver fet i no voldria haver d’esperar una altra pandèmia per fer-ho. Bé, hi ha aficions que són més tranquil·les. Em deia un amic pintor ahir que per a ell no és cap problema quedar-se a casa. La veritat és que la plasmació de la inspiració necessita assossec i recolliment, si bé la inspiració prèvia―almenys en el meu cas― requereix d’estímuls externs.
Aquest matí he parlat amb un dels amics-cul d’en Jaumet ―li puc posar l’epítet, sense por d’ofendre-lo perquè ell és el primer de reconèixer-ho― a veure com ho portava. Ho porta bé, s’ha muntat el gimnàs a casa. M’ha dit que ell tenia un os i com que no l’he acabat d’entendre li he fet repetir. “Sí, tinc un os, m’entretinc amb qualsevol cosa. Ho diem per allà dalt ”. L’allà dalt és la Noguera. Hem arribat a la conclusió que la locució havia de ser de la família de “Està més content que un gos amb un os”. Benvinguda sigui la riquesa de la llengua!
La meva mare també té un os. Un os? Sí, no té problema perquè s’entreté amb tot. Amb 88 anys i vivint en un tercer sense ascensor, el problema no és precisament no poder sortir al carrer. Mai no l’he vist ociosa i ara adapta la producció a les seves possibilitats. Al matí fa patchwork i llegeix. A l’hora de dinar fa de cuinera. No es pot ser bona, tothom se n’aprofita, dels bons! A la tarda pinta mandales, juga a l’Scrable, torna a llegir, fa els mots encreuats de La Vanguardia ―feia, perquè ara no puc sortir a comprar-la― i la llegeix; allò que es pot llegir perquè el seu unionisme descarat, des de fa uns anys la fa bastant il·legible. Ah, i té cura de les plantes. Cap al vespre es mira la tele. I jo també.



No costa res complir el confinament i QUEDAR-SE A CASA. Segur que tothom, si el busca, troba el seu os. I si no pot ser el mateix os per tot el dia, doncs no ho sé... un pel matí i un altre de diferent per la tarda.

Números d’avui:
21-3, dia 7:
Contagiats:  4700        Greus: 479         Morts:  191        Altes: 180

(El d’avui sempre és el total. Només relaciono els de dies anteriors a sota per poder comparar).

20-3, dia 6:

Contagiats: 4203        Greus: 312         Morts: 122         Altes: 150
19-3, dia 5: 
Contagiats: 3270        Greus: 98           Morts: 82           Altes: 82!!!
18-3, dia 4: 
Contagiats: 2702        Greus: 92           Morts: 55           Altes: ???
17-3, dia 3
Contagiats: 1866        Greus: 65           Morts: 41           Altes: ?
16-3, dia 2: 
Contagiats: 1394        Greus: 74           Morts: 18           Altes: ?
15-3, dia 1:
Contagiats: 903          Greus: 52           Morts: 12           Altes: 



divendres, 20 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 6


                            
Benvolguda Primavera, arribes puntual com sempre. Aquest any, tan silenciosament que la majoria ni ens n'hem adonat. No et puc veure, però sé que hi ets. Des que te’n vas anar, fa nou mesos, el món ha canviat, ja ho hauràs observat. Si t’haguessis avançat, hauries pogut veure com corríem, només els privilegiats, a tancar-nos a casa, temorosos d’un mal vent d’hivern que amenaçava, encara amenaça, d’escombrar-nos a tots. Aïllats i emparats per la nostra vanitat pensem que tu tampoc no hauràs viscut mai res semblant. Però tens una llarga història, de milions d’anys, i si poguessis parlar segurament ens diries que tu n’has vist de pitjors, que a vegades has arribat enmig de la desolació, de les bombes, les runes, els morts i ningú no se n’ha adonat, i de la mateixa manera que has arribat te n’has anat, i així durant tres, quatre cinc, a vegades cent anys. Ens diries que, igual que has arribat aquí enguany, a vegades has arribat a altres llocs infectats, per tothom oblidats. Si poguessis parlar ens diries que tot passa i que ningú millor que tu per dir-ho perquè, tu, tot ho has vist passar.
Benaurada Primavera, tu que formes part de la nostra vida, que simbolitzes el primer temps i l’esperança, contesta’m, t’ho prego, amb franquesa si creus que n’aprendrem res d’aquest destret: Aprendre’m a respectar la natura? Donarem valor a les abraçades? Ens mirarem les epidèmies llunyanes amb uns altres ulls? Sentirem les crisis alienes com a pròpies? Apreciarem, gaudirem, alentirem la llibertat de sortir al carrer?
Estimada Primavera, tu que ets els verd i la bellesa, el desgel i les tempestes, la brosta als arbres, les flors que neixen, els sembrats agosaradament alçats; tu que fas xisclar els falciots i la puput, giragonsar; tu que inspires l’art i les paraules, que arribes cada any impol·luta i verge, tu que portes les al·lèrgies i canvies els humors, tu que ho capgires tot, potser això també ho podries capgirar. Benvinguda, Primavera!



