FINAL FRACTURA

                                                           

Vaig prometre fa mig any que no parlaria més de la meva mà dreta fins que no pogués dir que estava totalment recuperada. Com que acostumo a complir les promeses, però això no ho podré dir mai, faré cinc cèntims —o cinquanta— de com s’ha acabat el succés.

Vaig començar aquesta  mini-sèrie en quatre 

lliuraments amb 

LA MÀ ESQUERRA.

Vaig seguir amb COMBAT A CINC ASSALTS. 

El tercer capítol, 

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA 

el vaig publicar el 20 de febrer. 

Feia vint dies que m’havien tret el guix i just havia anat sis vegades a un fisio privat que em feia veure les estrelles, però que de mica en mica anava extraient la meva mà d’allà on fos que s’hagués quedat encallada. La setmana següent vaig encetar les sessions amb la fisio de la Seguretat Social, amb menys dolor i pocs avenços. Als dos mesos, o sigui a l’abril, vaig explorar altres opcions. Vaig anar dues vegades a l’osteòpata, que gairebé no em tocava i, amb tot, em semblava notar alguna millora.

Una altra opció va ser una traumatòloga especialista en mans, que va dedicar més atenció a la meva mà de la que li havien dedicat entre tots fins aleshores. Em va demanar radiografies i allí es va veure que cúbit i radi estaven mal soldats. 

Sense cap dubte: mal soldats i amarats per la boira

S’havia d’operar. Vaig deixar l’osteòpata -no hi havia prou malalt per tant especialista- i per indicació de la traumatòloga vaig canviar de fisio; a banda del problema dels ossos mal soldats, tots els dits menys el polze s’havien quedat encarcarats i no podia posar la mà plana, ni pelar patates, ni fruita, ni subjectar bé el bolígraf... Resumint, qualsevol cosa que requerís un ajustament del dit polze amb la resta dels dits. Abans de la intervenció s’havia d’intentar, doncs, desencarcarar els dits. El fisioterapeuta també estava especialitzat en mans i va tenir la meva entre les seves una bona estona. Vaig veure de seguida que sabia el que tenia entre mans. Encara m’han quedat ganes de fer jocs de paraules amb les mans, ves! Vaig començar a anar cada dia, dues hores i mitja a rehabilitació: exercicis a dojo, banys de parafina, ultrasons, làser, pressurització. El Josep Maria —ja li puc dir pel nom, que de tan tocar-me la mà ens vam fer íntims— al cap de dos mesos em va haver de dir a contracor que ja no es podia avançar més amb els dits i em va donar l’alta. Tanmateix havia guanyat molt. Plana no li puc posar la mà, però puc escriure i els problemes alimentaris estan superats; també hi tinc més força. Vaig tornar a la traumatòloga per parlar de l’operació.

            —En què consisteix? —vaig preguntar.

Recordo que en la primera visita, en parlar de l’operació em va dir “no t’espantis, eh?”. No ho vaig entendre. Soc valenta, jo. Ara ja, sí.

            —Mira, els dits no hi guanyaran res amb la intervenció. Però el canell sí. Com que el cúbit i el radi treballen junts en el canell, han d’estar al mateix nivell i resulta que a tu el radi t’ha quedat més alt que el cúbit. Una opció és tallar el radi i són cinc setmanes de guix; l’altra és treure os del maluc, que és un os molt maco que es regenera molt ràpid i afegir-lo al cúbit, i això són set setmanes de guix.

Em vaig posar literalment les mans al cap. Com podia ser? Si jo només havia ensopegat en un esglaó de l’escala! I era l’últim! I ja era a la porta de casa! Com podia ser que d’un desencadenant tan inofensiu se’n derivessin unes conseqüències tan desaforades?

—Ara per saber quina de les opcions és millor, haurem de fer un TAC.

—D’acord... I van bé aquestes operacions?

—Acostumen a anar bé..., sí.

El TAC ja me l’he fet i ja m’he decidit. No m’operaré. Tinc poques limitacions pel que fa al canell: el tema de la cullera, que ja he après a equilibrar amb un gir de la mà; no puc posar-me el palmell de la mà davant de la cara, però tampoc és que sigui un gest imprescindible per viure. Finalment si faig algun gest brusc amb el canell de forma involuntària, tinc una sentida; o sigui que res de brusquedats: he de tractar la meva mà amb la mateixa suavitat amb què tracto la meva neta. La segona opinió, del segon especialista en mans, m’ha confirmat el que volia sentir: que pel que hi ha a guanyar, també hi ha un risc que no cal córrer.

Entre un i altre especialista encara vaig fer una incursió en el món de la medicina alternativa per si es podia guanyar alguna cosa en el tema dels dits. Vaig anar a l’acupuntor. El doctor xinès, joveníssim, em va dir:

—Yo puedo calmal dolol.

—No, dolol no tengo. Yo quiero cural mano —de seguida em vaig adaptar a parlar xinès. O hauria de dir indi?

—Culal, no. Calmal dolol, sí. Plobamos?

—Vale! —ves què li havia de dir!

—Tumbal.

Em va fer estirar en un llit, em va clavar tres dotzenes d’agulles i em va fer posar de bocaterrosa. Em va semblar que amb el cantell de la mà em tallava l’esquena en juliana amb un ganivet exprés. 

És que ni el Marc Ribas a CUINES

El darrer cop —el de la gràcia, suposo— més aviat devia ser amb un matxet. Com que anava acompanyant els cops d’exclamacions no vaig poder evitar de pensar si m’estava castigant. És que no tinc la consciència tranquil·la. El canell no me’l van enguixar bé, però jo vaig cometre l’estupidesa d’aguantar el dolor amb un sofriment i un estoïcisme que ara trobo immorals. Per què? Confiava en el traumatòleg que em portava. “Tot va bé —m’havia dit a les tres setmanes de la fractura—. L’inflament et marxarà ràpidament quan et treguin el guix i tot es posarà a lloc”.

