Aquest és el darrer post que vull
escriure d’aquesta sèrie tragicòmica sobre el meu canell trencat. Si a partir d’ara
veieu que no escric res més, mal senyal. Serà que encara no estic bé i em nego
a torna a escriure sobre el tema.
Em sembla que en algun dels meus
posts anteriors vaig parlar de via crucis. Es veu que em vaig oblidar que al
capdamunt del camí al calvari, m’esperava la crucifixió. Ningú no em va avisar
i si ho va fer va ser tan subtil que jo no ho vaig captar.
 |
| No sé si ho és prou, però per si de cas en poso l'autor: The Art of Thomas Subtil |
I que consti que ja
m’imaginava que no seria treure’m el guix i començar a fer anar el canell a
tota màquina. Però ni tan ni tan poc. A la meva estimada mà dreta, maneta que
treia el cap més enllà del guix, inflada, infladeta, se li va afegir
l’inflament de la part que havia estat coberta pel guix que, pel que es veu, ja
feia temps que se sentia comprimida i en alliberar-se es va expandir a lloure.
L’inflament compartia calvari amb el dolor i la quasi nul·la mobilitat. Ah, i
el color, tirant a moradenc.
 |
| No sé si s'aprecia. Una mica sí, no? |
Quan la infermera de la radial em va dir que
perquè amb la mà tan inflada no hi havia anat abans, vaig pensar en els mocs.
Qui no ha rebut un moc o dos o tres quan, sentint que tens una urgència, vas a
urgències i et diuen —millor dit, t’ho insinuen amb mala
cara, que és pitjor— que allò no és prou motiu per anar a
urgències? Jo, malgrat les cares d’esverament de la gent que es fixava en la
meva mà, vaig confiar en el traumatòleg que a les tres setmanes —quan em van treure la meitat del guix—m’havia dit que la inflor marxaria
quan em traguessin el guix. No sé si el procés que estic patint és el normal i
tampoc no sé si a mi em sembla que és molt i resulta que és poc. Segur que si
li pregunto al metge em dirà que això és cosa de la sensibilitat de cadascú.
Avui, a vint dies d’haver-me tret el
guix, he de reconèixer que he millorat, però no puc tancar la mà, no em puc
posar la cullera a la boca —i si no ho heu fet mai, fixeu-vos
quin moviment tan sofisticat fa el canell des que agafa la sopa amb la cullera
fins que se la posa a la boca— i el dolor em persegueix dia i nit,
a vegades més intens, a vegades no tant. He fet sessions al fisio —privat, perquè del públic encara no m’han avisat— que m’han inspirat suor i llàgrimes amb els exercicis de
recuperació, he practicat amb els exercicis a casa, he fet banys freds i
calents a dojo, m’he acaronat la mà, dient-li paraules boniques mentre li feia
massatge amb les cremes. Molt a poc a poc, ha canviat de color, també he
començat a veure’m els nusets de la mà i ara ja es comencen a albirar dos
tendons, però encara estic lluny de poder veure les meves estimades arrugues,
que no hauria pensat mai que enyoraria tant. La meva mà dreta ara és molsudeta
com la de l’Elna, quan tota la vida ha estat prima, ossuda i, amb el temps,
arrugada. M’agradaria pensar que és per la influència benefactora de la meva
néta, però alguns detalls contradiuen aquest pensament tan tendre.
 |
| Tot i borrosa, heu vist quina mà més preciosa? |
Han estat dos mesos estranys esperant
que el temps corregués de pressa, canviant d’hàbits per força, carregant massa
la pobra mà esquerra, només tocant el cotxe per girar la clau del contacte
perquè no se’m descarregués la bateria. Encara rai que m’he pogut expressar amb
les paraules. Aquestes del blog les deixaré així; seran el reflex d’una
vivència. Algunes altres, les d’un parell de relats que he escrit, les hauré de
revisar. No voldria que un cop impreses hi hagués de reconèixer un estat
d’ànim, resultat d’una mancança.
Doncs això, que la meva esperança és
que després de la crucifixió ve la resurrecció, tot i que si ens cenyim a
l’ordre dels fets, entremig hi ha la sepultura. Ai, mare, que encara no sé que
m’espera!