Avui:
20-3, dia 6:
Contagiats: 4203       Greus: 312
Morts: 122   Altes: 150
19-3, dia 5: 
Contagiats: 3270    Greus: 98    Morts: 82   Altes: 82!!!
18-3, dia 4: 
Contagiats: 2702    Greus: 92    Morts: 55   Altes: ???
17-3, dia 3
Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?
16-3, dia 2: 
Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?
15-3, dia 1:
Contagiats: 903      Greus: 52   Morts: 12    Altes: 



dijous, 19 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 5


                                   
Cada vespre, abans de publicar, m’estic una estona barallant-me per Internet amb els números. Més que res contrastant l’actualització de casos per poder-ho afegir aquí. Ara ja he vist que la informació oficial surt entre les set i les vuit del vespre, així que ja no hi donaré tants tombs. Perquè ja se sap que Internet és el món de la informació i mentre busques una cosa te’n surt una altra i totes, relacionades amb el tema que estàs buscant, és clar. I com que el tema és altament angoixant i negatiu, com més temps hi passem, pitjor.
Però al respecte dels números he estat fent una reflexió, inspirada en les persones contagiades, confinades a casa, que sabem que ho estan perquè són persones públiques, bàsicament polítics: Torra, Aragonès, Irene Montero... Veure’ls treballar des de casa i parlar amb normalitat davant de la càmera, amb una mica de mala cara, això sí, a mi em tranquil·litza una mica, ves! I és que hem arribat a un punt que tenim, i amb certa raó, terror a contagiar-nos. I, no obstant, agafar el virus no ha de ser necessàriament morir. Ho dic amb convicció i en vistes de quan m’arribin els primers calfreds a l’esquena, per a mi signe inequívoc de tenir febre i potser... de tenir el virus.
Em plantejo un parell de preguntes: Quan parlem de “contagiats”, aquest nombre que puja tan escandalosament cada dia per exemple, ahir 2702 en total, quants ho estan en el mateix grau que aquests malalts que he esmentat abans?  I si ahir els greus eren 92, això vol dir que tots els altres són lleus? Tranquil·litzaria una mica saber-ho, tot i que això no disminuiria el problema de manca de personal i manca de material, perquè l’assistència d’entrada la necessiten tan els greus com els lleus. Sembla que el problema dels llits ja no ho és tant, ara que s’ha assimilat la sanitat privada a la pública i que molts hotels s’han prestat a cedir les seves instal·lacions per als casos menys greus. Però no deixa de fer patir molt tot el personal sanitari, desbordat per l’allau de malalts i en risc de contagi pel contacte continu amb el virus.

                       Vídeo gravat per l'UCI pediàtrica de Joan XXIII
                                         Qualsevol homenatge es queda molt curt.
                                                     Gràcies, gràcies, gràcies!

No puc entendre com és que no prohibeixen qualsevol activitat, fora de les bàsiques. Que no s’adonen que com menys contactes humans hi hagi, més es podrà lluitar contra el contagi? No entenc què està fent el govern espanyol que té el focus principal allí mateix i veu com la gent es contagia i es mor com mosques i no fa res per impedir-ho. Aquesta vegada la seva obsessió de la Unidad de España  la pagarem molt cara. Tots i todos.
Ara mateix no ens queda cap més remei que ajudar de l’única manera que podem, és a dir, quedant-nos a casa i evitant el nostre contagi, i amb el nostre, molts més. L’altra esperança que tenim és la de l’assaig clínic que es va iniciar dilluns a Catalunya sota la direcció del metge investigador Oriol Mitjà que Déu el beneeixi!, la persona que ha demostrat saber més de virus i epidèmies des d’abans d’estar-ne amenaçats aquí. És veritat que els resultats diu que poden trigar un mes, però és una esperança que hem de mantenir. Mentrestant podem creuar els dits, podem resar o podem anar fent processons pel passadís de casa. Ens tornarem més supersticiosos amb aquesta pandèmia, o ens tornarem més creients?