—Ahola descansal! Una hola.

I em va tapar amb una manta que semblava una estufa catalítica.

—Volvel maltes que viene.

—De acueldo.

“No sufla, doctol. Aquí estalé”. Ho vaig pensar, no li vaig dir. No volia que pensés que me n’estava enlient i tornés a treure el matxet.

A uns dits ganxuts sempre se'ls pot donar
alguna utilitat.
Els collarets de flors els fa la meva cosina
Marta Duran Flors Encantades

LA DESCOBERTA

                                                   

Encara que sembli mentida ja ha passat un any des que vaig començar a tenir l’Elna amb mi cada matí. Allò que primer em va sembla que seria una càrrega, que em prendria llibertat i bla bla bla bla —àvia desnaturalitzada— ha resultat ser una xalada, que diem aquí.

Veure-la evolucionar dia a dia, tant físicament com cognitivament, és emocionant. D’aquell cosset que no s’aguantava dret, a un altre que llença les cames trontollants per fer els primers passos. De no atendre a raons amb uns plors que desvetllarien la bella dorment, només per gana, son o mal de panxa, a saber que ella es diu Elna i que la pesada que l’omple de petons cada matí és la iaia, per a ella la baba —perquè es veu que les consonants labials: b, p, m, f, v són les més fàcils—. També diu “alça!” i “així”, que no és per res, però ara m’he adonat que són paraules que jo repeteixo sovint. A més a més diu frases senceres que, de moment, ningú no entén, però que a costa d’insistir, segur, les arribarem a entendre.

Ara ben bé podria escriure un llibre sobre les gràcies i encants de l’Elna, però aquest no és el lloc i també entenc que els sentiments i les sensacions d’una iaia cofoia no tenen perquè interessar a qui no ho és, i potser tampoc a qui ho és. Si un defecte tenim els avis és el de considerar els nostres nets els millors del món. Així doncs, que jo cantés les excel·lències de la meva neta només provocaria que qualsevol avi digués, o pensés: el meu, la meva és millor.

Sí que si intento extreure allò més important d’aquest temps de convivència n’he de destacar la descoberta. La seva descoberta dels propis cabells, de les orelles, de les mans, dels peus. La descoberta d’una capsa que es pot obrir i tancar i, si té alguna cosa a dintre molt millor. La descoberta dels sons: una cullera picant en un plat, un xiulet fet amb els llavis, el timbre o el telèfon —quin esverament, al principi!—, la música. La descoberta de la textura de les coses: del menjar, d’un paper, d’un peluix, d’una tela, d’un pètal de flor, d’una pilota de goma. I és que la descoberta no consisteix en descobrir-ho un dia i prou; la descoberta és examinar i investigar allò que s’acaba de descobrir, una vegada i una altra, un dia rere l’altre, fins que es coneix tant  que perd l’al·licient del misteri.

Descobrir-se al mirall i trobar-se guapa també ha estat sensacional —per a mi—. Que ella no ho après tota sola? Potser no, però n’hi ha hagut prou amb un parell de vegades de dir-li “Mira que guapa que vas!” perquè ara es miri complaguda davant del mirall. Soc sexista? Segurament, i encara m’hi trobareu més si explico que amb una tovalloleta humida va resseguint totes les gotes, taques, brosses que hi pugui haver al terra i les neteja totes. Qui li ha ensenyat això? En el seu entorn pot haver vist escombrar i fregar, però dubto que a genollons i punt per punt. Vull dir, amb aquests dos exemples, que la genètica també compta i no només l’educació. Ara ve quan algun biòleg em pica al cap amb una maça.

Concentració màxima

Totes les descobertes que he anomenat fins ara han tingut lloc asseguda a la trona o bé a terra, immòbil. Però crec que les seves grans descobertes han estat dues. Una, l’aigua que raja per l’aixeta. Encara que l’aigua l’ha vist i l’ha tocat cada dia des que va néixer, la seva cara en obrir-li un rajolí l’aixeta del bidet i veure com s’escorre, amb la seva maneta mirant d’agafar-la per totes bandes, sense sortir-se’n i fent mil experiments inimaginables, de veritat que és un poema —d’amor. 

L’altra descoberta ha tingut dues etapes: la primera, de gateig (paraula inventada per una servidora que no ha trobat com substantivar el verb gatejar), que ben bé s’ha allargat tres mesos, la segona meitat combinada amb el caminar, però sempre agafada de la mà o dels mobles. Gatejar ja dona llibertat de moviments; l’Elna em seguia arreu on anava i acudia a tots els llocs on l’alçada asseguda li permetia —ui, perill!—. Ja començàvem a patir tots perquè a veure si aquesta nena no caminarà mai sola. I fa només vint dies es va llençar. Amb música de fons, cosa que indica, de ben segur, que també porta el ritme al cos com la seva baba. Dos dies més de gateig, com per acomiadar-se’n i ara ja és un no parar. D’aquí cap allà, d’allà cap aquí, ja no se li resisteix res: calaixos, armaris, objectes a l’abast de la seva alçada, fent puntetes i amb els braços aixecats. Sí, sí, ara ella ja camina i als que estem al seu voltant, el moviment dels ulls se’ns multiplica i ja gairebé tenim visió rotatòria de tres-cents seixanta graus. Tres-cents vint, va, no exagerem! Sigui com sigui, el perill s’ha intensificat. Perill de caure, de picar en algun lloc, d’enganxar-se els dits.

                                No és el primer dia, però també hi ha 

                                                una vella coneguda d'aquest blog.

Ara que ja s’ha acabat la meva dedicació diària a l’Elna, puc dir que tot això que per a ella ha estat una descoberta, per a mi ha estat un aprenentatge. Curiós que tinc dos fills que algun dia van tenir l’edat de l’Elna, però, com els passa a tots els pares, en aquell moment passava per l’aprenentatge d’estirar del carro, sense que s’aturés ni es desboqués, i també sense que es perdés res pel camí. Una bona llàstima! Almenys amb l'Elna he tingut l’oportunitat de gaudir d’un aprenentatge més plaent i relaxat.

I ara toca la segona carta a l’Elna. Algú es va pensar que les cartes s’acabaven amb El llibre en blanc de l'Elna I ara! Que poc em coneixeu!

Estimada Elna, t’ha tocat una baba que té l’afició d’escriure i potser no la perdrà mentre les mans i el cervell l’hi permetin. Com que no et lliuraràs de rebre una carta meva de tant en tant, només espero que t’agradi llegir. D’aquí a poc, al setembre, començaràs una nova etapa. Sortiràs de casa amb la motxilla a l’esquena. No pesarà gaire perquè només hi portaràs l’esmorzar. Quan tornis, la duràs plena de vivències, d’amiguets, de descobertes, de caigudes. Sí, caigudes. Pensa que cauràs moltes vegades perquè caminaràs pel món real, que aquest on has après a caminar també ho era de real, però estava encoixinat. Tu no t’espantis. Et faràs alguna rascada, algun blau, alguna ferida. El meu desig és que no passi d’aquí. Les fractures deixa-les per les iaies. N’hi ha que hi tenim experiència. Però si caus, aixeca’t! Només caient i aixecant-te aprendràs a caminar per la vida. Ara bé, si algun dia caus i et costa d’aixecar-te, ni et continguis ni et resignis. Plora i crida ben fort perquè els que t’estimem et puguem sentir i puguem córrer a ajudar-te!

Només puc dir gràcies

MOSQUITS, MALS ESPERITS!

                    

N’estic dels insectes fins al capdamunt. Aquest estiu han envaït la meva vida i es pensen que em manen ells. Parlo dels insectes amb boca xucladora, àvids de sang dolça com la meva. Diguem-los mosquits —tigres o domèstics, és igual—, mosques, cuïcs, tabals, vespes o abelles. Amb potes llargues, curtes, amb ales més transparents o menys, a ratlles o llisos. Encara que a tots els anomenem mosquits, cadascun té els seus gustos de paràsit.

He arribat a no sortir a la terrassa al vespre per evitar les seves picades. A dins de casa hi he posat tota mena de repel·lents: elèctrics, esprais, espelmes... M’he empastifat de citronella, primer en gotes, després en pasta. Si la citronella fos un arbre, jo en seria una representació.  Quasi m’ofego amb tanta olor! No hi ha res a fer. Res no els dissuadeix d’atacar-me. Mosquits, mals esperits! Ja només em falta provar la pala de la senyora d’Iniesta que es veu que és infal·lible per matar les mosques i els mosquits de Fuenteabilla. Si convé, puc anar-hi a viure també.

Durant tres nits  vaig tenir una bestiota d’aquestes a l’habitació, que només atacava amb els llums tancats.  Em va picar cada nit. Jo ben untada de citronella, l’elèctric brandant a tot drap i el Fogo espraiant com un esperitat. Sí? Doncs el malparit no en tenia prou de picar-me que quan havia acabat feia una mena de vibració, prrrrrrrrrrr, un crit de victòria.

       —T’he picat! Per si no te n’has adonat, tonta del bote! Ja pots fer el que vulguis.

I així cada nit. Fins que un dia al matí el vaig enxampar. S’estava arraulit, com un mosquitet mort, en un lateral de l’armari a l’espera que arribés la mitjanit per començar a xuclar-me la sang. Criminal! El primer instint va ser d’esclafar-lo amb el coixí sense pietat talment un assassí de novel·la negra. 

El que jo dic: una bestiota.

Però tenia l’Elna amb mi que observava la meva excitació sense entendre res i el segon instint em va fer pensar que fins i tot l’enemic té sentiments. I si li oferia diàleg? Va guanyar el primer instint. No va fer falta donar-li cap explicació a la meva neta perquè ella el mosquit ni el va veure i el meu gest d’estampar el coixí contra l’armari la va fer riure a cor que vols. Encara va riure més  amb la vibració que vaig dedicar al mosquit, a manera d’absoltes. És fàcil fer riure un nen. Més que matar un mosquit.

Aquests mateixos!

La setmana passada

feien castell de focs 

davant de casa. 

Com que no em resignava a mirar-me’ls des de darrera el vidre, vaig comprar un parell de torretes, mida natural per a geranis, plenes de cera amb citronella i en vaig posar una a cada banda de la terrassa. Oli en un llum! Ni un mosquit durant dues hores. Ara bé, quan les vaig apagar no vaig ser a temps de posar les proteccions ni de tancar la porta de la terrassa. Amb vint segons vaig rebre quatre picades. Segur que estaven parapetats en algun racó i quan vaig apagar la citronella van dir:

       —A por ella!!!

Això és una guerra oberta entre els mosquits i jo? Són tots a casa meva? O algú més els està patint més que altres anys, aquest estiu?