Aquesta és la situació: 
19-3, dia 5: Contagiats: 3270    Greus: 98    Morts: 82   Altes: 82!!!
18-3, dia 4: Contagiats: 2702    Greus: 92    Morts: 55   Altes: ???
17-3, dia 3Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?
16-3, dia 2: Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?
15-3, dia 1: Contagiats: 903      Greus: 52   Morts: 12    Altes: 



Malgrat tot, esperança, amics!

dimecres, 18 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 4


                         
Avui he anat a comprar. M’ha semblat que entre la una i les dues era la millor hora.  A casa hi dec tenir menjar per un mes, entre els llegums, l’arròs, la pasta, les conserves i els congelats, però en tant que es pugui comprar verdura i fruita fresca, ho faré. Mentre em canviava m’he adonat que estava fent una mena de ritual: Què em poso? Després ho hauré de rentar. Quina jaqueta? El mocador, que em doni dos tombs per poder-me tapar nas i boca. Dos parells de guants de goma a la bossa, i una bossa de plàstic per posar-hi els guants quan acabi de comprar. Les sabates, ai les sabates! El desinfectant. La targeta per no haver de tocar diners... Bé, ja ho tinc tot. Agafo la brossa del replà per llençar-la al contenidor: la garrafa buida, la bossa d’orgànica i la bossa del plàstic. Poso els peus al carrer, tres passes comptades i se’m torça el turmell dret. A terra, Teresa, que ens ataqueeeen! Sí, amigues meves, que sabeu de les meves caigudes i us en preocupeu; avui ha estat una torta de peu, ho sé segur. Mala època per caure i trencar-se un os! Però el meu àngel de la guarda em deu haver aguantat els braços enlaire i només m’he fet, suposo, un esquinç al peu. Bosses aquí i allà, garrafa al mig del carrer. Com fem sempre que caiem, he mirat si m’havia vist algú. Ja sabia que sí, perquè abans de caure havia vist un home que venia en direcció oposada. Recordo que mentre m’anava incorporant, m’he preguntat com era que havia quedat en direcció contrària a la que anava. Després ho he entès. L’home s’anava atansant i ja veia venir que em volia ajudar. He aixecat el braç amb la mà oberta:
―Estic bé, estic bé!
Crec que s'ha espantat i tot del meu espant.
―Vale, vale, vale! ―m’ha dit.
M’ha semblat que era marroquí perquè m’ha fet com una mena de reverència amb el cap. M’han vingut ganes de dir-li, sense por de ser políticament incorrecta: Què hi fas per aquí, per Déu o per Alà? Entorna-te’n al teu país que estaràs molt més segur! (Marroc, avui: 44 infeccions i dues morts i ja ho han tancat tot) El turmell estava molt adolorit i he pujat a casa a posar-m’hi gel. La caiguda era un avís perquè em quedés a casa? No ho sé, però després de tot el cerimonial que he fet per sortir, no ho pensava desaprofitar. Si m’he equivocat, d’aquí a uns quants dies ho sabré.
Tot bé a la plaça de la Font i Rambla Vella. He comprat taronges, pomes, peres, plàtans i kiwis. I també verdura. 

Doncs ja tinc vitamines per uns quants dies més.

Cap franctirador no m’ha disparat, però els carrers desèrtics i el silenci punyent m’han tocat de ple al cor. Quan penso que pràcticament totes les ciutats i pobles del món estan igual, m’esborrono.