La darrera batalla va començar dissabte. És la del mosquit que se m’ha posat davant de l’ull esquerre. Estic segura que és d’aquells tan minúsculs —invisibles, en diuen— i que el tinc entre la parpella i les pestanyes. Si moc el cap, ell també es mou, però a vegades va per lliure i també es mou encara que jo estigui quieta. I quan dic moure vull dir moure, eh? No d’una peça, sinó articuladament. Mai no n’havia vist cap de tant a prop. Li veig les ales, els ulls i tot el detall de la seva anatomia. Va anunciar el seu adveniment una estona abans, amb una espècie de llampec intermitent i platejat que em passava pel davant. Després va arribar ell.

Què faig? Vaig a l’oculista o a l’entomòleg? Igual és un exemplar rar —el mosquit de l’ull, li dirien, o potser el mosquitalull— i als especialistes els interessa estudiar-lo. Segur que és una espècie invasora. Els mosquits autòctons no són tan agressius, per Déu! Són més... com nosaltres. No fa pas tant temps que vivíem en harmonia, caram!

ELS GERMANS DEL NORD

                                       

Darrerament millor no programar res ni massa llarg, ni massa lluny. No se sap mai quan el país et pot necessitar. Una amiga meva tenia programat un viatge al Perú, des de feia temps, per a primers d’octubre. Després de l’estomacada de l’1-O se’n va anar a l’altra banda del món i va deixar el cor aquí.

Il·lustració de la xarxa. Autor: JoAn TuRu

Jo no m’he programat cap viatge des del setembre passat, que ja sap tothom que tinc la bona feina de veure créixer la meva neta Elna, però va sorgir una sortida de tres dies, divendres, dissabte i diumenge, al Rosselló i el vaig reservar fa un parell de mesos. Algú s’imagina quan va ser aquest viatge? Doncs sí! El cap de setmana de la moció de censura! No era exactament un moment pel nostre país, però sí que era un moment especial que m’hauria agradat viure més de prop. Si el dijous ja va ser una xalada veure al Congrés del Diputats l’evolució de les cares dels uns i dels altres del matí al vespre, el divendres m’ho vaig perdre. És clar que quan el govern del PP va caure i algú ho va anunciar, les seixanta vuit persones que viatjàvem juntes vam fer un clam unànime.  El Canigó allà al fons va tremolar i fins em va sembla veure que la neu dels cims s’anava fonent. A partir d’aquí les consultes al mòbil i els intercanvis de whatsaps no van parar. 

Vaig pensar que el meu també seria un viatge amb el cor a Catalunya, però no va caldre: érem a Catalunya. Tenim una història comuna amb la Catalunya Nord que ja poden anar dient el que vulguin els que no saben qui som els catalans. 

La història parla per si sola. Des del segle XIII, amb Pere el Catòlic,  vam caminar plegats, fins que el segle XVII, a Felip IV —no em feu dir ara si era dels Àustries o dels Borbons, que no hi ha pas massa diferència— no se li va ocórrer res més que regalar el Rosselló i part de la Cerdanya a Lluís XIV de França. Ah! I ho va amagar a les Corts de Barcelona durant gairebé cinquanta anys. Ai, els interessos i els secrets dels governants! Se’ls en refoten els pobles i les persones. En aquests quatre segles parlàvem una mateixa llengua que al principi no era el català, sinó l’occità, del qual prové. Voleu llengua més bonica que la llengua dels trobadors?

Però encara vam trobar més signes d’agermanament que no són justificats per la història i la llengua comunes. Arreu on vam estar vam trobar solidaritat amb els nostres presos polítics: llaços grocs i pancartes demanant-ne l’alliberament ens van acompanyar al llarg del recorregut. A Perpinyà, a la tomba de Machado i a altres punts de Cotlliure, a Port-vendres, a Banyuls de la Marende, a  la carretera, als arbres. 

La flama del Canigó que cada any per Sant Joan arriba a casa nostra

A Perpinyà

La tomba d'Antonio Machado

I també a Argelers, en l’únic monument, si se’n pot dir així, que recorda que aquella platja va rebre els refugiats republicans espanyols, albergant-los en pitjors condicions que si haguessin estat presoners de guerra. Es veu que França -millor seria dir els dirigents francesos; els pobles del Rosselló fa anys que reclament memòria històrica- vol tapar aquest episodi vergonyant de la seva història, tot ben amagadet amb els apartaments de costa que han construït al llarg dels tres kilòmetres de platja per la qual hi van desfilar durant dos anys quatre-centes seixanta cinc mil persones. Poc que costaria una disculpa, no? Crims més grans s’han comès i s’ha demanat perdó, però ai! La grandeur de la France republicana no demana perdó i menys als republicans espanyols.

L'únic record als republicans espanyols que van fugir a França

Em feia especial il·lusió conèixer la maternitat d’Elna. De les històries que se n’expliquen, algunes de les quals ja coneixia per l’excel·lent treball de recerca de l’Assumpta Montellà, és molt difícil oblidar-se’n. Des dels nadons amb el cos colgat a la sorra, escalfada pel sol —l’única font de calor d’aquell hivern de malson—, fins la mare que en acabar de parir a la maternitat no podia deixar de plorar per totes les criatures que havia vist morir a la platja i per les mares que no havien tingut tanta sort com ella.