18-3, dia 4: Contagiats: 2702    Greus: 92    Morts: 55   Altes: ???
17-3, dia 3Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?
16-3, dia 2: Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?
15-3, dia 1: Contagiats: 903      Greus: 52   Morts: 12    Altes: 

Sense paraules.



dimarts, 17 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 3


                      

Ahir vaig quedar aclaparada quan, després d’intentar provocar algun somriure amb el que havia escrit, em vaig trobar amb uns números tan alarmants de noves morts i nous contagis. Després de prendre mesures de confinament, una s’espera que tot comenci a canviar i que la corba, fins ara ascendent, canviï de direcció. Però hem de tenir en compte que fa menys d’una setmana tots fèiem vida normal, ben arrecerats els uns als altres, i que els contagis que van sortir ahir, i que sortiran en almenys durant quatre dies més, no són encara fruit de les mesures, sinó d’aquells contactes.
El desànim va ser tal que em vaig plantejar de deixar córrer les meves cròniques diàries. I que ràpid que me n’he cansat, oi? No és cansament, és que costa de conciliar l’humor amb el drama que estem vivint. Es veu que dormir més o menys bé ―més o menys perquè els malsons no se’n van― tota la nit, m’ha tornat l’optimisme necessari per seguir. No sabem com acabarà tot plegat i penso que la crònica escrita, si l’oral no és possible, si més no, donarà una idea als que vinguin darrere nostre de com ha estat l’evolució d’aquests dies que, segurament, seran mesos.
Avui, com ahir, el dia és gris i plujós. Alleuja veure que almenys el temps esta de part nostra i no ens convida a sortir al carrer. Però quedar-nos a casa enganxats a la televisió o al mòbil tampoc no és gaire recomanable. A TV3, que és la meva, el coronavirus és mono-tema. Tot gira al seu voltant: els informatius, els Telenotícies des de l’inici fins al final; els esports només parlen de les suspensions pel coronavirus i només se’n salva El Temps, de moment. També l’InfoK, el Tot es mou, el Més324. Ahir al vespre Crims, magnífic com sempre, ens va recordar que abans del virus hi havia assassins en sèrie que, malauradament, després del virus hi tornaran a ser; i avui ens parlaran dels supervivents de la tragèdia de Germanwings al Sense-ficció. S’agraeix alguna estona sense coronavirus, però què tal algun programa més alegre? Música com aquesta, per exemple, eixampla els pulmons. Però no vull pas exigir res, perquè els treballadors de TV3, cada dia al peu del canó, també s’estan exposant molt.



Algú sap si el coronavirus afecta les plantes? Tinc el ficus mig malalt des de fa quinze dies. Avui l’he posat entre les meves dues esponeroses orquídies ―esponeroses gràcies a la jardinera que tinc a casa―. Vull pensar que la bona salut també s’ha de poder encomanar.



ACLARIMENT:

Els números que apunto aquí cada dia són el nombre total de casos des de l’inici del coronavirus a Catalunya i no pas els casos nous. Tampoc no s’han de sumar els d’un dia amb l’altre, per Déu! com ha fet algú.

Coratge! 
17-3, dia 3: Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?
16-3, dia 2: Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?
15-3, dia 1: Contagiats: 903      Greus: 52    Morts: 12    Altes: 

Doncs... són 19 contagis menys que ahir i 9 greus menys, i aquests  últims deuen formar part dels 23 morts nous.


dilluns, 16 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 2


                         
                           
Avui, dia esplèndid per quedar-se a casa. Tampoc no hauria sortit, he quedat massa impressionada amb el que he somiat: sortia a comprar i em disparava un franctirador. Sense preguntar on anava ni res; el virus s’ha carregat fins i tot les bones maneres. He corregut cap a la meva fruiteria de la plaça de la Font, però estava tancada i llavors he volat cap a la rampa del pàrquing ―ràpidament he calculat que guanyava dos segons respecte a l’entrada de vianants―. Un cotxe que pujava furient quasi se’m tira al damunt. Per sort, tot ha estat un malson, però encara en veig les imatges. Deu haver estat el subconscient, que associa aquesta situació amb l'estat de guerra.
He parlat amb l’Elna per telèfon.
―Tot bé, iaia, tot bé. El papa a treballar!
Punyeta! No sabia que ja s’hagués fet la preselecció de candidats a agafar el virus.
―I la mama?
―Aquí, iaia.
―No et moguis de casa, carinyo, que a fora plou.
―Sí, iaia, plou. La Lila s’ha pixat. No et pixis mai més, Lila, sents?
El meu fill també està bé. Dins del que cap, que jo ja sé que des del seu balcó es mira amb nostàlgia el que fins ahir era la terrassa del bar on anava a fer un cafè, o dos, o tres.
La mare, el dissabte del discurs d’estat de guerra em va dir:
―Ens tornaran a pegar...
―No, dona, no!
El que em preocupa és que no m’ho preguntava, m’ho deia. La meva única esperança són els punts suspensius del final.
El vídeo de les terrasses de Benidorm ahir, plenes de gent, m’ha indignat. No sé si és un fake, però podria ser que a España encara no s’haguessin assabentat de com les gasta el COVID19? Com pot ser que no tanquin la Comunitat de Madrid, ni que en cap roda premsa cap periodista ho  pregunti, si concentra més de la meitat de casos.