S'entèn que la maternitat els pogués semblar un paradís, venint d'on venien

Sento explicar la història de l’Elisabet Eidenbenz, la infermera suïssa que amb vint-i-cinc anys va convertit un palauet abandonat d’Elna en una maternitat on acollir les dones de la platja d’Argelers que estaven a punt de tenir un fill i penso en com canviaria el món si cadascun de nosaltres tinguéssim ni que fos unes engrunes de la humanitat, la solidaritat i la valentia d’aquesta dona. La història dels refugiats és una història tan antiga i tan repetida que sembla mentida que encara no haguem après a afrontar-la amb dignitat. És clar que per començar ja no hi hauria d’haver guerres que obliguessin la gent a deixar casa seva i fugir. I aquí ja tornem a topar amb els governants. Governants amb poc cervell, gens de cor i massa ambició. N’hi ha massa d’aquests!

HEROÏNES

                                                             

Encara no he explicat mai que la meva padrina (l’àvia en altres indrets de Catalunya) materna era de Fulleda, un poble de les Garrigues a un quart d’hora de Vimbodí i Poblet. No ho he fet per no complicar encara més la meva ubicació, entre Vimbodí, ara Vimbodí i Poblet, a la Conca de Barberà, i Tarragona al Tarragonès. Ha arribat el moment de fer-ho i ara explicaré el per què.

Fulleda, és clar!

A Fulleda hi tinc una pila de cosins, fills dels cosins germans de la meva mare, de qui per vergonya meva he estat desconnectada durant cinquanta anys. De petita havia freqüentat força el poble, però els meus cosins són més joves que jo i aleshores o eren molt petits o encara no havien nascut. Dic per vergonya perquè trobo inconcebible que estant tan a prop hagi pogut passar això. És clar que potser ara ho trobo inconcebible perquè en no treballar els meus tempos són diferents. En descàrrec meu he de dir que quan estàs immers en la feina, la família, els fills, en resum en la vida, no és que falti temps per anar a veure els cosins, és que falta temps per pensar que tens cosins.

L’estiu passat vaig portar la mare i la tieta a Fulleda i vaig tenir ocasió de retrobar-los —en algun cas hauria de dir de conèixer-los—. La qüestió és que són vuit, i encara en faltaven dos que no hi eren, la majoria amb parella i amb fills. Descobrir de sobte que tens una família, ni que sigui de quart grau, tan nombrosa em va agradar molt. Hi vaig pensar durant dies com una descoberta positiva d’aquelles que són per sempre. Els meus cosins no han fet com fem molts que ens escapem a la ciutat, sinó que uns quants s’han quedat al poble i la resta hi mantenen una relació estreta i constant. És un tria generosa i un acte d’estimació pel poble i les arrels que valoro.

Dissabte passat hi vaig tornar. La meva cosina Núria em va proposar d’anar-hi pels volts de Sant Jordi a parlar de la meva experiència com escriptora i dissabte va ser el dia escollit. 

Espero haver-me fet perdonar per un oblit de cinquanta anys

Vaig xerrar de literatura i dels meus llibres, però jo tenia el cap ple de records de Fulleda i vaig parlar d’algun però d’altres han anat sortint aquests darrers dies: les ametlles garrapinyades de la tia Francisca, la recepta de la qual conserven intacta les cosines de la mare. La primera vegada que em van dir “guapa!” va ser a Fulleda; va ser un nen de la colla de nens i nenes del poble amb qui anava i jo devia tenir sis anys. Ara també tinc un sis en l’edat, acompanyat d’un altre número, però la guapesa es deu haver espatllat perquè l’altre dia no m’ho va dir ningú. Més records. El cavall que va ajudar el pare a treballar la terra durant disset anys —fins que el tractor el va fer fora— era de Fulleda. Es deia Marti, així sense accent a la i. El pare també hi va tenir molta relació, amb el poble de la padrina; molts hiverns hi anava dos o tres mesos a collir olives, amb un fred que pelava. Deia que a Fulleda la gent és bona. Però tots? preguntava jo, incrèdula. Tots! em responia, contundent. Una altra bèstia també forma part del meu imaginari fulledenc. És el ruquet amb què anaven de Vimbodí a Fulleda la mare, la tieta i la padrina. Tan tossut que quan algú provava de pujar-li al damunt s’aclofava i no s’aixecava fins que li havien tret les sàrries i els guarniments. Cal imaginar que a mesura que avançaven, no ja pujar-hi, sinó que ni se’l devien mirar el ruc, per por que s’aclofés. Al final van decidir anar-hi a peu a Fulleda. Era menys pesat.

Són històries de fa cinquanta anys les meves i la del ruquet en deu tenir setanta. Fulleda com tots els pobles ha canviat. De 428 habitants que tenia a finals del segle XVIII, han passat a ser 86 el 2017. El poble conserva aquell silenci meravellós cada cop més envejat en la societat sorollosa en què vivim. Però... però les aparences enganyen. Enmig del silenci s’hi amaga un motor a reacció que ronca en bona part per la  feina de —qui havia de ser, sinó?— els meus cosins i cosines. Biblioteca, Club de Lectura, Associació de dones, Associació de Gent Gran, Ajuntament actiu i el blog del meu cosí Santi, FULLEDA-PETI QUI PETI, on s’hi explica tot de Fulleda. Qui no s’assabenta del que passa a Fulleda és perquè no vol. Darrerament s’hi ha rodat un curt, “Origins”. Aquest n’és l’enllaç, per si teniu curiositat: ORIGINS I cada any al setembre s’hi celebra “L’Heroica”, la festa d’Agustina d’Aragó perquè sabeu què? L’heroïna contra la guerra del francès és descendent de Fulleda. 

Monument a l'heroïna, a l'entrada del poble

I no és l’única. Aquesta dona, la Txell Bonet, que malauradament veiem tan sovint per la tele amb un nen al coll, l’Amat, camí de la presó de Soto del Real per veure l’estimat Jordi Cuixart també és descendent de Fulleda.

I ja m’agradaria a mi formar part d’aquesta llista d’heroïnes descendents de Fulleda, però cediré de gust l’heroïcitat als lectors que teniu el valor de llegir aquests llençols interminables que escric a vegades.

CONSENTIMENT

      

Consentiment per a què? Algú s’imagina una noia a punt de ser violada dient a cada un dels seus violadors: Sí, hi consento.

Miro de posar-me dins del cap del jutge que va votar per absoldre els bèsties de “La manada” i no me’n surto. Ja ho sé que homes i dones som diferents i ningú pretén una sintonia perfecta entre nosaltres, però tant costa d’interessar-se per saber què pensem i com sentim les dones? Aquest jutge no té cap dona a prop a qui s’estimi, que el faci pensar una mica? Com a mínim deu tenir una mare, dic jo. És que ja només li ha faltat dir que la noia va parar una trampa als cinc homes, els va arraconar en un portal i els va obligar a “abusar-ne”.

Jo no dic que nou anys siguin pocs. Crec que són suficients per reflexionar, si un vol fer-ho, però tota la polèmica, les insinuacions i l’assetjament social que ha patit aquesta noia abans no són prou com perquè ara en el judici i la sentència l’hagin hagut de rebregar més per terra encara?

Així doncs, senyor jutge, la cosa ha quedat en abusos sexuals perquè no hi ha hagut violència per part de les bèsties —deixeu-me dir-los les bèsties, que el seu nom de guerra ja els delata— de “La Manada”, no? Eren relacions consentides? Potser sí, potser sí. Possiblement com que la noia es deixava fer i feia dòcilment el que volien i en algun moment feia cara de passar-s’ho bé... És clar que si s’hagués defensat i per casualitat fa una esgarrapada al guàrdia civil o al soldat, l’agressora hauria estat ella i els cinc pobres nois, les víctimes. Segur! Que ja sabem què passa quan es toca a segons qui.

He llegit una aberració en un fragment de la sentència: “és possible que en algun moment dels abusos, la víctima senti plaer; no s’ha de descartar, tot i que això no voldria dir que hi consent”. Alguns homes no només no coneixen les dones, deuen ser d’una espècie diferent. A veure si ho tenim clar. La noia va dir “Ara m’ho faré amb tots cinc, un darrere l’altre? No? Doncs no hi havia consentiment. Vols més violència que aquesta? Com oposes resistència a cinc energúmens que et fan anar com un ninot, fan amb tu el que els dona la gana i a damunt ho graven en vídeo? No és que no hi hagi violència, és que jo només hi veig violència.

Després de tantes preguntes, a mi me’n ve una altra: a qui s’està protegint?

La bona notícia, que no contraresta per res la dolenta, és que tothom ha sortit al carrer, dones i homes. Afortunadament hi ha uns altres homes. Doncs ja podeu cridar ben fort, bons homes, que entre els agressors i els jutges estan avergonyint el gènere.

                         NO ÉS NO

              ME TOO

           JO ET CREC

GRANS ESPERANCES

                                          

Fa quatre dies que em frego els ulls sovint. No és l’al·lèrgia primaveral que ja arriba. És que no sé si somio. No m’acabo de creure que haguem pogut trobar una escletxa per escapar, ni que sigui per uns dies, ni que sigui una mica, de les urpes de l’estat espanyol. Per això, per reforçar-ho, cada vegada que passo a través de les portes de casa, m’entretinc a tocar-ne la fusta del bastiment. Si la porta és íntegrament de fusta l’abraço supersticiosament amb afecte. Sí, ja sé que la imatge us arriba còmica, però què voleu? Després de tres dies sense treva, amb un nou empresonament dels diputats que, sense que hagin reincidit en res des que els van deixar lliures, els tornen a cridar i els tanquen; després d’una nova ordre llareniana de capturar tots els criminals catalans escampats pel món, i després d’haver estat encerclats en un setge cada cop més irrespirable, ara resulta que ens arriba aire per diferents bandes.

Cada víctima d’aquest escorxador de drets en que s’ha convertit la justícia espanyola es mereix un capítol a part, cada un tant o més trist que cada altre. A mi aquests darrers dies m’ha cridat especialment l’atenció el cas de Clara Ponsatí. Dissabte passat al programa “Preguntes freqüents” va dir sense embuts, i sempre amb aquella mirada trista que li hem vist darrerament,  que havia exercit dos mesos i mig de consellera i portava quatre mesos a l’exili; que s’havia sentit sola i que la política és freda. No va  especificar més. També va dir que la situació d’inactivitat a l’exili la matava. Em vaig sentir fins i tot culpable que aquesta dona hagués deixat una vida tranquil·la i satisfactòria per venir a defensar la nostra causa i només n’hagués tret maldecaps i problemes. Ja sé que ningú no la devia coaccionar per fer-ho, però segurament ella, com tots, tampoc no devia preveure la resposta “proporcionada” dels tres poders conxorxats. Almenys el dimecres vaig tenir l’alegria de veure-la acollida i recolzada pels seus, en aquest cas els escocesos, que de cara al món semblen tenir més credibilitat que els altres seus, nosaltres. 

No em queda clar si l’èxit de la crida per col·laborar econòmicament en la seva defensa va ser gràcies als seus d’aquí o d’allà. Sigui com sigui, veure-la al costat del seu advocat, una altra persona, pel que es veu, de prestigi i respectada a Escòcia, com ella, amb la gent fent-li costat i amb un petit somriure em va permetre eixamplar el meu cor encongit. Per poca estona, perquè altra vegada em va quedar en un puny quan vaig sentir tocar “Els segadors” pels gaiters escocesos.