I aquesta nit... CRIMS! 

La sèrie de TV3 de dilluns al vespre ―que bé que s’està a casa!― dirigida, i suposo que guionitzada, magistralment per Carles Porta. No em faria res de conèixer-lo aquest xicot. 
Veig que, com a mi, li agrada matar “gent”. Ah, que no els mata ell! Ah, que no és ficció? Que són casos verídics. Caram! A vegades em sembla que ho entenc tot i resulta que no entenc res. Em passa a mi només?
Per exemple, sabeu què diu la Marta Sibina en el seu projecte OCTUVRE Doncs diu que el rei Felip és el culpable del coronavirus. Jo no diria tant, però sí que entre fALÍp i BABÀu ―que no ho era tant com semblava― i els quaranta lladres de les elits econòmiques espanyoles, i catalanes, acaparen tota la responsabilitat per les retallades sanitàries de la crisi, gràcies a les quals ara fer front al virus està essent molt difícil, si no impossible, pel que ens estan dient. Ho havíeu entès així?



Em sap greu, no són bones notícies:

16-3 Dia 2: Contagiats: 1394  Greus: 74  Morts: 18   Altes: ?
15-3 Dia 1: Contagiats: 903    Greus: 52  Morts: 12  Altes: 3




diumenge, 15 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 1


                          
No penso ensenyar la meva neta cada dia, però vull donar un missatge d'optimisme
 i em nego a il·lustrar aquesta entrada amb aquelles corones vermelles
que últimament surten per tot arreu.


Per a mi, que sempre estic imaginant històries, aquesta és la història inimaginable. De tots els llibres i especialment pel·lícules, sobre futurs apocalíptics amb que ens van saturar els americans ―sobretot els americans―, abans dels atemptats de 11S, l’argument de la història que estem vivint ho supera tot amb escreix. Perquè ens vam veure enfrontats a piranyes, a Gozzil·les, a Coses, a Gremlins, a Armagedons i a força destruccions més de l’espècie humana. Però ara ens enfrontem a un enemic invisible que viu entre nosaltres, gràcies a nosaltres i que com més nosaltres li obrim les portes, més i més intensament, ell viurà.
Toca canviar dràsticament d’hàbits i passar del moviment imparable que ens impulsava, a la quietud i l’assossec conscient. Deixarem per un temps l’estrès provocat per agents externs i si no ho controlem en viurem un altre d’intern. Però també podria ser que no fos així. Les crisis són oportunitats. No ho dic jo, ho diuen els experts. Una altra mena de vida, impensable fa una setmana, ha de ser possible i allò que no aconseguíem amb la voluntat, pot ser que una força major ara ens hi ajudi.
Digueu-me imprudent, però a mi viure una experiència com aquesta, mai viscuda fins ara, em provoca una certa excitació positiva que, segurament durarà fins que algú del meu entorn agafi el COVID19, que Déu no ho vulgui, perquè a les nostres mans no està. Si l’agafo jo mateixa, miraré de viure-ho amb el mateix entusiasme que, per la mateixa regla de tres, també serà una experiència nova. No està clar que me’n surti. D’entusiasmar-m’hi, vull dir. Va! No cridem al mal temps.
Hi ha molt a dir i molt a reflexionar en aquesta nova situació i com que a mi m’agrada escriure, m’he proposat de fer-ho una mica cada dia. També escriuré altres coses, segur, i potser podré posar data de finalització a la meva nova novel·la, i potser en començaré una altra, i potser l’acabaré, i potser.... El futur és incert, només espero que la incertesa no sigui tan llarga i indefinida com per tenir tant de temps. És clar que no tot és escriure en aquesta vida. També puc llegir i endreçar armaris, fer-me les ungles i provar de fer-me un pentinat nou; si no em queda bé, no passa res, només em veurà la meva mare. Ara bé, a la perruqueria no hi aniré. Ahir no em va quedar clar en aquell discurs tan llarg si era obligat anar a la perruqueria aquests dies. Esperava tant alguna solució sanitària ―a vegades sembla que hagués nascut ahir, jo― que tot el demés ho escoltava de gairell. De fet, tot ho vaig escoltar de gairell perquè de solució sanitària nova no me’n van donar cap.
Així doncs, com que el millor d’escriure és poder-ho transmetre, em comprometo a fer cada dia una petita crònica del que em passi pel cap sobre el que estem vivint i penjar-ho aquí. Serà interessant veure l’evolució en aquests primers quinze dies, no només del virus i les seves conseqüències, sinó del meu estat d’ànim i les seves conseqüències que, possiblement, tant l’un com les altres, seran compartits amb molta gent. Si és així o no i ho voleu explicar, us animo a fer-ho en els comentaris. Si no teniu perfil de Blogger o de Google, podeu comentar com Anònims. I que aquest aïllament físic temporal no sigui obstacle per comunicar-nos anímicament i, en aquest cas, virtualment!
Ja se que les abraçades estan prohibides, però n’envio una de colzes a tot el personal sanitari i treballadors dels serveis bàsics que estan exposats tot el dia perquè nosaltres estiguem més tranquils.
Aquestes són les dades del meu país avui. Ja em poden repetir les paraules unidad i juntos tantes vegades com vulguins, que jo no en tinc cap altre:

15 de març de 2020 – Dia 1
Contagiats: 903          Greus: 52           Morts: 12           Donats d’alta: 3

Soc conscient que durant uns quants dies l’evolució d’aquests números pot ser molt descoratjadora.

dissabte, 7 de març de 2020

ESTIMADES DONES


                                   
Avui, contràriament als meus costums i per alleujament d'alguns, seré breu, però no puc deixar passar aquests dies sense la meva petita aportació a la causa.


Alguns autors reneguen de les seves obres de joventut. Jo no. Deu ser perquè la meva primera obra la vaig publicar amb més de cinquanta anys. L’he escollit avui, aquesta setmana, perquè el fet de publicar-la va significar sortir de la meva zona de confort i exposar-me a la crítica i perquè la portada, obra de Marc A. Pérez Olivan, mostra una dona que s’ha llençat a volar. No és que voli gaire alt, però vola. No és que no s’adoni del risc que corre, però vola. No és que en algun moment no hagi d’aterrar, però vola. Vola, vola i vola. Diuen els que em coneixen que en aquest recull de relats hi soc una mica jo en cadascun i a mi m’agrada pensar que si no hi soc, hi voldria ser. Qui no vol ser una viatgera abrandada?
Estimades DONES, filla, mare, neta, amigues, companyes, les que conec i les que no conec, però que sento com germanes: desfeu “les cadenes”, les subtils i les altres; esbotzeu el sostre de vidre; trenqueu “el silenci”, no el de Vallbona, sinó el vostre; no camineu per “camins de pedra”, sinó pels que us meni la vostra voluntat; no us deixeu trepitjar més, mai més. Voleu! I recordeu que “juntes formem una constel·lació que brilla amb llum pròpia”, i més que brillarà. Feliç Setmana de la Dona i que res no ens aturi!



diumenge, 23 de febrer de 2020

LES PLAGUES GLOBALS


                         
Ja fa un temps que em van venint al cap les plagues d’Egipte. Aquelles històries, llegendes, o mites bíblics que als anys 60 s’estudiaven a l’escola, aplegats sota el nom ―com no podia ser d’altra manera en aquella època― d’Història Sagrada, no recordo que m’entressin a sang, però sí que em devien entrar a fons perquè veig que formen part del meu imaginari. Per això de tant en tant apareixen en la memòria, ni que sigui per recordar-me que la història es repeteix.
I ja que hi som, no només es repeteix la Sagrada, sinó tota en general. Però com que la Història és una de les disciplines més menystingudes ara en els estudis, tant primaris com secundaris ―i com no n’estudiïs el grau, també en els universitaris―, així estem i així anem: no podem aprendre dels errors perquè no donem cap importància a allò que ens ajudaria a evitar-los.
Vaig a les plagues, que és allò de què volia parlar. La setmana passada, quan vaig escoltar que una invasió de llagostes està arrasant Àfrica Oriental i avança a 150 kilòmetres per dia, de manera que ja arriba a l’Índia, com si allí no en tinguessin prou amb les seves, hi vaig tornar a pensar. Aquesta és clavadeta a la plaga bíblica de fa tres mil quatre-cents anys.