Res no atura la justícia espanyola. Crida els dos mossos i els dos amics de Puigdemont, cridarà l’alcaldessa de Girona per incitació a la violència i per denúncia de Millo. Aviat cridarà els que tallen carreteres i els que ens manifestem cada dos per tres. Potser també empresonarà a can Brians el funcionari d’Estremera que ha dit que no li agradava veure presos polítics rodant per la seva presó. Encara rai que se li va ocórrer parlar amb una metàfora de gats! I gràcies senyor Hidalgo, no li negaré valentia, però tinc la impressió que els cinc-cents euros que no li augmenten, dels que parla diverses vegades  i que vostè considera que es mereix, l’afecten  més que l’angoixa de veure els nostres amics tancats a la presó. En tot cas, si sent simpatia per algú, no entenc com pot titllar la seva causa de pestilent, tal com ho fa en declaracions posteriors. A veure, si algú ens dedica una engruna d’empatia, no cal que l’enlairem a l’Olimp dels herois, que el nostre Olimp ja està prou ple. Doncs això, que des que escric aquesta entrada fins que es llegeixi hi haurà, de ben segur, uns quants caiguts més, aixafats per la maça d’algun jutge espanyol.

Això no treu que en una setmana haguem avançat més del que ho havíem fet en quatre mesos. No ho sé si el periple de Puigdemont de Finlàndia amb destí a Bèlgica formava part d’una estratègia, tal com s’està dient. La veritat és que jo, el diumenge, vaig pensar que havia pecat d’ingenuïtat desplaçant-se en cotxe i que tanta audàcia a vegades se’t pot girar en contra. Vistos els resultats, si hi havia estratègia, chapeau! I si no hi era, oh la la!. Tenim els mitjans internacionals ocupats i preocupats per nosaltres, també organitzacions de dret i justícia internacional, i molts polítics. Pràcticament tothom s’ha pronunciat  posicionant-se, molts a favor del diàleg, uns quants titllant l’estat espanyol del que és, feixista i dictatorial, uns quants més defensant el nostre dret a l’autodeterminació i molts exigint l’alliberament dels presos. Però això no és tot. D’entrada el tractament que dona la justícia dels altres països als nostres exiliats no té res a veure amb el que els dona la justícia espanyola i de sortida, en jutjar-se el mateix delicte per justícies diferents, serà molt difícil que hi hagi grans discrepàncies en els veredictes. Si n’hi ha, llavors sí que ja podrem confirmar allò que va dir aquell: “La justícia e un caxondeo”. Potser a Espanya, sí, senyor alcalde de Jerez —vaja, també de Jerez, bressol de personatges anti-històrics, per allò de no haver aportat res a la història—, però és que ara aquest conflicte ja no és només espanyol.  

En fi, que si tingués una altra edat em posaria a ballar de puntetes damunt del campanar del meu poble, però no ho faré. Soc gran i la meva experiència em diu que res no és definitiu, i jo, que hi tinc unes converses d’upa, li responc que ja em pot dir el que vulgui que, encara que m’acusi, com s’ha fet sovint amb Dickens,  d’excés de sentimentalisme i de parlar d’esdeveniments improbables, no penso renunciar a les meves grans esperances.

El sol ja treu el cap en aquest cel ple de núvols

A TOTES LES DONES BONES

El món seria diferent avui si des de sempre no s’hagués vetat l’accés al poder a les dones?

Aquesta és una pregunta que es fa un dels personatges d’EL SILENCI DE VALLBONA, en línia amb el fil argumental de la meva darrera novel·la. Com que el personatge és meu, jo, la seva mare, he reflexionat bastant sobre el tema. Encara hi reflexiono i no tinc resposta.

Una dona massacraria el seu poble com fan alguns dirigents homes? Una dona amb poder ocultaria els fets criminals de pederàstia de les seves companyes? (és clar que no conec cap dona acusada de pederàstia). Si més jutges fossin jutgesses, s’evitaria la mort de moltes dones? si qui ha de decidir que un maltractador es mereix estar una llarga temporada a la presó o pot seguir assetjant la seva dona —perquè no és perillós, ha conclòs alguna vegada algun jutge, abans que la matés, és clar— és un home o una dona, la sentència serà diferent? Les ablacions a les nenes que es produeixen en molts països per vetar-los-hi, en aquest cas, l’accés al plaer en l’edat adulta, tindrien alguna llei en contra, si fossin governats per dones?.  Doncs... m’agradaria poder respondre que sí a aquestes preguntes i a una pila més, sobre el desitjable bon fer de les dones, però...

Però a vegades veig dones amb molt de poder que són unes veritables harpies, i no cal que anomeni ningú que segur que tots en tenim alguna en ment; malauradament parlo en plural. I si resulta que les dones que arriben al poder són agressives, no tenen escrúpols i han arribat on són a base de trepitjar tothom que s’ha interposat en el seu camí? És clar que partim d’una anomalia, que és la diferència d’oportunitats. Potser la pregunta hauria de ser: a igual percentatge de dones i homes en el poder, hi ha més dones que homes que ho fan bé i contribueixen a un món millor? Fins que no aconseguim aquesta igualtat, ens haurem de conformar a anar reflexionant, divagant i especulant. És que si no tenim en compte aquesta desproporció també estem cometent una injustícia amb els homes —més quota de poder en mans d’homes, probabilitats de més homes fent-ho malament— i no podem pretendre reparar una injustícia cometent-ne una altra. Tant de bo un dia ens puguem respondre a aquesta pregunta! No vull ser pessimista, però jo segurament ja no hi seré. De moment no tinc cap pronòstic greu per la meva mà ni per cap altra part del meu cos, però em temo que el nostre anhel al complet, tot i que s’ha guanyat molt, va per llarg.