La d'Egipte



La d'ara

Pel que fa a la resta, no és que hi coincideixin exactament, però jo també les qualificaria de plagues, sense dubtar. Tenim incendis per tot al món, ja gairebé impossibles de sufocar per mitjans humans; tenim aiguats, tirant a diluvis, que desborden rius i s’ho emporten tot per davant. Déu va convertir l’aigua dels rius en sang perquè els egipcis es morissin de set ―i per poc se li mor també el seu poble― i nosaltres hem convertit el mar en un abocador que emmalalteix les espècies que hi viuen, i de retruc també nosaltres. La cinquena plaga va consistir en una pesta que va exterminar tota mena de bestiar; cal que faci memòria de les vaques boges, la grip aviar i la pesta porcina? La sisena va ser una malaltia de la pell que produïa úlceres i nafres, i nosaltres de malalties ja fa temps que en patim algunes de molt bèsties, però ara el coronavirus amenaça de ser la pitjor. El tenim a la Xina, al Japó, a Corea del Sud, a l’Iran, a França, a Itàlia... Em dec deixar com a quaranta països. I si no fos perquè a EEUU n’hi ha ara mateix 35 casos, una ja començaria a malpensar.
Aquelles plagues es van centrar a Egipte i aquesta s’estén, o s'estendrà -i millor que m'equivoqui- al llarg i ample del món, com totes les altres que he esmentat. 

No voldria espantar ningú, però aquesta és la situació d'avui a les 18.50

I doncs, què n’esperàvem de la globalització? Desgraciadament, i com sempre, no calculem els efectes secundaris, ni els danys colaterals dels “grans” avenços de la humanitat. Crec que ja podem començar a oblidar-nos de les nostres petites misèries perquè a partir d’ara en tindrem de més importants.


dissabte, 25 de gener de 2020

AIGUA EN EXCÈS, SOLIDARITAT A RAIG FET


                               
Crec que si alguna cosa positiva se’n pot treure de les pluges i els aiguats que hem patit i, pel que sembla, patirem és que ha fet aflorar la solidaritat que batega dins les persones. De fet, els catalans ja ho som, de solidaris i generosos, però fins ara, així en general, només ho havíem pogut demostrar rascant-nos la butxaca sempre que havia calgut. Però avui parlo de la solidaritat d’arromangar-se davant de la feina ingent que se’ns ha girat. A l’octubre van ser els aiguats que van provocar la riuada i entre uns i altra, van negar la Conca de Barberà. Va ser el lloc més afectat, tot i que alguns pobles del Baix Camp, Déu n’hi do! I aquesta setmana, les poblacions de la costa han patit l’embat de pluges, embassaments, rius i mar. I allò que a l’octubre qualificàvem com un abús desmesurat de la natura, ara s’ha convertit en devastació total.
Explicaven alguna de les persones que a l’octubre van patir grans danys materials, o sigui ho van perdre tot o gairebé, que el primer sentiment en veure-ho tot destruït, va ser de solitud, però que va ser molt breu perquè immediatament veïns i no veïns es van bolcar a ajudar-los. I ara, a només  quaranta vuit hores d’haver passat el perill en tots els llocs afectats, ja hem vist imatges de multitud de persones organitzant-se a les platges i als pobles per netejar i recuperar allò que humanament es pugui recuperar. Que orgullosa n’estic del meu poble!
Potser una de les imatges que més hem vist en les dues llevantades que hem patit, a banda de la pluja i els rius, és clar, ha estat la dels ponts: ponts que es trencaven, ponts que perillaven, ponts que se’ls enduia l’aigua, ponts que quedaven submergits. L’aigua no ha respectat ni l’antiguitat, ni la història, ni l’eficàcia, ni la fidelitat dels ponts al territori. A l’octubre vaig tenir un disgust tan bèstia quan vaig veure els tres ponts del meu poble que el riu Milans —abans d’arribar al Francolí— s’havia endut que, durant uns dies, tenia la sensació que m’havien arrencat alguna part del cos. Després t’adones que res és tan valuós com la vida i que els que l’hi van perdre sí que ja no es podran recuperar, ni amb la solidaritat ni amb res.
El col·lectiu l’Escarritx Literari de Montblanc va voler plasmar en veu de tothom que en tingués ganes, com havia viscut la riuada. Ho vam fer en un llibre col·lectiu titulat «L’aiguat de Sant Marc» que estem presentant per tot arreu, amb els beneficis destinats a pal·liar, en allò que modestament puguem, la destrucció que va patir la Conca. Jo, com us podeu imaginar, estimats lectors que em coneixeu i ja em veieu a venir, vaig escriure sobre un dels ponts. O sigui:


                                        EL PONT

El pare sempre mirava al cel. No era per demanar empara o perdó, sinó per preveure quin temps faria i així saber quina de les mil feines que tenia al tros podria fer. Quan plovia, li agradava sortir a la finestra i cridar: «Aigua! Aigua!», rialler, eufòric i sabedor que l’aigua era un regal per les plantes i la natura. Crec que si aquell matí hagués mirat al cel hauria sabut que l’endemà no podria anar a treballar perquè l’aigua que venia, més que un regal, seria una maledicció.
         El pare m’ho ensenyava tot del cel, de la terra, dels arbres, dels camins, dels boscos, dels conreus, de l’hort. I jo... jo aprenia poc i malament. No em vaig adonar fins que es va morir que no havia sabut aprofitar la seva saviesa i que aquell gavadal de coneixements ja ningú més me’ls ensenyaria.
         Del nostre riu, el Milans, tota la vida n’hem dit el riu del Salt, perquè els trossos que l’envolten corresponen al veral que porta aquest nom. El nom li ve pel salt d’aigua que queia majestuós, esplèndid, sobre la font del Boyó, després de passar per sota el pont que, tot i haver-n’hi un altre molt a prop, per mi sempre ha estat el pont del Salt. A casa teníem avellaners a una banda del pont i hort i avellaners a l’altra. Sovint, amb els pares, anàvem primer a un tros, després travessàvem el pont i anàvem a l’altre. A vegades ens quedàvem uns minuts sobre el pont i miràvem a baix al riu. Amb precaució, perquè el pont no tenia baranes. Una certa sensació de vertigen m’envaïa des de la perspectiva de la meva poca estatura que, de segur, feia més gran l’altura del pont sobre el riu. Tot i així,  sempre hi tirava alguna pedra, només pel gust de veure-la impactar a l’aigua. A vegades baixàvem al costat del riu i ens assèiem damunt de les pedres, grans, inclinades en la seva direcció i polides per l’efecte de l’aigua que en altre temps les devia haver cobert. Quan em vaig fer més gran, hi anava amb la colla d’amigues. Preníem el sol i ens explicàvem secrets, protegides per l’ombra del pont i sempre amb cura de no caure al riu que, de fet, podíem traspassar tranquil·lament perquè l’aigua només ens arribava als turmells. Però just a sota del pont hi havia el toll i, amb fonament o sense, els grans explicaven que al fons del toll hi havia un xuclador, i que si algú hi queia ja no en podia sortir. Em sembla que aquella simple paraula, amb el seu immens contingut, ja ens aturava a l’hora de fer un pas, més enllà d’on sabíem que el podíem fer. El pont era de pedra, havia vist passar unes quantes guerres i havia vist caure més d’un aiguat. La natura i el pas dels anys l’havien anat erosionant i li faltava alguna pedra, però parava fort i conservava una aparença sòlida i indestructible.
         El 22 d’octubre a migdia, el cel es va obrir de bat a bat i va deixar anar l’aigua retinguda durant mesos i mesos de calor i sequera. Cap al tard, el riu, engreixat i esperonat per la pluja i pels torrents i barrancs que el nodreixen, es va endur tres ponts del poble, entre ells, el pont del Salt. I amb el pont es va endur el paisatge, els arbres, els conreus, els horts, els marges, el vertigen que ja no ho era tant, la font del Boyó tal com la recordava, els peus a l’aigua, les pedres al toll i la innocència. El riu es va emportar, amb el pont, part de la meva infantesa. Ara sé que la fressa que sentíem enmig de la tempesta no era només per la pluja, els trons i el riu; era també el crit desesperat d’auxili de tot un món que es resistia a desaparèixer. Enmig de la tristesa, vaig alegrar-me que el pare s’hagués estalviat d’haver de veure tanta desolació.


Adéu, pont estimat!