Bé, jo avui, vull dedicar aquesta entrada a les dones que m’acompanyen més de prop en la meva vida.

La més gran i la més petita

I la del mig i altra vegada la més petita.

També a les que des de més lluny no m’abandonen mai i a aquelles que pel motiu que sigui només puc saludar de tant en tant. Fins i tot a aquelles que no conec perquè crec que plegades podem fer, fem i farem grans coses. Només poso una condició: que siguin dones bones. Què entenc per dones bones? Doncs... persones amb qualitat moral, disposades a fer el bé. S’entén, eh que sí? 

Amb les no bones no hi vull compartir res i segur que elles tampoc no volen compartir res amb mi ni amb cap dona, o sigui que... aire, que vol dir vent!

Ja sé que hi ha molts homes que responen al patró d’home bo, n’estic convençuda, però avui és el nostre dia i la meva dedicatòria només és per les dones.

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA

Aquest és el darrer post que vull escriure d’aquesta sèrie tragicòmica sobre el meu canell trencat. Si a partir d’ara veieu que no escric res més, mal senyal. Serà que encara no estic bé i em nego a torna a escriure sobre el tema.

Em sembla que en algun dels meus posts anteriors vaig parlar de via crucis. Es veu que em vaig oblidar que al capdamunt del camí al calvari, m’esperava la crucifixió. Ningú no em va avisar i si ho va fer va ser tan subtil que jo no ho vaig captar.

No sé si ho és prou, però per si de cas en poso l'autor:
The Art of Thomas Subtil

 I que consti que ja m’imaginava que no seria treure’m el guix i començar a fer anar el canell a tota màquina. Però ni tan ni tan poc. A la meva estimada mà dreta, maneta que treia el cap més enllà del guix, inflada, infladeta, se li va afegir l’inflament de la part que havia estat coberta pel guix que, pel que es veu, ja feia temps que se sentia comprimida i en alliberar-se es va expandir a lloure. L’inflament compartia calvari amb el dolor i la quasi nul·la mobilitat. Ah, i el color, tirant a moradenc. 

No sé si s'aprecia. Una mica sí, no?

Quan la infermera de la radial em va dir que perquè amb la mà tan inflada no hi havia anat abans, vaig pensar en els mocs. Qui no ha rebut un moc o dos o tres quan, sentint que tens una urgència, vas a urgències i et diuen —millor dit, t’ho insinuen amb mala cara, que és pitjor— que allò no és prou motiu per anar a urgències? Jo, malgrat les cares d’esverament de la gent que es fixava en la meva mà, vaig confiar en el traumatòleg que a les tres setmanes —quan em van treure la meitat del guix—m’havia dit que la inflor marxaria quan em traguessin el guix. No sé si el procés que estic patint és el normal i tampoc no sé si a mi em sembla que és molt i resulta que és poc. Segur que si li pregunto al metge em dirà que això és cosa de la sensibilitat de cadascú.

Avui, a vint dies d’haver-me tret el guix, he de reconèixer que he millorat, però no puc tancar la mà, no em puc posar la cullera a la boca —i si no ho heu fet mai, fixeu-vos quin moviment tan sofisticat fa el canell des que agafa la sopa amb la cullera fins que se la posa a la boca— i el dolor em persegueix dia i nit, a vegades més intens, a vegades no tant. He fet sessions al fisio —privat, perquè del públic encara no m’han avisat— que m’han inspirat suor i llàgrimes amb els exercicis de recuperació, he practicat amb els exercicis a casa, he fet banys freds i calents a dojo, m’he acaronat la mà, dient-li paraules boniques mentre li feia massatge amb les cremes. Molt a poc a poc, ha canviat de color, també he començat a veure’m els nusets de la mà i ara ja es comencen a albirar dos tendons, però encara estic lluny de poder veure les meves estimades arrugues, que no hauria pensat mai que enyoraria tant. La meva mà dreta ara és molsudeta com la de l’Elna, quan tota la vida ha estat prima, ossuda i, amb el temps, arrugada. M’agradaria pensar que és per la influència benefactora de la meva néta, però alguns detalls contradiuen aquest pensament tan tendre.

Tot i borrosa, heu vist quina mà més preciosa?

Han estat dos mesos estranys esperant que el temps corregués de pressa, canviant d’hàbits per força, carregant massa la pobra mà esquerra, només tocant el cotxe per girar la clau del contacte perquè no se’m descarregués la bateria. Encara rai que m’he pogut expressar amb les paraules. Aquestes del blog les deixaré així; seran el reflex d’una vivència. Algunes altres, les d’un parell de relats que he escrit, les hauré de revisar. No voldria que un cop impreses hi hagués de reconèixer un estat d’ànim, resultat d’una mancança.  

Doncs això, que la meva esperança és que després de la crucifixió ve la resurrecció, tot i que si ens cenyim a l’ordre dels fets, entremig hi ha la sepultura. Ai, mare, que encara no sé que m’espera!

EL JOC DE L'OCA

                                                

Es veu que el Joc de l’Oca és un joc molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs, com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l regalaven els uns als altres i que  passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i, finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els ho van fer creure.

Que maques son les teories i els postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.

No sé perquè parlo de democràcia si jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida, però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida, els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons, caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del joc, abans d'arribar al paradís de les oques, hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions, d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables, inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au, vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran, però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als tramposos.   

Tothom a jugar, agafadets de la mà i en la mateixa direcció!
 Tot se'ls hi ha de dir, os pedrer!